diumenge, 24 de febrer de 2008

ULTRAPATRIOTISME I POPULISME

Quan es compra un llibre pot ocórrer que iniciïs la seua lectura tant aviat en disposes d'ell, o també que en aquell instant no t'és possible per manca de temps i acabi en un estant esperant que arribi l'oportunitat per llegir-lo, havent transcorregut en més d'una ocasió fins i tot anys quan ha arribat el moment. És això el que m'ha passat amb dos obres les quals, una de forma general i l'altra més concreta giraven a l'entorn d'un mateix tema i període: Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización (Crítica, 2003), de Xavier Casals, i De Auschwitz a Berlín. Alemania y la extrema derecha, 1945-2004 (Plaza y Janés, 2005), de Ferran Gallego. En el primer, Xavier Casals ofereix quin ha estat el panorama d'aquestes formacions polítiques de l'òrbita de l'extrema dreta centrada sobretot en els països de l'occident europeu i com han evolucionat a remolc de les circumstàncies històriques, analitzant els èxits (efímers en la majoria dels casos) i els fracassos i l'adaptació als nous temps del seu discurs polític. Ferran Gallego estudia de forma exclusiva el cas alemany, de forma acurada (en alguns moments la lectura del llibre es fa farragosa, tot s'ha de dir), amb l'interès i la inquietud que desperta el desenvolupament d'aquests moviments polítics a Alemanya tenint en compte el temible antecedent històric del nazisme.

Una constant d'aquestes formacions polítiques al llarg de tot aquest període ha estat el seu creixement conjuntural a redós d'una problemàtica molt puntual i que han sabut capitalitzar al marge dels partits tradicionals, però que tan aviat el problema ha desaparegut o ha estat assumit per les principals formacions, veuen com les seues espectatives electorals s'esvaeixen. De fet, una altra de les seues constants que els caracteritza és la seua condició de partits anti-sistema, tot i que si en un començament arribaven a qüestionar el règim democràtic, finalment l'acceptaran tot i manifestar que caldria reformar alguns mecanismes (entre altres coses, més consultes populars per decidir determinats temes, en detriment de l'acció parlamentària). Quant a la seua ideologia, allò que els mobilitza, han evolucionat des d'un anti-comunisme visceral, una reminiscència que ja els era pròpia en el període d'entreguerres i que continuà en el context de la Guerra Freda, fins als nous reptes i amenaces que els motiven a l'actualitat: la immigració extracomunitària, la globalització i la creació de la Unió Europea (pel que representa aquest organisme en la pèrdua del poder decisori dels diversos estats que la integren). Tot plegat representa per a aquestes formacions una pèrdua de la seua respectiva identitat nacional i un perill per a l'estabilitat dels ciutadans del seus estats. De fet, una altra de les característiques d'aquests grups és el seu nacionalisme, o més ben dit, ultranacionalisme de caire dretà i xenòfob.

La galàxia que conformen aquestes formacions és diversa i el grau del seu desenvolupament i creixement ha depès també de la situació política i socioeconòmica dels estats on han sorgit. Assoleixen èxits electorals sobretot a nivell local i regional en moments puntuals fins i tot han arribat a aconseguir representació en els parlaments estatals (i també en el parlament europeu). Un cas emblemàtic és el del Front Nacional francès, amb el seu líder carismàtic Jean-Marie Le Pen (qui el 2002, com es recordarà arribà a disputar l'elecció a la presidència francesa, en segona votació, a Jacques Chirac). A Alemanya també han tingut trajectòries similars, en els darrers anys, grups com el Partit Nacional Democràtic (NPD, el més veterà), la Unió del Poble Alemany (DVU) o Els Republicans (Die Republikaner, format inicialment per escindits de la Unió Social-Cristiana bavaresa). Més èxit assolí el Partit Liberal d'Àustria (FPÖ) amb el controvertit Jörg Haider al capdavant, quan, després de pactar els democratacristians, representants d'aquest grup aconseguiren formar part del govern estatal entre els anys 1999-2002. Si seguim les pautes donades per Xavier Casals, l'estat on aquestes formacions han assolit més consolidació ha estat Itàlia, amb l'anomenat Pol de la Llibertat, encapçalat per Forza Italia de Silvio Berlusconi, l'Aliança Nacional de Gianfranco Fini (un partit sorgit de l'antic Moviment Social Italià, hereu directe del feixisme) i la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Com és conegut, el Pol de la Llibertat ha dirigit el govern italià en dos ocasions (i possiblement aviat ho torni a fer).

