CANTANT ELS GOJOS A LA PUNTA DEL CANÓ

L'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre (Idece) ha editat recentment unes fitxes (Vogant pel riu, deixa't portar per l'Ebre) amb itineraris dirigits sobretot a tots aquells que estiguin interssats en navegar pel riu en canoa o en piragua. La presentació és impecable: un estoig amb les catorze fitxes, impreses a dos cares i seguint el mateix esquema: un plànol de l'itinerari pertinent a l'anvers amb tot tipus d'indicacions, i la relació de punts d'interès al revers amb un seguit de precaucions per als navegants. Completa el pack un plànol desplegable amb la totalitat del recorregut, una funda de plàstic per poder protegir la fitxa quan s'utilitzi in situ i un llibret (Guia de rutes) que va explicant detalls de cadascun dels punts dels diversos itineraris, dóna consells de navegació, regles de seguretat, etc. Tot en català i en castellà i a tot color. Fins aquí tot bonic i preciós, perfecte... fins que un comença a parar en detalls.

Com no podia ser menys, el primer cop d'ull va anar cap a la fitxa núm. 2, que parla de la Reserva Natural de Sebes. I, ai!, allí comencen a sorgir les pífies. La més sonora, la que ubica l'ermita del Remei a la marge dreta del riu (és a dir, al costat del poble), en un indret si fa no fa, que ben bé podríem situar-hi la Punta del Canó (o la casa de l'alcalde Pere Muñoz, com alguns han dit i que també podria ser així). L'altra relliscada és la d'indicar a la vora de l'Ebre tocant de Sebes com a zona de pesca, quan només cal passejar-se pel camí de la reserva al costat del pantà i es podran visualitzar el seguit de senyals que prohibeixen aquesta activitat en tot aquell trajecte. I quan es llegeix el text pertinent que hi ha a la Guia de rutes, l'inici del paràgraf corresponent a descriure el complex químic no té pèrdua:

Paisatge desolador i depriment per al navegant que cerca la bellesa i la natura.

Cal reconèixer que qui ha escrit això té tota la raó. Jo mateix ho vaig poder comprovar l'ocasió en què vaig navegar en canoa per aquella zona i la visió no és precisament afalagadora, en ocasions llorda a matar. Però incloure això, aquests epítets, en un llibret on el que es pretén és promocionar l'activitat nàutica per aquest tram de riu no deixa de ser desafortunat. És com voler publicitar la Tarragona turística incloent-hi, a més de tot el patrimoni cultural i les platges, la imatge inquietant de la petroquímica. No sé, potser hagués estat millor fer esment del fort contrast que representa la presència de l'electroquímica amb la natura que l'envolta, però estalviant uns qualificatius que semblen més dirigits a espantar el personal que no a atraure'l.

Confeso que no he mirat més fitxes (n'hi ha una altra de Flix, la núm. 3, dedicada al meandre), però amb aquesta ja n'he tingut suficient. Si aquesta guia hagués estat editada des de Barcelona, ja entraríem en tòpics, però el preocupant, com he dit més amunt, és que al darrere hi ha una institució del territori, l'Idece, dependent del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Simplement, vergonyós. Imagino que el representant territorial a les Terres de l'Ebre del departament, el nostre ex-alcalde, Toni Sabaté, s'haurà posat les mans al cap en comprovar que si un dia desitja tornar al seu poble a entonar els gojos del Remei, ho haurà de fer a la Punta del Canó (o al jardí de Pere) de fer cas a la informació que aporta la malaguanyada fitxa.

DE "FLIKS" AL CASTELLET DE "BANYOTES"

Dimarts passat estic segur que un bon grapat de flixencs estàvem expectants mirant el programa Camins d'aigua. El capítol d'aquesta corresponia a l'etapa "De Mequinensa a Xerta", és a dir, el tram de riu Ebre que comprèn, entre altres, el nostre poble, Flix. Més d'un i més d'una és d'esperar que es trobaven amb les urpes i els ullals ben afilats per saltar a la més mínima, ja que gairebé sempre que s'ha fet algun programa televisiu sobre l'Ebre o el nostre territori(des d'aquell llunyà Los ríos, de TVE, fins al Catalunya des de l'aire, de TV3), el tracte rebut pel nostre poble o bé no ha sigut afortunat, o bé, simplement, ni s'ha arribat a mencionar. He seguit Camins d'aigua (tret de tres capítols que m'he perdut), i en principi la sensació que em donava és que es tractava d'un programa seriós i de qualitat, i que dins de les seues possibilitats, enfocava el tema amb certa exhaustivitat pel que fa les poblacions que hi ha a la vora del nostre riu i els seus afluents. Sentiment que durà fins a l'emissió del referit capítol.

