La Història és un camp de coneixement tan ampli tant des d'un punt de vista cronològic com geogràfic, que difícilment pots arribar a abastar tot el que comprèn. De fet, vaig poder experimentar-ho quan vaig fer els estudis de la llicenciatura de Geografia i Història, i un cop assolida vaig ad
onar-me no sols del que havia fet i après, sinó també del que m'havia deixat pel camí de poder aprendre i/o aprofundir. Entre ells hi ha el de la independència hispanoamericana. Alguna cosa havia arribat a tocar, fos en assignatures sobre la història d'Espaya o universal, però sempre com un tema subordinat altres mentre llegia i estudiava, i, si mal no recordo, crec que no es tractà en cap de les Aquests últims dies he estat pal·liant, ni que fos parcialment aquest buit "històric" amb la lectura d'un manualet de l'historiador uruguaià Nelson Martínez Díaz, La independencia hispanoamericana, publicat el 1989 dins la col·lecció Biblioteca Historia 16. És una obra de divulgació, però prou complerta com per assolir un coneixement dels trets més importants de tot aquest procés històric que comportà la independència i l'aparició de nous estats en els territoris de l'antic imperi espanyol a Amèrica.
onar-me no sols del que havia fet i après, sinó també del que m'havia deixat pel camí de poder aprendre i/o aprofundir. Entre ells hi ha el de la independència hispanoamericana. Alguna cosa havia arribat a tocar, fos en assignatures sobre la història d'Espaya o universal, però sempre com un tema subordinat altres mentre llegia i estudiava, i, si mal no recordo, crec que no es tractà en cap de les Aquests últims dies he estat pal·liant, ni que fos parcialment aquest buit "històric" amb la lectura d'un manualet de l'historiador uruguaià Nelson Martínez Díaz, La independencia hispanoamericana, publicat el 1989 dins la col·lecció Biblioteca Historia 16. És una obra de divulgació, però prou complerta com per assolir un coneixement dels trets més importants de tot aquest procés històric que comportà la independència i l'aparició de nous estats en els territoris de l'antic imperi espanyol a Amèrica.Comença per l'anàlisi la situació socioeconòmica i política que imperava a les colònies anys abans de les revoltes emancipadores: una divisió social molt estricta, en la qual en els estrats més baixos hi havia els esclaus negres, els indígenes, els mulats i els zambos ;per damunt es trobaven els criollos, descendents dels antics conqueridors espanyols, que conformaven les clasess mitjanes i altes colonials, però que tenien vedat l'accés als als alts càrrecs de les colònies, que eren exercits per espanyols vinguts de la península. A més d'aquest greuge i l'actitud rapinyaire de les autoritats colonials espanyoles, també hi havia desigualtat pel que fa a l'activitat econòmica, ja que hi havia establerta una divisió entre el que es produïa a les colònies (matèries primeres, productes agrícoles) i a la metròpoli (manufactures), tenint prohibida l'activitat industrial als territoris americans. També exerciren la seua influència l'extensió de les idees de la Il·lustració i l'exemple del procés d'independència de les colònies nordamericanes Cal unir a tot això que les divisions administratives aplicades en els territoris colonials condicionaren el sentiment comunitari dels seus habitants i en l'aparició dels futurs estats.
Algunes revoltes ja prefiguraven l'esclat que es produiria la segona dècada del segle XIX, algunes especialment virulentes com la protagonitzada per Tupac Amaru al Virregn
at del Perú, o les d'Hidalgo i Morelos al Virregnat de Nova Espanya (Mèxic), totes elles sufocades. La rebel·lió general, però, s'estén sobretot arran de la situació de debilitat d'Espanya provocada per la invasió napoleònica. El buit de poder sorgit generarà igualment el desenvolupament de juntes, com a la península, amb la peculiaritat, però, que aquestes derivaran cap a posicions independentistes. Així aniran sorgint i consolidant-se els diversos líders dels nous territories (Bolívar, Sucre, San Martín, O'Higgins, Itúrbide...) i generant-se tot el procés emancipador. L'autor també reflecteix els conflictes que paral·lelament entre els mateixos revoltats, siguin de caire ideològic o de classe. De la mateixa manera i com acostuma a passar en temps de gran desgavell, hi haurà intents de dur a terme projectes com el de la Gran Colòmbia desitjada per Bolívar, que integrava Veneçuela, Colómbia i Equador, però que fracassarà precisament pels sentiments territorials dels habitants de cada indret.
