SENSACIONS BERLINESES

L'avió s'aproximava ja a l'aeroport de Tegel. En els seus últims moviments de descens al voltant de Berlín, em permeté veure una imatge que m'impactà: la ciutat (o almenys aquella part que tenia al davant) semblava un immens bosc on de tant en tant es podia divisar entremig alguna casa. Això és Berlín?, vaig preguntar-me. Un cop a terra, i així com el taxi que em portà a l'hotel s'anava endinsant al cap al casc urbà, vaig comprovar que aquella primera imatge de la capital alemanya era certa: Berlín és una gran arbreda que harmoniosament integra una ciutat. I ja no sols per l'existència de gran nombre de parcs, entre ells el fastuós Tiergarten, sinó que són pocs els carrers que no compten al llarg del seu trajecte o en una part amb la presència d'opulents i frondosos arbres. Al mateix temps també aviat descobrí un altre element com la presència, no ja de coloms, sinó de molts moixons (desconec l'espècie en qüestió) i també, sorprenentment, de vespes (aquestes ja, molestes). Aquesta integració d'elements naturals i humans és un de tants contrastos que caracteritzen Berlín. Perquè aquesta ciutat, de fet, és això: un conjunt de contrastos.

No és estrany en un mateix espai trobar en perfecta conjunció construccions modernites amb edificacions elevades segons els últims criteris de disseny. Només cal donar un volt per la zona de Kurfürstendam (nom que molt sàviament els mateixos berlinesos abreugen dient Ku'damm), que és una viva imatge d'aquesta integració. Berlín alberga des de la majestuositat barroca de la catedral fins a la sobrietat i lletjor de les construccions de la part est (ara, en procés de restauració); del temible militarisme prussià de la Siegessäule (Columna de la Victòria) al temple derruït del kàiser Guillem; a la tranquil·litat bohèmia de Savignyplatz, al bullici humà entre els vidres i els ferros del Sony Center a Postdamerplatz; de l'alegria i la disbauxa de la nit, al record dels períodes més negres de la seua història, com la barbàrie i la brutalitat dels nazis o la llarga nit de la divisió de la ciutat, que trobem perfectament exprressades a les exposicions Topographie des Terrors (no cal traducció) i la que hi ha a prop del Checkpoint Charlie, respectivament. I tantes altres coses que són viva expressió del ser de Berlín: la Porta de Brandemburg, el Reichstag, Unter den Linden, Wilhelmstrasse, Alexaderplatz, el Museuminsel (Illa de Museus), el Fernsehturm, la Rathaus, els nous gratacels, etc., tots els llocs que vaig tenir l'oportunitat de visitar i que en van deixar una pregona impressió. Sense oblidar la visita que vaig fer la darrera jornada a la senyorial Potsdam, ciutat d'estiueig dels reis de Prússia i dels emperadors alemanys.

