PERIODISME DE RISC

La feina de periodista no sempre és fàcil, més quan s'exerceix en un entorn hostil. I quan aquest entorn no és altre que l'Alemanya nazi, és com passejar per un camp minat. Així es desprèn després de la lectura del Diario de Berlín, William Shirer. L'autor aterra al territori alemany quan el règim nazi està en plena eferverscència, essent testimoni directe de l'agressiva política expansiva, primer amb les annexions d'Àustria, els Sudets i la resta de Txèquia i l'inici de la guerra, amb lesinvasions de Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França. El seu relat finalitza quan torna cap als Estats Units al desembre de 1940, quan ja es preveu el fracàs alemany a la Batalla d'Anglaterra.

Shirer narra les seues experiències, les dificultats i els obstacles que moltes vegades ha de salvar per poder efectuar les seues cròniques radiofòniques, amb una censura cada vegada més asfixiant així que avança el conflicte bèl·lic. L'autor s'esplaia al seu diari, aportant detalls dels fets, els quals difícilment hagués pogut manifestar quan emetia en directe, amb un censor al seu costat controlat que no se'n sortia del guió (així, literalment). Tanmateix, ens ofereix descripcions impagables dels grans personatges que va poder veure i escoltar directament (Hitler, Göring, Goebbels, etc.) i de l'actitud dels alemanys davant la guerra, molt lluny del fervorós entusiasme que les seues autoritats volien que es reflectís. Shirer odia en profunditat el règim nazi; tant és així, que fins i tot, malgrat el risc, se n'alegra dels bombardejos britànics sobre Berlín i l'efecte desmoralitzador sobre la població. També percep i, d'alguna manera, s'escandalitza en comprovar la feble resistència de l'exèrctit francès envers l'avenç alemany (cosa que preludiava el col·laboracionisme que gaudirien els nazis, tema gairebé tabú encara avui a l'estat veí).

L'autor, però, no sols va romandre a Alemanya durant la seua estança al continent europeu. Abans i durant la guerra va recórrer diversos països i ciutats europeus. Una estada d'un any (un any sabàtic) a Lloret de Mar, li va permetre recórrer i conèixer Catalunya i Espanya, interessant-se i preocupant-se posteriorment dels seus esdeveniments, especialment durant la Guerra Civil. Quan aquest conflicte estava ja tocava a la seua fi, escrivia al seu diari el dia 29 de març de 1939 metre es trobava a Ginebra: "Madrid es va rendir ahir; avui ho fa la resta de l'Espanya republicana. No hi ha paraules per expressar el que sento aquesta nit. La carnisseria de Franco serà terrible". Més endavant, durant el seu viatge de retorn als Estats Units, descriu la seua breu estada a Barcelona: "El feixisme ha portat el caos i la fam aquí. Ja no existeix la feliç i despreocupada Barcelona que jo coneixia. En el Passeig de Gràcia, en la Rambla, en la plaça Catalunya, veig desfilar en silenci rostres demacrats, afamas, amargats".

En un altre apartat del diari, Shirer fa una descripció dels alemanys la qual, sens dubte, està condicionada en bona part per la seua animadversió cap al règim nazi. Però tot que restaria fora de context, si eliminem alguna paraula i expressió groixudes, no deixa de tindre certa actualitat: "Els pobles sotmesos d'Europa se salvaran, per suposat, si Gran Bretanya resisteix i finalment guanya aquesta guerra. Però, encara en el cas de què Alemanya esdevingui vencedora d'ella, no podrà triomfar en el seu intent d'organitzar Europa. Després de tants anys com porto ara de viure barrejat amb ells, estic profundament convençut de què l'alemany és incapaç d'organitzar Europa. La seua falta d'equilibri, el seu sadisme provocador quan està a dalt de tot, la seua incapacitat constitucional per entendre mínimament el que passa per les ments i els cors dels altres pobles, la seua creença instintiva en què les relacions entre els pobles sols pot fonamentar-se en la relació amo-esclau i mai sobre la igualtat del viu i deixa viure...; totes aquestes característiques de l'alemany el fan, a ell i la seua nació, inepte per obtindre el lideratge a Europa amb el qual sempre havia somiat, i garanteixen que, per molt que ho intenti, a la llarga fracassarà". Això ho escrivia William Shirer el 26 de setembre de 1940.

