"YO ESTABA EN EL MEDIO..."

L'any 1983 hi hagué les segones eleccions municipals del període democràtic actual. Coincidint amb aquells comicis, es féu la primera convocatòria electoral als parlaments d'aquelles autonomies que s'havien creat tenint en compte l'article 143 de la Constitució, les no històriques. Aquest darrer apel·latiu era per diferenciar-les d'aquells territoris que havien gaudit ja d'un règim autonòmic, com fou el cas de Catalunya, Euskadi i Galícia (aquesta in extremis) durant la Segona República, i que per assolir-lo novament es basaren en l'article 151 del text constitucional de 1978 (també ho féu Andalusia, però). Personalment no m'agrada i em sembla poc afortunat aquests calificatius d'històriques i no històriques referits a les autonomies. Primer, perquè estem parlant d'uns períodes cronològicament molt recents des d'un punt de vista històric. I segon estableix una distinció que pot donar lloc a malentesos, si tenim en compte que entre les autonomies que seguiren la via de l'article 143 hi ha territoris que tenen al darrere una llarga història: Aragó, País Valencià, Illes Balears, les Castelles, Astúries, Extremadura i Múrcia.

El procés de configuració de les autonomies del 143 no estigué exempt d'episodis pintorescos i de finals traumàtics. Així, hi hagué l'intent de crear una autonomia que comprenia sols la província de Segòvia. També es veiren frustrats els intents de crear una comunitat que comprengués els antics territoris lleonesos. L'antiga regió de Múrcia va veure minvada la seua extensió territorial en amputar-se-li la província d'Albacete, que s'integrà a Castella-La Manxa. Una cosa semblant li ocorregué a la, en altres temps, Castilla la Vieja, que es va veure privada de les províncies de Santander i Logronyo, per constituir les comunitats de Cantàbria i la Rioja, respectivament, creant-se, per contra, l'autonomia de Castella i Lleó (encara recordo allò que estudiava a l'ensenyament primari: Castilla la Vieja, seis: Santander, Burgos, Logroño, Soria, Segovia y Avila). Al marge, hi hagué alguna proposta estrambòtica. Crec, però, que fou ja constituït el nou estat de l'autonomies que sorgí un projecte que intentà la creació d'una nova autonomia que comprengués les províncies d'Alacant, Múrcia i Almeria. Al darrera d'aquesta original proposta hi havia un grup format per polítics i responsables de sectors econòmics, vinculats a la dreta, entre ells un tal Eduardo Zaplana (el perillán Zaplana, segons el genial articulista Gregorio Morán).

Que ningú no cregui que me n'he oblidat. Falta la perla de tot el procés autonòmic: la Comunidad de Madrid. Ja, d'entrada, la seua creació suposà altrament el fraccionament d'una altre territori històric, Castilla la Nueva en aquest cas. Que es constituís una autonomia amb el nom de Madrid no comportà pocs comentaris per les connotacions que tal cosa suposava. I com a tal, també havia de comptar amb els seus símbols externs, no poc xocants. Primer, una bandera d'aspecte atlético-yankee. I després, un himne. Com si encara veigués la cara divertida que feia el periodista del Telediario de la tarda comunicant la notícia que s'havia escrit i composat un himne per a la recent creada Comunidad de Madrid, al mateix temps que es pogueren escoltar alguns dels seus compassos. Això devia ser cap allà l'any 1983. Qui havia de dir que la partitura d'aquella composició havia de caure en mans dels cantaires de l'Orfeó de Flix onze anys després.