L'última nit de la meua estada a Berlín vaig anar a sopar a una típica kneip (taverna), Diener, segons indiquen les guies un lloc freqüentat per artites i gent de la faràndula de la ciutat. En entrar al lloc ja em cridà l'atenció que allò res s'assemblava als altres indrets on havia anat a sopar: un mar de fotografies a les parets d'artites i esportites (entre ells, lluitadors de boxa; de fet el nom d'aquella kneip era d'un antic lluitador) i antics cartells d'espectacles. Entre ells em cridà l'atenció d'un, de 1929, anunciant una pel·lícula, basada en un text de Heinrich Mann, en el repartiment de la qual hi figurava als primers llocs una tal Marlene Dietrich. Al marge d'aquests aspectes decoratius, també vaig adonar-me en l'aspecte pintoresc d'alguns integrants de la clientela que hi havia al lloc, a més de l'ambient sorollós que hi imperava, que contrastava vivament amb el regnant en altres indrets on havia anat a menjar. A prop de la taula on jo m'havia assegut, n'hi havia una amb el cartellet de reservat (Reserviert). Aparentment era un fet normal que havia vist en altres restaurants i no sols a Berlín, sens dubte. Doncs bé, l'excepcional en aquest cas és que els personatges que es van anar asseient no ho feren per sopar, sinó per, entre cervesa i cervesa i cigarretes, establir una tertúlia. Primer, dos joves impecablement vestits i repentinats. Al poc s'hi afegí un individu estrafalari, vestit d'oficial de marina (amb gorra de plat inclosa) i ulleres de sol, encara que per calçat duia sabatilles esportives. Per a mi que aquest darrer devia dedicar-se a humorista o alguna cosa per l'estil, ja que la conversa derivà en un seguit de rialles sonores, en especial les que proferia aquell pseudomariner. Després entrà en aquell cercle especial un home força gras, fumador de pipa, amb un nas bastant prominent. Després d'observar un seguit de dibuixos, hagués posat la mà al foc de què es tractava d'un lluitador de boxa -més aviat, ja exlluitador- que hi havia caricaturitzat (almenys, s'hi assemblava molt). Amb la seua presència, els decibelis de les rialles augmentaren de forma prominent. No sé de què parlarien els tertulians, de fet no sé alemany tret de quatre paraules soltes, però us asseguro que el riure procedent d'aquella taula s'encomanava. També en un altre lloc hi hagué una escena que es féu de tant en tant mereixedora de la meua atenció. I encara que no ho hagués volgut, perquè la taula en qüestió la tenia davant per davant. Hi havia una parella força jove, i pels gestos i expressions d'ell i d'ella alguna cosa no funcionava massa bé (a banda, les galtes rogenquesi els ulls caiguts del noi, evidenciaven alguna copa de més). De tant en tant, es veia una actitud conciliatòria d'ella, mentre que altres, rebutjava que ell l'agafés de les mans. Al final van marxar tots plegats, a saber com acabaria la història.
Per acabar d'adobar la situació d'aquella kneip, val a dir que comptava amb una cambrera d'aquelles que li acabaven de donar personalitat al local. No sols la veies anar com una bala traginant per allí, sinó que de tant en tant entrava en conversa amb els diversos clients, en especial amb els tertulians. En aquest cas vaig tenir la sort que dominava bastant el castellà, cosa que permeté que també intercanviéssim algunes paraules. Fins i tot vaig entrar en una discussió que estava mantenint amb una família, no sé si espanyols o hispanoamericans (la qüestió és que parlaven castellà), sobre si la fruita que incloïa un postre era aubergi o aubercoc. Els de la taula deien que aubercoc. La cambrera se'm plantà davant i em preguntà amb castellà germanitzat: Melocotón o albaricoque? He de dir que aquella fruita a mi em va semblar més un aubergi.

Amb tota aquella disbauxa i bon ambient que hi havia en aquell lloc, em van agafar ganes de quedar-m'hi més estona, contràriament al que havia acostumat a fer en altres indrets on em limitava a menjar i anar-me'n. I és que al cap i a la fi aquella kneip se'm representà, just l'última nit, com l'al·legoria del Berlín dels contrastos que havia conegut al llarg de la setmana. Bon colofó a la meua estada a la capital alemanya, a tot el conjunt de les assumides sensacions berlineses.

D'AVIONS I AEROPORTS

A començaments d'aquest estiu els mitjans de comunicació es feren ressò de la notícia sobre un grup de turistes catalans que, per un problema sorgit en l'avió que els havia de portar a Cancún, es van veure obligats a renunciar al seu viatge al cap de dos dies d'espera. Si mal no recordo, la situació era molt més esperpèntica: el problema en qüestió no permetia l'avió transportar un cert nombre de passatgers, amb la qual cosa un grup havia d'abandonar-lo. S'obrí un estira i arronsa de negociacions, fins que el grup de catalans, no sols no pogueren assolir les seues peticions, sinó que es quedaren sense el desitjat viatge a Cancún (i per més inri, sense cap indemnització). Els fets van transcórrer a l'aeroport del Prat, escenari en els últims anys de tot tipus d'històries surrealistes en què els viatgers d'avió n'han estat les víctimes finals: overbookings sobtats, pèrdua d'equipatges, vagues d'operaris, etc. En ple vol, les més fortes que he sentit a dir estan relacionades amb la mala sensació que comporta el sofrir les turbulències. No obstant, la història que s'emporta la palma per cúmul de desgràcies és la que els va passar a uns familiars meus: en arribar a Estats Units se'ls extravià l'equipatge (que no recuperaren); i quan van tornar a Flix, es trobaren que els havien entrat a robar a casa.

