CANTANT ELS GOJOS A LA PUNTA DEL CANÓ

L'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre (Idece) ha editat recentment unes fitxes (Vogant pel riu, deixa't portar per l'Ebre) amb itineraris dirigits sobretot a tots aquells que estiguin interssats en navegar pel riu en canoa o en piragua. La presentació és impecable: un estoig amb les catorze fitxes, impreses a dos cares i seguint el mateix esquema: un plànol de l'itinerari pertinent a l'anvers amb tot tipus d'indicacions, i la relació de punts d'interès al revers amb un seguit de precaucions per als navegants. Completa el pack un plànol desplegable amb la totalitat del recorregut, una funda de plàstic per poder protegir la fitxa quan s'utilitzi in situ i un llibret (Guia de rutes) que va explicant detalls de cadascun dels punts dels diversos itineraris, dóna consells de navegació, regles de seguretat, etc. Tot en català i en castellà i a tot color. Fins aquí tot bonic i preciós, perfecte... fins que un comença a parar en detalls.

Com no podia ser menys, el primer cop d'ull va anar cap a la fitxa núm. 2, que parla de la Reserva Natural de Sebes. I, ai!, allí comencen a sorgir les pífies. La més sonora, la que ubica l'ermita del Remei a la marge dreta del riu (és a dir, al costat del poble), en un indret si fa no fa, que ben bé podríem situar-hi la Punta del Canó (o la casa de l'alcalde Pere Muñoz, com alguns han dit i que també podria ser així). L'altra relliscada és la d'indicar a la vora de l'Ebre tocant de Sebes com a zona de pesca, quan només cal passejar-se pel camí de la reserva al costat del pantà i es podran visualitzar el seguit de senyals que prohibeixen aquesta activitat en tot aquell trajecte. I quan es llegeix el text pertinent que hi ha a la Guia de rutes, l'inici del paràgraf corresponent a descriure el complex químic no té pèrdua:

Paisatge desolador i depriment per al navegant que cerca la bellesa i la natura.

Cal reconèixer que qui ha escrit això té tota la raó. Jo mateix ho vaig poder comprovar l'ocasió en què vaig navegar en canoa per aquella zona i la visió no és precisament afalagadora, en ocasions llorda a matar. Però incloure això, aquests epítets, en un llibret on el que es pretén és promocionar l'activitat nàutica per aquest tram de riu no deixa de ser desafortunat. És com voler publicitar la Tarragona turística incloent-hi, a més de tot el patrimoni cultural i les platges, la imatge inquietant de la petroquímica. No sé, potser hagués estat millor fer esment del fort contrast que representa la presència de l'electroquímica amb la natura que l'envolta, però estalviant uns qualificatius que semblen més dirigits a espantar el personal que no a atraure'l.

Confeso que no he mirat més fitxes (n'hi ha una altra de Flix, la núm. 3, dedicada al meandre), però amb aquesta ja n'he tingut suficient. Si aquesta guia hagués estat editada des de Barcelona, ja entraríem en tòpics, però el preocupant, com he dit més amunt, és que al darrere hi ha una institució del territori, l'Idece, dependent del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Simplement, vergonyós. Imagino que el representant territorial a les Terres de l'Ebre del departament, el nostre ex-alcalde, Toni Sabaté, s'haurà posat les mans al cap en comprovar que si un dia desitja tornar al seu poble a entonar els gojos del Remei, ho haurà de fer a la Punta del Canó (o al jardí de Pere) de fer cas a la informació que aporta la malaguanyada fitxa.