dimarts, 6 de desembre de 2011

"LA TUMBA DEL MARIQUITA" (O AGAFANT EL RAVE PER LES FULLES)

Un dels personatges més importants i influents de la història universal ha estat, sens dubte, Frederic II el Gran, rei de Prússia. Del seu llarg regnat (1740-1786) restà com a herència l'assoliment per part de Prússia de la categoria de potència europea de primer ordre, en gairebé tots els aspectes. Dels anys de Frederic data la constitució d'una de les màquines militars més formidables i temibles, base del poder, la projecció i l'expansió del regne prussià, gràcies a les reformes aplicades. Per altra banda, si bé no fou pròpiament un reformador social, Frederic II fou un paradigma del despotisme il·lustrat, procurant les mesures que possibilitessin el benestar dels seus súbdits. Una de les mesures més populars i reconegudes fou la introducció i el desenvolupament del conreu de la patata, que acabà esdevenint en un dels aliments bàsics dels prussians i de tots els alemanys. Aquest tubercle s'adaptava molt bé a les condicions climàtiques del territori prussià, al contrari del que passava amb els cereals; la seva expansió acabà amb els freqüents períodes de fam provocats per les males collites de cereals.

Al mateix temps, Frederic II fou un personatge controvertit i, fins i tot,
excèntric. Gran amant de la cultura i de les arts, va arribar a mantindre una estreta relació amb Voltaire i amb J.S. Bach. Durant el seu regnat fou construït el palau de Sanssouci, a Potsdam, residència d'estiu de Frederic i dels monarques prussians que el succeïren, que és una de les màximes expressions de l'arquitectura del rococó. Un dels camps artístics preferits d'aquest monarca fou la música, de la qual no fou sols espectador, sinó també compositor i, fins i tot, ell mateix va arribar a intepretar concerts de flauta davant la cort. També fou escriptor, tant de prosa com de poesia.

Hi ha un altre aspecte de la personalitat de Frederic II a tenir en compte: era homosexual. Característica del monarca que molts investigadors agafen amb pinces de cara a la veracitat o no d'alguns episodis que se li atribueixen. El més sonat i, alhora, tràgic el protagonitzà de jove, quan encara era príncep, en mantindre una relació sentimental amb un tinent de l'exèrcit. La parella va voler escapolir-se cap a Anglaterra, però foren descoberts; el tinent fou executat i Frederic, durant un temps empresonat i privat del seu títol de príncep hereu (el qual posteriorment recuperaria). Recordo que durant la visita que vaig efectuar a Potsdam, la guia del grup féu referència a aquesta característica de Frederic II amb un eufemístic "no li agradaven les dones"; vaig poder comprovar -com es veurà més endavant-, que altres guies feient referència a aquest tret fredericià. I de fet, opino que no és cap nimietat ni cap element de pura xafarderia morbosa fer esment de la condició d'homosexual de Frederic II, personatge, insisteixo, molt excepcional. Reitero, cal tenir-ho bastant en compte perquè, en bona part, explicaria moltes de les actituds i el costums d'aquest monarca singular, però sense anar més enllà d'aquesta apreciació.

Frederic II és considerat pels alemanys com un dels principals i més importants estadistes i personatges de la seua història, tant pel que representà per a l'engrandiment de Prússia (que més tard esdevindria el motor de la unitat alemanya), com -i sobretot força apreciat per aquest fet- per la popular mesura de la introducció de la patata. De fet, encara avui en dia molts alemanys que visiten el sepulcre de Frederic a Sanssouci hi dipositen al damunt patates com a mostra d'agraïment per haver promocionat aquest tubercle, salvant així del turment de la fam a milers dels seus avantpassats.

Fou a l'estiu de 2008, al final de la meua estada a Berlín, quan vaig visitar Potsdam i, com no podia ser menys, el palau de Sanssouci. Allí, als jardins, es troba el sepulcre de Frederic II, amb una sòbria làpida de pedra on figura escolpit el seu nom, i al costat,
fent gala d'una altra de les seues excentricitats, els sepulcres dels seus gossos de cacera (activitat al que era també força aficionat) tal com ell així ho desitjà. Em trobava contemplant aquella mostra d'austeritat, que contrastava amb la grandesa històrica del personatge quan, de sobte veig, que s'apropava un grup excursionistes. Per la cridòria que deixaven anar de seguit vaig saber que es tractava d'espanyols. Del grup, dos homes anaven més avançats, i un d'ells amb un aspecte singular -de cinquanta i tants anys, cos de pera, cabell greixós i ulleres de cul de got-, en trobar-se davant el sepulcre de Frederic, va deixar anar amb una característica veu nasal-meseteña i amb to de menyspreu: "¡Mira! ¡Ahí está la tumba del mariquita!". Com sempre, n'hi ha que agafen el rave per les fulles. I preparem-nos, perquè em temo que aquest tipus de raonament, maliciós, barroer i estret de mires, és el que imperarà, en molts aspectes, durant una bona pila d'anys.

1 comentari:

Jaume Masip Llop ha dit...

Pos sí noi hi ha de tot a tot arreu, i d'aquests també.
Interessant això de la patata!