SOBRE EL SERVEI MILITAR

Quan vaig fer el servei militar, allà a l'any 1989, es conegué que hi havia la intenció per part del govern espanyol (en màns del PSOE, llavors) de reduir el temps del servei dels dotze mesos que durava llavors, fins als nou. Al voltant d'aquest tema, com no podia ser menys, van començar a proliferar les macutades: que l'aplicació de la mesura era imminent, que nosaltres seríem els primers beneficiats i podríem acabar la mili abans d'arribar a l'any, que si tot plegat "m'ho ha explicat un que és de confiança i que, seguríssim, que va de veres", etc. Un ja es pot imaginar que després de tantes il·lusions i expectatives, al final res de res: tothom a fer l'any que ens pertocava i a finals de gener de 1990, quan es compliren els dotze mesos, tots el del reemplaç pertinent cap a casa amb la blanca. Als poc temps d'haver-me llicenciat del servei, es donava la notícia de què, efectivament, el govern de l'Estat reformaria el servei militar i que, entre altres coses, es reduiria el temps d'estada a nou mesos. No obstant, aquesta mesura, si no vaig errat, no s'aplicaria fins dos anys més tard. I no seria fins deu anys després, amb el PP al poder, que se suprimiria definitivament el servei, nodrint-se a partir de llavors l'exèrcit espanyol totalment de voluntaris.

La desaparició del servei militar obligatori representava la culminació de tot un procés i una aspiració que venia pràcticament des de que aquest sistema de reclutament s'implantà. Al darrere van quedar nombroses històries de pròfugs, de desertors, d'amotinaments, d'objectors de consciència i d'insubmissos, d'humiliacions, de vexacions, de judicis, de presons i, fins i tot, d'execucions i suïcidis. Paral·lela a la seua història, hi ha la del seu rebuig social, tot i que les circumstàncies i els motius de l'oposició al servei han anat variant amb el pas del temps. De la mateixa manera, amb el pas del temps també anà augmentant gradualment la seua obsolescència. Quan vaig finalitzar la mili, la sensació que vaig tindre és la d'haver perdut un any tontament, sense cap mena de profit, un sentiment força generalitzat. Al marge, tampoc no és que aprengués massa pel que fa a la vida militar i tot el que comporta, tret de la instrucció i fer guàrdies, encara que m'és igual. M'era tan aliena aquella forma de vida que en acabar el servei, tot hi haver-la experimentat al llarg d'un any, no vaig trobar a faltar res una vegada reintegrat plenament a la vida civil (exceptuant els companys amb els qui vaig entablar una estreta amistat).

Al seu moment el meu rebuig era més pel fet que aquell sistema de servei militar era totalment obsolet, perquè no aportava res aprofitable i alhora resultava perjudicial en molts aspectes per a qui l'havia de fer. Però més que per la seua supressió, va haver un moment en el qual jo era partidari de la seua reforma i que calia sotmetre'l a una profunda transformació.

Mal ens pesi, els exèrcits han d'existir. Les amenaces hi són i per tant no val a badar ni pecar d'ingenus. L'altra qüestió, però, és veure com s'estructura aquest exèrcit, quines funcionalitats cal atribuir-li i com s'hi encaixa la participació ciutadana. En un moment, a començaments de la dècada desl noranta del segle passat, quan es tendia a crear un exèrcit mixt, nodrit de professionals i de personal de reemplaç, agafant l'exemple d'altres estats, una solució hagués pogut ser la creació de les defenses territorials i que aquestes estiguessin integrades pels contingents del servei obligatori. Aquest sistema s'hagués pogut articular tenint com a nucli primigeni els municipis (és a dir, cadascú faria la mili al seu poble, per entrendre'ns), i depenent de l'acció que s'hagués de dur a terme, s'establiria la coordinació necessària a nivell local, comarcal, provincial o de comunitat autònoma, que representaria l'àmbit territorial màxim de competència. La comesa de les defenses territorials no es restringiria a l'àmbit militar, sinó també a altres accions vinculades a la protecció civil: apagada d'incendis, accions de salvament i protecció en casos d'inundacions, de terratrèmols, actuació en casos d'emergència per fuites radiactives o químiques, etc. De fet, tot plegat l'exèrcit sempre ha intervingut quan hi ha hagut catàstrofes o situacions d'emergència (no fa massa, a l'apagada de l'estiu passat a Barcelona). Però la diferència és que serien contingents integrats per gent del territori en el cas de les defenses territorials. Amb aquest sistema també podria racionalitzar-se el temps d'instrucció de les persones, tant en l'aspecte militar com en el civil, distribuint-se de manera que no entorpís ni suposés cap obstacle insalvable en el desenvolupament de ningú. I tantes altres coses que s'hi podrien afegir. No obstant, parlo del que hagués pogut ser donada una situació i un context determinats, que actualment estan totalment superats des que el servei militar obligatori fou suprimit definitivament.

Reitero que no m'invento res. Si mal no recordo, l'opció de les defenses territorials va arribar a plantejar-se, però fou rebutjada. La raó és fàcil d'esbrinar: estem parlant d'un exèrcit on la defensa del territori és adjudicada a contingents de reemplaç que actuen en el seu lloc d'origen, i que tenen el seu màxim àmbit d'acció en la seua respectiva comunitat autònoma. L'exemple del cas iugoslau, on hi havia establert el sistema de les defenses territorials, les quals, en desintegrar-se l'estat federal, esdevingueren en els exèrcits regulars dels nous estats (i molt efectius, per cert), fou un motiu suficient per descartar rotundament aquest sistema per part del govern de l'Estat espanyol. Suposo que a més d'un li deuria produir malson i mal d'estòmac pensar en bascos i catalans armats, com a garants de la defensa del seu propi territori.

Algú pot preguntar-se que faig jo parlant de servei militar. Doncs no és per casualitat. Vaig assabentar-me que estan sorgint propostes, sobretot entre col·lectius de militars retirats, de cara al restabliment d'aquest servei. Les seues argumentacions van en el sentit del poc èxit pel que fa al reclutament de l'actual sistema basat en un exèrcit professional integrat per voluntaris, fins al punt que s'ha hagut de recórrer a mesures com admetre a persones amb un coeficient intel·lectual baix o possibilitar i facilitar l'ingrés d'estrangers, preferentment els procedents de països hispanoamericans. Per aquests col·lectius tot això ha anat en detriment de la qualitat del personal que forma part actualment l'exèrcit espanyol. No és que hagi llegit massa al respecte, però posaria la mà al foc que un altre dels motius és l'enyorança per la funció d'enquadrament que tenia l'antic servei militar envers els soldats de reemplaç, per inculcar els valors patriòtics i formar buenos españoles.

No sé fins on arribarà tot aquest assumpte, si l'opinió d'aquests col·lectius es generalitzarà i comptarà amb el suport suficient perquè el restabliment del servei militar esdevingui en una proposta possible. Francament, un cop suprimit crec que seria un error tornar a implantar-lo, apart del gran rebuig social que es generaria. Més valdria reformar el que hi ha actualment, canviant el que sigui necessari i convertir-lo en una opció més atractiva. Això sí, si a qui correspongui arriba a la brillant conclusió que no hi ha més remei que tornar a crear el servei militar, almenys que no es reprodueixi l'antic sistema barroer i totalment obsolet, sinó com a mínim que el nou tingui cara i ulls, amb una utilitat social, en la línia del que plantejava més amunt. De totes maneres, insisteixo, esperem que ningú que en tingui la responsabilitat no caigui en aquesta ocurrència.

EL PODER DE LA IMATGE I LA IMPOTÈNCIA DE LA PARAULA

Gairebé com cada nit, una estona després de sopar i abans d'anar a dormir, vaig posar-me davant l'ordinador per fer l'últim repàs diari de notícies i del correu. Em cridà l'atenció aquell vídeo on s'indicava que hi havia imatges d'una agressió racista. Potser vaig arribar a visionar-lo unes tres vegades seguides, perquè no me'n podia avindre d'allò que veia: aquell individu, que em cap moment deixà de parlar pel móbil, que increpa, sacseja i pega a la noia, va cap a la porta del vagó, se'n torna cap la seua víctica i li propina una patada (a l'ombre o a la cara, no es podia distingir bé), se'n torna altre cop, però torna i l'agredeix de nou. A pocs mestres d'aquesta nefasta escena, un altre individu que roman totalment absent. Se'ns dubte que són unes imatges colpidores, essent previsible que aquell execrable fet portaria cua com així ha estat. El vídeo no sols ha donat la volta al món, sinó que el seu ressò ha arribat fins a altes instències, tant de Catalunya, com de l'Estat i de l'Equador d'on era procedent la noia agredida. De fet, al llarg tota la setmana les notícies derivades d'aquest lamentable incident han omplert tots els mitjans, i de l'agressor en qüestió n'hem sabut de tot: l'hem vist a la porta de casa seua, passejant pel carrer, en un bar prenent-se uns quintos, que tenia antecedents penals, que estava en tractament psiquiàtric, que havia tingut una situació familiar conflictiva, etc., apart d'uns afers judicials que també han envoltat l'esdeveniment (un jutge que sembla ser que no va fer bé els seus deures, entre altres assumptes).

Ningú no ha restat indiferent davant unes imatges que han despertat indignació i un clamor demanant justícia. Unes imatges preses de la realitat, amb tota la seua cruesa i és precisament això el que més ha impactat. Hi ha hagut un debat sobre el paper de la premsa a l'entorn de fets similars, entre altres si la seua insistència entorpia l'acció judicial. Crec que no està de més donar ressò a aquests tipus de notícies, i més en un cas com aquest les imatges parlaven per sí soles i on la culpabilitat de l'agressor quedava més que demostrada. La víctima d'aquest cas que ens pertoca, pel que sembla i he pogut llegir, va rebre un tipus d'agressions que dins el dret penal estan tipificades com a faltes, és a dir, que per a la persona agredida no li reporten cap conseqüència física greu, i a l'agressor sols se l'imposaria una pena de multa, tot i que poden existir agreujants que finalment condueixin a la seua calificació com a delicte (motivacions xenòfobes, el fet de ser una dona i menor d'edat).

Però si hi hagut aquesta repercussió, insisteixo, és perquè ho hem vist, hi ha un testimoni gràfic dels fets. Perquè d'agressions d'aquests tipus o pitjors n'hi ha , malauradament, moltes més i per motius diversos (xenòfobs, racistes, de violència de gènere, homòfobs, bullying...) a pesar de què hagin pogut estar motiu de notícia, sols han comptat amb algun article a la premsa escrita i un breu comentari als mitjans audiovisuals. La noia equatoriana agredida, malgrat la seua mala i terrorífica experiència, ho ha pogut contar. De fet ella mateixa va presentar la denúncia al poc temps d'haver sofert l'atac d'aquell energumen. En canvi, hi ha hagut casos en què les víctimes, bé han hagut de ser hospitalitzades amb horribles ferides i fractures, o bé han mort a conseqüència de l'agressió. Tot i la seua gravetat, la seua repercussió en els mitjans i en la societat no ha estat tan impactant. La diferència? En un cas, hem estat gairebé testimonis dels fets, veient a l'agressor i a la víctima. En altres, sols ho coneixem a través de paraules, siguin escrites o les que pronuncia un locutor.