Un bon llibre per conèixer fets rellevants del nazisme des d'una altra perspectiva i amb uns detalls que difícilment trobaríem en la documentació històrica.

DE BARCELONA A ROMA, PASSANT PER TIVISSA I PRATDIP

Aquestes passades festes he aprofitat per abordar la lectura de LLinatge, del bon amic Miquel Esteve. Estructurada en breus apartats que corresponen a episodis protagonitzats per cadascun dels personatges principals, l'autor li ha sabut donar un ritme àgil, a més que sap captar l'atenció del lector: l'acció narrada en cada apartat és resol en el següent i així es va entreteixint tot l'argument, en un ritme, com es diu en la ressenya de la contraportada, trepidant. Dient-ho en paraules planeres, Miquel Esteve aconsegueix enganxar a qui ho llegeix. L'acció es desenvolupa en diversos escenaris força dispars: Barcelona, Roma, Tivissa i Pratdip. L'argument gira a l'entorn d'uns éssers fantàstics, demoníacs, de les nostres contrades, els dips, una mena d'homes-gossos, relacionada amb els quals hi ha una fosca i temible profecia. Esoterisme, intrigues i assassinats sagnants són alguns dels altres ingredients que conformen la novel·la. No comentaré res més pel que fa a l'argument, ja que molts ja el coneixereu, i els que no, us convido a què llegiu aquesta obra del sempre sorprenent Miquel Esteve.

-------------------------------------------------------

Gairebé al mateix temps que acabava de llegir la novel·la, es produí el decés del pare de Miquel Esteve. En un altre espai ja vaig expressar-li el meu condol, però no puc estar-me de fer-li arribar una altra vegada des d'aquí. Ànims Miquel i Endavant!

LA FASIFICACIÓ FALSIFICADA

Fa cosa de mes i mig vaig acabar la lectura d'El cementerio de Praga, del sempre sorprenent Umberto Eco. La trama, ambientada a la segona meitat del segle XIX, gira a l'entorn d'un personatge, Simone Simonini, absolutament nefast i pervers. El seu ofici principal, del que n'és tot un expert, és la falsificació de documents, oferint els seus serveis des de simples particulars fins a les màximes autoritats de l'època, concretament a les de França, tot i que el seu singular currículum l'inicia a la seua Itàlia natal. És a París on finalment fa cap i on s'experimenta i es consolida com un falsificador inigualable. La seua tasca el porta a estar enmig de grans assumptes que més tard figurarien als llibres d'història, exercint a la perfecció la seua feina amb les conseqüències que provoquen els seus infundis ben remunerats. Fins i tot, ell es falsifica a sí mateix ja que de tant en tant adopta una altra personalitat. El seu últim treball va estar vinculat a la redacció d'un dels documents falsos més letals que mai s'han escrit, Els protocols dels savis de Sió. Però és que al marge d'aquest ofici maliciós, Simonini és un personatge miserable, energumen i de costums mediocres. Gairebé odia i menysprea qualsevol persona que no sigui ell mateix. Li repugnen les dones i té una fòbia especial, entre altres, cap als alemanys, els jesuïtes, els maçons i, molt especialment, cap als jueus. A més a més, quan algú està a punt de desemmascarar-lo, Simonini no dubta en recórrer a l'assassinat. I la seua màxima aspiració en aquesta vida és gaudir d'un bon menjar en un restaurant (a la novel·la es poden recollir un bon grapat de menús que consum el nostre antiheroi).

Al final del relat, Umberto Eco ens fa un aclariment: l'únic personatge fals que apareix al llarg de les pàgines de la novel·la és el mateix Simone Simonini. Tota la resta, fets i persones, van existir. És a dir, l'autor escriu una narració -una mentida al cap i a la fi- basada en fets i personatges reals, però on al centre del relat hi ha un individu que és l'únic inventat i qui, a més, es dedica a la tasca de falsificar documents. Tot un entramat metafòric-al·legòric que Eco sap teixir de forma magistral. Però, finalment sorgeix el gran interrogant: Simonini és un personatge fictici, però molts dels documents que s'esmenten, aquelles malicioses falsificacions que apareixen al llarg de la novel·la, van existir. Qui els va escriure? Fa fredor pensar que darrere aquells fulls hi ha la mà malvada d'una persona o d'un grup humà. Potser Umberto Eco ens ha enganyat una vegada més, i Simonini és més real del que ens pensem.