Si es viatja amb certa freqüència amb avió, és del tot probable que un almenys alguna vegada hagi experimentat una experiència que, com a mínim, t'hagi reportat un bon ensurt. El meu ús d'aquests mitjans aeris es limita a les vacances d'estiu i d'uns anys cap aquí. Amb tot, han estat suficients perquè pugui contar-ne almenys tres de significatives, no tan punyents com les comentades, però al seu moment em suposaren uns instants de nerviosisme.

Començaré per la història més light, que em va succeir l'any passat, a començaments de setembre, tornant de Budapest cap a Barcelona. Era prop de mitja nit i s'inciava la maniobra de l'aterratge. Jo em trobava en aquell moment immers en la lectura d'un llibre, quan repentinament algú comentà: surt fum! Instintivament vaig alçar la vista i immediatament una sensació d'esgarrifança s'apoderà de mi en veure com, efectivament, una mena de fum emanava dels aparells d'aire condicionat. No obstant, hi havia una cosa que no quadrava: tot i aquella fumera, no es notava cap olor de cremat. Amb tot la intranquil·litat s'estengué entre tot el passatge i els comentaris començaven a pujar de tot, quan finalment parlà el capità de l'avió: no calia que ens espantem, allò no era altra cosa que vapor d'aigua i aquella momentània condensació solia ocórrer amb freqüència. Aquelles paraules aconseguiren asserenar els ànims, tornà la calma i s'efectuà l'aterratge amb tota normalitat.

La segona experiència em va passar l'any 2004, a l'aeroport de La Valeta, a Malta. El vol transcorregué bé, sense cap contratemps. Un cop a terra i mentre ens trobàvem a la sala davant la cinta transportadora esperant l'equipatge, una forta olor a socarrim anava envaint l'espai. Al cap de poca estona, ens obligaren a sortir del lloc immediatament, fent-nos dirigir cap al vestíbul de l'aeroport; gairebé ningú no havíem agafat encara l'equipatge. Ens indicaren que s'havia provocat un incendi a causa d'un curtcircuit produït en un sistema informàtic, a prop de la sala de recollida d'equipatges justament. Una vegada al vestíbul, s'inicià una espera d'una hora, però que en aquelles circumstàncies semblà tot un dia: recent arribat a un país estranger, sense l'equipatge i sense que ningú no t'acabés d'aclarir si la situació estava en vies de solucionar-se o no. Comptàvem amb l'acompanyament dels representans de l'agència de viatges, els quals tampoc pogueren fer massa cosa, a part de demanar-nos calma. Quan ja portàvem una bona estona, vam adonar-nos que viatgers d'altres passatges sortien de la zona d'equipatges, cosa que indicava que ja s'hi podia accedir. Però en intentar anar-hi, els membres de la seguretat de l'aeroport ens ho impediren, adduint que estava prohibit entrar des del vestíbul fins a la sala de recollida d'equipatges. A partir d'aquí els nervis començaren a esclatar i les paraules pujades de to es feren pas enmig de la indignació. Els representants de l'agència ja no sabien que explicar-nos i quant la situació entrava en procés de degeneració, pels altaveus ens avisaven que estàvem autoritzats a entrar a la sala de recollida d'equipatges. Es pot dir que en tromba hi vam fer cap. I allí, juntament a la cinta transportadora, ens trobàrem el nostre equipatge, ben col·locat i preparat perquè cadascú agafés el que li pertoqués. Pel que fa a mi, no s'acabaren allí els contratemps d'aquell dia. En arribar a l'hotel i un cop assignada l'habitació, en dirigir-m'hi vaig equivocar-me de pis: encara tinc a la memòra la cara d'espantada que féu la dona vella que hi havia en aquella cambra quan em veié entrar repentinament, suorós i carregat de maletes. Tot va quedar amb un I'm sorry! un cop haver-me adonat del meu error.