Cal reconèixer que el contingut corresponent a Flix, tant pel que fa a les imatges com a les paraules fou força correcte, tret de la punyalada de la pronunciació del nom del nostres poble: mantes vegades el nombraren, mantes vegades pronunciaren "Fliks", amb el consegüent mal d'orella que desvirtuà totalment aquesta part del reportatge. Quina llàstima! I al mateix temps, quina vergonya que al TV3 dels 25 anys, encara hi hagi algú que desconegui que Flix es pronuncia com guix. Em consta que que la cadena televesiva ja ha rebut els pertinents missatges fent-los conscients d'aquesta patinada fonètica.

Però la cosa no acaba aquí, ja que al llarg del capítol el cúmul de pífies fou nombrós. És cert que es nomenà el pantà de Riba-roja, però el poble en qüestió se'l saltaren a la torera. Tampoc es féu menció al fet, tractant-se d'un programa emès per un mitjà català, que la primera població del Principat (o millor dit, el primer terme municipal) que rep les aigües ebrenques és Almatret (amb perdó dels riba-rogencs). Després dedicaren un bon espai a poblacions de la Terra Alta, sense fer ni una sola referència en cap moment la Pobla de Massaluca, l'única d'aquella comarca en què una part del seu terme toca el pantà de Riba-roja, i per tant, l'Ebre. La llista d'omissions no s'acaba aquí: Vinebre desaparegué també del mapa, igualment que Benissanet. A més que, si hem de fer cas a l'ordre d'aparició de cada poble, sembla ser que l'Ebre feia un recorregut curiós: passades les dos Móres, es parlà primer de Tivissa, i després de Miravet. Per cert, de la població tivissana es féu menció de les restes del seu poblat íber, el més important de Catalunya com es destacà, però amb la poca fortuna que el Castellet de Banyoles es convertí en el Castellet de "Banyotes", cosa que demostra, entre altres coses, el poc coneixement del tema de qui preparà el text. També és de destacar una altra omissió, com és el fet que en el seu recorregut pel Segre es deixessin pel camí, sense més ni més... Lleida!.

Per tant, amb tants despropòsits en un sol programa, un es pregunta quants d'aquests ens hauran pogut colar en la resta de capítols. O és que el nostre territori està gafat, i hem sigut un cas únic dins la sèrie? Una cosa està clara, i és que tota la consideració inicial que li vaig donar al programa Camins d'aigua, s'ensorrà una vegada vist el reportatge de dimarts passat.

MANIFEST BLOCAIRE DE REBUIG AL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes.
Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

CANONADES HÍDRIQUES

Finalment sembla que la solució temporal al problema de l'abastiment d'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona serà la temuda interconnexió de xarxes, més concretament fent ús de l'aigua sobrant del minitransvasament de l'Ebre al Camp de Tarragona, i per decretazo del govern de l'Estat. Deixant de banda la multiplicitat de debats oberts a l'entorn, la tempesta política provocada i la revitalització del moviment antitransvasista (que contra el que es diu a la premsa, no estava aturat), jo voldria centrar-me en dos qüestions: la pretesa emergència de la mesura que esgrimeixen les autoritats i la seua temporalitat fins posada en funcionament de la dessaladora del Prat.