Casals també dedica un apartat sencer del seu llibre a analitzar el cas de l'Estat espanyol. De fet, ja anteriorment havia publicat una obra on tractava exclusivament al tema, La tentación neofascista en España (Plaza y Janés, 1998). Fins ara aquests grups polítics a l'Estat espanyol no ha seguit una trajectòria paral·lela que han assolit formacions del mateix arc ideològic en altres estats europeus. Per a Casals, entre les causes que han impedit el seu desenvolupament, entre les més importants n'hi ha dos: el llast del franquisme (moltes d'aquestes formacions es proclamen hereves del règim franquista o com a mínim hi simpatitzen), i l'existència del Partit Popular, que a dins seu ha integrat tot tipus de sensibilitats emmarcades dins la dreta, des de la més moderada fins a la més extrema (esdevenint en aquest aspecte, segons Xavier Casals un partit catch all, "agafa-ho tot"). L'extinta Fuerza Nueva o algunes de les falanges (tret de la que es denomina autèntica), no han dubtat en identificar-se i reivindicar la dictadura franquista. Altres formacions sorgides dins l'òrbita de l'extrema dreta han estat Democracia Nacional i España 2000. Tot i voler-se presentar com a grups que han trencat amb el passat i intentar identificar-se amb les noves corrents d'aquest espectre ideològic a Europa, com el FN francès, el suport assolit a l'urnes ha estat molt pobre. Actualment, aquests dos partits i les falanges han aconseguit com a màxim representants en alguns ajuntaments. Xavier Casals, però, rememora unes formacions que es constituiren al voltant de personatges molt singulars i truculents, que obtingueren un cert èxit electoral allí on compareguren: José Ruiz Mateos (que aconseguí un escó al parlament europeu), Jesús Gil (la seua formació, el GIL, dominà diversos ajuntaments) i Juan Hormaechea (un díscol escindit del PP que presidí la comunitat de Cantàbria), els quals cal ubicar dins un populisme dretà.

L'estudi de Xavier Casals arriba just fins a l'any 2003. No obstant hi ha hagut novetats des de llavors dins del panorama del populisme ultrapatriota a l'Estat espanyol. I curiosament ha estat Catalunya l'escenari on han sorgit i s'han desenvolupat formacions que han tingut un suport electoral significatiu. De fet Casals ja feia esment del creixement experimentat per Plataforma per Catalunya (PxC) el 2003, i que s'ha consolidat encara més a les últimes eleccions municipals de 2007. PxC és un partit que ha crescut a l'entorn de la problemàtica de la immigració, esgrimint tot un seguit d'arguments i proclames xenòfobs. Amb tot, de moment el seu accés a les institucions no ha passat de l'àmbit local. Per un altre costat, un altre grup de nova creació que sorpresivament va assolir al poc de la seua constitució representació al parlament de Catalunya fou Ciutadans - Partit de la Ciutadania (C's). Tot i que els analistes coincideixin en opinar l'elevada abstenció propicià aquest èxit inicial i que des d'aquella fita, C's sembla que hagi entrat en un procés de descomposició, cal tenir-lo en compte. Malgrat els esforços dels seus dirigents de presentar-se com a partit de centre-esquerra, la indefinició ideològica del seu nom i el tindre com a principal eix el seu anti-catalanisme, fa que s'ubiqui dins el populisme dretà. Al marge, a nivell estatal caldrà veure quin suport i quina orientació agafarà la Unión Progreso y Democracia, grup encapçalat pere la socialista rebotada Rosa Díez (aquella del "yo no estuve en Suresnes"). A pesar de que entre qui li dóna suport hi ha intel·lectuals que han estat adscrits dins el progressisme -Fernando Savater, Alvaro Pombo-, és potencialment un partit que pot derivar cap a posicionaments ultres. Com a anècdota -i per acabar-, quan començà el seu distanciament dels dirigents del PSOE arran la política del govern de Rodríguez Zapatero envers Euskadi i ETA, i no havent renegat encara de la seua militància socialista, Rosa Díez rebé la proposta d'ingressar en una de les falanges. Casualitat o premonició? Qui sap!

1 comentari:

Marià Hierro ha dit...

Hola sóc Marià Hierro. He creat un blog, et deixo l'adreça, agrega'm. Jo t'agrego ara.

http://mhierro.blogspot.com/

Salut