MILITARS EN PRÀCTIQUES A FLIX ALS ANYS 30

Josep Sánchez i Francisco R. Visa (La navegació fluvial i la industrialització a Flix, 1840-1940) ens informaven de la presència a la fàbrica electroquímica de dos instal·lacions, una de l'Exèrcit de l'Aire (Regimiento de Aeroestación de Guadalajara) i l'altre de la secció aeronàutica de l'Armada, amb l'objectiu d'aprofitar l'hidrògen sobrant dels processos electrolítics. Sobre la segona s'ha pogut conèixer recentment un text de 1931 que contè la disposició perquè membres de l'Armada fessin pràctiques a Flix, i que tot seguit es transcriu:

"Excmo. Sr.: A propuesta de de la Dirección de Aeronáutica y de conformidad con lo informado por la Intendencia General, el Gobierno de la República se ha servido disponer:

1º Con objeto que los Jefes y Oficiales dirigibilistas efectúen una vez al año (por lo menos) intensament las prácticas de aeroestación, que por la configuración de las costas no pueden efectuarse en la Base naval de San Javier, se llevarán a cabo en Flix en lo sucesivo en Primavera unas escuelas prácticas, cuya duración total no excederá de un mes y medio; y un total de 20 ascensiones, mientras no aumente el personal especializado que actualmente existe.

2º El material será facilitado por la citada Base Aeronaval de San Javier y será trasladado a Flix por cuenta del Estado, y los gastos ocasionados de acarreos, etc., y pequeñas reparaciones, deberán afectar al Fondo económico de la Sección de Aeroestación de la repetida Base de San Javier.

3º Para organizar y preparar las ascensiones se trasladará a Flix y permanecerá en dicha población durante toda la duración de estas prácticas el personal que a continuación se reseña:

Dos Jefes u Oficiales (especialistas).

Un Maestro de montajes de dirigibles.

Un cabo de mar.

Cuatro marineros de primera.

4º Todo el personal que tiene el título de Piloto de dirigibles pasará a Flix por turno y por parejas para que pueda efectuar dos ascensiones cada Oficial, la duración de la Comisión de estas parejas no podrá exceder de quince días.

5º Todo el personal, además de las gratificaciones de vuelo correspondientes, devengará dietas en concepto de Comisión del servicio, inherente a su destino.

6º El Jefe u Oficial más caracterizado de los destacados en San Javier se considerará como Jefe del destacamento.

Lo que se manifiesta a V.E. para su conocimiento y efectos.- Madrid, 30 de noviembre de 1931.

El subsecretario.

Julio Varela

Sres. Director de Aeronáutica y Jefe de la Base Aeronáutica de San Javier."

El text, que va ser publicat dins el recull Colección legislativa de la Armada, ha estat facilitat recentment a l'Arxiu Municipal de Flix per Francisco Javier Sánchez Lladó, originari de l'Albi i resident a Madrid. El Sr. Sánchez Lladó va estar a Flix per realitzar unes consultes a l'arxiu.

SARAH PALIN

Farà cosa d'uns vint-i-cinc anys, enmig d'una prova de so, l'impetuós Ronald Reagan llançà pels micròfons el següent missatge: Tot preparat per iniciar el bombardeig de l'URSS (o una cosa semblant). Certament, el lloc en qüestió es trobava buit de públic, sols hi figuraven els tècnics de so i els acompanyants del president nordamericà, presents en la preparació de l'indret on poc després havia d'intervenir el cap d'Estat dels EUA. Segur que els presents van riure la brometa del president. Però les paraules van acabar trascendint més enllà i l'irada i indignada protesta de les autoritats soviètiques no es féu esperar, considerant que era intolerable que el màxim mandatari de la potència rival proferís aquell exabrupte ni que fos en broma. Però la cosa no anà més enllà, restant com una pallassada més protagonitzada per aquell exactor de pel·lícules de sèrie B.

