NO SÉ SI TÉ RES A VEURE, PERÒ...

Estem prou assabentats a través dels mitjans que ens trobem subemergits en una greu crisi econòmica. No entraré en detalls sobre l'assumpte perquè, primer, l'economia pura i dura és un tema que, reconec, no domino massa i se m'escapen no pocs conceptes cosa que el fa per a mi un terreny lliscós; i segon, no cal repetir el que altres han dit i amb més arguments i coneixement sobre la qüestió. Poc a afegir, doncs, a aquest embolic financer que fa trontollar l'economia mundial i que, ara per ara, els pronòstics ja no per als propers mesos, sinó fins i tot els anys que vénen (així, en plural) siguin foscos a tots els nivells.

El focus, com és conegut, ha estat el desgavell produït per les hipotèques sub prime dels EUA i tot el que s'ha generat a continuació com una mena d'efecte dòmino. Res a dir d'allò que s'han encarregat d'explicar-nos els experts econòmics. No obstant hi ha un fet, i també relacionat amb els EUA que no sé fins a quin punt podria tindre res a veure amb l'esclat de l'actual crisi i que ningú no anomena (almenys, no ho he constat que es faci directament en cap escrit que he llegit fins ara): la intervenció a Irak i tota la sangonera inversora que li ha comportat (a part de la humana).

Són ja més de cinc anys d'intervenció i ocupació del territori iraquià. I els fruits no poden haver estat més decebedors. Certament que s'ha aconseguit posar fre a la intensitat de les accions de la insurgència, però a costa d'ubicar-hi més efectius militars per part dels EUA. Fre a la intensitat, però no pas s'han aturat els atemptats, a més que la situació dista de ser estable, essent l'últim episodi un nou conat de rebel·lió ciutadana protagonitzada pels seguidors del líder xiïta Moqtada al-Sadr contra el manteniment de la presència de les tropes nordamericanes. És a dir, allò que havia de ser el paradigma de la democratització dels països àrabs i musulmans, ha esdevingut un desastre majúscul. Al mateix temps, Irak estava destinat a convertir-se en un lloc de negoci i de prometedores inversions per als països ocupants. No cal anar més lluny en aquest aspecte: les autoritats de l'Estat espanyol de llavors (del PP aznarista, com es recordarà) ho qualifcaren d'oportunitat històrica per a l'economia espanyola. El mateix BOE (sí, sí! el BOE, el Boletín Oficial del Estado) quan encara l'ocupació era recent, va publicar anuncis convocant concursos per a tot aquell personal funcionarial que volgués traslladar-se a Irak i amb bons incentius, senyal inequívoca de que s'esperava treure'n profit de la presència espanyola.

Però finalment ni de bon tros ha estat ni un paradís democràtic i estable ni una font de riquesa (tret d'aquells que hagin fet el seu negoci, que sempre n'hi ha enmig de les adversitats, com també n'hi haurà que s'enriquiran amb l'actual crisi). Per als EUA sens dubte que ha representat un forat negre que ha fagocitat innombrables quantitats de diner perdut sense que se n'hagi aconseguit un benefici apreciable, a banda de les pèrdues humanes ocasionades. Quin haurà estat l'impacte del desastre d'Irak sobre l'economia nordamericana i si ha afectat tot plegat d'alguna manera en la generació de la crisi econòmica actual? De moment ens hem de quedar amb l'aspecte financer de la crisi com a causa principal, tot i que no m'estranyaria de què el pou sense fons iraquià també n'hagués influït. Potser m'equivoqui (ja he dit que l'economia no és el meu fort), però m'agradaria que si algú en sabés alguna cosa al respecte m'ho confirmés, com també se m'indiqués que estic vinculant qüestions que no tenen cap relació. A saber...

I PER QUÈ A L'ESTACIÓ DE FLIX NO?

Ja és ben coneguda la polèmica sorgida aquests darrers mesos a l'entorn de la reducció o la supressió del personal de les estacions de ferrocarril d'Ascó, Riba-roja i Flix. No tractaré aquesta qüestió més enllà de donar el meu suport a què es mantinguin els serveis que presten aquestes infraestructures a les nostres poblacions i les del territori.

Sí, però, voldria fer esment d'un tema i que sols afecta l'estació de Flix de les quatre que hi ha a la comarca. Les andanes tenen poca alçada, cosa que dificulta l'accés als trens, o a l'inrevés, baixar a les andanes des dels vagons. Problema que s'agreuja per a les persones amb dificultats de mobilitat, com les persones grans, els infants i els que pateixen alguna minusvalua, a més de l'inconvenient quan es du equipatge.

Des de fa ja molts anys, a l'estació d'Ascó ja es va fer l'obra pertinent per elevar l'alçada de les andanes. No fa massa, també se n'habilità almenys una a la de Móra la Nova. Conec un i altre cas des fa temps, doncs gairebé que he utilitzat el tren he anat en direcció Barcelona i ho he pogut comprovar que és així. Rarament utilitzo el ferrocarril per viatjar en direcció Saragossa, però casualment ho vaig fer aquest estiu passat. I vet aquí la meua sopresa: a l'estació de Riba-roja també s'han arranjat les andanes elevant la seua alçada.

