RESSONS DE FLIX A "L'ÒMNIBUS DE LA MORT"

Aquest passat cap de setmana he dedicat part del temps a la lectura del best seller d'aquests últims mesos, L'òmnibus de la mort: parada Falset, del periodista Toni Orensanz, acabant-lo de rematar abans-d'ahir dilluns. Magnífic llibre que ens narra un dels episodis més foscos (un més, de tots els que va haver-ne, de fet) de la Guerra Civil. Si bé Orensanz centra la seua recerca sobre el pas de la Brigada de la Mort per Falset i en la biografia del seu cap, Pascual Fresquet Llopis, les referència a esdeveniments que van tenir lloc en altres poblacions també en són referenciats. No entraré en el contingut de l'obra, més aviat prefereixo recomanar la seua lectura. Com he copsat en algunes ressenyes i com es va comentar durant la seua presentació a Flix, és un llibre que enganxa, i com indicà Francisco Visa en presentar-lo, en molts dels fets que apareixen referents a Falset, poden emmirallar-se els que malauradament també van transcórrer en moltes poblacions de les contrades.

La Brigada de la Mort, com bé ens explica Toni Orensanz, deixà la seua estela d'assassinats a Falset, sinó que actuà també a Gandesa, ho intentà a Móra d'Ebre, per nomenar aquelles poblacions en què l'autor en fa una especial referència. No obstant, Orensanz ens indica altres indrets de la Ribera d'Ebre, de la Terra Alta i del Baix Aragó. I entre ells, Flix.

Orensanz fa referència a la recerca feta per Josep Sánchez Cervelló a l'entorn de Fresquet, qui trobà notícies del seu pas per Bot i Flix. Sembla ser que entre Flix i Ascó, la Brigada de la Mort assassinà disset persones. En el mateix apartat del llibre s'indica que el nostre poble era un nucli important de la FAI, dins el territori comprès entre Barcelona, Saragossa i València. Però potser la dada més novedosa és que el segon de Fresquet, Alejandro Beatobe, destacat confederal de Saragossa, com s'indica al llibre, havia estat a vivint a Flix poc abans d'iniciar-se la guerra. Més endavant, ens informa que Beatobe, igualment que Fresquet, acabaria ingressant a l'exèrcit republicà i en finalitzar el conflicte, també aniria cap a l'exili a França.

No vull afegir res més. Com deia més amunt, recomano la lectura del llibre. Que aquesta obra, publicada a començaments de l'estiu, hagi assolit fa poc la segona edició, em penso que ja diu molt.

UN CORRESPONSAL DE FLIX A "LA VANGUARDIA"

Dissabte passat a mig matí, esperant l'inici dels actes del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre, Quim Carranza em comentava les notícies sobre Flix que havia trobat a l'hemeroteca digital de La Vanguardia. Concretament, Quim em feia referència a les que tractaven els esdeviments derivats de la vaga de 1933, i que una de les notes anava signada per un tal Bagés. Entre altres coses, vam convindre que si un mitjà com La Vanguardia es féu ressò al seu dia d'aquella vaga, fent-ne un seguiment força acurat, era simptomàtic de la importància que es donava a aquell episodi de la nostra història local, i al mateix temps que amb tota probabilitat els diaris més propers a les nostres contrades segurament aportaren reportatges molt més amplis.

A la tarda, una estona abans d'anar La Social a veure l'altre acte que s'havia de fer sobre la Batalla de l'Ebre, vaig dedicar-me a buscar les notícies que m'havia indicat Quim. Efectivament, n'hi ha força quantitat, tot i que la seua extensió varia. N'hi ha algunes s'estenen poc més d'una línia, i altres ocupen prop d'una columna sencera. No obstant, una em cridà l'atenció, i no sols pel seu contingut i extensió, sinó per qui la signava: Mariano Bagés Grau. Vaig recordar-me llavors d'allò que em digué Quim sobre un tal Bagés, i en aquell moment es confirmava. La nota va sortir publicada a l'exemplar del 31 d'octubre de 1933. Fa referència a tres esdeveniments: l'incendi, sembla ser que provocat, d'una masia del poble, propietat de Manuel Sánchez, qui hi tenia una fusteria, a més de fer esment d'altres incendis de masies i la tala d'arbres de diverses finques de Flix, fets tots ells relacionats amb la vaga; l'accident patit per un obrer de la construcció, Josep Estopà, en caure d'una bastida; i el trasllat a Reus, després d'una llarga estada a Flix, de Lluís Díez Bartomeu (qui, si no vaig errat, exercí de metge o farmacèutic al nostre poble; ja em corregirà algú si no fou així).

Vaig estar buscant dins l'hemeroteca digital si hi havia cap nota més signada per Mariano Bagés. La cerca, però, va resultar infructuosa, tot i que tinc la sospita que la resta de notícies aparegudes, tot i no anar signades per ningú, la seua redacció podria atribuir-se a la mateixa persona. No obstant, i mentre no es demostri el contrari, sols disposem d'aquest petit reportatge l'autoria del qual pertany a un flixenc, a Mariano Bagés -Mariano del Sereno- qui almenys en una ocasió i de forma explícita féu de corresponsal a la nostra població d'un dels principals rotatius del nostre país com és La Vanguardia.