LA CARA FOSCA DE L'ISLAM (SEGONS PILAR RAHOLA)

La imatge que projecta la Pilar Rahola televisiva no m'atreu en absolut, més aviat el contrari. I recordo que vaig posar-me les mans al cap quan es va anunciar que La Vanguardia li publicaria una columna diària. Reconec que la meua reacció fou errònia, ja que vaig acabar descobrint una altra Pilar Rahola més asserenada, reflexiva i crítica, que ha fet que esdevingui una de les lectures obligades cada vegada que llegeixo La Vanguardia, cosa que no vol dir que sempre estigui d'acord amb les seues opinions.

Un dels temes que acostuma a tractar amb freqüència és el de la parcialitat que mostren determinades autoritats envers els musulmans, tant pel que fa a l'indissimulat suport a la causa palestina, que deriva en una oberta hostilitat cap als israelians, fins a la permissivitat a determinades pràctiques de les comunitats immigrants musulmanes que xoquen absolutament amb els costums occidentals (en especial el sotmetiment que sofreixen les dones musulmanes). Rahola ha volgut fer palès tot això en el llibre La República Islàmica d'Espanya, on ha bolcat tot el seu coneixement sobre aquesta temàtica. Deixant de banda la caòtica estructuració del llibre (que de vegades fa farragosa la seua lectura), l'autora denuncia no sols això exposat, sinó que alerta de la implantació i l'extensió de certs corrents islamistes radicals (els salafistes i els tabligh, especialment) que fan arribar els seus missatges retrògrads i anti-occidentals a través de les mesquites. Per demostrar tot plegat, Rahola aporta i es basa en nombroses fonts de solvència, tant d'estaments oficials com de recerques periodístiques. Insisteix, com s'ha fet igualment des d'altres mitjans, com aquests moviments radicals tenen una especial implantació al llarg de la vall de l'Ebre, a Catalunya en particular i a les comarques tarragonines en concret.

Si bé l'autora es justifica afirmant que el seu llibre no va contra la religió musulmana i que es basa en fonts fiables, cal tenir en compte els prejudicis dels quals parteix. Tampoc deixa ben clar quina és l'extensió real d'aquesta expansió de l'islamisme radical al nostre territori. Amb tot, deixant de banda aquests i altres aspectes i la truculència amb què tracta algun capítol, és un llibre força interessant i a considerar, més sobretot i com he dit, per la solvència de les fonts a les quals ha recorregut l'autora. El panorama que dibuixa, si no ben bé alarmant, sí és inquietant... i molt!.

DE COM ELS CULTURITZATS ALEMANYS VAN ABRAÇAR EL NAZISME

Una de les incògnites que sol plantejar-se un al voltant de la història del segle XX és com pot ser que la nació de la qual sorgiren grans referents de la cultura mundial -Kant, Goethe, Schiller, Schopenhauer, entre molts d'altres- acabés essent el bressol del règim polític més brutal i assassí que hagi existit mai. Si bé un seguit de condicionants polítics i socioeconòmics que es desenvoluparen durant la seixantena d'anys previs puguin aportar un seguit de pistes des d'aquesta òptica -unitat alemanya, primera guerra mundial i derrota, la crisi econòmica dels anys 30-, l'enigma rau en l'aspecte cultural. A això tracta de donar-nos una aproximació el llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras, de Rosa Sala Rose, llicenciada en filologia alemanya i doctorada en filologia romànica.

Rosa Sala ja va donar mostra del seu profund coneixement del nazisme amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo. A la seua nova obra -publicada el 2007, però reeditada el setembre de 2010-, l'autora vol anar molt més endarrere en el temps per cercar dins la literatura alemanya aquells textos i continguts que poc a poc anirien conformant un corpus ideològic que farien propensa a la societat alemanya (en especial, les classes mitjanes) a acceptar el règim nazi. Aquest periple s'inicia al segle XVIII fins arribar als inicis del XX. Moviments literaris com l'Sturm und drang, la influència de la corrent religiosa del pietisme, el descobriment de la Grècia antiga, la popularització (i l'apropiació) de la mitologia nòrdica, les interpretacions desviades o interessades dels textos dels grans literats, etc., aportaren progressivament elements que estigueren a la base de la visió que els alemanys tingueren del món, de la societat i de si mateixos. El gresol de tots aquests elements fou en gran part la classe burgesa, com destaca Rosa Sala. Lluny de l'autoritat política en mans de l'aristocràcia, però conscients del seu poder econòmic, els burgesos alemanys cercaran un element que els distingeixi, i aquest serà l'adquisició de cultura, de coneixements culturals (la Bildung; més endavant es parlarà de Kultur). Assumida la seua superioritat i orgullosos de la seua germanitat, menysprearan tota aquella persona que no entrés dins dels seus paràmetres, amb una animadversió creixent en especial cap als jueus, que acabaran representant en l'imaginari l'arquetip d'allò que és contrari i nociu envers els alemanys. Sentiments tots aquests que s'aniran estenent més enllà dels cercles burgesos dins la societat alemanya.