Ahir, 12 de setembre, els mitjans de comunicació es feien ressò de la inquietant declaració feta per Sarah Palin, en relació amb què en el supòsit que Rússia tornés a agredir Geòrgia, seria partidària de què els EUA entressin en guerra contra la superpotència euroasiàtica. Amb tot, val a dir que la seua resposta no fou tan contundent com donaven a entendre els titulars. La candidata a vicepresidenta, en tàndem amb el republicà John McCain, es mostrà força bel·ligerant amb les autoritats russes en relació amb el darrer conflicte del Caucas, i a la pregunta de l'entrevistador de la cadena ABC sobre si donaria suport a una intervenció nordamericana en cas d'un nou atac de la Federació Russa als georgians, la seua resposta fou potser sí. Amb tot, no deixa de provocar certa inquietud que algú que potencialment podria ocupar la vicepresidència de la primera potència mundial, es mostri d'acord en arribar a un enfrontament bèl·lic amb una Rússia que en els darrers anys ha tornat a guanyar protagonisme i força en l'escenari mundial després del seguit d'anys turbulents a l'ensorrament de l'URSS. Sarah Palin, com bé s'ha comentat, arribà a la candidatura a la vicepresidència com un revulsiu de cara a augmentar les expectatives electorals de John McCain, davant la fortalesa assolida per la candidatura rival encapçalada per Barack Obama. Palin, d'aspecte de señorita Rottenmeyer i de tarannà ultraconservador, havia de servir com a pol d'atracció d'aquells sectors dretans de la societat nordamericana un tant desencantats amb el candidat McCain, considerat per aquests en molts aspectes massa liberal. De fet, el parer de Sarah Palin sobre determinats temes debatuts actuament dins els EUA, no mostren cap dubte sobre el seu ideari: no a l'avortament, no als matrimonis gais, partidària de la introducció de les teories creacionistes a l'ensenyament, de l'explotació dels jaciments petrolífers d'Alaska (d'on és governadora), etc. Tot això entrava dins de la normalitat, per dir-ho d'alguna manera. Però de ben segur que les seues afirmacions bel·ligerants envers els russos han caigut com el vessament d'una gerra d'aigua freda a McCain i els seus assessors.

La cosa a més, no queda aquí. Crida l'atenció que aquesta actitud guerrillera contra els russos vingui d'algú que ocupa el càrrec de governadora d'Alaska, l'estat dels EUA territorialment més proper a la Federació Russa. Qui tingui uns mínims coneixements de geografia, sap que l'estat d'Alaska es troba a l'extrem nord-occidental del continent americà, separat territorialment de la resta dels EUA. Els europeus estem habituats a veure els mapamundis on el bloc euroasiàtic, més Àfrica i Austràlia apareixen a la dreta, i el continent americà a l'esquerra. Però si mirem altres representacions de mapamundi, o millor i més explícit, un globus terraqüi, comprovarem que entre l'extrem oriental de la Federació Russa i Alaska sols hi ha l'estret de Bering. Dit d'una altra manera, cas d'un conflicte russo-nordamericà, el territori dels EUA que podria rebre més seria Alaska. Al marge, hi ha una altra circumstància a tenir en compte. Alaska i una part de la costa oest dels EUA fou durant un temps un territori colonitzat per l'Imperi Rus. Els nordamericans acabarien adquirint al segle XIX aquest territori mitjançant la compra a les autoritats russes de Fort Ross (a Califòrnia) el 1839 i d'Alaska el 1867. Potser sigui anecdòtic, però no està de més fer menció que els ultranacionalistes russos compten entre les seues reinvindicacions territorials la recuperació de les antigues colònies americanes.

Una cosa és assenyalar com a possibles objectius a batre els estats d'Iran, Síria o Corea del Nord (i pel que sembla, també la Veneçuela de Chávez), amb totes les conseqüències, i greus, que podria comportar una acció militar envers cadascun d'ells. Però un conflicte entre els EUA i Rússia sabem prou que el seu abast seria d'efectes planetaris. Per tant, que una senyora que potencialment pot ocupar la vicepresidència dels EUA faci tant decididament una afirmació, ni que sigui amb rang de probabilitat, de donar suport a un enfrontament amb els russos així a la lleugera, no deixa de provocar alarma. És cert de què si finalment la candidatura guanyadora fos la republicana qui ocuparia la presidència seria John McCain. Però cal tenir en compte que aquest ja ha passat de la setantena, és a dir, es troba en una edat crítica per a qualsevol persona. I sigui per motius de salut, de mort o qualsevol altra causa, McCain hagués d'abandonar el càrrec, automàticament Sarah Palin seria la presidenta dels EUA. Certament, no compto que un cop assolida la presidència actués tan a la brava, una cosa és el que es diu durant una campanya electoral i l'altra l'exercici del poder. Però, amb tot, espero que no passi de candidata a la vicepresidència.