El relat dels fets va anar de la següent manera. Donat que l'exdirector de l'Orfeó de Flix, Joan Baptista Sabaté (el nostre entranyable senyor Batiste), s'havia traslladat a viure a la capital de l'Estat amb la seua família, sorgí la iniciativa dins la junta de l'Orfeó d'anar a Madrid per fer-hi una actuació i al mateix temps retre un reconeixement (un de tants) al qui va ser el primer director del cor. Rememorant una altra estada que es féu l'any 1961, es pensà fer-ho al Cercle Català de Madrid. La idea es comentà a l'Ajuntament de Flix, perquè en fossin sabedors i per si volien col·laborar-hi. El consistori es prestà a donar suport a la iniciativa i es posà en contacte amb la delegació de la Generalitat a Madrid, llavors encapçlada per Josep Gomis, un bon coneixedor de Flix. Al poc temps, d'aquest organisme arribava una proposta totalment trencadora: donat que aquell any la Generalitat de Catalunya estava preparant l'organització a través de la seua delegació un acte amb motiu de Sant Jordi a la capital de l'Estat, on una de les parts havia de ser protagonitzada per un grup coral, es suggerí que fos l'Orfeó de Flix. Un acte, sigui de pas, que havia de ser encapçalat pel president Jordi Pujol i que comptaria amb la presència d'importants representants del govern de l'Estat, de la Generalitat i de la comunitat i la municipalitat de Madrid. La notícia fou ben rebuda a l'Orfeó, alhora que li representava un doble repte: pel nivell de l'acte en què havia de ser present, i pel temps que li restava per preparar-ho, un mes. Allò esdevingué un gir de gairebé 180º a la intenció inicial: el que havia de ser una sortida per fer un acte discret i d'homenatge, es convertí en l'actuació dins un acte institucional de certa ellevància.

Calia, doncs, posar mans a l'obra i ràpid, i en primer lloc escollir un repertori adient per a l'ocasió. Entre les peces seleccionades hi hagué en un començament l'himne nacional de Catalunya, Els segadors, lògic si es tractava d'un acte organitzat per la Generalitat i presidit pel seu màxim representant. Un cop feta la tria musical, es posà en consideració a la delegació del Govern a Madrid. Els responsables aprovaren les peces escollides, però consideraren, tenint en compte que entre el repertori hi figurava El segadors, que potser seria oportú i per deferència i protocol incloure-hi l'Himno de la Comunidad de Madrid. Malgrat que això representava carregar més de feina a les sessions intenses d'assajos de l'Orfeó, s'acceptà amb resignació i amb la lògica sorpresa per a més d'un de què l'autonomia madrilenya comptés amb un himne. Sols restava que es disposés de la partitura corresponent, i al respecte que poc ens esperàvem el que ens arribaria.

Un bon dia es trobava l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, en una reunió al Consell Comarcal. Una trobada aquella sembla ser que de cert abast ja que hi eren presents diputats del Parlament de Catalunya. Enmig de la jornada, s'avisa a Antoni Sabaté que té un trucada de la delegació del Govern Madrid, la qual era per avisar-lo que se li enviaria seguidament per fax la partitura de l'Himno de la Comunidad de Madrid. L'alcalde de Flix va quedar-se estupefacte en rebre els setze fulls i molt més quan va llegir-ne la lletra. Comentà la nova a la resta de participants a la reunió, dels quals un atònit Ernest Benach, present a aquella trobada, no es podia avindre que una coral catalana hagués de cantar allò. L'Antoni Sabaté no tardà gaire en trucà al director de l'Orfeó, Alfons Guiu, per comunicar-li per telèfon la nova i, enmig de les rialles de tots dos, llegir-li la lletra. Deprés tocaria l'instant en què l'Alfons Guiu en faria cinc cèntims als cantaires de l'Orfeó durant un assaig. Amb un posat seriós, ens comunicà que es tractava d'un himne impresentable, però que donades les circumstàncies s'havia de preparar i assajar. Quan començà a cantar-lo, la situació es va desmadrar, i la hil·laritat general anà en augment així com anava avançant la interpretació. Al marge, algú mostrà la seua incredulitat en veure que l'autor de la música era Pablo Sorozábal Serrano (que morí el setembre passat), fill del famós compositor de sarsueles. L'autor de la lletra era Agustín García Calvo, també un personatge de cert relleu dins la cultura espanyola (filòleg, lliurepensador, poeta i dramaturg).

Malgrat la presumible qualitat intel·lectual dels seus autors, aquest himne no es pot agafar per enlloc. Pel que fa a la música, és una mena de collage mal acabat, barreja d'himne militar i cant coral. I la lletra encara és més escandalosa: una estranya amalgama surrealista amb reminiscències falangistes, legionàries, àcrates i de l'Enciclopedia Álvarez. Més madrileny no ho podia ser: un veritable churro. A saber en què estaria pensant el seu autor quan va escriure aquells versos imfumables (tot i que en part es pot entendre si es coneix el seu pensament polític). La qüestió, és que l'Orfeó de Flix estàvem immersos en la tasca d'haver d'aprendre'l i així ho vam fer, i en un temps rècord (val a dir que amb l'ajut de cintes de casset enregistrades per a l'ocasió).