La tercera i més heavy em passà el 2001, tornant de Tenerife. Portàvem una estona ja en ple vol, quan un nen insistentment començà a demanar que volia anar a veure la cabina. Els pares de l'impacient infant van dirigir-se a un hoste de vol (sí, un hoste, un senyor, sols en aquesta ocasió ho he vist), a qui li plantejaren els desitjos del seu fill. L'hoste va dirigir-se cap a la cabina, i aviat tornà informant que no era possible efectuar cap visita donat que un dels pilots estava fent pràctiques. Aquella afirmació expressada en veu alta i escoltada no sols pels interessats, va anar seguida d'una remor que ràpidament s'estengué per tot l'avió. Però l'assumpte, en principi, no anà més enllà... fins que arribà el moment de l'aterratge. No és que llavors tingués jo massa experiència de vol, però en les altres comptades ocasions la maniobra de descens havia estat suau i gradual. No passà el mateix aquell dia: no en picat precisament, però la sensació fou semblant, com si l'aparell anés a terra mogut pel seu propi pes. Aquesta sensació d'ensurt fou unànim. En arribar i tocar terra, un podia pensar que ja havia passat tot. Però no fou així. L'avió durant els primers intants circulava amb força velocitat per la pista d'aterratge, cosa normal. No obstant, en veure que no es reduïa el seu impuls, un ja es feia la idea de què si allò no es frenava, s'emportaria per endavant tot el que trobés (avions, terminals, etc.). Al final arribà la reducció, però es féu tan de cop que, sort dels cinturons de seguretat, perquè tohom fórem saccejats fortament dels nostres seients. Després de tot aquest seguit d'ensurts, l'avió arribà al seu destí, i pels altaveus sonà la veu en off indicant una cosa com aquesta: Spanair espera que los señores pasajeros estén satisfechos y hayan disfrutado de un agradable vuelo. Les sarcàstiques i sonores rialles foren generals.

IGNOMÍNIA I PAISATGE URBÀ

L'Avui digital publicava el pasat dia 10 de juliol una notícia amb el següent titular: Barcelona comença a retirar plaques i relleus franquistes dels blocs on ho acordin els veïns. El contingut de l'article poca cosa més afegeix al titular, que és prou explícit. Hom pot imaginar-se que es tracta d'aquelles típiques plaques de color gris amb el jou i les fletxes falangista, que l'Instituto Nacional de la Vivienda (INV) acostumava a col·locar als habitatges de protecció oficial, o també, en altres casos, relleus amb el mateix tipus d'inscripció. De tots plegats, es diu que encara en resten a la Ciutat Comtal 4.438. No obstant, el que m'ha cridat l'atenció és que la retirada de les plaques s'efectuarà si prèviament hi ha un acord dels veïns de l'immoble. Certament, és un bon pas previ donar l'opció que siguin els propietaris els que ho autoritzin, de la mateixa manera que és d'esperar a què s'hi avinguin (a saber si algú no estarà d'acord...).

Qui em coneix, sap ben bé que jo resideixo a la plaça de la Pau, en un dels habitatges dels blocs construïts al seu dia per l'INV. Precisament en l'edifici on jo visc, a la façana lateral que dóna al carrer Escoles, hi havia allí una placa, en aquest cas de pedra, i en relleu hi figuraven els símbols i les inscripcions pertinents. Al mateix temps, hi havia a la plaça el monòlit (conegut popularment com el palillo), també amb els símbols franquistes (el jou i les fletxes, el símbol del Sindicato Vertical i el símbol Víctor) i la inscripció "Grupo 25 Años de Paz de Franco", nom amb què inicialment es coneixien els blocs d'habitatges i la mateixa plaça. Com se sap, tant la placa com el monòlit ja no hi són. La placa fou retirada un dia per uns operaris d'ADIGSA, l'empresa pública de la Generalitat que gestiona els pisos de protecció oficial, i no se sap on féu cap. Quant al monòlit, en un primer pas es cobriren els símbols i la inscripció (sembla que també ho féu ADIGSA), però en el decurs del temps tornaren a la llum. En un segon pas, i amb l'última remodelació de la plaça de la Pau duta a terme per l'Ajuntament de Flix, es procedí a la seua demolició, tot i que val a dir que la part central amb els símbols i la inscripció restaren intactes amb la intenció de conservar aquest fragment del monòlit.

