En la seua deriva contra l'actual govern de l'Estat, la Conferència Episcopal Espanyola ha arribat finalment al seu zènit redactant un document on fa una descarada recomanació partidista del vot. És obvi que cadascú té dret a defensar els seus interessos i la seua forma de pensar. Però él que és inconcebible és que al mateix hi hagi pretensions de controlar el pensament, les creences i els costums de les persones, de recuperar, en definitiva aquest paper de jutge moral de la societat amb, fins i tot, ànims inquisidors respecte a determinades qüestions i col·lectius. No és la primera vegada que la Conferència Episcopal presenta un escrit enmig del context electoral per tal de donar unes pautes d'orientació als seus fidels de cara a les votacions. Però, que jo recorda, mai no ho havia fet d'una forma tan obertament explícita donant suport a una de les opcions, a la qual si bé no anomena directament, la lectura del document sembla calcada de l'ideari d'aquella formació que ha anat proclamant gairebé al llarg d'aquesta legislatura que fineix. De fet, el que es fa és indicar a qui no s'ha de votar, al mateix temps que queda clar a qui sí.
Molt s'han mullat aquesta vegada. Massa i tot. Massa tenint en compte, en primer lloc que no tot el conjunt dels catòlics de l'Estat espanyol cobreguen amb les idees que es desprenen del document. Massa, en segon lloc, perquè apostant tan fort per una opció política s'arrisquen a les amargues conseqüències que li pot suposar a la jerarquia catòlica espanyola que els seus no assoleixin finalment el poder. Perquè de guanyar el PSOE, no crec que en aquesta ocasió es quedi creuat de braços en relació amb l'Església Catòlica després dels cops que li ha estat propinant la jerarquia durant aquests quatre anys, amb el punt culminant d'aquest darrer. Al marge del fet que si el que pretén és canlitzar vots cap al PP, l'actitud de la Conferència Episcopal pot tenir per com a conseqüència l'efecte contrari, és a dir, una fugida de vots cap a aquelles formacions polítiques contra les qui va dirigit el contingut del document.
Per tant, com es manifesta en l'acudit que acompanya aquest escrit (del genial humorista JAP), més val que resin perquè guanyin els seus, cosa que, mai més ben dit, Déu no ho vulgui! Això sí, si finalment se'n surten amb la seua, també mai més ben tit, que Déu ens agafi confesats!
2 comentaris:
Esperem que Déu no sigui del PP
La política entesa com a circumstància humana és sense cap mena de dubte una manera de passar el temps, no una fe, com ho pot ser una religió, per exemple: la catòlica. Després hi ha els professionals, els polítics per una banda i els capellans i tota la jerarquia superior per l'altra.
Mentre la política necessita recolzar-se en paràmetres històrics cada cop més allunyats, la partició que va suposar la Guerra Civil, per aquells anys el Madrid no havia guanyat encara cap Copa d'Europa, fem-nos una idea doncs, del temps que ha passat des d'aleshores. La religió necessita assegurar-se les seves premisses de conservadurisme social per no tenir que negar cap de les seves "veritats trascendentals", per exemple tot això dels matrimonis homosexuals. I mentre tant uns com els altres juguen al joc del tu ets més lleig que jo, en el cas de Zapatero i Rajoy l'empat a zero sembla inamobible, sota mà, la societat capitalista que té peus de noves tecnologies vola més enllà dels nostres sentits i instal.la els tótems de tots els partits en despatxos de sillons tous i cafés de primera qualitat. Mentre els demés ens barallem i cridem contra els clergues fanàtics o contra els lliberals fanàtics, ja està bé, la tendència és al mileurisme mani qui mani, a la privatització fins i tot de la font més menuda del nostre carrer, a endollar els més propers per por a l'atur. I tant se val que diguin els capellans o la gent de la esquerra més visceral, la realitat és molt simple: ningú dóna duros a quatre pessetes i ningú paga un café dos cops seguits a la mateixa persona.
La fe veu més enllà de la mort, per tant s'ha de tenir fe en alguna cosa, ser o projecte, sigui el que sigui, les nostres passes tenen que tenir una llum on posar els ulls i el cor, perquè som ser que vivim al bell mig de les tenebres que ha generat la informació massiva d'aquesta època on tot serveix per alçar la copa i dir: què progressista sóc, què lliberal sóc, què guai sóc i fins i tot què fatxa sóc. Donarà el progressista un tros de pa cada dia al pobre de l'església, resposta, no. No perquè el progressista és un cabró? resposta no. I doncs què passa? Hi ha massa misèria, desfassament de classes i pobresa i no hi ha prou farina per fer pa per a tots, per tant no ens escandalitzem pel que diguin uns senyors que sempre han donat classes amb el mateix llibre, molt interessant per cert (La bíblia) i deixem-los dir, i deixem-nos viure,
després de tot comentem aquest fet perquè l'olla bull cada dia, no pas com la de tots aquells que passen d'aquestes tonteries d'analitzar a la Santa Mare església que té tan dret a dir, com els artistes, esportistes i cracks mediàtics.
Déu és del tripartit: Padre (Montilla), hijo (Carod) i esperit sant, laic però esperit sant (Saura), és un acudit, que ningú s'alci en armes o sí m'és igual.
D'animalades electoralistes en diem tots i per arreglar aquesta societat canviant s'ha de tenir fe i no ganes de demostrar a hom que sempre estem d'acord amb els que manen, heu vist manar un aturat? un paria? heu vist que algú que cobre més de tres mil euros al mes doni mil euros al veí que ni somia en veure aquesta quantitat?
Doncs això.
Albert Guiu.
Publica un comentari a l'entrada