Uns dies previs a l'acte de Madrid (que havia de celebrar-se el 22 d'abril d'aquell 1994), es féu una reunió a la mateixa ciutat, i on hi assistiren l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, i el president i el director de l'Orfeó, Lluís Sabaté i Alfons Guiu. En el decurs d'aquella trobada, el director de l'Orfeó de Flix exposà el repertori programat. Quan es nombrà l'Himno de la Comunidad de Madrid, un sorprès José María Álvarez del Manzano, l'alcalde madrileny de llavors, comentà:

"¿Y vais a cantar eso? ¡Si no lo conoce nadie!"

Aquella frase d'Álvarez del Manzano sonà com una mena de revelació alliberadora per als representants flixencs presents a la reunió. Tant és així, que finalment es decidí suprimir tots dos himnes del repertori. Amb cert desgrat que, per qüestions protocolàries, no s'interpretés Els segadors, però era preferible això que no el mal tràngol d'haver d'interpretar en una actuació aquella peça aberrant. Ara, cal dir-ho, els cantaires de l'Orfeó, o alguns d'ells, sí hem cantat l'Himno de la Comunidad de Madrid en més d'una ocasió. Però no en concerts, sinó en finalitzar algun que altre àpat i els ànims van pujats de to.

És una llàstima que no pugui afegir la música, però aquí el teniu i així s'acabarà d'entendre en gran part del què he estat escrivint:

Yo estaba en el medio:
giraban las otras en corro,
y yo era el centro.
Ya el corro se rompe,
ya se hacen Estado los pueblos,
Y aquí de vacío girando
sola me quedo.
Cada cual quiere ser cada una:
no voy a ser menos:
¡Madrid, uno, libre, redondo,
autónomo, entero!
Mire el sujeto
las vueltas que da el mundo
para estarse quieto.
Yo tengo mi cuerpo:
un triángulo roto en el mapa
por ley o decreto
entre Ávila y Guadalajara,
Segovia y Toledo:
provincia de toda provincia,
flor del desierto.
Somosierra me guarda del Norte y
Guadarrama con Gredos;
Jarama y Henares al Tajo
se llevan el resto.
Y a costa de esto,
yo soy el Ente Autónomo último,
el puro y sincero.
¡Viva mi dueño,
que, sólo por ser algo,
soy madrileño!
Y en medio del medio,
Capital de la esencia y potencia,
garajes, museos,
estadios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, Metrópoli, ideal
del Dios del Progreso!
Lo que pasa por ahí, todo pasa
en mí, y por eso
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice:
«De Madrid, al cielo».

"IUSTITIA MAGNANIMA EST" (?)

A principis de la dècada dels norantes, hom recordarà que entre la clase política italiana esclatà una gran crisi en descobrir-se una important xarxa de corrupció -Tangentopolis, com se l'anomenà-, que esquitxà i féu trontollar els grans partits i que suposà la caiguda d'algunes vaques sagrades, com Bettino Craxi (qui posteriorment moriria en el decurs del seu auto-exili) o Giulio Andreotti (qui malgrat els judicis a què ha estat sotmès, roman encara actiu com a senador vitalici). Quan aquesta qüestió estava candent, a Flix, organitzada per l'extint Fòrum Pere Coromines, hi hagué una conferència a càrrec d'un diputat italià, Nereo Garbin, pertanyent a la Lega Veneta Democratica. Entre altres qüestions al voltant del tema de la corrupció, una cosa destacà aquell polític venecià de la situació que estava vivint el seu país: enmig de la desfeta general, almenys una institució encara funcionava, la Justícia (la Magistratura com diuen els italians), de la qual el mateix conferenciant va arribar a afirmar que els ciutadans del seu país se'n podien sentir orgullosos. De fet, els tribunals italians actuaren amb contundència contra tots els involucrats en la xarxa de corrupció, sense distinció, fos quina fos la ideologia dels acusats, mostrant una total independència d'actuació respecte els altres dos poders (amb tot, Nereo Garbin es lamentava que hagués tardat tant en exercir la seua comesa, si es tenia en compte que la llei italiana sobre el finançament dels partits datava... de 1974!).