En tots dos casos, a diferència del que fa el consistori barceloní, no hi hagué cap consulta al veïnatge sobre si estaven d'acord amb la retirada de tots dos elements, encara que cal matisar. Pel que fa la placa, ADIGSA procedí a treure-la sense encomanar-se a ningú. Pel que fa al palillo, si bé no hi hagué una comunicació expressa, hom podria assabentar-se'n consultant el projecte de remodelació mentre aquest estigué en període d'exposició pública. De fet, la prevista demolició del monòlit fou comentada entre els veïns de la plaça. He sentit a dir de tot, des dels que nestaven plenament a favor d'ambdós mesures, i els que no trobaven bé de cap de les maneres que es treguessin els dos elements, placa i monòlit. En aquest segon cas, argumentaven que els blocs d'habitatges foren edificats durant la dictadura franquista i que suprimint aquells elements identificadors era voler amagar la realitat històrica, i que al cap i a la fi, l'existència dels edificis en seria essent una evidència; fins i tot, en alguns dels casos s'arribava a afirmar de forma irònica que si la intenció era esborrar tot allò que recordés el franquisme, pel mateix raonament potser caldria enderrocar els blocs també.

Certament, els blocs, com altres edificacions del notres poble construïdes durant els anys 50, 60 i 70 foren construïts durant el franquisme. Això no hi ha dubte i així quedarà sempre per a la història. L'altra, però, és que els seus símbols romanguin incòlumes en els espais públics. Perquè, sí, reitero, els edificis foren elevats sota el règim de Franco, sens dubte. Però prèviament no està de més recordar que durant la guerra que ell mateix i els seus partidaris endegaren, van arrasar tot el territori. Què menys que després d'aquesta destrucció es dediquessin a reconstruir i edificar de nou! Per tant, no cal que la simbologia d'un període ignominiós resti encara a la vista, no s'ho mereixen. Ja n'hi ha prou amb què els arxius i els llibres d'història ens testimoniïn qui va ser l'autor de segons quines coses.

No em refereixo a una consulta com la que efectua l'Ajuntament de Barcelona als veïns implicats, però no hagués estat de més que les dos institucions implicades, ADIGSA i el consistori flixenc, haguessin estat més explícites al respecte de les seues intencions pel que fa a la retirada de la placa i el monòlit, respectivament, com a mínim de cara al veïnatge de l'indret. Però no cal donar-li més voltes. Deixant de banda la destinació d'aquests elements un cop trets del seu lloc (una altra qüestió a tractar més endavant), ja està bé que s'hagi fet d'una vegada. No s'ha d'oblidar què fou i representà el règim de Franco. Però cal recordar-lo dins els espais i els mitjans que pertoca fer-ho, i no enmig del paisatge urbà on la presència física dels seus símbols és un insult a la memòria.

RECORDS PER A DOS GRANS PERSONES QUE ENS HAN DEIXAT

A pocs dies de l'inici de l'estiu em colpí força la notícia del decés de dos persones especialment apreciades per mi: Montserrat Vicens Reig i Josep Cervelló Rius. Tres dies de diferència es portaren. Montserrat Vicens morí a Solsona el dia 26 de juny. Josep Cervelló, a Barcelona, el 29. Les circumstàncies, però, van fer que me n'assabentés el mateix dia, amb poques hores de diferència.

Montserrat Vicens Reig, l'entranyable señorita Montse, com molts i moltes sabreu, exercí de mestra al parvulari de la Colònia Fàbrica, comptant amb el suport i la col·laboració en la tasca docent de Rosita Tarragó Garciapons. Montserrat Vicens era de Solsona. No sé exactament quan començà a impartir el seu mestratge, imagino que devia ser cap a inicis dels anys seixanta i el finalitzà a mitjans dels anys noranta (sento no poder precisar més aquestes dades). Els dies laborables, mentre estava a Flix, residia al casino. De fet, era comú (i ho és encara si no vaig errat) que tots els tècnics solters, empleats per l'electroquímica, visquessin en aquell edifici singular del barri. Per a la Montserrat Vicens era, a més, un lloc ideal: el parvulari estava just a l'altre costat de carrer del casino. De fet, tots els infants que esperàvem al seua arribada a les 9 del matí o a les 3 de la tarda, romaníem expectants tot mirant l'entrada del casino, i quan ella apareixia sortint per la porta de la residència, iniciàvem el nostre cor de rebuda amb la cantarella "La señorita Moooontseeee!", repetint-ho les vegades que convingués, fins que arribava, es feia posar en fila i entràvem dins el parvulari. Fou allí on jo, com tants d'altres, vam aprendre a llegir i escriure (encara recordo els Amiguitos, els quaderns de mostres i els propis exercicis d'escriptura que ens posava a la llibreta), a comptar i a sumar, les primeres nocions de coneixements generals (amb El Parvulito, de l'Editorial Alvarez) i fins i tot unes nocions d'anglès. Com és comú en un parvulari, les cançons infantils també formaren part de les activitats que realitzàvem (algunes en català), i tanmateix les manualitats. A la primavera, com altres infants, solia portar-li un ram del flors collides al meu jardí, i que rebia amb gran goig. Una de les qualitats de la Montserrat Vicens era el seu bon caràcter, amb un somriure gairebé sempre present al seu rostre. Quan vaig acabar els pàrvuls, la relació amb la señorita Montse continuà, tot i que la veia en comptades ocasions. Quan uns anys després vaig fer la primera comunió, als pocs dies va cridar-me i m'obsequià una capsa de bombons (encara conservo la capsa!). No cal dir que les trobades es van anar fent més esporàdiques. Una d'aquestes, i probablement l'última, fou a l'estació de tren de Flix. Allí em revelà alguns dels seus mètodes per conduir les classes i com ens distribuïa estratègicament perquè tothom en pogués treure més rendiment dels seus ensenyaments. I com deia, probablement fou aquella l'última ocasió que vaig veure-la, deu fer cosa d'uns deu anys, si fa no fa.

