diumenge, 8 de juliol de 2007

PRESSUMPTES DELINQÜENTS




Qualsevol persona que naixi dins del territori de jurisdicció de l'Estat espanyol és, d'entrada, un pressumpte delinqüent. Així, clar i ras. Per la simple circumstància de què l'acta que dóna fe d'un naixement -amb la qual se certifica l'existència d'algú i que li garanteix la seua condició de ciutadà/ciutadana- es fa als jutjats.
El Registre Civil, com se sap, està adscrit a l'Administració de Justícia a l'Estat espanyol. Aquí perquè ja n'estem acostumats, però, si ho comparem amb altres països on aquest servei públic depèn de les adminsitracions locals (com és el cas de l'Estat francès), comencem a veure l'anomalia en què ens trobem. Ja per començar, no seria més lògic que els ajuntaments, des d'on s'elaboren les llistes del padró d'un municipi, tinguessin al mateix temps competències sobre el Registre Civil? Tal com va la cosa avui en dia, això comporta que, per al cas dels naixements, aquests han de ser primerament comunicats al Registre, i posteriorment, amb el Llibre de Família a la mà, s'ha de fer el mateix a l'ajuntament on almenys un dels pares de la nova criatura estigui empadronat/empadronada. Encara és més esperpèntic el circuit que segueixen les comunicacions dels matrimonis i les defuncions, ja que d'aquests n'informa als ajuntaments l'Institut Nacional d'Estadística... un cop han rebut prèviament la informació pertinent del Registre Civil de la població que correspongui!
Aquesta vinculació del Registre Civil a l'Administració de Justícia és conseqüència del procés de centralització que es desenvolupà durant el segle XIX a l'Estat espanyol. En lloc d'adscriure'l a l'Administració Local, un poder més dispers i més difícil de controlar, van preferir que fos la Justícia, un poder centralitzat, qui se'n fes càrrec. Durant la Segona República va haver l'intent de canviar aquesta situació. De fet, un decret de la Generalitat de l'any 1934 va traspassar la competència del Registre Civil als ajuntaments. Però després de la Guerra Civil, la dictadura franquista tornà a vincular-lo als jutjats, com un signe més de la seua política centralitzadora i d'estat policial, situació que es manté encara avui en dia pel que fa a la dependència del Registre Civil a l'administració judicial. De l'últim intent de canvi que tinc constància vaig assabentar-me fa uns anys navegant per la xarxa. Sembla ser que hi havia el projecte dins el govern del PP d'adscriure el Registre Civil als Registres de la Propietat, cosa que hagués comportat, entre altres desavantanges, que aquest servei deixés de ser gratuït per als ciutadans com ho és actualment. D'haver prosperat, de Guatemala a Guatepeor.
El fet que el Registre Civil depengui de l'Administració de Justícia té més conseqüències encara. Com se sap, un dels mals dels jutjats a l'Estat espanyol és la seua lentitud deguda sobretot a uns mètodes procedimentals farragosos i de vegades absurds. Doncs bé, tot canvi que afecti una acta del Registre precisa de la corresponent resolució judicial del jutjat de primera instància del partit judicial (tret de les traduccions de nom, amb les quals n'hi ha prou amb la manifestació de la persona interessada al mateix Registre). Una correcció d'un error en la inscripció o un canvi de nom, pot comportar un procediment que s'allarga mesos. Cosa que encara pot ser més greu si entremig l'usuari afectat està esperant poder resoldre aquest problema del registre perquè necessita posteriorment una certificació per a un altre assumpte que de moment resta aturat (una adopció, la rebuda d'una herència, una compra-venda d'un immoble, etc.). I que consti que no sempre es resol favorablement, sobretot pel que fa als canvis de nom. Hi ha persones que no han pogut satisfer el seu desig de poder oficialitzar el nom amb el qual són coneguts generalment, pel simple raonament de què el terme en qüestió no està admès o no consta en la pertinent llista de noms admesos. El mateix passa amb els noms dels nounats. Molts pares han de passar per l'experiència desencisadora de no poder posar al seu fill o la seua filla el nom que li havien escollit. Sens dubte, no resulta gens agradable haver de comunicar a algú una resolució segons la qual no pot assolir de forma oficial el nom amb el qual sempre ha estat conegut o informar uns pares que el nom que desitjaven per a la seua nova criatura no està admès. En tots dos casos a la cara d'incredulitat del començament li segueix la de lògica indignació.
I així estan les coses. De moment seguim essent uns pressumptes delinqüents com deia al principi, i de rebot sotmesos a capricis legals absurds. Seguirem essent-ho sempre i quan no acabi sorgint la iniciativa de voler canviar d'una vegada aquesta situació.