DIES DE DEJUNI I ABSTINÈNCIA

Després dels dies de disbauxa, desinhibició i excessos del Carnaval, amb el Dimecres de Cendra s'inicia la Quaresma, un període de quaranta dies que fineix Diumenge de Rams per donar pas a la Setmana Santa. La Quaresma representa per al Cristianisme, i per a l'Església Catòlica en particular, un període de reflexió previ a la celebració de la passió i mort de Jesucrist i la seua posterior resurrecció, esdeveniments culminants de la doctrina cristiana. Que la seua duració sigui de quaranta dies es basa en què Jesús romangué aquest mateix temps al desert, on dejunà i fou temptat pel dimoni, iniciant posteriorment la seua predicació anunciant l'arribada del Regne de Déu. Tanmateix, la Quaresma és un període de dejuni i abstinència (de menjar carn), pràctiques que actualment es redueixen totes dos a Dimecres de Cendra i Divendres Sant, i als divendres de Quaresma pel que fa a l'abstinència, però que en èpoques pretèrites s'estenine al llarg de tot el període. L'explicació que se li dóna, des de la doctrina cristiana, és que són actes de sacrifici, una manera d'identificar-se amb el patiment que Jesucrist va sofrir durant la passió. Si bé és aquest sentit religiós el que perdura, el dejuni i l'abstinència tenien al mateix temps un sentit pràctic en altres èpoques.

Antigament, el pas del temps i qualsevol activitat humana eren sacralitzats. Era una manera de donar contínuament gràcies a Déu. al mateix temps que se cercava la seua protecció. El res al llevar-se al matí, el senyar-se en sortir al carrer o en iniciar un viatge, la benedicció de la taula abans de les menjades, el res abans d'anar a dormir, representen, entre altres, signes d'aquesta sacralització dels diferents moments del dia. De la mateixa manera, les diverses etapes de la vida de la persona també eren celebrades, en aquest cas a través d'alguns dels sagraments (malgrat que la doctrina cristiana els doni un altre significat): baptisme (naixement), confirmació (pubertat), matrimoni i extremaunció (la mort). En una altra escala de temps, també es commemora el canvi de les estacions de l'any. El Nadal coincideix amb l'entrada de l'hivern, i pel que fa la Pasqua, l'arribada de la primavera. I la Quaresma?

A les societats agràries, com bé es coneix, les activitats estan sotmeses als canvis estacionals. Hi ha una època de sembra i de manteniment dels conreus i un altra de collita, que depenent dels productes arribarà al llarg d'una estació o en un altra. Durant l'hivern, les persones s'alimentaven preferentment de les reserves de menjar acumulades després de les collites. Al final d'aquella estació, però, les reserves començaven a minvar, i calia esperar l'arribada de la primavera per poder comptar amb els primers fruits sorgits de la terra. Enmig d'aquesta espera, s'havia estalviar el menjar, i un bon sistema, era el dejuni. De la mateixa manera, podia haver la tentació de substituir l'alimentació basada en productes vegetals per la procedent dels animals. Una manera d'impedir un sacrifici indiscriminat d'aquells (tenint en compte, a més, que per a moltes espècies el final de l'hivern és el de la seua reproducció), era practicar l'abstinència de menjar carn. No és gens estrany que unes bones pràctiques que eren importants per tal d'assegurar l'alimentació de les persones en un període previ a l'arribada dels primers fruits i les primeres collites durant la primavera, s'acabessin sacralitzant, i considerar al mateix temps pecaminós i nociu el transgredir-les (en algunes zones de l'Europa central, durant els primers segles de l'Edat Mitjana, s'arribava a l'exterme d'arrencar les dents en viu a qui no ho respectava durant la Quaresma).

Actualment la provisió d'aliments està garantida al llarg de l'any, i d'aquestes antigues pràctiques sols n'ha restat el sentit religiós que se'ls va acabar donant. De fet, al darrere de moltes prescripcions i prohibicions que marca la religió envers les persones i que a algú poden semblar-li absurdes i desfasades, hi havia en origen un sentit pràctic que era del tot lògic i beneficiós.