Imatge contra paraula. Allò que ens entra pels ulls ens motiva els sentits. Contràriament, el que ens arriba a través de la paraula, ens podrà provocar alguna que altra sensació, però sempre serà més freda i fàcil d'oblidar. Si la difusió d'un vídeo ha de servir per orquestrar un circ mediàtic que emmascari una realitat d'agressions violentes molt més àmplia, no té cap sentit. Però si la seua finalitat és la de mostrar-ho com la punta d'un iceberg d'una realitat per desgràcia molt estesa i contribuir a la seua eradicació, sens dubte que no està de més.

CONTROVÈRSIES NAPOLEÒNIQUES

Si hi ha un personatge històric que ha estat font contínua de controvèrsies, aquest ha estat Napoleó. La seua figura i la seua obra segueixen provocant sentiments oposats dins i fora de França entre partidaris i detractors del seu llegat. Per a uns fou el dirigent que propicià el revulsiu necessari per a l'expansió de les idees revolucionàries i la caiguda dels caducs governs de l'Antic Règim arreu d'Europa. Per a altres, contràriament, tergiversà i capgirà els objectius de la Revolució francesa apart de sembrar la mort i la destrucció al territori europeu. Sens dubte que no fou un debat aliè entre els seus contemporanis. Algunes nacions del vell continent el consideraren un alliberador, com els polonesos (el territori dels quals havia estat engolit i repartit entre russos, prussians i austriacs a finals del segle XVIII) i determinats territoris i petits estats alemanys que constituïren la Confederació del Rin. Per a altres, un competidor a batre, com els imperis rus i austriac i una Anglaterra que veia perillar la seua seguretat i el seu incipient imperi.

Pel que fa a la relació d'Espanya i Napoleó, n'hi ha per llogar-hi cadires, almenys si ens atenem als seus inicis. El desenvolupament d'aquesta vinculació, com molt bé se sap, derivà en una sagnant tragèdia. Els governants espanyols visqueren amb inquietud els esdeveniments que s'anaven succeint al país veí des que esclatà la revolució l'any 1789. Aquest temor es transformà en intervenció directa quan les tropes espanyoles envairen el sud de França el 1792 per combatre la república francesa (la Guerra Gran), situació que donaria un gir de 180 graus quan el 1794 l'exèrcit de la convenció entrà en territori de la monarquia hispànica ocupant el País Basc i el nord de Catalunya. La Pau de Basilea signada l'any següent posà fi a aquest desastre militar per a les armes espanyoles, recuperant, això sí, el territori perdut a la península. El canvi de la conjuntura política a la convulsa França, féu que Espanya tornés a la política d'aliances amb el país veí, enfront de l'enemic comú, Anglaterra, política que continuà quan Napoleó accedí al poder. L'aliança franco-espanyola derivaria cap un altre desastre, com fou l'arxiconeguda batalla de Trafalgar, al 1805. No contents ni escarmentats amb això, els governants espanyols signaren amb l'Imperi Francès el tractat de Fontainebleau al 1807, mitjançant el qual permetien el pas per la península a les tropes napoleòniques perquè poguessin envair Portugal, tradicional aliat d'Anglaterra, i posteriorment repartir-se el territori lus. Aquesta manifesta estultícia de les autoritats espanyoles de llavors és de suposar que encara desperta sentiments barrejats d'incredulitat i hilaritat entre tots aquells que s'assabenten d'aquest episodi que esdevingué en la invasió pura i dura del territori espanyol 1808. Fins i tot en el popular còmic d'Astèrix se'n fa ressò: en l'exemplar corresponent a l'estada de l'heroi gal a terres peninsulars (Astèrix a Hispània), un dels personatges comenta al voltant dels habitants del país que primer es deixen envair per conèixer millor contra qui han de resistir i combatre. Sens dubte que és una relliscada que induiria a riure donada l'estretor de mires amb què es va actuar, si no fos per les tràgiques conseqüències humanes i materials que comportà.

