QUAN NO HI HAVIA RENTADORES

Es diu, i amb tota la raó del món, que un dels grans invents del segle XX fou la rentadora automàtica, per permetre alleugerir una de les tasques domèstiques més feixugues, com és fer la bugada. Les màquines possibiliten que aquesta tasca es redueixi a l'acte de col·locar la roba, el detergent (i el suavitzant si escau), elegir el programa de rentat adient i accionar-lo. I un cop la màquina ha fet la seua feina, caldrà estendre la roba (o posar-la a l'aparell assecador qui en disposi), planxar-la i plegar-la. No són poques les activitats enumerades, doncs caldrà imaginar-se què suposava, abans de crear-se les rentadores, haver de fer totes les operacions a mà: remullat, ensabonat, aclarat i, escórrer d'aigua la roba (la funció que fa ara el centrifugat). I encara més, què representava fer tot això, fora de casa, havent de carregar la roba, portar-la fins al lloc on poder efectuar la rentada, i després tornar-la a carregar per endur-la novament cap a la llar.

I on s'anava a rentar la roba al nostre poble, a Flix? Inicialment al riu o a les sèquies de reg. Anar a aquests llocs a fer la bugada comportava estar-se una estona llarga en posició ajupida, amb tota la incomoditat que reportava. Si ja era una activitat per si feixuga i penosa efectuar-la en les condicions descrites, la situació s'agreujava sobretot a l'hivern i en dies de glaçada. A les tasques habituals s'hi afegia la d'haver de trencar el gel a cops de pedra, i suportar després la gèlida temperatura de l'aigua. La construcció dels safarejos públics fou un pas endavant, almenys permetia dur a terme la rentada en millors condicions, tant pel que fa de poder efectuar-la dempeus i a disposar d'una estructura que facilitava l'activitat. Encara recordo haver vist els que estaven ubicats al carrer Castell, a la zona de la Raval, al poble, i al Colorato al barri. Amb tot, els saferejos públics no lliuraven de la tasca d'haver de transportar la roba, per la qual cosa al seu moment fou tot un luxe poder comptar amb un safareig a la pròpia llar.

Tradicionalment han estat les dones les qui s'ha ocupat de les tasques domèstiques, i si bé la situació ha canviat, els estudis demostren que encara avui en dia és el col·lectiu femení qui suporta majoritàriament el pes de la major part les feines de la llar. Per tant, dones foren les qui hagueren de realitzar i sofrir secularment l'activitat de fer la bugada en unes condicions penoses i feixugues. L'aparició i l'extensió de l'ús de la rentadora automàtica representà, sens dubte, un autèntic alliberament.

ESCENARIS POSSIBLES (DESPRÉS DEL 9-M)

Estem a poc menys d'un mes i mig de les eleccions generals espanyoles i possiblement mai la previsió d'un resultat no havia estat tan incerta. Mentre no es produeixi cap factor distorsionador de l'actual situació, de moment el que es vaticina és un empat tècnic entre les dos forces polítiques estatals, PSOE i PP, amb una lleugera avantatge de la primera de moment. Amb tot, les opcions estan prou obertes perquè un es pugui imaginar qualsevol escenari per a la propera legislatura un cop efectuat el recompte de tots els sufragis. Quins podrien ser aquests? Anem a veure'ls un per un, tenint present de què es parla d'unes eleccions a nivell de l'estat, i com se sap, són els dos partits esmentats els que capitalitzen la majoria dels vots.

a) Majoria absoluta del PP.- A hores d'ara sembla un resultat poc previsible, però no per això ni improbable ni descartable. Se sap prou quins serien els efectes tenint en compte els corrents que dominen actualment en aquesta formació: anulació (o retoc) de les lleis estrella i algunes actuacions concretes de l'actual govern socialista (matrimonis homosexuals, divorcis ràpids, memòria històrica, l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, la política hidrològica...), la derogació o bloqueig de l'actual estatut de Catalunya, un retrocés en la política autonòmica i un reforçament del poder de l'Estat (estan donant senyals en aquest aspecte), una política econòmica predominantment liberal (les mesures que estant venent a la precampanya són pan para hoy y hambre para mañana), connivència amb els sectors més rancis de l'Església Catòlica, etc. En definitiva, una involució total de la situació en què ens trobem actualment. Francament, per a mi la situació menys i menys desitjable (vade retro!).