Una cosa és certa: el problema existeix i necessita una solució. Sincerament, voldria creure'm que ens trobem davant d'una mesura temporal amb data de caducitat. Però el que provoca els meus dubtes i recels és que la solució es basi en una infraestructura que costarà 180 milions d'euros i que segons s'apunta anirà soterrada. Algú pot ser tan il·lús d'empassar-se que un muntatge així es desmantelli un cop hagi complert la seua funció d'emergència, tal com s'anuncia? És possible, i com deia, voldria creure'm que les autoritats actuals interrompran el subministrament d'aigua un cop acomplerta la seua funció temporal, però una interrupció que consistirà més aviat en tancar l'aixeta corresponent i/o, probablement com he sentit a dir, desmantellant una part de la infraestructura. No càpigui dubte, no obstant, que el gruix de la canonada restarà al seu lloc. I la seua pròpia existència serà motiu perquè hi ha hagi les pressions oportunes perquè la temporalitat esdevingui una mesura definitiva o que vagin sorgint emergències com a bolets perquè el consegüent subministrament no es talli. Al marge, hi ha el fet de què les autoritats, reitero, potser compleixin amb això de la temporalitat, tot i que fa dubtar la seua sinceritat la llista llarga de despropòsits i contradiccions d'aquestes darreres setmanes. I de complir amb allò promès, en un futur a saber què faran aquells que substituexin els mandataris actuals quan es trobin amb aquesta infraestructura a disposició de les seues decisions.

Que em perdonin, però la meua actitud és de malfiança. Tant de bo vagi errat amb les meues apreciacions!.

TRANSVASAMENT AMB "LO CASPE" (!)

Dins la col·lecció de despropòsits i bajanades que s'han anat dient aquestes últimes setmanes al voltant de transvasar aigua cap a l'àrea metropolitana barcelonina, una de les més recents ha estat la de transportar el preciat líquid en tren. O sigui, que ja podem imaginar-nos llargs combois ferroviaris formats per vagons amb cisternes d'aigua (atenció que Renfe manifesta que fins ara no ho havia fet mai). I, per cert, d'on la treuran? De moment, les fonts periodístiques no ho acaben d'aclarir, tot i que de les poques mencions que es fa a la procedència, s'apunta en alguns casos Tarragona. Però Tarragona ciutat, Tarragona província? Posats a dir bestieses, és d'esperar que cas de què les coses vagin molt, però que molt maldades, qualsevol mitjà ferroviari serà aprofitat per transportar aigua cap als assedegats habitants de Barcelona i rodalies. Així, els mateixos trens de passatgers que diàriament conflueixen a l'àrea barcelonina podrien complir aquesta missió. Qui sap! Potser d'aquí uns mesos veurem que al nostre entranyable Caspe li han afegit uns quants vagons amb cisternes. O que, per aprofitar més els espais, els qui l'agafin hauran de compartir espai amb muntanyes de garrafes i bidons plens d'aigua. O, fins i tot, caldrà tenir cura en accedir a lo Caspe, a veure si ens equivocarem de porta i en prèmer el botó per obrir-la, seguidament ens veurem sorpresos per una sobtada allau d'aigua.

Bromes a banda, que el Govern plantegi tal diversitat de solucions per tal d'abastir d'aigua Barcelona i rodalies, és signe inequívoc de què la situació és seriosa. Í seriositat és el que precisa la solució a aquest problema, a més de serenitat, responsabilitat i mesura.

DEL SEGRE A L'EBRE

Semblarà sorprenent això d'entrada, però el cert és que l'aprendre que el Segre és un afluent de l'Ebre em suposà una amarga experiència al seu moment. Feia 2n d'EGB, amb set anyets, i a classe era el moment en què tots els del curs ens trobàvem dempeus al voltant de la mestra perquè aquesta ens preguntés la lliçó. I fou així com em llançà la fatídica pregunta, la de què anomenés un afluent del nostre riu. Aquella ignorància puntual em costà perdre el primer lloc, que em fou arrevassat per un altre company qui respongué amb to victoriós "el Segre!". Quina sensació de derrota i desencís -i rabieta- vaig experimentar llavors!. Això sí, mai més en la vida se m'oblidaria aquest vincle hidrològic entre el Segre i l'Ebre.