Seria la població la qui s'alçaria contra els francesos, farta de les vexacions a les quals es veié sotmesa per les tropes estrageres. Ja és prou sabuda tota la concatenació de fets i la llista de personatges que es distingiren en la lluita contra els francesos, molts d'ells sorgits entre les classes populars: el 2 de mayo, l'alcalde Móstoles, la batalla de Bailén, l'entrada de la Grande Armée dirigida per Napoleó en persona, el setge de Saragossa, els generals Castaños i Palafox, el tambor del Bruc, Agustina de Aragón (que era catalana), El Cura Merino, El Empecinado, Espoz y Mina, etc. No hi ha dubte que les contínues accions dels grups de guerrillers tingueren un paper fonamental en el desgast i el debilitament dels invasors francesos, tot i que al final hi confluiren altres factors lligats a les derrotes que va anar acumulant Napoleó a la resta d'Europa, sobretot a redós de la desastrosa campanya de Rússia. No obstant, també val a destacar l'important suport que donaren als revoltats espanyols les tropes angleses comandades pel duc de Wellington per poder foragitar els francesos.

Però no és l'aspecte militar de la Guerra del Francès el que m'interessa tractar, sinó altres qüestions relacionades amb la invasió napoleònica. Les actituds enfrontades a l'entorn de la figura de Napoleó també s'experimentaren als territoris peninsulars. Com se sap, una de les mesures dutes a terme per l'emperador francès fou obligar el 1808 a abdicar els monarques espanyols (Carles IV i Ferran VII, a qual més inútil), lliurant seguidament la corona al seu germà Josep, fins llavors rei de Nàpols, que passaria a regnar com a Josep I d'Espanya (Pepe Botella per als seus opositors). Al mateix temps, dotà el nou regne amb una mena de constitució, l'anomenat Estatut de Baiona. Si bé el nou text legal no era un exemple de modernitat, sí suposava un pas endavant enfront d'institucions caduques i obsoletes en què s'havia basat el govern de la monarquia borbònica. Alguns ciutadans del territori espanyol ho entengueren així, i no dubtaren en donar suport al nou monarca francès pensant que s'assolirien els necessaris canvis i la modernització que es demandava, enfront d'una dinastia desprestigiada i l'acció d'un primer ministre -Manuel Godoy- que havia resultat nefasta. Tot i la mala fama que els envoltà, aquests col·laboradors del nou govern, els afrancesats, actuaren amb l'objectiu de poder regenerar el país. Però fou impossible. L'acció de govern que s'hagués pogut dur a terme es veié eclipsada per l'oposició de la resta de la població en general i la situacio de guerra existent. A més, els generals francesos tampoc no deixaren gairebé cap marge de maniobra a les noves autoritats (tot i que teòricament, n'eren els seus valedors), actuant com autèntics sàtrapes en els territoris sota el seu domini. I al marge, val a dir que el govern de Josep I Bonaparte s'estenia, sobre el paper, a tot el territori de la monarquia espanyola... excepte Catalunya.

El 1812, el Principat era annexat a l'Imperi Francès. En altres paraules, per segona vegada en la història el territori català s'integrava a França, però amb unes particularitats que val la pena destacar. Primer, el català esdevenia idioma oficial al territori. Segona cosa a remarcar és la divisió de Catalunya en quatre departaments, amb un seguit de canvis territorials, amb afegits i escissions: el departament del Segre, amb capital a Puigcerdà, que incloïa Andorra; el de Boques de l'Ebre, amb capital a Lleida, que incloïa part de la franja de l'Aragó de parla catalana (amb ciutats com Mequinensa i Fraga); el del Ter, amb capital a Girona; i el de Montserrat, amb capital a Barcelona. Sols hi hagué l'amputació de la Vall d'Aran que passà a formar part del departament francès de l'Alt Garona. Aquesta adscripció de Catalunya a l'Imperi Francès la podem veure reflectida en una escriptura notarial de compra-venda signada a Flix, datada l'any 1812 . Si bé en el timbre hi figura el nom del rei Ferran VII ("Rex Ferdin[andus] VII D[ei] G[ratia] Hisp[paniae] et Ind[iarum]"), hi ha una diligència de validació on s'expressa el següent:

"Valga para el Reynado de S.M. el Emperador de los Franceses".

