Avui, 13 de maig de 2008, es compleixen 25 anys del meu ingrés com a cantaire de l'Orfeó de Flix. Encara tinc un viu record d'aquell dia del 1983, divendres llavors, amb 18 anys que feia poc havia complit, i en què havia finalitzat els últims exàmens de COU (Història Contemporània, al matí, i Matemàtiques, a la tarda). A la nit, a tres quarts de10, puntualment, ens trobàvem Josep Viñado i jo davant la porta de l'Ajuntament vell esperant que arribés el director, Baptista Sabaté perquè ens fes la prova de veu. Sembla ser que el Sr. Batiste no va recordar-se d'aquella cita i féu tard. Ens obriren la porta Jaume Masip i Mercedes Llop. Un cop a dalt del local, esperàrem l'arribada del Sr. Batiste qui en veure'ns es disculpà pel seu oblit i retard. Tot seguit començà la temuda prova de veu, amb l'angoixant situació que ho havíem de fer davant de tots els altres cantaries que fins al moment havien anat acudint a l'assaig. El Sr. Batiste començà a teclejar el piano i nosaltres dos, rojos com a perdigots, anàvem (o intentàvem) entonar les notes pertinents. Després seguí amb mi sol, fins que s'aturà, i assenyalant-me em digué: "Tenor segon". Mentre continuava amb Josep Viñado, ja vaig comunicar a la resta la veu que m'havia estat assignada. Ves per on, al cap d'una estona, el mateix Sr. Batiste m'indica: "Tenor segon, no. Tu, baríton". Així va començar el meu periple a l'Orfeó de Flix.
Un cop assignada la veu, vaig dirgir-me a les graderies on es situaven els cantaires durant els assajos. En indicar-los que em tocava amb els baríton, Jaume Vidal em cridà que vingués on era ell (per cert, des de fa uns anys, Jaume canta amb els tenors segons; i que enguany, val a dir-ho, compleix 50 anys a l'Orfeó). Al poc temps començava l'assaig, el meu primer assaig, i es repartia la partitura d'una cançó totalment desconeguda per a mi: El moliner del Freser. Un cop tothom disposava del seu exemplar, el Sr. Batiste dóna el to i s'inicia la interpretació, que no durà ni dos segons ni passà d'un compàs: el director pica amb les mans, i increpa els tenors indicant-los que s'han equivocat amb l'entonació de la primera nota (error que es mantindria per sempre amb aquella peça). Són aquests detalls els que recordo del primer dia i dels primers moments.
Al segon i tercer assaig la sensació que més experimentava era d'un cert desànim i desencís. Els meus coneixements musicals llavors eren mínims i em costava d'allò més seguir la interpretació de les partitures, tot i les indicacions que m'anaven fent els cantaires més veterans, com Santi Mulet o Germinal Lazcano. Total, era tal el meu sentiment que pensava que a l'Orfeó duraria poquíssim, quatre dies. No cal dir que anava absolutament errat amb els meus presentiments. Els quatres dies van anar creixent exponencialment, i poc més d'un mes després, a finals de juny, actuava en el meu primer concert, a l'església de Flix, dins la Setmana Cultural. L'anècdota d'aquell acte fou que al final la regidora de cultura de l'Ajuntament, Magda Clua, havia d'imposar una cinta a la senyera de l'Orfeó. Pel que fos, em digueren a mi que agafés l'estendard, i pel que es veu -jo no vaig adonar-m'hi- en inclinar-lo va anar de poc que no li empassés un bon cop al cap de la regidora amb l'extrem de la senyera.
Després d'aquell dia van venir més assajos i més actuacions, anant-se sumant els dies, les setmanes, els mesos i els anys fins arribar a l'actualitat. Entremig no cal dir la gran quantitat de concerts, trobades, aplecs i altres tipus d'activitats musicals en què he anat participant com a cantaire. Dins d'aquesta trajectòria musical, també molts cops, i sobretot darrerament he actuat com a solista. A més, tota aquesta activitat ha motivat que m'interessés molt més en la música, i hagi acabat essent alumne de l'Escola Municipal de Música, on faig els meus estudis de cant i també de nocions de solfeig i piano, estudis que em representen un bon suport dins la meva activitat a l'Orfeó.
Al marge, també he format part i formo altre cop actualmet, de la junta directiva. Vaig començar l'any 1990, com a secretari, dins la junta encapçalada per Lluís Sabaté Arqué durant sis anys. En finalitzar aquest període, i tot seguit, el 1996 vaig assolir la presidència de l'Orfeó de Flix, càrrec que, després d'una reelecció, vaig exercir fins el 2000. A partir d'aquell any, vaig formar part de la junta encapçalada per Pere Josep Jiménez, com a secretari novament, fins l'any 2003, en què, per voluntat pròpia, vaig deixar el càrrec i la junta directiva. Això em va permetre viure de forma molt directa uns esdeveniments que han estat força significatius dins de l'Orfeó, com la celebració del 40è (1992) i 50è (2002) Aniversari de l'entitat, els 25 anys dels Petits Cantaires (1995), o un fet que fou perquè no, crucial, com el canvi de director, el relleu de Joan Baptista Sabaté per Alfons Guiu mestres. Ara m'hi haig tornat a integrar, com a secretari altre cop, sota la presidència de Tere Fernández.
Hi ha un fet curiós en tot aquests anys i és l'anecdòtica relació que he tingut amb el número 13. Com he referit, vaig començar un 13 de maig. Quan feia 13 anys que era a l'Orfeó, vaig ser elegit president de l'entitat. I 13 van ser els anys que vaig romandre de forma seguida a la junta directiva, entre 1990 i 2003.
Durant tot aquest llarg període d'anys hi ha hagut de tot. Força moments d'alegria, d'emocions, de diversió, tots ells inoblidables. Però també la tristor de l'amarga experiència de la mort de companys i companyes cantaires inevitablement també s'ha fet manifesta.
Dins les meues responsabilitats tant de cantaire com a d'integrant de la junta és molt de temps el que he dedicat a l'Orfeó. Segons com es miri, hauré estat més o menys encertat en tot allò que he pogut anar realitzant. Però en el fons el que encara roman és la il·lusió i la satisfacció d'haver sigut membre de l'Orfeó de Flix, de col·laborar-hi, i, com no, amb el desig de què aquests sentiments i impuls continuïn vius per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada