CINC MINUTS

Em vaig quedar perplex en llegir la notícia: un metge expedientat perquè sobrepassava els cinc minuts establerts per la normativa per a les visites als seus pacients. Això va passar a Astúries, però si no vaig errat, aquesta norma dels cinc minuts, si no arreu, s'aplica en altres territoris de l'Estat espanyol. Ignoro de quin cap il·luminat va poder sorgir aquesta idea i quins criteris foren els que es tingueren en compte. O hi ha alguna cosa que se m'escapa? Hi ha algun tipus de mesurador de visites que indica que amb cinc minuts n'hi ha més que suficient? Què passa si hi ha un pacient o més que necessiten més temps? Els facultatius han de deixar la visita a mitges i vuelva usted mañana? Directrius burocràtiques (independentment dels criteris) enfront de professionalitat en un tema tan seriós com la medicina? Si ha algú que sàpigui de què val tema, que m'ho expliqui, si us plau! Perquè si en el fons és una mesura adoptada per manca de professionals als centres de salut públics i per poder agilitar el seu funcionament i evitar els colapses i les esperes, la solució és senzilla podria ser ben bé una altra, i no aquesta que sembla treta del teatre de l'absurd.

La veritat, no m'en puc avindre. Com s'ho ha de manegar un facultatiu si és conscient que tal o qual pacient necessita molt més temps? Per altre costat, com sol passar, hi ha els qui aquesta mesura ja els hi va bé. Un cop assolit el títol sota el braç i el lloc de treball, s'apoltronen amb els cinc minutets (o menys) per visita i qui temps passa, temps empeny. I que n'estaran gelosos d'altres col·legues que demostren més interès i professionalitat, però, ai!, si veuen que s'excedeixen en allò prescrit no dubtaran en assenyalar-los com a infractors.

No fa massa anys vaig trobar-me amb un cas on també el temps va tenir a veure, encara que no fou una visita ordinària precisament. Un familiar meu va requerir atenció mèdica d'urgència en un centre de salut. En arribar, es convení que era necessari fer-li un electrocardiograma, però, senyores i senyors, resulta que havíem tingut la mala sort d'arribar a l'hora en què hi havia el canvi de torn, o més ben dit, en què la persona que li pertocava fer l'electro plegava en aquell instant i en no haver-se presentat encara el personal del següent torn, va manifestar que ho sentia molt, però que havia d'anar-se'n. No cal dir que rebé una bona reprimenda i al final, amb cara de prunes agres i de mala gana, féu l'electrocardiograma. Sortosament, he de dir que un cas com aquest sols m'ha passat un cop en aquest centre, i del que s'ha de dir que compta amb bons professionals.

Torno als cinc minuts. Fa temps vaig assabentar-me d'un cas semblant al del metge asturià, però no dins del camp de la medicina sinó de l'ensenyament. Una mestra orginària de Flix, però que exercia fora del poble, va considerar que amb els plans d'estudi establerts es donava poca matèria, i va decidir afegir continguts pel seu compte. Assabentats, els mateixos companys van increpar-la i l'obligaren a cenyir-se estrictament al que venia determinat pels plans. Potser tot plegat, tant en el camp de salut com en de l'ensenyament públics, hagi de funcionar així, sota unes directrius. Però em resisteixo a admetre que algú no pugui exercir amb plenitud les seues facultats professionals i se li hagi de barrar el pas amb arguments, des de la meua òptica, esperpèntics. És general aquest fenomen o sols es dóna en aquest país? Que m'ho expliqui bé qui n'entengui, perquè en principi em nego a acceptar-ho tal qual.

"A TATÁRJÁRÁS"

L'últim dia de la meua estança a Budapest, vaig veure immers amb aquella agoixosa situació que més d'un ha experimentat quan es troba que ha d'abandonar l'habitació de l'hotel a una hora determinada del matí (a les 10, en el meu cas) i resulta que l'avió de tornada no s'enlairava fins a prop de les 7 del vespre. Tenint en compte que no ens passarien a buscar per anar a l'aeroport fins a les 4 de la tarda, m'havia d'organitzar per veure que feia tota aquella munió d'hores d'espera. Vaig consultar la guia de Budapest per comprovar que em faltava per visitar d'aquella bella ciutat, decidint-me finalment per anar veure el Museu Nacional Hongarès, comptant tant l'interès com el fet d'estar ubicat en un lloc accessible i fàcil de localitzar. Així, després d'aconseguir deixar l'equipatge a la consigna de l'hotel, vaig agafar un dels tramvies que paraven allí a prop i que em portava fins un dels ponts que travessen el Danubi. Des d'aquell punt fins al museu vaig tardar caminant potser uns 15-20 minuts, comptant que també vaig aprofitar mentre creuava el pont per fer algunes fotografies a les magnífiques vistes de la ciutat i del riu que possibilitava. En arribar al museu vaig trobar-me amb una sorpresa. Si la intenció de la visita era conèixer els vestigis materials de la història i la cultura dels hongaresos, resulta que aquell magne edifici de portalada clàssica estava albergant una mostra dedicada als mongols (o tàrtars o tàtars, segons les fonts). De fet hi havia dos exposicions: una dedicada a la història d'aquest poble nòmada, centrada sobretot en l'imperi bastit per Gengis Khan i els seus immediats successors a mitjans del segle XIII; i l'altra, a la invasió i l'ocupació del regne medieval d'Hongria pels mongols (A Tatárjárás era títol d'aquesta exposició en hongarès), ocupació que durà tot just un any (del 1241 al 1242), però no per això menys devastadora. Tot i l'inicial desencís, vaig optar per visitar aquestes exposicions que també despertaven la meua curiositat per un poble i un període històric, si bé poc coneguts i divulgats a les nostres contrades, molt importants en la Història Universal. Si la meua preocupació aquell matí era en què havia d'omplir el temps, les cues que em tocà fer tant per comprar l'entrada (2.000 florins, 8 euros aproximadament) com les que hi havia per accedir a ambdós exposicions van ajudar força. Malgrat tot, aquest entrebanc quedava totalment superat en visitar seguidament les dos mostres.

La primera exposició comprenia la història dels mongols, des de l'antiguitat amb els hiong-nu (els huns) fins a l'actual República de Mongòlia, centrant-se sobretot en l'imperi que aquest poble estepari va conformar a mitjans del segle XIII, el més extens de tota la història i que assolí un ampli territori que arribà a comprendre des de la península de Corea fins al centre d'Europa. Després vingué la paulatina desintegració d'aquest vast imperi, els últims vestigis del qual van desaparèixer al segle XIX engolits per l'Imperi Rus. L'exposició, que estava distribuïda en diverses sales, era una àmplia mostra dels diversos aspectes que caracteritzaren la cultura material dels mongols durant totes les èpoques: vestimenta, armament, escultura, tapissos, instruments musicals, ceràmica, orfebreria, etc., acompanyada per textos explicatius (en hongarès i en anglès) i mapes. Tot i l'inconvenient que suposa visitar una mostra amb un obverbooking de públic i amb la inquisidora mirada dels vigilants perquè ens donéssim manya (ii hi poguessin accedir els que esperaven a fora), en pogué gaudir força del seu cotingut.

Gengis Khan fou el cabdill mongol que inicià tot el procés de conquestes que acabarien en la formació de l'ampli imperi. Després d'unificar les diverses tribus de Mongòlia el 1206, el 1211 i amb un exèrcit que es caractaritzà per la seua eficàcia i organització, inicià la invasió de l'imperi dels Xin (al nord-est de l'actual Xina), i cap a occident el 1215 inicià l'expansió cap a Kara-Khitai (entre el mar d'Aral i el llac Balkhaix) i el primer estat musulmà que caigué en mans dels mongols, Khwarizm (els actuals Uzbekistan i Turkmenistan), arribant fins al Caucas. Gengis Khan moriria el 1227, però els seus successors continuarien les conquestes. Van exterminar els Haixaissin (els assassins) i conqueriren Bagdad el 1358, acabant amb la dinastia Abassida. En territori europeu, entre el 1237-1238 van caure els principats del nord de Rússia i el 1240 fou conquerida i completament arrasada Kíev. El 1241 causaren sengles derrotes a un exèrcit germano-polonès a Liegnitz, i ,posteriorment, als hongaresos a Mohin, conquerint i destruint el seu regne. La mort del gran khan Ogodei a finals d'aquell mateix any i les disputes sorgides entre els pretendents a succeir-lo, van aturar l'expansió cap a la resta d'Europa.