Sabem prou tothom que des del govern de la Generalitat es vol impulsar la portada d'aigua del Segre cap a la conca del Llobregat per tal de solucionar el problema d'abastiment d'aquest element líquid a l'àrea metropolitana barcelonina. Els nostres governants estan duent a terme autèntics malabarismes verbals per tal de vendre aquesta mesura, la qual diuen que sols s'executarà en cas extrem. Hi ha un terme tabú, que procuren no pronunciar: transvasament. Perquè de fet és això al cap i a la fi, uns transvasament d'aigües des de la capçalera del Segre cap al Llobregat. Però al costat hi ha un altre terme tabú: Ebre. Perquè com bé referia al començament, el Segre és un afluent de l'Ebre. O dit d'una altra manera, el Segre forma part de tot el conjunt hidrogràfic del riu Ebre. De fet, en el seu últim tram, al seu pas pel territori català el seu elevat cabal (en comparació el que caracteritza a la resta del seu curs anterior) l'assoleix un cop ha rebut les aigües del Segre.

En resum, com es vulgui, directa o indirectament és el transvasament de l'Ebre cap a Barcelona el que s'està planificant amb aquesta mesura en concret, deixant de banda que tot el sistema de regs serveixi també a la llarga per a la mateixa destinació. Se'ns dubte que després d'haver donat suport als anti-transvasistes quan la lluita es dirigia contra el PHN del govern del PP, ara dur a terme una mesura semblant s'ha de disfressar d'alguna manera perquè no es pugui dir que es tracta del mateix. Tant se val! De seguit se'ls hi ha vist el plumero. I per molt que es digui que seria una mesura molt puntual, un cop amb el caramel a la boca a veure qui el deixa perdre!

"ALLÒ ÉS L'EBRE!"

El dissabte 23 de febrer es féu a Flix, al llarg del matí i a l'estatge de l'Orfeó, l'assemblea anual de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC). El fet que el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre commemori el seu 25è aniversari aquest 2008 i que la seu de l'entitat estigui ubicada al nostre poble, foren els motius que portaren a la CCEPC a què aquell acte tingués lloc a Flix, i al que assistiren més de 60 representants de centres d'estudis vinguts d'arreu dels territoris catalanoparlants. En finalitzar l'assemblea (monòtona com solen ser aquests actes, malgrat el suport dels consabuts power-point), abans del dinar els assistents foren convidats a fer una visita a indrets emblemàtics de Flix, podent escollir en anar al Castell Nou o a passar la barca del Riu de Baix. Jo vaig participar en la primera de les visites, la del castell, per a la qual se m'oferí que els fes una explicació sobre aquesta construcció carlista, la seua història i el seu entorn.

Una vegada vaig fer-los la xerrada, es féu la visita a les runes del castell. Mentre érem a dins, un dels visitants, després de fer una ullada per l'enorme esvoranc d'un dels murs, amb inconfusible accent barceloní se'm dirigí a mi amb la següent pregunta:

Perdoni! Allò que es veu a sota és un canal de reg, oi?

La meua resposta fou breu i, sobretot pel que fa al to, contundent:

Allò és l'Ebre!

L'home em mirà amb expressió incrèdula i jo vaig assentir amb el cap per reafirmar el que acabava de respondre-li. Certament, tot s'ha de dir que el seu dubte era del tot explicable, ja no sols pel fet de que no fos del poble, sinó pel lamentable aspecte que ofereix el riu més enllà de la presa, durant el primer tram del trajecte del meandre.

Com som prou coneixedors a Flix, des que es construí la presa de l'embassament i el túnel que condueix el riu cap a la central hidroelèctrica (més el de navegació), aquesta circumstància ha modificat i afectat el corrent que va cap al meandre. Excepte durant les crescudes naturals del riu o alguns desembassaments esporàdics d'aigua, l'aportació hídrica a aquest tram de riu tan singular i nostrat és escassa. I en l'època de sequera que impera actualment, la situació és encara més preocupant. Però és que, de fet, si bé nosaltres ho veiem des de la nostra part de riu, la que transcorreix pel nostre terme, aquest pronunciat descens del cabal de l'Ebre és visible i notori en gran part de la seua conca. He pogut veure imatges del seu pas per Saragossa i per Tortosa durant aquestes últimes setmanes i, francament, fan esgarrifar. És cert que d'uns anys cap aquí la quantitat d'aigua que baixa pel riu és molt minsa, com ho denoten tot un seguit de problemes que han encapçalat titulars de premsa últimament (la proliferació d'algues, la plaga de la mosca negra). Però tal com estan les coses ara, sembla que comença a agafar tints alarmants. Que la maeixa Confederació Hidrogràfica de l'Ebre comenci a plantajar-se dur a terme restriccions en l'abastiment d'aigua n'és prou simptomàtic (tot i que afirma que de moment l'aportació a la població i als regs està garantida). Que mesures d'aquest tipus es duguin a terme a la conca del que està considerat el riu més cabalós de la península, fa intuir que la situació està força malament.