b) Una gran coalició PP-PSOE.- Un altre dels escenaris, que coincidint amb alguns anàlisis, seria probable cas de què el PP guanyés per la mínima (en canvi, no passaria el mateix si el que guanyés per la mínima fos el PSOE, segons es diu). Seria l'oportunitat per a determinats sectors del PSOE contraris a l'actual direcció per fer-se amb les regnes del partit i foragitar Zapatero i el seu equip. És un altre dels escenaris menys desitjables, que tindria entre altres efectes el reforçament i el blindatge de l'Estat enfront de les autonomies, i l'apartament i el ningunejament de les forces nacionalistes. Tanmateix, espero que no s'hi arribi.

c) Majoria absoluta del PSOE.- Poc probable, però també a tenir en compte. Suposaria el reforçament i la consolidació de l'actual equip de govern, que es trobaria amb les mans lliures sense haver de recórrer a cap pacte. Sobretot en sortirien perdent les autonomies. Al marge, si no presenta unes línies d'actuació clares i acaba aplicant un política erràtica, com ho ha estat en alguns extrems en l'actual legislatura, pot esdevenir un veritable desastre. Un altre escenari que no desitjo (de fet, mai m'han agradat les majories absolutes, sobretot pel que fa a les institucions de l'Estat o a les autonòmiques).

d) Un PP amb majoria relativa, aliat amb partits minoritaris.- Tot dependrà del fet de quines podrien ser aquestes forces de les quals es valdria per poder assolir el govern. Si fossin per cas Coalición Canaria o de similar tendència, l'actuació del PP no s'allunyaria massa de la que duria a terme si disposés de la majoria absoluta. Si hagués de dependre dels vots de CiU i/o del PNB (difícil aquest darrer), es podria atemperar el tarannà anti-nacionalista es espanyolista del PP, però en matèria econòmica hi hauria més coincidències. De fet en aquest darrer cas es repetiria una situació semblant a la de 1996, quan aquesta formació guanyar per primera vegada les eleccions generals.

e) Un PSOE amb majoria relativa, aliat amb partits minoritaris.- Representaria una situació com l'actual, amb la possibilitat de què es canviïn les aliances parlamentàries. De fet, Rodríguez Zapatero ja ha manifestat públicament la seua preferència per comptar amb el suport de CiU i el PNB durant la propera legislatura. Cas de que hi hagi aquest viratge pel que fa a les aliances, és d'esperar que hi hauria una ralentització pel que fa a mesures socials, però sí es produiria una situació més favorable al reforçament a les institucions autonòmiques, tot i que caldria veure como respondrien els diputats del PSC (al senat, recordem-ho, hi ha les candidatures de l'Entesa, on conflueixen socialistes, ERC i ICV-EUiA), i si això reportaria un canvi al govern de la Generaliat. Siguin quins siguin els aliats que escollís finalment el PSOE al Congrés, no estaria de més que s'exigís un pacte de legislatura amb les consegüents contraprestacions per totes les parts. S'hauria d'evitar una situació com la que s'ha viscut amb la legislatura que acaba, on tot hi haver disposat d'uns aliats tàcits al llarg de gairebé tot el període (ERC, IU, ICV-EUiA, PNB, EA, BNG, CHA, NB), el PSOE ha protagonitzat alguna que altra infidelitat (com es va veure amb el cas de l'Estatut de Catalunya, amb la seua puntual connivència amb CiU).

