Fa cosa de mes i mig vaig acabar la lectura d'El cementerio de Praga, del sempre sorprenent Umberto Eco. La trama, ambientada a la segona meitat del segle XIX, gira a l'entorn d'un personatge, Simone Simonini, absolutament nefast i pervers. El seu ofici principal, del que n'és tot un expert, és la falsificació de documents, oferint els seus serveis des de simples particulars fins a les màximes autoritats de l'època, concretament a les de França, tot i que el seu singular currículum l'inicia a la seua Itàlia natal. És a París on finalment fa cap i on s'experimenta i es consolida com un falsificador inigualable. La seua tasca el porta a estar enmig de grans assumptes que més tard figurarien als llibres d'història, exercint a la perfecció la seua feina amb les conseqüències que provoquen els seus infundis ben remunerats. Fins i tot, ell es falsifica a sí mateix ja que de tant en tant adopta una altra personalitat. El seu últim treball va estar vinculat a la redacció d'un dels documents falsos més letals que mai s'han escrit, Els protocols dels savis de Sió. Però és que al marge d'aquest ofici maliciós, Simonini és un personatge miserable, energumen i de costums mediocres. Gairebé odia i menysprea qualsevol persona que no sigui ell mateix. Li repugnen les dones i té una fòbia especial, entre altres, cap als alemanys, els jesuïtes, els maçons i, molt especialment, cap als jueus. A més a més, quan algú està a punt de desemmascarar-lo, Simonini no dubta en recórrer a l'assassinat. I la seua màxima aspiració en aquesta vida és gaudir d'un bon menjar en un restaurant (a la novel·la es poden recollir un bon grapat de menús que consum el nostre antiheroi).
Al final del relat, Umberto Eco ens fa un aclariment: l'únic personatge fals que apareix al llarg de les pàgines de la novel·la és el mateix Simone Simonini. Tota la resta, fets i persones, van existir. És a dir, l'autor escriu una narració -una mentida al cap i a la fi- basada en fets i personatges reals, però on al centre del relat hi ha un individu que és l'únic inventat i qui, a més, es dedica a la tasca de falsificar documents. Tot un entramat metafòric-al·legòric que Eco sap teixir de forma magistral. Però, finalment sorgeix el gran interrogant: Simonini és un personatge fictici, però molts dels documents que s'esmenten, aquelles malicioses falsificacions que apareixen al llarg de la novel·la, van existir. Qui els va escriure? Fa fredor pensar que darrere aquells fulls hi ha la mà malvada d'una persona o d'un grup humà. Potser Umberto Eco ens ha enganyat una vegada més, i Simonini és més real del que ens pensem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada