SOBRE ENCICLOPÈDIES I DICCIONARIS

L'escriptor i conferenciant Carlos Fisas (autor d'aquella sèrie de reculls d'anecdotaris Historias de la Historia), explicava que en una ocasió una oient del seu programa radiofònic,després d'expressar-li la seua admiració pel seu gran bagatge cultural, li preguntà quines eren les seues fonts d'informació. Fisas li respongué tranquil·lament que tot aquell coneixement l'havia obtingut mitjançant la lectura de llibres. En escoltar això, l'oient experimentà un canvi en la seua actitud, i amb to de menyspreu li comentà "Ah! Dels llibres...", com volent dir que així, qualsevol. Una cosa semblant em va passar a mi fa uns anys.

Fa uns anys van encarregar-me una activitat, per a l'organització de la qual un dels primers passos fou buscar informació sobre un tema determinat. Quan ja havia recollit força dades, em vaig presentar davant la persona que em féu la comanda i li vaig mostrar tot allò que havia anat trobant fins al moment. Sorprès i satisfet amb tot el que li exposava, va pregutar-me d'on havia aconseguit i com tot aquell volum informatiu. Quan, amb tota naturalitat, li vaig revelar que bona part de les consultes les havia realitzant a través de la Gran Enciclopèdia Catalana, canvià sobtadament el seu semblant i em dirigí una ganyota gairebé diria que de desaprovació, com volent dir "això no val, no té mèrit, no t''està bé a tu". Malgrat aquest petit entrebanc durant la conversa, aquesta continuà. Vaig estar-me d'explicar-li que per a la consulta de l'enciclopèdia vaig dedicar-hi força temps, entre lectura i presa de notes, a més de recórrer a alguna que altra font. I afgeixo que després d'aquella trobada amb la persona en qüestió, vingué molt més temps de lectura i consulta d'0bres especialitzades, un cop assolida la base amb tot allò après a través de la GEC principalment.

En general se sol associar la consulta a enciclopèdies i diccionaris a les etapes del nostre període d'ensenyament, tant primari com secundari. Qui no ha fet aquells exercicis que consistien en buscar un seguit de paraules al diccionari que prèviament ens havia indicat el mestre o la mestra, o qui no ha passat llargues estones a la biblioteca consultant enciclopèdies per fer algun que altre exercici o treball de secundària. I un cop assolides aquestes etapes de l'ensenyament sembla com si aquests instruments de consulta ja hagin complert la seua missió, i per tant l'únic contacte futur que es pugui tenir amb ells sigui quan els nostres descendents en facin ús durant la seua etapa escolar. Sens dubte, és una concepció errònia, ja que aquests llibres de referència van dirigits a tots tipus de públic i de totes les edats (al marge d'aquelles edicions focalitzades expressament cap els infants).

Certament d'enciclopèdies n'hi ha de diversa qualitat. Sempres s'ha d'anar sobre segur respecte a la seva solvència. Aquelles que han assolit un prestigi (com la GEC, l'Encyclopaedia Britannica, les publicades per Salvat o per Larousse, la mítica Enciclopedia Espasa, etc.), compten que darrera de cada article hi sol haver la mà d'un especialista sobre el tema, que garanteix la solidesa del seu contingut. Per conèixer un tema determinat són unes eines de primera mà gairebé imprescindibles i de vegades, el volum d'informació que aporten alguns dels articles són prou complerts. Certament que l'arribada d'Internet ha modificat els hàbits pel que fa a la forma de cercar informació. No obstant, quan m'interesso sobre un determinat tema, habitualment la primera font a la qual acudeixo a la xarxa són les enciclopèdies que es disposen en línia. Gairebé totes les clàssiques tenen la seua versió electrònica, a les quals cal afegir la Viquipèdia, amb totes les prevencions, però, que cal tenir en compte amb aquesta darrera (amb entrades moltes d'elles completíssimes i de força qualitat, al costat d'altres que deixen molt a desitjar). Una vegada feta la consulta, si vull completar-la o no n'estic prou satisfet, ja passo a googlejar efectuant les equacions de cerca que s'escaiguin.

Amb els diccionaris passa si fa no fa el mateix. Jo els utilitzo sovint quan escric, sigui perquè tinc algun dubte sobre la grafia d'alguna paraula (amb tot, se'm cola alguna que altra falta), sigui per cercar un sinònim d'algun mot per allò de no repetir conceptes i derivats, per qüestions d'estil. També molts cops, mentre estic llegint algun llibre o article, passa de tant en tant que em trobo alguna paraula que desconec, cosa que m'obliga a consultar el seu significat al diccionari, sobretot si aquest desconeixement entorpeix poder seguir amb garanties el contingut d'allò que llegeixo. Igualment, els diccionaris clàssics compten amb la seua versió electrònica (el de l'Institut d'Estudis Catalanas, el Català-Valencià-Balear, el de l'Academia Española de la Lengua), i ara mateix, quan escric aquestes línies, en una de les pestanyes del navegador tinc la pàgina del diccionari de l'IEC (i que he consultat, almenys dos vegades).

Resumint, enciclopèdies i diccionaris són uns instruments de gran utilitat per a tothom, petits i grans, com a font primera d'informació i de coneixement. La seua adaptació a les noves tecnologies fa que puguin continuar amb aquesta funció, tot i el bagatge informatiu que possibilita Internet, oferint uns continguts com mínim, fiables.

MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR

Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.

"CRUSANT LO MISSISSIPI"

Això que que transcic més avall és un diàleg que, segons van explicar-me, van mantindre dos flixencs mentre estaven treballant al respectiu tros de terra. Pel que sembla comentaven un episodi de la Segona Guerra Mundial que s'havia produït recentment (reitero, de la Segona Guerra Mundial):

- Te n'has enterat? Los americans han crusat lo Mississipi!

- Ostres! Com avancen!

No té pèrdua...

L'EDITORIAL PETITA

Quan s'endega una iniciativa empresarial, al marge de la conseqüent cerca de beneficis econòmics, hi ha també la intenció de cobrir i respondre una determinada necessitat social. Al mateix temps cal valorar altres factors per garantir l'èxit de l'empresa, com sobre quina àrea geogràfica es vol actuar, sobre quin nombre de població, si l'oferta ha d'anar dirigada a un tipus de públic molt concret, quins són els possibles competidors comercials, etc. Si es tracta, a més, d'un projecte empresarial dedicat a l'edició i publicació de llibres projectant la seua acció principal sobre un territori petit i primordialment amb autors de la terra, estem parlant d'una iniciativa arriscada, a la par que molt lloable. Un dels exemples més clars i que per ara sembla assolir els seus objectius és el cas d'Aeditors.

Aquesta editorial, des del seu inici l'agost de 2006, ha dirigit la seua activitat cap el públic de les Terres de l'Ebre. I, per començar, la seua seu no es troba en cap gran població, ni a Barcelona, ni Tarragona, ni tan sols Tortosa o Amposta, sinó al Perelló, un poble de poc més de 3.000 habitants. En la ja dilatada nòmina de llibres publicats, no solament trobem grans firmes de clàssics de la literatura universal (Oscar Wilde, Baudelaire, Jules Renard...), o una obra emblemàtica com El manifest comunista, de Marx i Engels, sinó que majoritàriament hi ha autors ebrencs, per a molts dels quals Aeditors ha estat el mitjà per poder donar-se a conèixer davant el públic, o per aconseguir donar llum a unes obres que difícilment haguéssin trobat altres vies de sortida dins el competitiu mercat editorial. Unit això a un format senzill, de llibre de butxaca, tot plegat aquesta fórmula ha donat bons resultats, garantint la continuïtat d'aquesta experiència editora a les Terres de l'Ebre.

Com deia abans, la llista d'autors ebrencs que han vist part de la seua obra literària publicada a Aeditors és extensa. No els relacionaré tots aquí, però sí, i escombrant cap a casa, indicaré aquells escriptors de Flix que han vist en Aeditors una porta de sortida per algunes de les seues obres, Albert Guiu i Laura Mur. El primer ha vist publicat dos dels seus poemaris, De la mà de la meva filla i L'himne d'aquest matí. La segona, Laura Mur, el seu relat La cova del silur. A més, tres dels èxits editorials d'Aeditors han estat els reculls de narrativa breu L'altre Nadal, Estius a l'Ebre i El riu que parla, i en tots ells hi ha hagut participació flixenca: Albert Guiu en els tres, Laura Mur en els dos últims, i el tercer de la llista compta amb una narració del jove autor de Flix David Ruz Guiu. No obstant, no puc deixar de nomenar altres autors de l'Ebre que també
figuren entre els que han vist com part de la seua obra escrita ha estat publicada per mitjà d'Aeditors, com Francesca Aliern, Emigdi Subirats i Jesús Tibau, als qui no fa massa hem pogut veure per Flix, bé presentant alguna de les seues obres, bé llegint contes.

Una empresa com Aeditors no té explicació si al capdavant no hi ha algú amb una sensibilitat i un temperament que l'empeny a tirar endavant una editorial com aquesta assumint tots els riscos. No hi ha dubte que el seu impulsor, Àlex Ferrer, barceloní afincat al Perelló, respon a aquest perfil. Personatge polifacètic (és l'autor de les il·lustracions de La cova del silur, per posar un exemple), la seua activitat cultural a la localitat perellonenca no s'ha limitat a endegar Aeditors, sinó que ha estat a relacionat amb altres iniciatives i projectes, com l'edició de la revista Nova Cat, la seua vinculació a l'Associació per a la Recerca Històrica del Perelló, o una altra iniciativa endegada per ell, el refugi de llibres, una experiència inèdita a les Terres de l'Ebre de la qual ens assabentàvem fa poc a través de la premsa i que ha tingut força acceptació. Amb aquesta trajectòria tant intensa, cal veure en Àlex Ferrer un veritable factòtum, un incansable motor cultural.

Certament que a les Terres de l'Ebre hi ha hagut altres actuacions des del món de les editorials que han estat també molt importants de cara a l'impuls dels autors del nostre territori, com ha estat el cas de Cossetània Edicions, de Valls, entre altres. Però el cas d'Aeditors cal dedicar-li una atenció especial, per la seua excepcionalitat i les circumstàncies en les quals s'ha desenvolupat i crescut. És una editorial petita si atenem als mitjans que disposa i treballa i el seu àmbit d'actuació. Però una editorial gran pel que fa als seus objectius, intencions i servei que està donant a la cultura i a l'univers literari del nostre territori ebrenc.