VIOLÈNCIA DEL NO-RES

Un dels temes que més m'interessa dins de la Història és el del nazisme. Que un règim polític arribés als nivells de brutalitat que s'assolí amb l'Alemanya nazi sempre ha estat una qüestió que m'ha impactat i ha despertat el meu interès. Quan puc, procuro anar llegint els treballs de recerca que van sorgint al voltant del seu estudi, i poques o moltes, sempre van sortint a la llum novetats que en la majoria dels casos aprofundeixen encara més en els aspectes més sinistres d'aquesta monstruositat històrica. Amb motiu de l'últim canvi de segle, al suplement dominical de La Vanguardia (el Magazine) s'obriren un seguit d'enquestes entre els seus lectors per escollir aquells fets puntuals i personatges més destacats del segle XX. Sols es va fer una excepció i no es va deixar que ningú escollís quin havia estat l'esdeveniment polític més important, perquè sobradament hi hagués hagut unanimitat: la derrota del nazisme (i el salvament d'Alemanyai del món, com molt encertadament van afegir els redactors). A saber que hagués passat d'haver aconseguit la victòria a la guerra el règim nazi. Em penso que totes les ficcions literàries que s'han escrit arran aquesta qüestió s'han quedat curtes. No cal insistir en els mètodes assassins de què s'haguessin dotat per al govern, sinó també cal fer esment a altres assumptes que es van desenvolupar enmig de la bogeria nazi que augmente encara més la seua fesomia més tètrica, com són la creació d'una ciència, d'una història i unes creences adaptades a la nova i destructiva ideologia, que res tenien a veure amb allò fins llavors existent i conegut, tot al voltant del sorgiment i desenvolupament de la raça ària i la seua superioritat envers la resta de la Humanitat. Al marge de tota la barbàrie humanitària que van provocar, una de les coses que més m'han sorprès i impactat últimament, és el pes de determinades creences esotèriques que professaven gran part dels jerarques nazis (Hitler inclòs), que les tenien per veritats irrefutables i que al mateix temps eren punt de partida, entre altres accions, d'expedicions de recerca endegades des de les més altes instàncies del règim.

No és, però, a aquesta qüestió de les creences on vull anar a parar, sinó a altra si es vol més coneguda, com és el de la violència. I ja no la que es generà als camps de concentració de d'extermini, sinó de la que es van valdre des d'un primer moment els nazis primer per accedir al poder i, tot seguit, per a exercir-lo. Mètodes violents amb l'objectiu d'intimidar i atemorir els adversaris polítics, però també per demostrar tothom qui manava i qui tenia el poder. Mètodes violents que s'exercien gairebé sempre sense que hi hagués cap motiu, pel mer fet de tal persona o tal col·lectiu era considerat desafecte o nociu per al règim, diferent en definitiva. Els apallissaments, l'assalt, la destrucció i el robatori de llars, eren pràctiques habituals, fins arribar a la detenció i l'assassinat. No hi havia cap mena de garantia per tota aquella persona que no fos del grat dels nazis. L'historiador Michael Burleigh (El Tercer Reich, 2002), explica com en moltes ocasions els detinguts, després de les consabudes pallisses, eren portats davant dels tribunals. Amb tot, els magistrats en alguna ocasió dictaminaven que la persona jutjada era innocent i es decretava la seua llibertat. Però poc li durava l'alegria de la llibertat recuperada, ja que a la sortida de les instàncies judicials l'esperava l'escamot de SA per propinar-li novament una pallissa i recordar-li qui manava. Resumint, una situació d'indefensió absoluta i de terror fou a la que es van veure abocats tots els opositors i els considerats infrahumans pel règim nazi. Aquesta degradació i manca de drets de la persona assoliria el seu més terrible súmmum als camps d'extermini.

Qualsevol pot arribar a pensar que un règim tan repressiu disposà d'un aparell burocràtic impecable en organització i sobretot en relació al control de les persones. Pel que es veu, res més lluny de la veritat. Segons els estudis d'Ian Kershaw (tan en la seua magnífica biografia sobre Hitler, 1999-2000, com en el reportatge dirigit per ell, Nazis. Un avís de la Història, 1997), la burocràcia de la dictadura nazi era bastant caòtica, desorganitzada. Un dels trets d'aquest caos era l'encreuament de competències entre els organismes de govern, de tal manera que van sovintejar els enfrontaments entre els jerarques. De fet, les diferències entre personalitats i institucions de l'Alemanya nazi són prou conegudes: entre l'exèrcit i el partit nazi (NSDAP), entre les milícies de les SA i les SS i els seus respectius caps (Ernst Röhm i Heinrich Himmler), diferències entre ministeris, disensions entre jerarques nazis (els dos esmentats, més Hermann Göring, Rudolf Hess, Joseph Goebbels, Martin Bormann, etc.). Diferències per damunt de les quals hi havia l'autoritat indiscutible d'Adolf Hitler. En altres paraules, per damunt del caos organitzatiu hi havia la figura del führer qui posava tot plegat en el seu lloc, apareixent com el garant de l'ordre. Llavors, com es podia dur a terme l'acció d'un sistema tan repressiu enmig de tant desgavell? Cal pensar que la impopular i temible Gestapo no va arribar a tindre uns mitjans suficients, ni materials ni humans, per poder dur a terme un control total i absolut de la població. Sí en canvi, tingueren un paper important les delacions de la població alemanya afecta al règim, que no era poca...

Repressió i violència en defensa de què? Si veiem que buscaven en el fons els nazis, no era solament l'enfortiment i el progrés d'Alemanya, sinó per damunt de tot aconseguir la supremacia i el domini de la raça ària sobre la resta dels éssers humans i el món sencer. Si ho analitzem fredament, buscaven assolir un no-res. Violència del no-res, en definitiva. Quina barreja més absurda i temible alhora! Quina esgarrifança pensar que quelcom com això hagués pogut aconseguir el domini mundial! Perquè els hi va anar de ben poc...