L'aparició i consolidació de l'Imperi Mongol va comportar un període d'estabilització de l'ampli territori de l'Àsia Central, facilitant el desenvolupament de les transaccions comercials entre Orient i Occident a través de la històrica ruta de la seda. No obstant, en els instants de la conquesta pròpiament dita, els mongols van ser especialment cruels i destructors. Diversos historiadors han coindicit a afirmar que l'Imperi Mongol ha estat l'amenaça més gran que ha planat sobre la integritat d'Europa, amenaça que s'esvaí per la retirada dels contingents mongols per les qüestions successòries esmentades. El regne hongarès va poder refer-se un cop van marxar els mongols del seu territori. No van tenir la mateixa sort els russos. Durant prop de tres-cents anys van estar sotmesos al khanat de l'Horda d'Or, cosa que impedí gairebé el seu contacte amb la resta d'estats europeus i un retard en el seu desenvolupament. Una altra de les conseqüències de l'ocupació mongola, al marge d'altres factors, fou la triple divisió que patiren els primigenis russos en els tres grups ètnico-lingüístics que perviuen a l'actualitat: ucraïnesos, bielorussos (o russos blancs) i russos pròpiament dits. Aquest dur sotmetiment i la lluita consegüent per deslliurar-se'n amb l'estat de tensió permanent que aquesta situació provocava (i no sols contra els mongols), també hi podem trobar l'origen de l'autoritarisme, els governs despòtics i la brutalitat dels governs russos.

La segona exposició, més reduïda (una sola sala) però no menys interessant, anava dedicada com s'ha dit a la invasió mongol del Regne d'Hongria. A més de les restes materials pertanyents a cadascun dels bàndols enfrontats, la mostra es complementava amb un audiovisual on es recreava la batalla de Mohin on foren derrotats els hongaresos (tot i que sols em podia guiar per les imatges per treure'n l'entrallat narratiu, ja que les explicacions eren en hongarès). A pesar de què l'ocupació dels mongols s'estengué sols un any (entre 1241 i 1242 com s'ha referit), aquest episodi històric va deixar una gran petjada en la memòria del poble hongarès com vaig poder constatar, com una de les seues tragèdies nacionals, doncs marcà el primer (però breu) colapse d'aquest regne centreuropeu sorgit al segle XI. El segon episodi traumàtic fou la derrota soferta a Mohacs (1526) i l'ocupació d'Hongria pels otomans. L'ocupació turca es perllongaria fins a finals del segle XVII, quan el territori hongarès fou conquerit pels austriacs. El 1867 assolirien un gran triomf en poder administrar el seu territori històric en peu d'igualtat i de forma autònoma respecte d'Àustria (amb la constitució de l'Imperi Austro-Hongarès). El tercer esdeveniment colpidor per al nacionalisme hongarès fou l'amputació de dos terceres parts del territori del seu país després del Tractat de Trianon (1920). El ressentiment per aquesta important pèrdua territorial després de la Primera Guerra Mundial roman encara imprès en l'ànima dels hongaresos... i no sols entre els més grans. Vist aquesta trajectòria, la invasió mongol pocs efectes va tindre si ho comparem amb la resta d'esdeveniments claus de la història hongaresa. De totes maneres, els hongaresos la segueixen considerant com un dels seus greuges històrics.

Es pot dir que ambdós exposicions vaig agafar-les al vol, tan pel fet que vaig visitar-les durant les últimes hores de la meva estança a Budapest com perquè aquell mateix dia -2 de setembre- era el darrer que es mostraven al públic. Un cop ja tornat, al cap d'una setmana m'assabento per la premsa que a Tarragona la Fundació "La Caixa" va inaugurar al seu Centre Cultura i Social de la ciutat una exposició "Un dia a Mongòlia", sobre la cultura i la història dels mongols, la qual romandrà oberta al públic fins al dia 6 del proper mes de gener. Ignoro ara mateix si té res a veure amb la de Budapest i si els objectes exposats són els mateixos que hi havia allà, encara que ho sospito donades les circumstàncies i les casualitats. Una bona forma de conèixer aquesta cultura tan llunyana i desconeguda per a algú que faci cap a la capital tarragonina. A mi particularment en va servir per consolidar i ampliar els pocs coneixements que tenia sobre els mongols, un poble i una història sobre la qual havia llegit ben poc. És interessant i crucial per la història universal l'aparició i desenvolupament de l'Imperi Mongol com s'ha vist, i com ho demostren les experiències viscudes pels hongaresos i els russos al respecte. De totes maneres, hem de convenir que el fet que al nostre territori aquest sigui un tema poc divulgat fins ara, segons com es miri més ha valgut que hagi estat així per raons òbvies...