Per diversos motius, espero i desitjo que la candidatura de Barack Obama i Joseph Biden assoleixi el triomf a les pròximes eleccions nordamericanes. I de guanyar McCain, que aquest gaudeixi de bona salut durant el seu mandat i que no en faci cap de sonada que l'aparti de la presidència. Perquè no voldria de cap de les maneres veure a la Sarita Palín com a presidenta dels EUA. Reagan féu una brometa, de molt mal gust en atenció al seu càrrec, però brometa al cap i a la fi. Palin, tot i que candidata, parlava de possibilitats reals.

DE "FLIKS" AL CASTELLET DE "BANYOTES"

Dimarts passat estic segur que un bon grapat de flixencs estàvem expectants mirant el programa Camins d'aigua. El capítol d'aquesta corresponia a l'etapa "De Mequinensa a Xerta", és a dir, el tram de riu Ebre que comprèn, entre altres, el nostre poble, Flix. Més d'un i més d'una és d'esperar que es trobaven amb les urpes i els ullals ben afilats per saltar a la més mínima, ja que gairebé sempre que s'ha fet algun programa televisiu sobre l'Ebre o el nostre territori(des d'aquell llunyà Los ríos, de TVE, fins al Catalunya des de l'aire, de TV3), el tracte rebut pel nostre poble o bé no ha sigut afortunat, o bé, simplement, ni s'ha arribat a mencionar. He seguit Camins d'aigua (tret de tres capítols que m'he perdut), i en principi la sensació que em donava és que es tractava d'un programa seriós i de qualitat, i que dins de les seues possibilitats, enfocava el tema amb certa exhaustivitat pel que fa les poblacions que hi ha a la vora del nostre riu i els seus afluents. Sentiment que durà fins a l'emissió del referit capítol.

Cal reconèixer que el contingut corresponent a Flix, tant pel que fa a les imatges com a les paraules fou força correcte, tret de la punyalada de la pronunciació del nom del nostres poble: mantes vegades el nombraren, mantes vegades pronunciaren "Fliks", amb el consegüent mal d'orella que desvirtuà totalment aquesta part del reportatge. Quina llàstima! I al mateix temps, quina vergonya que al TV3 dels 25 anys, encara hi hagi algú que desconegui que Flix es pronuncia com guix. Em consta que que la cadena televesiva ja ha rebut els pertinents missatges fent-los conscients d'aquesta patinada fonètica.

Però la cosa no acaba aquí, ja que al llarg del capítol el cúmul de pífies fou nombrós. És cert que es nomenà el pantà de Riba-roja, però el poble en qüestió se'l saltaren a la torera. Tampoc es féu menció al fet, tractant-se d'un programa emès per un mitjà català, que la primera població del Principat (o millor dit, el primer terme municipal) que rep les aigües ebrenques és Almatret (amb perdó dels riba-rogencs). Després dedicaren un bon espai a poblacions de la Terra Alta, sense fer ni una sola referència en cap moment la Pobla de Massaluca, l'única d'aquella comarca en què una part del seu terme toca el pantà de Riba-roja, i per tant, l'Ebre. La llista d'omissions no s'acaba aquí: Vinebre desaparegué també del mapa, igualment que Benissanet. A més que, si hem de fer cas a l'ordre d'aparició de cada poble, sembla ser que l'Ebre feia un recorregut curiós: passades les dos Móres, es parlà primer de Tivissa, i després de Miravet. Per cert, de la població tivissana es féu menció de les restes del seu poblat íber, el més important de Catalunya com es destacà, però amb la poca fortuna que el Castellet de Banyoles es convertí en el Castellet de "Banyotes", cosa que demostra, entre altres coses, el poc coneixement del tema de qui preparà el text. També és de destacar una altra omissió, com és el fet que en el seu recorregut pel Segre es deixessin pel camí, sense més ni més... Lleida!.