I enmig de tot plegat, torna a planar el fantasma del transvasament. Tot i la prudència inicial, els peperos tornen a esgrimir la realització del transvasament de l'Ebre cada cop més de forma descarada durant aquesta campanya electoral. Al cap i a la fi és un projecte al qual mai no han renunciat. Per aquesta i moltes més altres raons espero i desitjo que no assoleixin el poder després dels comicis del proper 9 de març. Però, com ja s'ha pogut comprovar, no sols són ells els que ambicionen l'aigua de l'Ebre. Si el missatge transvasista pepero va dirigit sobretot als seus feus del Llevant peninsular (València i Múrcia), a Catalunya s'estan alçant veus favorables a propiciar la conducció d'aigua de l'Ebre cap a l'àrea barcelonina, ni que sigui en moments puntuals. La connexió amb el minitransvasament que porta aigua cap al Camp de Tarragona podria ser una de les possibles vies. I al marge, s'està construint tot un seguit de xarxes de conducció d'aigua destinada al reg (com bé sabem, una de les captacions és a Flix), que també donen a sospitar que dins la seua destinació final hi hagi quelcom més que el simple subministrament hídric als camps de conreu... En definitiva, damunt del poc cabal, ens volen prendre la poca aigua que resta.

No gaire bé es presenta el panorama per al nostre riu i el nostre territori si la situació actual no canvia. Fou una anècdota el que em passà allí a dalt del castell. Amb tot, espero poder donar les vegades que faci falta aquella resposta d"Allò és l'Ebre! I que aquest Ebre continuï portant aigua, per suposat.

NAVEGAR PEL RIU

M'agrada anar amb vaixell i sempre que he pogut, no he deixat perdre l'ocasió. Per mar ho fet en diverses vegades i circumstàncies i amb molts tipus de vaixells i enginys: des del simplot patinet de platja (ja en fa d'anys d'això!), fins a una embarcació de pescadors, una barca esportiva a vela, amb lanxes, amb catamarans, golondrines i ferries, i creuers (en un d'aquests, al llarg d'una setmana sencera). Impressiona la immensitat del mar. Impressiona veure's voltat tot d'aigua sense veure-hi cap límit. Impressiona veure com t'apropes al destí. Impressionen els paisatges de la costa vistos des de dins del mar. Asseguro que en gaudeixo plenament d'aquestes ocasionals sortides que m'han dut per la Mediterrània bàsicament, però també per l'Adriàtic, l'Egeu i l'Atlàntic i de les quals en guardo un bon i agradable record.

He parlat de recorreguts marítims, és a dir, una cosa que tot i el gaudiment, respon a quelcom llunyà, que poc té a veure amb el meu dia a dia, amb allò que estic acostumat a conviure. Però també he navegat pel riu, i per l'Ebre exclusivament. Vaig començar a fer-ho tard, ho de reconèixer, però des de llavors han anat sovintejant les oportunitats, siguin moments puntuals, siguin viatges de més llarga durada. També en totes les ocasions, ho he fet amb embarcacions diferents, i, així mateix, en diferents trams del riu en cada ocasió: amb sengles embarcacions turístiques pel pantà de Riba-roja i el tram Amposta-Delta; amb una muleta (moguda amb motor) de Miravet a Xerta; amb canoa des de Riba-roja fins a Flix (gairebé a tocar la presa); i fins fa poc, encara que fou un assumpte molt puntual, amb lanxa pel Riu de Baix. Certament és poquíssim el que fet fins ara, i no té perdó que entre els trams recorreguts me'n falti un de tan emblemàtic com el nostre meandre.