"...ET A PECATO MEO MUNDA ME"

Sobta, sorprèn i, segons com, fins i tot indigna en alguns casos el posicionament que adopta l'Església Catòlica en relació a determinats temes. És divulgada i coneguda la seua suprema ensopegada en comdemnar a Galileu Galilei i obligar-lo a retractar-se dels resultats de les seues investigacions (ensopegada de la qual no fa massa va reconèixer l'error comès, però amb els consegüents matisos i amb boca petita). Encara no entenc aquesta reticència de no voler acceptar la fecundació in vitro o la investigació amb cèl·lules mare, com altres assumptes que no vol sentir-ne ni parlar i que fa sortir de polleguera a la jerarquia catòlica. I com és sobradament sabut, una de les qüestions que més els obsessiona i els crispa és tot allò relacionat amb les relacions sexuals, sobretot si aquestes no estan destinades única i exclusivament a la procreació. En conseqüència abomina de qualsevol sistema anticonceptiu, des dels preservatius fins a les píndoles, i si no n'hi ha prou incideix en els efectes secundaris d'aquests sistemes o que, malgrat tot no s'impedeix la transmissió de malalties en el cas dels condons. Per contra, malgrat tolerar alguns sistemes d'anticopcepció naturals, per damunt de tot el que recomana és l'abstinència (així, qualsevol!).

Sens dubte és una posició que xoca i que ens pot semblar, apart de retrògrada i fora de lloc, ridícula i hilarant. Però com sol passar amb totes les religions, tot allò que és considerat pecaminós i/o prohibit i que aparentment no hi trobem cap raonament lògic que ho sustenti, tal com ens ha desmostrat l'antropòleg Marvin Harris (Vacas, cerdos, guerras y brujas o Caníbales y reyes, entre altres títols del mateix autor), en origen pot haver-hi una explicació, i en el nostre cas, ben senzilla. Abans de què existissin els mètodes profilàctics actuals i que la higiene personal s'estengués, la transmissió de malalties per via de les relacions sexuals era molt estesa, risc que augmentava encara més si aquelles es mantenien amb diferentes persones. Algunes d'aquestes malalties venèrees comportaven, fins i tot, la mort de qui les patia. A més cal sumar-hi, per al cas de les dones, que quedar-se embarassada suposava assumir un risc personal, molt més que en els nostres dies, donat que no poques parteres no superaven el part, eren víctimes d'infeccions o en restaven malmeses de per vida. Si ja representava un perill dins una relació matrimonial, amb un embaràs buscat i volgut, encara el feia més pervers quan es tractava d'un embaràs no desitjat per les conseqüències que pogués tenir. I si es recorria a la seua interrupció, a l'avortament, amb els mètodes i condicions en què es duia a terme molts cops era pitjor el remei que la malaltia. Al costat de tot això no hem d'oblidar la sort que corrien els nadons recent nascuts, des dels que naixien morts, passant pels que sobrevivien pocs dies fins als infants que no arribaven a la pubertat. Amb tots aquests elements negatius a l'abast, no era cap disbarat, tot el contrari, advertir sobre l'aspecte malèfic per les conseqüèncis que podien comportar les relacions sexuals en èpoques pretèrites. Però com sol passar, a aquestes consideracions primigènies de caràcter pràctic, se li van afegint les de caire religiós. Tot allò que es considera negatiu per a la persona, és pecaminós, és a dir, no és conforme amb el que dictamina la divinitat, essent la idea que perdura malgrat canviar els usos i els costums socials (i els mètodes profilàctics, per suposat). En el cas de l'Església Catòlica, la jerarquia manté aquest rebuig contra les relacions sexuals que no tinguin una finalitat reproductiva i menysprea i s'oposa als mitjans contraceptuals. Com també manifesta una significativa visceralitat contra l'avortament i les relacions homosexuals (i no cal dir-ho, contra el matrimoni entre persones del mateix sexe).

Hi ha una cosa que a mi particularment (i suposo que més gent) em fa certa gràcia. Quan hi ha una manifestació sigui contra l'avortament, contra les campanyes que promouen l'ús de preservartius o contra els matrimonis homosexuals (sota l'eufemisme, en aquest cas, que es defensa la família), sempre es veurà en llocs visibles a monges, bisbes i capellans, alguns fins i tot enarborant pancartes i lluint les pertinents enganxines. No deixa de ser curiós i divertit que siguin aquells que al seu moment van fer un vot d'abstinència (sexual) assolint el celibat, apareguin de forma explícita i donant la cara en aquest tipus d'actes reivindicatius, perquè al cap i a la fi les qüestions al·ludides no tenen perquè afectar-los en principi. Sens dubte que en la seua actitud hem de veure més aviat una acció evangelitzadora i moralitzant, de recordar què és allò negatiu i perniciós per a les persones, recolzant la seua posició en allò que dicta el dogma catòlic. Ho hem de veure, en el fons, com una actitud solidària, perquè tots plegats es preocupen i es manifesten per uns problemes que a ells teòricament no els afecten. Francament, per a unes qüestions que en última instància pertanyen a l'esfera de la intimitat de les persones, aquesta solidaritat, ho sento molt, em sobra.

