DE HEYDRICH AL BAPHOMET

Aquestes últimes setmanes he dedicat a llegir-me els llibres Heydrich i les agents del Saló Kitty i El Baphomet i la taula esmaragda, les dos novel·les publicades de l'amic Miquel Esteve, de Móra la Nova. Amb aquestes dos obres i en poc més d'un any, assolia els dos principals premis literaris que es convoquen a la nostra comarca: a l'agost de 2007 es feia amb el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, de Vinebre, i al maig de l'any següent amb el Premi de Narrativa Vila d'Ascó. Una i altra tenen un esquema similar, amb històries paral·leles que es desenvolupen en anys i èpoques diferents. Però, mentre que a Heydrich i les agents del Saló Kitty hi ha sols hi ha dos trames diferents, a El Baphomet i la taula esmaragda l'acció es complica en existir diverses històries. Amb tot, hi ha sempre un element que vincula les narracions en cada cas.

A Heydrich i les agents del Saló Kitty, una de les històries gira a l'entorn de la sinistra figura de Reinhard Heydrich, un dels principals dirigents de l'Alemanya nazi i el principal responsable de l'organització de l'anomenada Solució Final, és a dir, el pla per a l'extermini dels jueus. L'altra narració transcorreix durant els primers anys d'aquest nou segle XXI, en una residència de gent gran. El nexe comú entre totes dos trames narratives és el Saló Kitty, un prostíbul de luxe de Berlín que Heydrich, com a cap dels serveis secrets, utilitzà per extreure informació confidencial a personatges de rellevància, per a la qual cosa es reclutaren i ensinistraren a diverses prostitutes perquè actuessin com a agents d'espionatge.

El Baphomet i la taula esmaragda, com indicava més amunt, té una trama més complexa. L'acció de les diverses narracions tenen lloc al segle XIV, el XIX el XX i començaments del XXI, on els templers, els carlistes, els maçons i els jesuïtes malden per aconseguir i custodiar el Baphomet, un misteriós receptacle que conserva en el seu interior un important secret alquímic. La trama, en les seues diverses èpoques, es veu enterbolida per un seguit de cruels assassinats. Importants personatges de la Història desfilen al llarg de tota la novel·la: l'últim comanador templer del Castell de Miravet, Ramon de Saguàrdia; el dirigent carlista, Ramon Cabrera; el cap del govern espanyol, el liberal i maçó comte de Toreno, i el seu ministre Mendizábal; el general alemany Erich Ludendorff, l'escriptor John Keats, etc.

En els dos llibres, Miquel Esteve aconsegueix crear la tensió necessària al final de cada capítol per tal de captar l'atenció i la curiositat del lector, incitant-lo a seguir fins a la fi de tot el relat. Un altre tret, i molt destacable, és l'esforç que ha esmerçat l'autor en documentar-se per a l'elaboració acurada de les dos novel·les, aportant gran nombre de detalls dels diferents personatges i les diverses èpoques que es reflecteixen en la narració.

Miquel Esteve ha assolit una bona enlairada en el camp literari amb aquestes dos obres, que l'han consagrat com un membre més de la ja àmplia nòmima d'autors riberencs. Si almenys alguna de les dos novel·les cauen en les vostres mans, si encara no ho heu no dubteu en submergir-vos en la seua lectura.

SOBRE ENCICLOPÈDIES I DICCIONARIS

L'escriptor i conferenciant Carlos Fisas (autor d'aquella sèrie de reculls d'anecdotaris Historias de la Historia), explicava que en una ocasió una oient del seu programa radiofònic,després d'expressar-li la seua admiració pel seu gran bagatge cultural, li preguntà quines eren les seues fonts d'informació. Fisas li respongué tranquil·lament que tot aquell coneixement l'havia obtingut mitjançant la lectura de llibres. En escoltar això, l'oient experimentà un canvi en la seua actitud, i amb to de menyspreu li comentà "Ah! Dels llibres...", com volent dir que així, qualsevol. Una cosa semblant em va passar a mi fa uns anys.