Malgrat tot, puc assegurar una cosa: si bé en general els recorreguts realitzats han estat fets per indrets coneguts, ni molt menys és el mateix contemplar les mateixes vistes i paisatges des d'algunes de les vores que des del mig del riu. Cada cop que ho he fet, m'ha impactat veure indrets i construccions que m'eren familiars, però se'm van aparèixer d'una altra manera en divisar-los des del riu, descobrint aspectes que difícilment es poden apreciar des d'una altra perspectiva. Especialment recordo la impressió que em van causar els castells de Miravet i de Flix: imponents a dalt del cim on estan ubicats, un entèn encara més el domini visual que disposaven els seus antics moradors, el control i la vigilància que exercien en el recorregut de l'Ebre que dominaven. També impacta navegar i trobar-se envoltat per les vores plenes de vegetació en punts on no hi ha cap vestigi de presència humana. I com no, un altre dels atractius és poder veure la fauna del nostre riu, aus sobretot. En aquest cas, el fet més anecdòtic que vaig poder contemplar va ser un grup de voltors sobrevolant el pantà de Riba-roja. I tantes i tantes coses que en tots aquests recorreguts realitzats que he vist i que m'han sorprès i que no pararia de descriure.

Qui ho hagi fet alguna vegada o més, sap molt bé del que estic parlant. I qui no hagi encara navegat pel riu, pel nostre Ebre, li recomano que ho faci. Gaudirà d'una experiència que de ben segur no se'n penedirà d'haver-la viscut.

VÍKINGS A L'EBRE?

El víkings van protagonitzar part de les anomenades segones invasions, que van tindre lloc a Europa entre els segles VIII i XI. Procedents dels països escandinaus, van assolar les costes europees, des del mar Bàltic fins la Mediterrània Occidental, i les Illes Britàniques, duent a terme també una penetració per terra pels territoris de les actuals Rússia i Ucraïna. Les conseqüències d'aquests atacs i invasions van ser prou importants. Per un costat, davant el perill que representaven, van provocar que es consolidés el sistema feudal a Europa Occidental. Per un altre, van ser fonamentals per a l'afermament, la creació i el desenvolupament de determinats regnes, com Anglaterra, el primer regne rus a Kíev i el regne de Nàpols-Sicília.

La Península Ibèrica no en restà al marge dels atacs dels víkings. Gairebé tot el litoral peninsular i les Illes Balears en foren víctimes. Entre altres, el 844, Cadis va patir l'acció d'aquests guerrers del nord. Posteriorment a aquest atac, van remuntar el Guadalquivir fins a Sevilla, saquejant la ciutat, on després serien derrotats per les tropes de l'emir Abd al-Rahman II. Apart de la costa andalusa, altres zones que patiren les incursions dels víkings van ser Astúries, Galícia, Portugal, les Balears... i l'Ebre.

Hi ha qui dubta de la fiabilitat de com s'ha interpretat aquest episodi a partir de fonts escrites en àrab. Segons aquestes, sembla ser que l'any 859 un estol de naus vikingues va entrar per l'Ebre des de la desembocadura. Navegant riu amunt, van entrar després en un dels seus afluents, l'Aragon i posteriorment, a l'Arga. Ja en terres navarreses, van arribar a conquerir Pamplona on van fer pres al rei de Navarra García I Íñiguez, a qui van alliberar després d'aconseguir un bon rescat. Si fa no fa, és això el que s'explica al respecte en tots els textos que he pogut copsar. De vestigis d'aquesta incursió per l'Ebre no n'he sentit parlar mai, ni tampoc no n'he llegit res. L'única cosa, com a curiositat, és una hipòtesi suggerida en un article sobre embarcacions de l'Ebre (García-Delgado, 1994), on s'exposava que tècnics de museus de països escandinaus els cridà l'atenció el nostre llaüt de riu, pel que fa a estructura i aparells, que els semblà una tipologia molt semblant a les naus dels seus territoris. Els llaüts de l'Ebre una derivació dels temibles drakkars víkings? Em sembla una mica forçat, però a saber. El que sí podem donar per segur és que, de ser cert aquest episodi, els habitants de llavors de les actuals Terres de l'Ebre no van restar indiferents al pas dels guerrers escandinaus i amb tota probabilitat les poblacions de les vores del riu van haver de patir atacs.

