"DEUS CREATOR"

Atònits van quedar-se els professors de la Universitat de Barcelona que van rebre el llibre Atlas of Creation, procedent de Turquia. I més sorpresos encara en assabentar-se que aquesta tramesa es va fer també a universitats de França i Alemanya. Luxosament enquadernat, amb més de 700 pàgines i 5 kg de pes, l'Atles de la Creació va resultar ser un al·legat contra Darwin, negant la validesa de la teoria de l'evolució i fent alhora una defensa aferrisada del creacionisme en la seua versió més radical, és a dir, que darrere de la creació de l'Univers, de la matèria, dels éssers vius i de qualsevol fenòmen natural hi ha en última instància la mà de de la divinitat. De seguit va iniciar-se la recerca per resoldre el misteri de l'autor o dels autors d'aquella tramesa interessada en difondre aquestes idees i argumentacions acientífiques. Finalment es va aconseguir esbrinar l'enigma: una secta musulmana sorgida a Turquia, sostenidora de la teoria creacionista, n'havia estat la responsable.

Aquest relat pot semblar l'inici d'una novel·la de misteri, tant en boga últimament, amb sectes i societats secretes pel mig. Però lo fotut del cas és que aquests fets són reals i molt recents. Tot plegat va ocórrer el passat mes de febrer i en vaig ser sabedor a través de la premsa.

El creacionisme, com s'ha dit, parteix de la base que la divinitat està en l'origen primigeni de la naturalesa. No obstant, més que d'un sol creacionisme, cal parlar de creacionismes, ja que sota aquest concepte s'hi apleguen diverses sensibilitats i creences, des d'aquells que volen conciliar l'existència de la intervenció divina en la creació i l'evolució (com féu el prestigiós filòsof, teòleg i paleontòleg Pierre Teilhard de Chardin), fins als més extremistes, que no admeten la possibilitat de l'evolució i que defensen que la creació va començar el 23 d'octubre de l'any 4004 aC per a la qual Déu en va invertir sis dies, descansant al setè.

Els impulsors de les idees més extremes han estat grups evangèlics dels Estats Units, posicionaments que han trascendit més enllà d'aquests col·lectius, arribant assumir-los, entre altres, alguns sectors de l'Església Catòlica i, fins i tot, fora de l'àmbit cristià, alguns grups musulmans (com s'ha vist) i judaistes. No obstant, és al Estats Units on aquesta creença ha tingut més predicament: intents d'introduir el creacionisme a les escoles (alguns aconseguits) com a teoria alternativa a l'evolucionisme, pleits judicials, suport d'alguns líders polítics (Bush n'és simpatitzant) i de grans magnats de l'economia, etc. A més, hi ha qui diu que apart de qüestionar l'evolució, aquesta visió radical del creacionisme va més enllà, i el que posa en dubte en definitiva és el pensament científic en general. Que la divinitat estigui en l'origen de tot i que al mateix temps, sigui la causa última de qualsevol fenòmen, és un atac directe a qualsevol raonament basat en la ciència. A última hora, és també una forma de simplificar l'explicació a qualsevol fet que esdvingui a la natura: Déu està al darrere de tot i no cal donar-li més voltes.

Jo encara vull ser més agosarat en vaticinar cap on poden tendir les intencions d'aquests sectors més radicalitzats del creacionisme. Si l'ésser humà és una creació divina, en tot allò que faci i dugui a terme qualsevol home o dona s'hi haurà de veure la mà del Creador. Apliquem seguidament aquest raonament al camp polític i als qui governen: al cap i a la fi, tornem al vell pensament de que qui governa ho fa per mandat diví i al mateix temps és intèrpret dels designis de la divinitat. A la resta no ens queda més que obeir i complir els preceptes que corresponguin. Reconec, com deia abans, que potser és agosarada aquesta reflexió. No obstant, també sembla del tot inversemblant el relat del luxós manual de creacionisme amb què he iniciat l'escrit... i resulta que és cert.

Tot i els sectors poderosos que li donen suport, aquests radicals defensors del creacionisme anti-evolució no ho han tingut (ni ho tenen) fàcil. Tant és així, que a l'inici de la dècada dels noranta van voler maquillar la seua imatge, inventant-se un nou terme per definir la seua teoria, un concepte més amable de cara al públic, més fashion si és vol: en lloc de creacionisme, a partir de llavors van començar a parlar de disseny intel·ligent. És a dir, la naturalesa i els éssers que la poblen no van ser creats, sinó dissenyats. A més, a més, es procura en allò que sigui possible no anomenar la divinitat com a principi de la creació (o del disseny) per dissimular la seua confessionalitat, malgrat que deixen a entendre que hi ha un dissenyador. Això sí, segueixen presentant-se com alternativa a l'evolucionisme i al pensament científic.

Disseny intel·ligent. Quina paradoxa donar-li aquest nom a una creença que és un insult a la intel·ligència!

(En acabar aquest escrit, llegeixo a La Vanguardia d'avui l'article d'Imma Monsó "Museo de los ¿errores?" (p. 30), dedicat a l'obertura pels creacionistes del Museu de la Creació, a Kentucky. El títol ja avança quin és el to del contingut)