Conclusió: l'estació de ferrocarril de Flix és l'única de les quatre de la Ribera d'Ebre que no disposa d'almenys una andana elevada per permetre amb condicions l'accés als trens de viatgers. Si tenim en compte que, després de la de Móra la Nova, és la que compta amb més moviment de passatgers, la dada no deixa de ser vergonyosa. Potser caldria veure a quina administració compet solucionar aquesta mancança, tot i que ara mateix ignoro si s'està actuant en aquest sentit (tant de bo fos així, malgrat que ja aniríem amb retard). A la reivindicació sobre el manteniment dels serveis de ferrocarril, els habitants de Flix valdria la pena que hi afegíssim el de l'elevació de les andanes, qüestió prou seriosa que mereix la deguda atenció.

MILITARS EN PRÀCTIQUES A FLIX ALS ANYS 30

Josep Sánchez i Francisco R. Visa (La navegació fluvial i la industrialització a Flix, 1840-1940) ens informaven de la presència a la fàbrica electroquímica de dos instal·lacions, una de l'Exèrcit de l'Aire (Regimiento de Aeroestación de Guadalajara) i l'altre de la secció aeronàutica de l'Armada, amb l'objectiu d'aprofitar l'hidrògen sobrant dels processos electrolítics. Sobre la segona s'ha pogut conèixer recentment un text de 1931 que contè la disposició perquè membres de l'Armada fessin pràctiques a Flix, i que tot seguit es transcriu:

"Excmo. Sr.: A propuesta de de la Dirección de Aeronáutica y de conformidad con lo informado por la Intendencia General, el Gobierno de la República se ha servido disponer:

1º Con objeto que los Jefes y Oficiales dirigibilistas efectúen una vez al año (por lo menos) intensament las prácticas de aeroestación, que por la configuración de las costas no pueden efectuarse en la Base naval de San Javier, se llevarán a cabo en Flix en lo sucesivo en Primavera unas escuelas prácticas, cuya duración total no excederá de un mes y medio; y un total de 20 ascensiones, mientras no aumente el personal especializado que actualmente existe.

2º El material será facilitado por la citada Base Aeronaval de San Javier y será trasladado a Flix por cuenta del Estado, y los gastos ocasionados de acarreos, etc., y pequeñas reparaciones, deberán afectar al Fondo económico de la Sección de Aeroestación de la repetida Base de San Javier.

3º Para organizar y preparar las ascensiones se trasladará a Flix y permanecerá en dicha población durante toda la duración de estas prácticas el personal que a continuación se reseña:

Dos Jefes u Oficiales (especialistas).

Un Maestro de montajes de dirigibles.

Un cabo de mar.

Cuatro marineros de primera.

4º Todo el personal que tiene el título de Piloto de dirigibles pasará a Flix por turno y por parejas para que pueda efectuar dos ascensiones cada Oficial, la duración de la Comisión de estas parejas no podrá exceder de quince días.

5º Todo el personal, además de las gratificaciones de vuelo correspondientes, devengará dietas en concepto de Comisión del servicio, inherente a su destino.

6º El Jefe u Oficial más caracterizado de los destacados en San Javier se considerará como Jefe del destacamento.

Lo que se manifiesta a V.E. para su conocimiento y efectos.- Madrid, 30 de noviembre de 1931.

El subsecretario.

Julio Varela

Sres. Director de Aeronáutica y Jefe de la Base Aeronáutica de San Javier."

El text, que va ser publicat dins el recull Colección legislativa de la Armada, ha estat facilitat recentment a l'Arxiu Municipal de Flix per Francisco Javier Sánchez Lladó, originari de l'Albi i resident a Madrid. El Sr. Sánchez Lladó va estar a Flix per realitzar unes consultes a l'arxiu.

SARAH PALIN

Farà cosa d'uns vint-i-cinc anys, enmig d'una prova de so, l'impetuós Ronald Reagan llançà pels micròfons el següent missatge: Tot preparat per iniciar el bombardeig de l'URSS (o una cosa semblant). Certament, el lloc en qüestió es trobava buit de públic, sols hi figuraven els tècnics de so i els acompanyants del president nordamericà, presents en la preparació de l'indret on poc després havia d'intervenir el cap d'Estat dels EUA. Segur que els presents van riure la brometa del president. Però les paraules van acabar trascendint més enllà i l'irada i indignada protesta de les autoritats soviètiques no es féu esperar, considerant que era intolerable que el màxim mandatari de la potència rival proferís aquell exabrupte ni que fos en broma. Però la cosa no anà més enllà, restant com una pallassada més protagonitzada per aquell exactor de pel·lícules de sèrie B.