Seria un bon exercici d'imaginació pensar com hagués pogut ser aquest pas dels víkings pel nostre territori ebrenc, pels nostres pobles. Un bon argument per algú que en vulgui fer una recreació literària al seu voltant. Això sí, que es tingui en compte sobretot un detall: malgrat la imatge més popularitzada i estesa, aquests ferotges guerrers nòrdics mai no van dur cascos amb banyes!

REGATES AL RIU

Sens dubte, un dels actes més emblemàtics de la nostra Festa Major és la Festa del Riu, i dins d'aquesta, la cursa de pontones. No se sap ben bé quan va iniciar-se aquesta regata tradicional. Es parla que el seu origen ve de les competicions espontànies que feien les tripulacions dels llaüts a començaments del segle XX. No obstant, tenim constància gràfica de què ja protagonitzaven la Festa Major cap allà els anys trenta de la passada centúria. No han canviat poques coses d'aquelles primeres curses (les corrides de pontones, com es deia llavors) a les que se celebren ara.

Primerament, els protagonistes. A les primeres regates sols hi participaven llaguters i entre les diverses tripulacions hi havia una rivalitat sobretot de caire professional. A les actuals, són aficionats els que hi participen amb l'objectiu de practicar i mantindre aquesta competició tradicional i amb un esperit més esportiu. Un altra característica que ha canviat és que al començament els membres de les tripulacions eren tote del mateix poble, i, posteriorment, després de la Guerra Civil, es feren les primeres competicions amb embarcacions d'indrets diferents, cosa que es manté. També un altre fet és que abans en una mateixa regata podien participar pontones amb nombres de rems diferents (quatre, sis, vuit...), mentre que aquesta xifra s'ha acabat estabilitzant en quatre. I moltes més coses que han anat evolucionat amb el pas del temps.

Fa uns anys, el 1994 vaig estar entrevistant a persones que formaven o havien format part de tripulacions de pontones de Flix. Al marge de tots els detalls que em van informar sobre les regates, una de les coses en què gairebé van coincidir tots ells és que malgrat la il·lusió que els suposava ser partíceps d'aquesta activitat, trobaven que era molt d'esforç el que s'invertia per als entrenaments, per després haver de concórrer sols a tres regates (les de Flix, Móra d'Ebre i Móra la Nova). També creien que seria positiu per als tripulants de Flix que es creés un club nàutic per tal d'aunar esforços i poder projectar-se més enllà de les competicions tradicionals. Una altra mancança que destacaren a més era la no existència d'un reglament de les regates, cosa que donava peu més d'una vegada a situacions d'incertesa (i fins i tot, grotesques) sobre els resultats quan no hi havia un guanyador clar, entre altres assumptes. En el decurs dels anys que han passat després d'aquelles manifestacions, aquesta situació s'ha capgirat totalment. Al cap d'un any, el 1995, es constituïa l'actual Club Nàutic de Flix. Deu anys després, el 2004, es redactava un reglament a nivell comarcal per a les regates tradicionals de pontones. I d'uns anys cap aquí, veiem als remers de Flix participant ja no sols a les curses de les festes majors, sinó també en altres tipus de competicions i proves: baixades pel riu Ebre, la Lliga Catalana de Llaguts, les Regates de Muletes de les Terres de l'Ebre, etc.

Es podria afirmar que aquests nous canvis han comportat un allunyament de l'essència de les primeres regates, sobretot pel que fa a la seua espontaneïtat i el seu caràcter més tradicional, (existència d'un reglament, participació en competicions oficials amb altres tipus d'embarcacions, etc.). Però s'ha de pensar que estem en altres temps i al cap i a la fi aquesta evolució lògica permet que es mantingui el lligam amb el passat, com a testimoni d'un dels llegats de l'antiga navegació fluvial. I tot gràcies al tenaç treball de tots aquells membres de les tripulacions que s'han anat succeint al llarg del temps.