Casos de corrupció als partits polítics de l'àmbit de l'Estat espanyol també n'hi ha hagut com ben bé se sap, gairebé tots lligats a la qüestió del seu finançament irregular. Això sí, sense arribar als extrems de la política italiana amb assassinats i la Mafia (la genuïna) pel mig. Però, contràriament als italians, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra administració de justícia. Deixant de banda els problemes de funcionament (lentitud, tràmits administratius excessius, obsolescència de molts procediments i de l'organització judicial...), la justícia espanyola i sobretot els representants de les seues més altes instàncies no han estat precisament exemplars. Que aquests organismes es vegin condicionats pel joc polític en la seua actuació i que fins i tot els seus membres no tinguin escrúpols en fer manifestes les seues opinions ens indiquen que alguna cosa no funciona bé. Unes instàncies que per la seua elevada responsabilitat haurien de destacar en discreció i equanimitat, reflecteixen tot el contrari. Els últims casos en són ben eloqüents d'aquesta situació. Per un costat, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Francisco José Hernando, que no dubta en manifestar públicament les seues opinions sobre determinats assumptes que s'estan tramitant en altres organismes (el Govern de l'Estat, les Corts, el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya), amb un clar objectiu d'influir-hi, i fins i tot incoar accions per torpedinar aquests afers (curiosament, en sintonia amb allò que defensa el PP). Per un altre costat, al otro lado de la barrera, la córrua de lamentables intervencions públiques del fiscal general de l'Estat, Cándido Conde Pumpido (nom de rítmica sincopada, per cert), molts cops responent a les crítiques peperes, però de forma totalment desafortunada. I per coronar-ho, el lamentable i vergonyós espectacle ofert pel Tribunal Constitucional, amb tota la cadena de recusacions i enfrontaments interns.

Si fa no fa, molts com jo tindran aquella imatge arquetípica dels italians que ens ha transmès el realisme italià: uns éssers de tarannà tragicòmic i ànàrquic, desordenats i cridaners. La mateixa sensació que es podia destilar si un anava seguint l'evolució de la política italiana durant els anys vuitanta i començaments dels noranta, amb governs inestables i convocatòries electorals freqüents. Però això sí, al país itàlic van poder vanagloriar-se de comptar amb una administració de justícia com cal quan aquesta actuà contra la corrupció generalitzada a la política, no essent qüestionada la seua acció per ningú, ans tot el contrari com ens indicà el diputat venecià al nostre poble. Podem dir el mateix de la nostra administració de justícia, almenys en la situació actual i pel que fa a les seues altes instàncies en relació a la seua discreció i equanimitat? Esperem que no en passi cap de grossa!

MALES EXPERIÈNCIES, MALES SENSACIONS

L'1 i 2 de juny de 2000 vaig assistir a unes jornades d'arxivística a la localitat madrilenya de Valdemoro. Deixant de banda els continguts i el profit que en vaig treure de les jornades, dins del conjunt de records en guardo dos de negatius. El primer està relacionat amb un afer que vaig patir in itinere: trobant-me viatjant de nit amb tren fins a Madrid (el Costa Brava), en un moment del trajecte em començà a turmentar una molèstia i un dolor intens a l'espatlla. En arribar a la Villa y Corte, vaig prendre un taxi que em portà fins a urgències de l'Hospital Universitari Gregorio Marañón. Allí es desvetllà el misteri del meu turment: un maleït còlic nefrític (una pedra al ronyó, vaja!). Conseqüència: el primer matí de les jornades vaig passar-lo voltat de metges i infermeres i acompanyat d'altres pacients d'urgències. Un parell de calmants administrats mitjançant sèrum, i finalment vaig poder abandonar aquella primera etapa del meu periple madrileny. Al costat de la bossa del meu equipatge s'hi afegí un enorme sobre amb el meu historial i una radiografia, i amb tot plegat vaig fer cap a Valdemoro. Qui havia de dir que un mateix dia havia d'estar dos vegades entre Pinto i Valdemoro!: primer de forma figurada amb l'episodi dolorós, i posteriorment en el transcurs de la segona part del viatge, on físicament vaig estar entre les dos localitats madrilenyes.