BATUSSES DIVINES

Diumenge passat aquestes imatges van donar la volta el món. Clergues i monjos grecoortodoxos i de l'Església Armènia, posats a la grenya a dins d'un dels temples més emblemàtics de la cristiandat, com és el del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sembla ser que la cosa va anar a base de cops de puny, puntades de peu i cops de ciri. Tot per un conflicte de a qui li pertocava poder gaudir en aquell moment de l'espai del temple. Sembla que no és la primera vegada que passa pel que han informat els mitjans, i fins i tot ens hem assabentat que les claus del temple estan sota la custòdia d'una família musulmana per tal d'impedir que alguns d'aquests col·lectius en faci un ús exclusiu (i sense que pugui fer la punyeta a l'altre, naturalment).

De fet, però, l'enemistat entre aquests dos corrents cristianes és secular, ja ve des dels primers segles del cristianisme. L'Església Armènia procedeix d'una branca herètica, el monofisisme, que se separà del cristianisme oficial al segle V. Els monofisites sols reconeixen la naturalesa divina de Jesucrist, enlloc de la doble naturalesa (humana i divina) segons el dogma catòlic (i ortodox). Va sorgir com a resposta a una altra heretgia, la nestoriana, que precisament predicava el contrari, el predomini de la naturalesa humana sobre la divina en la persona de Jesucrist. Dels nestorians en deriven els maronites del Líban i l'Església Caldea d'Irak, totes dos avui en dia reconciliades amb el catolicisme de Roma. Dels monofisites, l'Església Armènia, la de Geòrgia, l'Església Copta d'Egipte i l'Església d'Etiopia.

Els ortodoxos sorgiren fruit de l'anomenat Cisma d'Orient (1054). No fou tant per causes teológiques, sinó d'organització de l'Església (i també hi hagueren motius polítics). Els catòlics orientals no acceptaven la supremacia del papa de Roma, sinó que eren partidaris d'un sistema de patriarcats, en que cada territori comptava amb el seu propi cap eclesial. De fet, aquest és el sistema que encara perviu en l'organització de l'església ortodoxa i que s'ha anat adaptant segons les èpoques. Així, cada estat compta amb el seu propi cap religiós, de tal manera que es parla de grecoortodoxos (o Església Ortodoxa Grega), russos ortodoxos (o Església Ortodoxa Russa), etc., cadascuna amb el seu propi patriarca. No obstant, també hi hagut escissions, com és els dels anomenats uniates: practiquen el ritus bizantí com la resta d'ortodoxos, però reconeixen el papa de Roma com a cap de l'Església. Dins d'aquests costums, també han conservat la possibilitat de què els clergues puguin casar-se (un fet que l'Església de Roma no divulga massa...). Les esglésies uniates les trobem a Ucraïna (de fet, és un dels seus símbols d'identitat nacional), a Bielorússia i a Romania, principalment.

Els enfrontaments entre la branca monofisita i els catòlics orientals foren comuns i violents des d'un principi. Al capdavall, cada corrent religiosa tingué una implantació territorial concreta, reflectint els conflictes i divisions que hi havia a dins de l'Imperi Bizantí. Els catòlics eren els que estaven al costat del poder, mentre que els monofisites tingueren més ascendent en els territoris amb tendències secessionistes dins l'Imperi (tanmateix passava amb els nestorians). Tant és així, que quan al segle VII els àrabs invadiren els territoris asiàtics i africans de l'Imperi Bizantí, els monofisites, allí on estaven implantats, no dubtaren en donar suport als nous ocupants. Les diferències i la rivalitat entre els dos corrents, ortodoxos i monofisites, s'ha mantingut fins a l'actualitat, això sí, sense arribar als extrems brutals d'èpoques pretèrites. Una mostra de la pervivència d'aquest odi mutu fou l'última picabaralla de sotanes al temple del Sant Sepulcre, on tret d'algun bony al cap i algun que altre ull de vellut, la cosa no anà més enllà. Deixant al marge els aspectes còmics de l'episodi, fou un espectacle lamentable (i per a més d'un i una, suposo que indignant) el que mostraren i més en un lloc tant significatiu per a tot el món cristià.

SENTÈNCIES (IN)NECESSÀRIES

La premsa d'aquest cap de setmana ens informava sobre la resolució del Tribunal Suprem desestimant el recurs de la Generalitat Valenciana contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que permetia a la Universitat de València la denominació de català a llengua utilitzada en els seus estatuts. Dit d'una altra manera, per enèssima vegada s'avalava judicialment que català i valencià són una mateixa llengua.

Sembla mentida que s'hagi d'arribar a aquests extrems per demostar allò que és evident. Sense entrar en analítiques sobre el fons del problema, és una situació més que vergonyosa que un fet inqüestionable, científic hagi de comptar amb el suport d'una resolució judicial. Però, mentre hi hagi posicionaments polítics pel mig poca cosa hi ha a fer. I si es va amb raonaments com el manifestat per González Pons fa uns mesos, de l'ordre de què mentre el PP governi la Comunitat Valenciana, el valencià i el català no seran una mateixa llengua, la (falsa) polèmica va per llarg. Què trist!