at del Perú, o les d'Hidalgo i Morelos al Virregnat de Nova Espanya (Mèxic), totes elles sufocades. La rebel·lió general, però, s'estén sobretot arran de la situació de debilitat d'Espanya provocada per la invasió napoleònica. El buit de poder sorgit generarà igualment el desenvolupament de juntes, com a la península, amb la peculiaritat, però, que aquestes derivaran cap a posicions independentistes. Així aniran sorgint i consolidant-se els diversos líders dels nous territories (Bolívar, Sucre, San Martín, O'Higgins, Itúrbide...) i generant-se tot el procés emancipador. L'autor també reflecteix els conflictes que paral·lelament entre els mateixos revoltats, siguin de caire ideològic o de classe. De la mateixa manera i com acostuma a passar en temps de gran desgavell, hi haurà intents de dur a terme projectes com el de la Gran Colòmbia desitjada per Bolívar, que integrava Veneçuela, Colómbia i Equador, però que fracassarà precisament pels sentiments territorials dels habitants de cada indret.L'obra de Nelson Martínez acaba amb una selecció de textos històrics, un dels quals he trobat prou interessant pel p
ersonatge que el va escriure i el que expressa, el comte d'Aranda. En una memòria escrita el 1783 i dirigida al rei Carles III exposa la situació de descontentament que existia a les colònies hispanoamericanes, fent-ne culpables, entre altres coses, a la mala gestió dels administradors espanyols. Però sobretot Aranda fa esment del perill potencial que representen el nou estat conformat per les colònies nordamericanes independents.
ersonatge que el va escriure i el que expressa, el comte d'Aranda. En una memòria escrita el 1783 i dirigida al rei Carles III exposa la situació de descontentament que existia a les colònies hispanoamericanes, fent-ne culpables, entre altres coses, a la mala gestió dels administradors espanyols. Però sobretot Aranda fa esment del perill potencial que representen el nou estat conformat per les colònies nordamericanes independents. Esta república federal nació pigmea, por decirlo así y ha necesitado del apoyo y fuerza de dos Estados tan poderosos como España y Francia para conseguir su independencia. Llegará un día en que crezca y se torne gigante, y aun coloso temible en aquellas regiones. Entonces olvidará los beneficios que ha recibido de las dos potencias, y sólo pensará en su engrandecimiento... El primer paso de esta potencia será apoderarse de las Floridas a fin de dominar el golfo de México. Después de molestarnos así y nuestras relaciones con la Nueva España, aspirará a la conquista de este vasto imperio, que no podremos defender contra una potencia formidable establecida en el mismo continente y vecina suya.
Per poder preservar d'alguna manera l'imperi i al mateix temps satisfer les aspiracions idependentistes dels hispanoramericans, proposà la següent solució:
Que V.M se desprenda de todas las posesiones del continente de América, quedándose únicamente con las islas de Cuba y Puerto Rico en la parte septentrional y algunas que más convengan en la meridional, con el fin de que ellas sirvan de escala o depósito para el comercio español. Para verificar este vasto pensamiento de un modo conveniente a la España se deben colocar tres infantes en América: el uno de Rey de México, el otro de Perú y el otro de lo restante de Tierra Firme, tomando VM el título de Emperador.
No se li féu cas. Als pocs anys, les colònies s'independitzaven i a mitjans del segle XIX els Estats Units d'Amèrica van conquerir i apropiar-se d'un terç del territori del jove estat mexicà.