Fa uns anys van encarregar-me una activitat, per a l'organització de la qual un dels primers passos fou buscar informació sobre un tema determinat. Quan ja havia recollit força dades, em vaig presentar davant la persona que em féu la comanda i li vaig mostrar tot allò que havia anat trobant fins al moment. Sorprès i satisfet amb tot el que li exposava, va pregutar-me d'on havia aconseguit i com tot aquell volum informatiu. Quan, amb tota naturalitat, li vaig revelar que bona part de les consultes les havia realitzant a través de la Gran Enciclopèdia Catalana, canvià sobtadament el seu semblant i em dirigí una ganyota gairebé diria que de desaprovació, com volent dir "això no val, no té mèrit, no t''està bé a tu". Malgrat aquest petit entrebanc durant la conversa, aquesta continuà. Vaig estar-me d'explicar-li que per a la consulta de l'enciclopèdia vaig dedicar-hi força temps, entre lectura i presa de notes, a més de recórrer a alguna que altra font. I afgeixo que després d'aquella trobada amb la persona en qüestió, vingué molt més temps de lectura i consulta d'0bres especialitzades, un cop assolida la base amb tot allò après a través de la GEC principalment.

En general se sol associar la consulta a enciclopèdies i diccionaris a les etapes del nostre període d'ensenyament, tant primari com secundari. Qui no ha fet aquells exercicis que consistien en buscar un seguit de paraules al diccionari que prèviament ens havia indicat el mestre o la mestra, o qui no ha passat llargues estones a la biblioteca consultant enciclopèdies per fer algun que altre exercici o treball de secundària. I un cop assolides aquestes etapes de l'ensenyament sembla com si aquests instruments de consulta ja hagin complert la seua missió, i per tant l'únic contacte futur que es pugui tenir amb ells sigui quan els nostres descendents en facin ús durant la seua etapa escolar. Sens dubte, és una concepció errònia, ja que aquests llibres de referència van dirigits a tots tipus de públic i de totes les edats (al marge d'aquelles edicions focalitzades expressament cap els infants).

Certament d'enciclopèdies n'hi ha de diversa qualitat. Sempres s'ha d'anar sobre segur respecte a la seva solvència. Aquelles que han assolit un prestigi (com la GEC, l'Encyclopaedia Britannica, les publicades per Salvat o per Larousse, la mítica Enciclopedia Espasa, etc.), compten que darrera de cada article hi sol haver la mà d'un especialista sobre el tema, que garanteix la solidesa del seu contingut. Per conèixer un tema determinat són unes eines de primera mà gairebé imprescindibles i de vegades, el volum d'informació que aporten alguns dels articles són prou complerts. Certament que l'arribada d'Internet ha modificat els hàbits pel que fa a la forma de cercar informació. No obstant, quan m'interesso sobre un determinat tema, habitualment la primera font a la qual acudeixo a la xarxa són les enciclopèdies que es disposen en línia. Gairebé totes les clàssiques tenen la seua versió electrònica, a les quals cal afegir la Viquipèdia, amb totes les prevencions, però, que cal tenir en compte amb aquesta darrera (amb entrades moltes d'elles completíssimes i de força qualitat, al costat d'altres que deixen molt a desitjar). Una vegada feta la consulta, si vull completar-la o no n'estic prou satisfet, ja passo a googlejar efectuant les equacions de cerca que s'escaiguin.

Amb els diccionaris passa si fa no fa el mateix. Jo els utilitzo sovint quan escric, sigui perquè tinc algun dubte sobre la grafia d'alguna paraula (amb tot, se'm cola alguna que altra falta), sigui per cercar un sinònim d'algun mot per allò de no repetir conceptes i derivats, per qüestions d'estil. També molts cops, mentre estic llegint algun llibre o article, passa de tant en tant que em trobo alguna paraula que desconec, cosa que m'obliga a consultar el seu significat al diccionari, sobretot si aquest desconeixement entorpeix poder seguir amb garanties el contingut d'allò que llegeixo. Igualment, els diccionaris clàssics compten amb la seua versió electrònica (el de l'Institut d'Estudis Catalanas, el Català-Valencià-Balear, el de l'Academia Española de la Lengua), i ara mateix, quan escric aquestes línies, en una de les pestanyes del navegador tinc la pàgina del diccionari de l'IEC (i que he consultat, almenys dos vegades).

Resumint, enciclopèdies i diccionaris són uns instruments de gran utilitat per a tothom, petits i grans, com a font primera d'informació i de coneixement. La seua adaptació a les noves tecnologies fa que puguin continuar amb aquesta funció, tot i el bagatge informatiu que possibilita Internet, oferint uns continguts com mínim, fiables.

MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR

Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.

"CRUSANT LO MISSISSIPI"

Això que que transcic més avall és un diàleg que, segons van explicar-me, van mantindre dos flixencs mentre estaven treballant al respectiu tros de terra. Pel que sembla comentaven un episodi de la Segona Guerra Mundial que s'havia produït recentment (reitero, de la Segona Guerra Mundial):

- Te n'has enterat? Los americans han crusat lo Mississipi!

- Ostres! Com avancen!

No té pèrdua...