Per tant, amb tants despropòsits en un sol programa, un es pregunta quants d'aquests ens hauran pogut colar en la resta de capítols. O és que el nostre territori està gafat, i hem sigut un cas únic dins la sèrie? Una cosa està clara, i és que tota la consideració inicial que li vaig donar al programa Camins d'aigua, s'ensorrà una vegada vist el reportatge de dimarts passat.

ESTAMPES DEL BERLÍN FRACTAL

És prou conegut que a cada nació se li atribueixen tòpicament virtuts i defectes. Dels alemanys sempre s'ha dit allò de que són uns caps quadrats i uns gasius, però disciplinats, metòdics i rigorosos. Potser hi pugui haver alguna cosa, com sol passar, però durant la meua estada a Berlín van haver uns quants detalls que em van fer constatar que en alguns aspectes aquesta imatge tòpica grinyola i força.

Un dels aspectes a agrair dins el nucli urbà berlinès és el de la fluïdesa de la circulació. Una de les coses que des d'un començament em va cridar l'atenció és la poca massificació de vehicles que circulaven pels carrers, si ho comparem per exemple, amb l'asfixiant Barcelona. A més, en ple centre, et trobaves zones (i no poques) on es prohibia conduir a més de 30 Km/h. Tot això semblava perfecte, un paradís per als vianants. Però poc a poc, anaves descobrint algun que altre forat enmig de tanta perfecció. A les nostres ciutats tothom, tret d'algun que altre brètol, estem habituats a creuar els carrers pels passos habilitats per als vianants i seguint les indicacions dels semàfors pertinents si així escau. Si a l'instant en què anem a passar, no hi ha cap cotxe, malgrat la senyal estigui en roig, passem igual. A Berlín, això també es fa. Però el que ja no és tan habitual a les nostres ciutats -alemenys així ho crec- és creuar per allí on no toca, encara que no hi hagi cap cotxe ni altre vehicle. A la capital alemanya és molt comú veure algú anar d'un costat a l'altre de carrer per allí on li peti, això sí, amb la condició de què no hi hagi cap vehicle a prop. He de reconèixer que aquesta actitud em va sorprendre a l'inici, tot i que veient que s'aplicava amb freqüència, al final vaig acabar adoptant-la. I si per alguna d'aquelles casualitats en el precís moment de creuar apareixia repentinament algun cotxe, aquest frenava sense més ni més (ni cap pitada, ni cap crit), i et deixava finalitzar la teua acció.

Paradoxalment, amb qui havies d'anar en compte és amb les bicicletes. A Berlín aquest mitjà, com a altres grans ciutats, ha esdevingut molt popular i es força utilitzat tant pels seus ciutadans com per diversos visitants. El nombre de bicis que veies circular era molt nombrós. Però si hi havia que anaven a una velocitat moderada, altres, la veritat, volaven. Si et venien de cara, tenies temps d'esquivar-los. Però com t'agafessin d'esquena, et podien donar algun que altre ensurt. En una ocasió, entremig d'un petit espai que deixàvem una persona que caminava parel·lament a mi i jo mateix, passà a tota pastilla un ciclista; fou veure'l i no veure'l. També més d'una vegada, gairebé a cau d'orella de sobte sonava el ring!, d'un timbre, amb el lògic ensurt per part meua, al mateix temps que li cedia el pas. Cal dir que de vegades els culpables érem els vianants. Les bicicletes, com en altres indrets, tenen marcat el seu propi carril en moltes de les voreres. I, ai d'aquell que se li ocorregués caminar per allí encara que fos per distracció! L'ensurt primerenc i l'haver de suportar la cara de poker del ciclista era tot u. No vaig arribar a veure ningú empaitat per una bici, però és d'imaginar que més d'un cas s'ha degut donar.