Ahir, 12 de setembre, els mitjans de comunicació es feien ressò de la inquietant declaració feta per Sarah Palin, en relació amb què en el supòsit que Rússia tornés a agredir Geòrgia, seria partidària de què els EUA entressin en guerra contra la superpotència euroasiàtica. Amb tot, val a dir que la seua resposta no fou tan contundent com donaven a entendre els titulars. La candidata a vicepresidenta, en tàndem amb el republicà John McCain, es mostrà força bel·ligerant amb les autoritats russes en relació amb el darrer conflicte del Caucas, i a la pregunta de l'entrevistador de la cadena ABC sobre si donaria suport a una intervenció nordamericana en cas d'un nou atac de la Federació Russa als georgians, la seua resposta fou potser sí. Amb tot, no deixa de provocar certa inquietud que algú que potencialment podria ocupar la vicepresidència de la primera potència mundial, es mostri d'acord en arribar a un enfrontament bèl·lic amb una Rússia que en els darrers anys ha tornat a guanyar protagonisme i força en l'escenari mundial després del seguit d'anys turbulents a l'ensorrament de l'URSS. Sarah Palin, com bé s'ha comentat, arribà a la candidatura a la vicepresidència com un revulsiu de cara a augmentar les expectatives electorals de John McCain, davant la fortalesa assolida per la candidatura rival encapçalada per Barack Obama. Palin, d'aspecte de señorita Rottenmeyer i de tarannà ultraconservador, havia de servir com a pol d'atracció d'aquells sectors dretans de la societat nordamericana un tant desencantats amb el candidat McCain, considerat per aquests en molts aspectes massa liberal. De fet, el parer de Sarah Palin sobre determinats temes debatuts actuament dins els EUA, no mostren cap dubte sobre el seu ideari: no a l'avortament, no als matrimonis gais, partidària de la introducció de les teories creacionistes a l'ensenyament, de l'explotació dels jaciments petrolífers d'Alaska (d'on és governadora), etc. Tot això entrava dins de la normalitat, per dir-ho d'alguna manera. Però de ben segur que les seues afirmacions bel·ligerants envers els russos han caigut com el vessament d'una gerra d'aigua freda a McCain i els seus assessors.

La cosa a més, no queda aquí. Crida l'atenció que aquesta actitud guerrillera contra els russos vingui d'algú que ocupa el càrrec de governadora d'Alaska, l'estat dels EUA territorialment més proper a la Federació Russa. Qui tingui uns mínims coneixements de geografia, sap que l'estat d'Alaska es troba a l'extrem nord-occidental del continent americà, separat territorialment de la resta dels EUA. Els europeus estem habituats a veure els mapamundis on el bloc euroasiàtic, més Àfrica i Austràlia apareixen a la dreta, i el continent americà a l'esquerra. Però si mirem altres representacions de mapamundi, o millor i més explícit, un globus terraqüi, comprovarem que entre l'extrem oriental de la Federació Russa i Alaska sols hi ha l'estret de Bering. Dit d'una altra manera, cas d'un conflicte russo-nordamericà, el territori dels EUA que podria rebre més seria Alaska. Al marge, hi ha una altra circumstància a tenir en compte. Alaska i una part de la costa oest dels EUA fou durant un temps un territori colonitzat per l'Imperi Rus. Els nordamericans acabarien adquirint al segle XIX aquest territori mitjançant la compra a les autoritats russes de Fort Ross (a Califòrnia) el 1839 i d'Alaska el 1867. Potser sigui anecdòtic, però no està de més fer menció que els ultranacionalistes russos compten entre les seues reinvindicacions territorials la recuperació de les antigues colònies americanes.

Una cosa és assenyalar com a possibles objectius a batre els estats d'Iran, Síria o Corea del Nord (i pel que sembla, també la Veneçuela de Chávez), amb totes les conseqüències, i greus, que podria comportar una acció militar envers cadascun d'ells. Però un conflicte entre els EUA i Rússia sabem prou que el seu abast seria d'efectes planetaris. Per tant, que una senyora que potencialment pot ocupar la vicepresidència dels EUA faci tant decididament una afirmació, ni que sigui amb rang de probabilitat, de donar suport a un enfrontament amb els russos així a la lleugera, no deixa de provocar alarma. És cert de què si finalment la candidatura guanyadora fos la republicana qui ocuparia la presidència seria John McCain. Però cal tenir en compte que aquest ja ha passat de la setantena, és a dir, es troba en una edat crítica per a qualsevol persona. I sigui per motius de salut, de mort o qualsevol altra causa, McCain hagués d'abandonar el càrrec, automàticament Sarah Palin seria la presidenta dels EUA. Certament, no compto que un cop assolida la presidència actués tan a la brava, una cosa és el que es diu durant una campanya electoral i l'altra l'exercici del poder. Però, amb tot, espero que no passi de candidata a la vicepresidència.

Per diversos motius, espero i desitjo que la candidatura de Barack Obama i Joseph Biden assoleixi el triomf a les pròximes eleccions nordamericanes. I de guanyar McCain, que aquest gaudeixi de bona salut durant el seu mandat i que no en faci cap de sonada que l'aparti de la presidència. Perquè no voldria de cap de les maneres veure a la Sarita Palín com a presidenta dels EUA. Reagan féu una brometa, de molt mal gust en atenció al seu càrrec, però brometa al cap i a la fi. Palin, tot i que candidata, parlava de possibilitats reals.