TOT S'HA QUEDAT "A CASA"

Les vacances d'estiu són sempre una bona oportunitat perquè un pugui dedicar-se amb més deteniment a la lectura. Pel que a mi respecta, aquesta oportunitat és veu incrementada quan faig un viatge per la quantitat de temps mort que em trobo al davant i que suposa una ocasió d'or per satisfer aquesta afició: les hores de viatge en tren, el temps d'espera a l'aeroport, el viatge amb l'avió, estones lliures als hotels... Així que en aquestes sortides estiuenques entre l'equipatge que m'emporto sempre hi acaba formant part un o dos llibres (al marge de les consabudes guies dels llocs que vaig a visitar). Aquestes passades de vacances, els meus companys de viatge de paper i lletra han estat el recull de narracions breus Estius a l'Ebre i el primer volum de les obres completes d'Artur Bladé i Desumvila, que comprèn les narracions Benissanet i Gent de la Ribera d'Ebre.

Fou una casualitat que Estius a l'Ebre vaig adquirir-lo just el dia abans d'anar-me'n de viatge. Sabedor de la seua publicació, vaig estar esperant que un dia o altre acabés en les prestatgeries d'una de les notres llibreries, a no ser que l'aconseguís en un altre indret durant alguna sortida del poble. Vet aquí que el dissabte abans d'emprendre la partida, allí vaig trobar-me'l, a la Llibreria Bagés, en anar a buscar el diari. No vaig dubtar ni un segon en comprar-lo i així fou com aquest recull de vint-i-un relats d'autors ebrencs esdevingués, in extremis, una de les meues lectures de les vacances d'enguany. Val a dir que hi ha de tot, des de narracions de gran qualitat fins a altres que, amb tot els respectes i des de la meua modesta opinió, deixen molt a desitjar. No obstant en destacaré alguns, començant com no podia ser menys pels escrits pels dos autors flixencs que han participat en el recull, Albert Guiu i Laura Mur. Albert, amb "L'estiu dels fruits", ens fa una evocadora descripció d'episodis de joventut al voltant de l'estació estiuenca a Flix. Laura Mur -"Un partit en solitari"- narra la història d'un barquer del nostre poble i li serveix per fer-se ressò d'un dels episodis més tràgics ocorreguts a Flix com fou el naufragi de la barca als anys quaranta. Apart d'altres que em van cridar l'atenció, faré menció del relat de l'amic Xavier Garcia -"Travessant l'Ebre per Ascó"-, del de Francesca Aliern -"Una carta", per cert inclòs com una separata a dins del llibre- i el de Rafel Duran, "Gràcies per la propina". Sens dubte, n'hi ha d'altres que no he dit que són millors que la darrera narració que he referit, però la qual destaca sobretot pel seu to humorístic i sarcàstic; el llegí durant el viatge de tornada a dalt de l'avió i en un moment donat recordo que no vaig poder contenir un esclat de riure, provocant les mirades curioses dels altres viatgers que hi havia la meu voltant.

L'altre llibre, com he indicat, fou el primer volum de les obres completes d'Artur Bladé. Durant el llarg temps d'espera al Prat i les hores de viatge d'anada amb l'avió vaig llegir-me d'una tirada Benissanet, la primera de les narracions. La segona, Gent de la Ribera d'Ebre, marcà d'alguna manera el final de les meues vacances, ja que fou la lectura de la tornada, al marge que vaig finalitzar-lo estant ja a casa. Poca cosa afegiré al respecte d'aquest volum, ja que voldria dedicar una entrada sencera del bloc a Artur Bladé i Desumvila i per tant el comentari sobre aquestes obres el deixaria per més endavant (i per no fer-me repetitiu).

Com es pot comprovar han estat autors del territori els que han protanitzat les meues lecures de les vacances. Si hi sumem que començaments de l'estiu vaig llegir-me La clau Gaudí, d'Andreu Carranza, i el recull de poesies Formigues, de Josep de Flix, i molt abans, al març, enmig de l'obligada estada a casa a causa de la grip, vaig poder gaudir de l'inèdit recull Versos de la guerra i de l'exili, d'Artur Bladé, i del colpidor De la mà de la meva filla, d'Albert Guiu. Resumint, pel que fa autors i obres, aquest any tot s'ha quedat a casa pel que a mi respecta. Amb tot hi ha hagut alguna excepció a la regla, com el dens, però interessant i magnífic llibre de Claudio Magris, El Danubi.