Tot i ser unes eleccions que s'han de tractar i analitzar amb clau espanyola, els seus resultats condicionen i molt el decurs i l'evolució dels esdeveniments al nostre territori. Rodríguez Zapatero i el seu equip no em desperten cap entusiasme ni cap il·lusió especials, la veritat sigui dita. Més aviat, com molts, m'he quedat amb una sensació en gran part de desencís amb un govern del que esperava més. Aprovo, això sí, algunes de les seues mesures com la retirada de les tropes espanyoles d'Iraq, la possibilitat dels matrimonis homosexuals, la creació de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, la modificació del Pla Hidrològic Nacional pel que fa a la supressió del transvasament de l'Ebre sobretot, entre altres. Qüestiono altres en què hi ha algun aspecte que no s'ha acabat d'aclarir totalment, com la llei de la memòria mistòrica o el fet de què la devolució dels papers de Salamanca no s'hagi assolit plenament a hores d'ara. I altres actuacions que han estat penoses, com la retallada a què fou sotmès el text de l'Estatut aprovat pel Parlament, i, els lamentables episodis dels trens de rodalies i de la construcció de l'AVE amb la truculenta Maleni Alvarez de directora d'orquestra de tot plegat. Tot i aquests qüestionaments darrers (i altres que n'hi ha), espero i desitjo que l'escenari que hi resti després de la jornada del 9-M sigui el darrer i a ser possible, que hi hagi les mateixes aliances. Això sí, amb un compromís seriós i clar entre les diverses forces al damunt de la taula.

"KDM X DMA?"

La primera vegada que vaig rebre un missatge amb llenguatge SMS pel mòbil, vaig haver de demanar-li amablement al remitent que el tornés a enviar i escrit correctament a ser possible, perquè, sincerament, no havia entès res. No obstant, als pocs dies, era jo mateix qui utilitzava aquest sistema d'escriptura breu en els meus missatges, tot i que al cap d'unes setmanes ho vaig deixar de fer. Per a l'ús que en faig, i donat que sols escric SMS molt breus, escric les paraules i les frases senceres, amb accents si és possible, i amb els corresponents punts i comes. Una mania com una altra si és vol, i de fet no sóc l'únic com he pogut descobrir. Amb tot, no critico als qui fan ús de l'anomenat llenguatge SMS, els més joves sobretot. Fruit d'una necessitat, pel poc espai que permeten les pantalles dels mòbils, nasqué aquest sistema d'escriptura breu, el qual no sols s'ha acabat circumscrivint a aquest mitjà telefònic, sinó també s'utilitza en altres sistemes de comunicació vinculats a les noves tecnologies, com els correus electrònics, els fòrums i els xats. Fins i tot m'ha arribat alguna queixa d'un professor que s'ha trobat amb què els seus alumnes l'utilitzen a l'hora de redactar els textos dels seus exàmens. Certament, entenc que potser sigui molt útil com a mètode d'escriptura taquigràfica per poder prendre apunts durant les classes, però comprenc la queixa del professor en qüestió, des del moment que molts cops ja hi ha dificultat en entendre la lletra de determinats alumnes, sols falta que s'hagi d'interpretar un seguit d'abreviatures. Perquè una altra de les característiques d'aquest llenguatge és la seua múltiple varietat: segons l'idioma que s'utilitza, els col·lectius de persones que el fan anar, cadascú en particular, etc.

Cal veure-ho, sens dubte, com una mostra més de la vitalitat, la dinàmica i l'adapatabilitat de les llengües i de les societats que les utilitzen. Tot plegat, fa que aquelles al llarg del temps vagin evolucionant d'acord amb les necessitats dels seus parlants. I de fet, no s'està fent res de nou al cap i a la fi, com han destacat alguns lingüistes. La utilització d'abreviatures és tan antiga gairebé com la mateixa existència de l'escriptura (qui hagi estudiat ni que sigui unes nocions de Paleografia, ho sap ben bé). No obstant, com ja s'ha dit més amunt, ha estat una limitació tècnica la que ha conduït a l'aparició d'aquesta nova forma d'escriure que ràpidament s'ha estès entre els usuaris dels mòbils. I ha estat aquesta ampla extensió la que finalment ha encés les llums d'alarma d'una col·lectiu molt concret, com és l'escleròtica Real Academia Española de la Lengua.