La segona mala experiència es produí el segon dia de la meua estança a la Comunidaz de Madrid. I més que de mala experiència, potser millor parlar de mala sensació. Fou durant l'exposició d'una de les ponències de les jornades, concretament una presentada per l'associació d'arxivers de Madrid. Versava aquesta sobre un estudi i anàlisi de la situació dels arxivers a l'Estat espanyol, impulsat per aquella mateixa associació. No sé si fou perquè l'exposició era en castellà, pel to de la veu dels personatges que van intervenir-hi, la forma d'enfocar-ho o tot això alhora, la qüestió és que en veure mostrar una munió de dades referides a les diverses comunidades autónomas, i que pel mig s'esmentava Catalunya, com una més al costat de les altres, vaig notar-me estrany, com si de sobte se'm trenquessin tots els esquemes i s'encengués una llum d'alarma indicant que alguna cosa no funcionava. Sens dubte que no era la primera vegada que em trobava al davant amb un estudi comparatiu amb xifres vinculades a alguna qüestió relacionada amb els territoris que comprèn l'Estat espanyol. Però, què voleu que us digui! Aquell dia i en aquella ocasió vaig experimentar aquella mala sensació, la qual no crec que fos un efecte del còlic nefrític patit el dia abans (per cert, del tot superat en aquells moment).

A saber quin era el tarannà i la forma de pensar dels personatges que feien l'exposició. Però, una cosa és certa: per als espanyolistes, Espanya és sol una i indivisible, i l'existència de diverses comunitats obeeix com a molt a les peculitaritats pròpies de cada territori. En definitiva, per a ells tots aquests territoris han de tractar-se per igual, i de cap de les maneres accepten i són incapaços de concebre qualsevol tret diferencial que trenqui els seus esquemes mentals. I no cal dir-ho, sobretot per al més rancis, és motiu d'irritació i consideren una aberració que des d'un dels territoris es pugui plantejar la segregació de la resta d'Espanya. I de donar-se el cas, no han de ser els habitants del territori que vol segregar-se els que decideixin, sinó que ha de ser el global de la població de l'Estat espanyol qui hauria de donar l'última paraula d'acord amb les seues conviccions.

En definitiva, per als espanyolistes el conjunt dels catalans no som més que uns espanyols més i perceben com un autèntic disbarat ja no sols que hi hagi qui reivindiqui la independència, sinó el mer fet de considerar-nos diferents a la resta dels habitants de l'Estat i la nostra mania de parlar i escriure en català. Però amb tot també la hipocresia fa acte de presència dins del pensament d'aquests garants de la unidad patria. Perquè una cosa és que ens considerin a tots espanyols, però no per això ens tenen per igual i de vegades se'ls hi escapa tot el contrari. Cal rememorar aquell exabrupte d'Esperancita Aguirre quan en referir-se l'afer de l'opa de Gas Natural a Endesa, va soltar allò de què l'empresa elèctrica no havia de sortir del "territorio nacional". Tracte desigual que també s'ha encomanat al Govern de l'Estat (el Gobierno de España), estigui qui estigui al capdavant. Ho hem comprovat al llarg del temps i últimament amb la qüestió de les infraestructures, malauradament de recent actualitat: l'apagada de Barcelona a l'estiu, el caos de rodalies, els conflictes de la construcció i el traçat de la via de l'AVE, la gestió del Prat, etc., adobat amb la xulesca i prepotent actitud de la Maleni, aquella mena d'aprenent de folklòrica, aquella de l'"antes partía que doblá". I tantes altres...

Ja podem tenir Estatut (mutilat), ja poden sortir al carrer 200, 700.000, un milió de persones. Què representen tots aquests españolitos díscolos enmig del conjunt general? Això sí, que no ens passem de la ratlla. De seguit enarboren la Constitució per recordar qui mana i de propina algun general de tant en tant ens fa memòria que l'exèrcit és el garant de la unitat territorial de l'Estat espanyol.