Però la crua realitat és que l'estada de l'exèrcit napoleònic al Principat fou destructiva com a la resta del territori peninsular, de la mateixa manera que la població catalana mostrà el seu rebuig i resistència contra l'invasor. Tanmateix es desenvoluparen partides de guerrillers per fustigar l'enemic, de la mateixa mateixa manera que els francesos foren despietats amb els seus oponents. Hi hagué igualment setges que acabaren tràgicament: Girona (1809; Galdós li dedicà íntegrament un dels seus Episodios Nacionales), Lleida (1810) i Tarragona (1811). Les conseqüències de la cruesa de la guerra anaren més enllà del conflicte en sí mateix. Així, en el cas de Flix, com ens recorda Josep Sánchez Cervelló (Conflicte i violència a l'Ebre), durant el conflicte es destruí la sínia que facilitava el reg. La mancança d'aquest element fonamental per a l'economia local, provocà la ruïna de moltes famílies que es veieren obligades a emigrar, perdent Flix un terç de la seua població. Val afegir que la sínia no seria reparada fins l'any 1828 i que uns anys després, el 1832, en relació al restabliment del reg es redactaria un reglament (del qual hi ha un facsímil a l'Arxiu Municipal de Flix), on es fa menció de la sínia reconstruïda, a la que se li donà el nom de Santa Cristina.

Tampoc Catalunya restà al marge del fenòmen dels afrancesats. Fos per oportunisme o per bona voluntat de reformar el país i les seues institucions, hi hagué diversos catalans que col·laboraren amb els invasors els quals, com va passar a la resta del territori peninsular, van patir la repressió de les autoritats després de la guerra i el rebuig de la resta de la població. Joan Ramon Vinaixa (La postguerra del francès i la revolta reialista de 1822 a l'Ebre) ens aporta el cas de Josep Castellví Sabaté, qui fou alcalde de Flix durant l'ocupació napoleònica, testimoi escrit extret d'un informe confidencial redactat el 1831 pel notari local Salvador Galcerà:

"José Castellvi y Sabate... fue Bayle de esta villa en los años 1811 i 1812 y Sub Mer en 1813, epoca en aque este Pais estaba dominado o invadido por la tropas de Napoleon... en razon de dhos. empleos tuvo que exigir de este vecindario varios pagos en dinero, viveres, Bagages y otros servicios para el Gobierno Frances y sus tropas, ahunque creo no se excedio de las ordenes que entonces regian antes bien me constan hizo muchas gestiones en beneficio de este comun para aligerar los pagos y servicios de Bagages y Personales especialmente para salvar la vida, y de otros castigos a diferentes personas del Pueblo y Forasteros, se concilio la enemistad general del Pueblo y se vio obligado a desempararle luego que marcharon de este Pais dhas. tropas Francesas que fue a ultimos de dho. año 1813 o primeros de 1814. Y no ha vuelto mas desde entonces a fijar su domicilio en esta villa, ni el, su esposa y tres hijas que llevaron, y aun viven endos o mas Pueblos del Corregimiento de Lerida."

Vinaixa també reprodueix el fragment d'un altre informe sobre el mateix personatge, escrit per l'hisendat Josep Antoni Oriol, no tan amable i molt més contundent:

"fue publicamente afrancesado y azote de estos pueblos que no ay un niño que lo ignore"

Un cop fugit del poble, la casa de Josep Castellví fou saquejada.

S'ha pretès mostrar aquí unes pinzellades del perquè Napoleó fou un personatge controvertit, que despertà odis i adhesions entre els seus contemporanis, de la mateixa manera que actualment encara es projecten aquests sentiments enfrontats entre els estudiosos. L'any vinent, 2008, es compleix el 200 aniversari de la invasió napoleònica, efemèride que promet ser motiu de l'elaboració de nous estudis. Caldrà veure quines aportacions hi haurà que incideixen en aquest debat.