Un altre element berlinès que forma part d'aquest conglomerat fractal són els autobusos de dos pisos. En diversos trajectes vaig haver d'utilitzar-los. La primera vegada vaig emportar-me la sopresa: en accedir-hi, vaig quedar-me al primer pis i en anar a seure, en fer l'acció vaig donar-me un fort cop de cap al sostre. Qui em coneix sap que jo precisament no destaco en alçada, amb la qual cosa ja es pot fer a la idea de com n'era d'alt aquell habitacle. Certament, vaig experimentar una sensació de vergonya amb aquella entrada triomfal, però aviat m'assabentaria que el meu cas no era únic. Les següents ocasions en què vaig agafar aquells autobusos ja optava per anar cap al pis superior. Però si bé en aquest cas la meua alçada no em comportava problemes, per aquells que tinguessin uns centímetres més, sí. De fet, gairebé després de cada aturada, quan començaven a accedir els passatgers al pis superior, un o més no es lliuraven del consegüent cop de cap, amb el soroll sec -tumb!- que els caracteritzava. I en una de les vegades la víctima fou una turista espanyola, la qual, després del corresponent tumb! va proferir un sorollós Coñoooo!. No hi havia dubte: era espanyola.

El següent episodi d'aquest anecdotari està unit a un altre dels trets característics de Berlín: el seu temps inestable. En un mateix dia, encara en estació estiuenca, pots tenir calor, de sobte frescor, que bufi vent o que quan menys t'ho esperes comenci a caure un bon ruixat. Tot plegat obliga a què sempre hagis de portar a sobre alguna roba d'abric i un paraigua per al que pugui ser. En una de les meues rondinades berlineses, quan ja em disposava a tornar cap a l'hotel, repentinament va començar a ploure i de valent. Anava proveït de paraigua, però trobant-me en un lloc llunyà, la prudència m'obligava a buscar algun mitjà de transport, sinó m'arriscava a que les sabatilles acabessin fetes un nyap i part de la roba ben xopa. Percatat de què no hi havia cap línia d'autobús que em deixés a prop de l'hotel, vaig haver d'optar pels serveis d'un taxi, amb el mal de butxaca que això comporta, però no hi havia més remei. Un cop al lloc, vaig pagar el taxista i ràpidament vaig accedí a l'hotel. En trobar-me al vestíbul vaig adonar-me que el meu paraigua havia optat per seguir fent un tour berlinès a dins del taxi. Amb la resignació de no poder recuperar-lo, no em quedava cap opció més que adquirir-ne un de nou, cosa que vaig fer a la primera de canvi. Quan al dia següent estava fent una altra visita per Berlín, la pluja va tornar a fer acte de presència, amb la qual cosa tocava estrenar el paraigua nou. I, oh, sorpresa!, en obrir-lo resulta que les varetes es dirigien mirant cap a dalt, convertint aquell artilugi en una mena de dipòsit. Vet aquí la precisió tècnica alemanya!, vaig pensar. O sigui, que l'operació següent consistia en, de forma manual i una per una, anar posant cada vareta en la seua posició correcta. Imagineu-vos tota aquesta operació enmig d'un ruixat. Tot i que al final ja vaig trobar la forma de fer-ho més ràpid, donant una forta sacsejada al paraigua un cop obert i després posant en la posició correcta les varetes que quedaven mirant cap a dalt. Potser algun dia algú em vegi per Flix fent aquesta operació, qui sap!.

Per acabar aquesta llista d'estampes, n'afegiré una altra que tampoc me l'esperava. Al nostres carrers ja estem acostumats a que de tant en tant passa algun automòbil que sembla que dugui la discoteca a sobre, ja que porten adjuntat un estrident i accelerat pumba! pumba! pumba! pumba!... a més d'altres sons que el puguin acompanyar, el qual va augmentant i disminuint en intensitat segons la proximitat del vehicle. Doncs bé, com es pot deduir, d'aquests fenòmens urbans contemporanis a Berlín també n' hi ha.

En certa ocasió i abans de la meua estada, vaig llegir en algun mitjà que dins Alemanya, Berlín és la ciutat menys alemanya. Potser sigui això al cap i a la fi.