L'autora va desgranant poc a poc els seus arguments, recurrint a cites literals de textos que els avalen. Els títols dels diversos apartats són prou eloqüents, molts dels quals desprenen la ironia i fins i tot el sarcasme amb què són tractats determinats temes: "De cómo los alemanes se pusieron a leer", "De por qué a los burgueses les intimidan los artistas", "De cómo algunos alemanes se creyeron dioses", "De cómo los alemanes decidieron volverse griegos", "De cómo los alemanes soñaron con desnudarse sin pecar", "De cómo los alemanes convirtieron a los griegos al protestantismo", "De cómo los alemanes ya no saben si quieren ser griegos o germanos", en són un exemple. Un cert toc d'humor, però que al capdavall amaga l'origen d'un estat d'ànim que obrí les portes al més lamentable i terrorífic dels episodis històrics.

UN LLIBRET INTERESSANT

En la meua última estada a Tarragona vaig adquirir aquest volumet de la col·lecció Episodis de la Història. Coneixia la seua existència i en veure'l en l'aparador de la Llibreria Adserà no vaig resistir-me a adquirir-lo, ja que el seu títol, Miquelets i sometents al front de l'Ebre durant la Guerra de Successió (1703-1714), prometia pel que fa a les aportacions que podria fer en relació amb el nostre territori. Escrit per Antonio Espino, professor de la UAB, fa un ràpid però alhora intens recorregut del paper que tingueren aquestes tropes irregulars durant el conflicte dinàstic entre Àustries i Borbons. Si bé l'autor fa menció que els borbònics també recorregueren als serveis d'aquests guerrers auxiliars, se centra sobretot en els miquelets, els sometents i, en algun cas, les coroneles (ciutadans reclutats per a la defensa de la seua població). Si bé gran part del contingut gira al voltant de fets transcorreguts al territori ebrenc protagonitzats per aquests cossos irregulars integrats per efectius del mateix territori, també fa menció d'accions i esdeveniments que tingueren lloc en altres zones de Catalunya.

Segons l'autor, miquelets i sometents participaren primordialment en allò que ell anomena la guerra petita, les accions militars que es duïen a terme lluny de les zones principals de combat, i rarament els veiem enmig de camps de batalla, tot i que en algunes ocasions de

mostraren també gran efectivitat en camp obert. Aquestes tropes irregulars esdevingueren importants sobretot en l'atac continu als subministraments de l'enemic, als quals tal com relata

Espino, infringiren nombroses derrotes i baixes. Essent com són les Terres de l'Ebre una zona de pas, és normal que les nostres comarques fossin escenari de les accions de miquelets i sometents contra les caravanes que transportaven efectius materials a l'exèrcit borbònic. Per contra, per a les tropes regulars de l'enemic, els resultava un contrincant incòmode, ja que, com diu l'autor, una victòria contra irregulars no donava cap prestigi, i una derrota representava una humiliació greu. L'autor també fa menció d'alguns caps procedent del territori que arribaren a destacar, com els Falcó de Benissanet, un dels quals, assolí el grau de coronel dins l'exèrcit austriacista,

gràcies als bons serveis prestats. Malgrat aquest continu i contundent desgast al qual sotmeteren els miquelets i sometents als borbònics, no van poder impedir, com molt bé sabem, la victòria i la conquesta de Catalunya pels partidaris de Felip V, amb totes les conseqüències ben conegudes.

A pesar de les limitacions i els desequilibris pel que fa al contingut, és un llibret prou interessant per conèixer un aspecte més de la història del nostre territori, i amb força dades.