LA FREIXA, FLIX I EL SEU ESCUT

La premsa ja s'ha fet ressò de que a Flix es commemorarà el centenari de la riuada de 1907 (on l'Ebre assolí el seu màxim nivell la nit del 22 al 23 d'octubre d'aquell any al seu pas pel nostre terme) i de la plantada de la freixa de la Plaça de l'Església. A gairebé tothom ens han explicat que en una ocasió el riu arribà fins a la placeta, i que fins i tot se celebrà un bateig dins a l'església damunt d'una barca. Doncs pel que se sap, la freixa es plantà l'any següent, precisament en una línia de la plaça que fou vorejada per l'Ebre durant aquella rememorada pujada de les aigües. I no fou un acte qualsevol: hi van assistir les màximes autoritats de l'època, tant les civils (l'alcalde Lluís de Castellví) i les religioses (el prior Joan Escoda) i una parella d'infants (la filla de l'alcalde i el fill de l'alguacil) van ballar una jota enmig d'aquella celebració. Imagino que hem veure-hi una mena d'acció de gràcies pel fet que a Flix, malgrat les malifetes que va comportar el pas de la riuada en moltes propietats, no es van haver de lamentar desgràcies personals. I què millor que escollir el nostre arbre heràldic, el que figura a l'escut, la freixa, per a què simbolitzés aquest agraïment.

I per què la freixa és el nostre símbol heràldic? Si atenem a l'explicació que hans donat els experts en heràldica, la resposta és ben simple. En el cas de l'escut de Flix ens trobem el que s'anomena un senyal parlant, és a dir, la fonètica del nom del símbol s'aproxima al de la població (o persona o institució) que representa. La regla que se segueix en aquests casos s'aproxima si fa no fa a la dels jeroglífics. Per posar exemples de poblacions properes: a l'escut de Maials apareix una mà, al de Ginestar, una ginesta i al de Corbera, un corb. Si en tots tres casos esmentats hi veiem una correlació clara entre el senyal i la població a què fan referència, a l'escut de Flix en principi no és tan visible. De fet, entre Flix i freixa (o freixe, segons la normativa), no és que hi hagi un vincle fonètic absolut. No obstant, segons els heraldistes (i així ho féu constar Armand de Fluvià en el seu informe), sembla que els nostres avantpassats anomenaven fleix a la freixa. Tampoc la correspondència és tan exacta, però fonèticament s'hi aproxima molt més. En altres paraules, entre Flix i la freixa no cal buscar cap més vincle que aquest, el de tractar-se de un senyal parlant. Que ningú no s'entretingui en cercar-hi origens totèmics ni motivacions d'adoració i danses sagrades dels nostres ancestres ibèrics, malgrat hagi pogut estar un arbre present a les nostres contrades des d'èpoques remotes. Com s'ha vist, la relació és molt simple.

L'altra qüestió és saber a partir de quan la freixa assoleix aquesta representativitat del nostre poble. Ara per ara, les representacions gràfiques més antigues de les que es té constància són uns segells de finals del segle XVI. A la mateixa època podria pertànyer l'escut de pedra que hi ha a l'església de Flix. De fet, uns i altres tenen una característica comú: es representa un arbre flanquejat per les lletres de la paraula Flix. Les dades sobre aquests segells les aporta Ferran de Segarra als volums corresponents de Sigil·lografia catalana. Tot i que cal afegir que en descriure un dels segells, aquest autor en lloc de referir-se a una freixa parla... d'un pi!. De fet, una de les característiques de l'arbre que ha aparegut en les diverses versions que hi ha hagut de l'escut de Flix ha estat la seua indefinició: si un no ho sap, no encerta a saber ben bé de quin arbre es tracta. Per tant, un pot interpretar que allí hi ha representat un pi (com Ferran de Segarra dixit), un auliver, un presseguer o un taronger, segons els gustos (i no dic un baobab, perquè ja seria allunyar-se massa geogràficament). Segons la normativa heràldica imperant, avalada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), pel que fa a la representació de vegetals, d'aquests s'han de distingir bé les fulles i els fruits, a més d'estar arrencats, amb l'arrel visible. Aquestes són les característiques del nou escut, aprovat el 2005. Amb tot, val a dir que la freixa que hi ha representada està basada en una espècie d'aquest arbre que no es correspon amb l'autòctona de la nostra població segons han indicat alguns entesos. Fins i tot es va intentar dissenyar i proposar un nou senyal per fer front a aquesta nova desavinença simbòlica, però que finalment no prosperà. Sobre el nou escut hi han hagut comentaris diversos, des qui ha opinat que l'arbre sembla un julivert ("Villa Perejil") o que els fruits recorden uns collonets. També hi ha qui, òbviament, li ha agradat el canvi. Personalment, a mi no em desagrada, i com a mínim el prefereixo a l'anterior escut.