Alguns mitjans han reflectit aquest cap de setmana aquesta nova preocupació dels acadèmics espanyols. Si bé són conscients del caràcter espontani i poc controlable d'aquest tipus d'escriptura, sembla ser que una de les seues iniciatives al respecte és crear un diccionari que inclogui, com a mínim, les abreviatures més comunes. Val a dir que, al cap i a la fi, en principi no estan inventant res que no s'hagi fet. Ja va sorgir fa un temps una iniciativa semblant, en concret una pàgina web que es dedica a recollir tots els termes abreujats que s'utilitzen en els SMS, aplegant les aportacions que fan els diversos usuaris. Però al costat d'aquest diccionari obert (amb un sistema i filosofia similars als de l'enciclopèdia lliure Viquipèdia), que una institució com la Real Academia hi vulgui posar cullerada, no deixa de provocar certa prevenció. No poso en dubte la necessitat d'aquesta i entitats similars per tal de preservar la puresa, la correcció i el manteniment d'una llengua. Però donada la trajectòria de l'Academia, en general reticent als canvis fins que les circumstàncies acaben guanyant i la fan cedir -i molts cops a aportant solucions hiperforçades i ridícules- això de què ara vulgui fer un diccionari d'abreviatures de SMS, almenys a mi personalment em provoca un barreja d'hilaritat i alerta. Si la seua intenció és fer un recul com a estudi d'aquest fenomen de caire lingüístic, encara. Però si al diccionari vol donar-li un sentit normatiu o com a mínim orientatiu, crec que la batalla la té perduda davant una cosa que difícilment es pot aturar.

Finalment, aclarir que el títol d'aquesta entrada del bloc no va destinat a ningú que el pugui llegir. Simplement vol ser una mostra d'aquest nou tipus d'escriptura, de la qua s'aporta una de les frases més utilitzades. A10.

"CANTEMOS TODOS JUNTOS CON DISTINTA VOZ..."

El cap de setmana passat els mitjans van anar plens de comentaris i valoracions al voltant de la que podria ser la nova lletra de l'himne espanyol. Minoritaris han estat aquells que l'han valorat positivament, i el que més s'ha destilat -almenys aquesta ha estat la meua sensació- ha sigut una conya marinera generalitzada. No obstant, la seua aparició en públic no podia haver sigut més desafortunada. El dia 21 de gener era en principi el dia de la seua solemne presentació, en la veu del prestigiós (i tufat) tenor Plácido Domingo. Però pel que es veu, un diari amb ànim punyetero publicà la lletra abans d'hora, provocant la irritació del president del Comitè Olímpic Espanyol, una de les institucions que impulsà el concurs per escollir-la. Si la cosa ja ha començat amb mal peu, més difícil se li ha posat des que el líder mediàtic d'un important gruix dels seus potencials cantaires, l'execrable Jiménez Losantos, l'ha titllat de basura. Des d'un altre espectre idològic, el ministre de defensa espanyol, l'inexpressiu José Antonio Alonso, ha contestat amb evasives, això sí manifestant que el text d'un himne hauria de gaudir de qualitat literària. En altres paraules, al señor ministro no li ha agradat. Deixant de banda els tràmits legals que encara hauria de passar per la seua aprovació oficial, m'atreveria a dir que a la nova criatura no li espera un futur massa exitós.

Un altre comentari molt divulgat és el de la dificultat que representa posar-li lletra a una composició musical que en origen era una marxa militar (la Marxa dels granaders, l'autoria de la qual ha estat atribuïda a Frederic I El Gran, rei de Prússia). A més, poc casa l'aire marcial i monòton de l'himne espanyol amb l'esperit chachi happy flower de la nova proposta textual. Apart, si es té uns mínims coneixements musicals, hom pot comprovar la dificultat que representa combinar els dos últims versos (justicia y grandeza / democracia y paz) amb les notes corresponents de la melodia, on cal fer un seguit de malabarismes i oportuns canvis d'accentuacions, que poden resultar un autèntic galimaties per als profans.

Per tant, aquells que esperaven i desitjaven ser testimonis de veure, en les competicions internacionals, els esportistes de l'Estat espanyol entonant orgullosos el seu himne, acompanyats per un públic entregat i enfervoritzat, s'hauran d'esperar i seguir conformant-se amb la imatge del que ha sigut fins ara: els representants esportius muts, escoltant el txunda-txunda, i l'audiència dels estadis seguint la música cantant una lletra amb un missatge de profunditat indiscutible com és la de "¡looo-lo! ¡looo-lo! ¡lo lo lo lo lo lo lo...!". Clar que és possible que la melodia en qüestió no aspiri a comptar amb cap altra lletra més que la dels inspirats supporters hispànics.