Hi ha un moment que un creu conèixer i entendre bé certes coses del seu entorn i sense adonar-se, veu que paulatinament va esborronant-se la seua pròpia welstanchaung. En el meu cas no sé si fou a partir d'aquella mala sensació a les jornades de Valdemoro, o abans o després, és igual. El cert és que conforme ha anat passat el temps i de forma progressiva, amb tot el que anat veient, escoltant i aprenent, se m'ha anat fent cada cop més estranya Espanya.

"PEONES NEGROS"

Amb motiu de l'última manifestació de l'AVT a Madrid dissabte passat, un mitjà es feia ressò de la reaparició del gropuscle anomenat Peones Negros. Aquesta plataforma de nom sinistre i de reminiscències feixistes, sorgí amb l'objectiu d'exigir la veritat sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M, defensant la consabuda teoria de la conspiració. És a dir, un col·lectiu que s'organitzà al voltant d'una mentida, mentida evident des d'un bon començament i del tot confirmada la seua falsetat després del judici sobre els malaurats fets i de la correspondent sentència dictada per l'Audiència Nacional. Els Peones Negros sembla que patiren una crisi en el sí de la mateixa organització, cosa que féu que durant uns mesos aquest moviment hagués desaparegut definitivament del mapa. Però vet aquí que tornen a aparèixer per donar suport a l'última mascarada organitzada per l'AVT (associació aquesta encapçalada per aquell individu d'aspecte d'il·luminat mesiànic anomenat Francisco José Alcaraz).

No sé sí aquesta nova aparició dels Peones Negros respon a què el moviment es nega a acceptar els resultats del judici de l'11-M pel que fa a l'autoria dels atemptats, o simplement és el seu cant del cigne. Si el PP, que des d'un primer moment fou el principal valedor de la teoria de la conspiració, tot i mantindre alguns dubtes després de la sentència, ha silenciat aquest tema del seu discurs polític (conscient de què perfectament se li podria girar en contra), difícilment podran sostenir-se els Peones Negros, a no ser que modifiquin i/o afegeixin nous objectius als que motivaren la seua aparició. Més aviat diria que es tracta d'una plataforma condemnada a la dissolució ja que conforme passi el temps, anirà decreixent el seu suport perquè ningú amb un mínim de seny no pot prendre-la seriosament si és manté única i exclusivament en el seu objectiu original.

Per internet ha circulat algun temps un d'aquells acudits de to masclista on es comparava el significat que assolien determinats noms d'animals en castellà quan s'aplicaven per qualificar els humans, i les diferències que hi havia en la utilització del masculí o del femení d'aquests termes. Posaré un exemple per aclarir això que he dit: quan d'una persona es diu que és un zorro, s'entén que es tracta d'algú astut i intel·ligent; en canvi si se la qualifica de zorra, estem parlant d'una prostituta.

I a què ve això ara de parlar sobre aquest acudit? Pensem amb el nom de la plataforma en qüestió: Peones Negros. Si algú ha vist alguna manifestació on han participat membres d'aquest moviment haurà comprovat que compta entre els seus integrants amb persones d'ambdós sexes. En una època on impera allò políticament correcte, aquesta avinentesa s'hagués hagut de reflectir en el nom de l'agrupació (tot i que posaria la mà al foc que a aquests personatges això del políticament correcte els provoca urticària). De totes maneres, difícilment hagués pogut ser així, per la senzilla raó que la paraula peón sols existeix en aquesta forma, en masculí (val a dir que amb la corresponent en català, peó, passa el mateix).

Com se sap, la paraula peó/peón té diverses accepcions, entre les més conegudes la que fa referència a una de les peces dels escacs, o també el nom que reben els treballadors no qualificats. I reitero, en masculí. No obstant, en el lleguatge popular sí existeix la paraula peona, amb significat ben diferent al de peón. A més que es dóna el cas que un cop assumit aquest sentit escatològic de la paraula femenina, de retruc i per un estrany efecte boomerang aquesta accepció passa al terme masculí, almenys en la seua versió castellana, peón.

Quina llàstima que sols existeixi en masculí la paraula en qüestió! Perquè, us imagineu els mitjans de comunicació informant sobre que hi ha hagut una manifestació de peones i peonas? No podrà ser així mai, caldrà ressignar-se. Però amb tot sí és cert que aquest moviment fa pudor.