A VOLTES AMB LA TRANSICIÓ I EL 23-F

Dels llibres que he llegit aquests últims mesos, dos d'ells estaven dedicats a la història més recent, un publicat ja fa uns anys, España en democracia 1975-2000, de Charles Powell, publicat el 2001, i l'altre Anatomia d'un instant, de Javier Cercas, de publicació molt més recent (2009) i traduït al català per Esther Roig, que és l'edició que jo vaig tractar. Un i altre tenen en comú diversos aspectes, en especial l'èmfasi que es fa sobre el període de la trasició de la dictadura franquista a la democràcia, si bé el llibre de Powell té un abast cronològic més ample, mentre que el de Cercas gira al voltant del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, tot i que fa esment als anys immediatament anteriors i posterios a aquella nefasta i esperpèntica jornada. Un altre tret comú, en aquest cas pel que a mi respecta, es que tots dos tracten uns esdeveniments històrics dels quals jo en vaig ser contemporani i els recordo ben bé, com a mínim els detalls puntuals, fins i tot els dels últims anys del franquisme, malgrat que tenia pocs anys, com l'atemptat contra Carrero Blanco, la mort de Franco i la coronació de Joan Carles I, l'ascens de Suárez, el referèndum per a la reforma política, les primeres eleccions a les corts espanyoles, entre molts altres. Quant al 23-F, ja tenia uns quants anys més, com vaig fer referència en una entrada anterior.

Powell fa un recorregut linial des dels anys del tardofranquisme fins la primera legislatura del govern del José María Aznar. En cada apartat en què divideix el treball, segueix un mateix esquema expositiu, indicant els canvis socioeconòmics que ha experimentat l'Estat espanyol en cada període, per passar a analitzar l'evolució de la política, la interna sobretot i les relacions exteriors. Les més de sis-centes pàgines que integren aquest llibre aporten una visió ordenada i cronològica i força complerta per conèixer els primers vint-i-cinc anys del règim democràtic sorgit després de la dictadura franquista. Amb tot, la visió que dóna de tot plegat és força positiva i favorable, i alguns temes, en especial el tractament que fa dels nacionalismes no és massa afortunat. No és estrany que hagi esdevingut un dels llibres de referència per a la dreta espanyola. I en un temps en què certs aspectes de la transició estan qüestionant-se, aquest treball de Charles Powell llisca amb la seua visió més aviat entusiasta. Reitero, però, que no deixa de ser un bon treball per poder conèixer el període cronològic que tracta, això sí, des d'una visió favorable a com s'han desenvolupat els fets i que mira cap a la dreta.

El llibre de Javier Cercas és absolutament diferent. No es tracta d'un llibre d'història a l'ús, com ho és el de Powell. Fins i tot el mateix Cercas ens adverteix que inicialment volia escriure una novel·la sobre el 23-F. És més, qui esperi resoldre els seus dubtes sobre els fets que transcorregueren durant aquella fatídica jornada, més aviat es trobarà al llarg del llibre amb una successió convulsa de conjectures. Certament que Javier Cercas aporta un bon grapat de detalls, que es documentà i molt per escriure aquesta obra, però l'objectiu és esbrinar quin va ser el paper de cadascun dels personatges principals d'aquell episodi i com actuaren, tant pel que fa en les causes que conduïren a què s'organitzés el cop d'Estat i quina fou la seua actitud i les seues accions durant els esdeveniments. Tot plegat, fa que l'autor desmitifiqui o, com a mínim, matisi molts aspectes de la versió oficial dels fets i dels seus actors principals, des de l'intent d'explicar el perquè de l'actitud impassible del president Adolfo Suárez quan els colpistes penetraren a l'hemicicle del Congrés, o de l'actitud del rei Joan Carles; respecte aquest últim, també posa en dubte la importància que es donà al seu missatge emès per televisió el qual, segons Cercas, tot i l'efecte que pogués tindre, no suposà la fi del cop, sinó que trigaria encara unes hores en esvair-se. No obstant, després de sembrar conjectures i dubtes al voltant dels fets i els seus personatges, al final l'autor deixa els esdeveniments i a tothom al seu lloc. Cercas aconsegueix copsar l'atenció del lector des del començament fins al final -és un llibre que enganxa. Amb totes les conjectures que va deixant durant totes les pàgines, la conclusió que se'n pot treure és que encara falten no pocs aspectes per esbrinar d'aquell fosc capítol de la trasició.