"INDEX LIBRORUM PROHIBITORUM"

Una de les conseqüències de la invenció de la impremta fou l'expansió de les còpies de llibres. Tot i les seues inicials limitacions del aparell recent inventat, sens dubte era molt més efectiu i ràpid que les reproduccions realitzades a mà. Gràcies al nou invent, qualsevol escrit podia assolir una distribució fins llavors inèdita, humanament i territorialment parlant. Cal remarcar això de què qualsevol escrit podia ser reproduït, ja que aviat els poders dominants s'adonaren dels beneficis de la impremta, però també del perill potencial que els suposava per a la seua integritat. Davant aquesta explosió d'obres publicades, l'Església Catòlica es veié empesa a confegir l'Index Librorum Prohibitorum, l'índex de llibres prohibits, conegut més popularment com l'Índex (Índice, als territoris de parla castellana). S'inicià l'any 1559, comptant amb diverses edicions, fins l'any 1966 en què, fruit dels aires renovadors del Concili Vaticà II, es considerà deixar-lo de renovar.

A l'Índex hi figuraven aquelles obres el contingut dels quals es considerava nociu per a la religió catòlica, amb una especial presència de pensadors i literats entre els seus autors. És evident que amb el pas del temps, la llista s'anava renovant, afegint-se noves obres, o suprimint-se altres de la llista les quals es considerà que no hi havia motiu perquè en continuessin formant-ne part, d'acord amb l'evolució (al seu ritme) de l'Església. De cada obra s'indicava si era en la seua totalitat o sols una part la que atemptava al la doctrina catòlica; en el segon cas, es permetia la publicació del llibre en qüestió, però suprimint les parts nocives. Va haver-hi autors que es trobaren amb part de la seua obra publicada a l'Índex i altres sols una part. Dels primers temps, figuraren a la llista El lazarillo de Tormes i Amar y sufrir, o su vida, de Santa Teresa de Jesús. Autors com Giordano Bruno, Erasme de Rotterdam, François de Rabelais, Spinoza, Montaigne tingueren l'honor de formar part de l'Índex. Més endavant també hi ingressaren obres de Montesquieu, Rousseau, David Hume, Kant, Diderot, Flaubert, els Dumas (pare i fill), Victor Hugo, Stendhal, Balzac, Zola, entre molts altres. D'autors del segle XX, hi figuraren Henri Bergson, Jean-Paul Sartre, André Gide, etc. Curiosament, Schopenhauer, Nietzsche i Marx mai no formaren part de la llista: el seu ateisme i anti-cristianisme era tan notable que es consideraba ja d'immediat prohibida qualsevol obra que publiquessin.

És evident que l'Índex va tenir una projecció important en els seus primers anys, sobretot en els països amb forta implantació del catolicisme, projecció, però que amb el pas del temps i de forma paulatina va anar minvant, en paral·lel a la pèrdua del poder i la influència exercits per l'Església Catòlica.

Tot i que, com s'ha dit, l'Índex es deixà de renovar el 1966, l'Església Catòlica, siguin les institucions pertinents, siguin alguns membres de la seua jerarquia, ha continuat vetllant per salvaguardar la seua puresa doctrinal, anatemitzant aquelles obres (i llurs autors) el contigut de les quals ha estat considerat contrari a la doctrina, aixecant força polseguera alguns casos tan aviat van sortir a la llum. Dins la mateixa institució eclesial hi hagué la desautorització a part de l'obra del teòleg alemany Hans Küng cap allà els anys 70 i 80 del segle XX, com també dels autors dels escrits de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Fora de l'àmbit eclesial, hi hagut casos que es poden titllar d'absolutament esperpèntics, com el capellà austriac Gerhard Maria Wagner, qui afirmà que Harry Potter era un enviat de Satan; fa poc, aquest personatge ha estat envoltat de polèmica en ser nomenat per Benet XVI com a bisbe de Linz, provocant la rebel·lió de l'església d'Àustria, cosa que ha obligat a l'inefable Wagner a renunciar al bisbat.

També fa pocs anys hi hagué un especial rebombori al voltant de la publicació d'El Codi da Vinci de Dan Brown. Que hi hagués una reacció irada per part dels estaments eclesiàstics envers el llibre és del tot justificable: qui conegui el seu contingut, sap que un dels pilars del seu argument es basa en la llegenda (diguem-ho així) que Jesús va aparellar-se amb Maria Magdalena, i que d'aquesta unió hi hagué descendència, història que contradiu i qüestiona tot allò en què es basa l'Església i el cristianisme en general. Certament, amb tota seguretat el que més preocupà a la jerarquia eclesiàtica és l'àmplia difusió assolida pel llibre (i també posteriorment, la pel·lícula que inspirà); qui l'hagi llegit, ha pogut experimentar com, sobretot gràcies a una prosa àgil, el que s'explica sobre aquella hipotètica relació de Jesús i Maria Magdalena sembla que hagi estat una realitat, capaç de convèncer fins al més incrèdul. Però, amb tot, no deixa de ser en conjunt una novel·la, una ficció. I de fet, no és la primera vegada que la llegenda en qüestió és el centre de l'argument d'altres històries de ficció. Com a exemple hi ha la sèria d'Els fills del Grial, de Peter Berling, publicada a finals del segle passat, i, que jo sàpiga, no generà tanta polèmica. Sens, dubte, com he dit abans, el que més alarmà als caps de l'Església Catòlica fou l'espectacular ressò del llibre. Sols afegiré al respecte que després de llegir-la, la conclusió que en vaig treure és allò afirmat més amunt: que es tractava d'una novel·la, i que en conjunt no em va acabar de fer el pes.

L'Església Catòlicia, fos a través de l'Índex durant molt de temps, i sigui actualment a través de la crítica cap a aquells textos que li siguin hostils, l'únic que fa és defensar-se. Sens dubte, té tot el dret a fer-ho, això és innegable. Però avui en dia potser seria millor que els seus màxims representants canviessin el seu discurs, i abandonessin unes maneres i un lleguatge que resulta la majoria de les vegades ridícul, desfassat i hilarant que li resulta del tot contraproduent, és a dir, multiplicant els efectes d'allò que es pretenia evitar.