Pel que fa als altres elements, s'optà per la forma caironada (un quadrat tombat), que és la tradicional dels municipis dels Països Catalans, el fons d'argent (això no ha variat) i una corona de baró, seguint les recomacions de l'IEC. En l'anteior escut, com es recordarà, hi figurava una corona reial, basant-se en les recomanacions de la Real Academia de la Historia. És una norma que és vàlida per als municipis castellans, igual que la forma que s'escollí per a l'escut. Certament, que Flix comptés amb una corona reial en el seu emblema, podria tenir una justificació remota, des del moment en què històricament la baronia de Flix ha estat una possessió reial: ho fou en certs períodes de l'Edat Mitjana, de la Moderna, i a partir de 1714 quan es desposseí definitivament del seu domini a la ciutat de Barcelona per passar a mans del rei d'Espanya. No obstant, veig més correcta i que s'adiu més a la nostra història que hi figuri la corona de baró. Apart, uns elements que durant molt de temps van figurar a l'escut van ser dos branques entrellaçades, una de palma i l'altra de llorer, que es trobaven ubicades damunt de la freixa. Aquests elements els trobem, almenys, en segells dels segles XIX i XX, i en els escuts que figuraren en els membrets de la correspondència de l'Ajuntament de Flix, fins l'adopció de l'escut de 1972.

Han pogut haver-hi els canvis que sigui, però malgrat tot, a pesar de les circumstàncies que hagin hagut al voltant de la qüestió, una cosa ha estat comuna pel que fa al nostre escut: la freixa sempre l'hem trobat formant-hi part, fet del qual tenim constància que ha estat així com a mínim durant els últims quatre-cents anys com s'ha dit. Uns segles de constància donen molt de sí perquè un costum, un símbol resti fortament arrelat en l'ànima d'un col·lectiu, com a quelcom seu i propi i consubstancial a la seua idiosincràcia. Per tant, en un moment en què les forces de la naturalesa van fer acte de presència amb tota la seua cruesa posant en perill Flix -i altres poblacions de la vora de l'Ebre- durant aquell llunyà 1907, per rememorar una riuada que ha restat molt marcada en la nostra memòria popular, els nostres avantpassats que van ser-ne testimonis van voler deixar constància, i per fer-ho van acudir a un altre element de la natura. Però no a un qualsevol. Un element viu, com per a dir que tot i el perill sofert i les destrosses ocasionades, el poble i els seus habitants seguien allí. Un element viu, a més, que era -és- el nostre símbol, la nostra freixa. Avui encara roman en el mateix lloc, pletòrica i majestuosa, testimoniant aquells fets. Les circumstències feren que se l'ubiqués en un lloc privilegiat del nostre poble, cosa que li ha permès ser espectadora dels grans esdeveniments que han transcorregut al llarg d'un segle al nostre poble. I, com no, que per als habitants de Flix s'hagi convertit en un dels seus elements més típics, emblemàtics, entranyables i estimats.