Josep Cervelló Rius, lo tiet Josep, va nàixer a Flix el 29 d'octubre de 1917. Féu els seus estudis superiors de química a Saragossa. Segons les dades que disposo, ingressà a l'electroquímica l'1 de maig de 1940. L'1 de març de 1949 ascendia a tècnic cap i l'1 de juliol de 1970 es convertia en el primer (i fins ara únic) director de la fàbrica nascut a Flix, com molt bé ens recordava Pere Muñoz al seu bloc. El 31 d'octubre de 1981 es jubilà i es traslladà a viure a Barcelona. Casat amb Paula Collazos Aguilà (la tieta Paula), el matrimoni tingué tres fills, Josep, Assumpció i Teresa. Ell i la seua muler eren dels familiars amb qui sempre van mantindre una relació força estreta. Força diumenges, després de la missa d'11 a la capella del barri, amb el meu pare anàvem a visitar els tiets, i fixa era la visita del dia de reis per anar buscar el regal que a casa seua m'havien portat (la tieta Paula és la meua padrina). Ja, més gran, vaig poder gaudir de la seua conversa tant a les visites que de tant en tant els tiets ens feien a casa meua, a Flix, o a les estades que vaig fer més d'una vegada al seu domicili a Barcelona, on sempre vaig ser ben rebut i acollit. També era prou coneguda la seua afició a l'esport, sobretot al tennis, que practicà des de ben jove fins fa no massa anys. Quan jugava a les pistes del barri (llavors no n'hi havia d'altres), a prop d'on vivia jo, tot i no veure'l ja es feia notar sobretot quan algú fallava alguna sacada i pronunciava un "no!" amb un to força peculiar. La vida va anar transcorrent, i l'arribada dels néts fou sens dubte un dels esdeveniments que més satisfacció li comportà: la Neus, el Jordi, la Laia i la Meritxell. Però aquest pas inexorable del temps també li començà a passar factura amb més d'un ensurt que li comportà l'atenció hospitalària. Tanmateix, les seues visites a Flix van començar a disminuir, limitant-se a compromisos importants i si la salut li permetia. No obstant, el contacte mai s'aturà, ja que esporàdicament des de casa ens hi posàvem en contacte per telèfon, com a mínim per Nadal i per Sant Josep.

Fa dos setmanes, seria dimecres o dijous que la meua mare em comunicava que l'havia trucat la Josefina, la muller del meu cosí Josep, informant-la que lo tiet Josep estava ingressat i molt greu, i que molt probablment no se'n sortiria aquesta vegada. Van ser uns dies d'espera de què la fatídica notícia arribés un moment o altre. Entremig, el dissabte dia 29 de juny, cap a mitja tarda, mentre em trobava manejant l'ordinador, la meua mare s'aproximà explicant-me que li havien dit una cosa que em faria molt de pesar: feia pocs dies havia mort la señorita Montse (el dia 26 de juny, com m'aclarí dies després la Rosita Tarragó). Certament fou una notícia que em va commoure, tant per l'apreci com pel que representà la Montserrat Vicens en la meua infantesa. No obstant seguíem esperant que arribessin noves de Barcelona. A la nit, al voltant de les 10 vaig trucar a casa dels tiets, sabedor que alguns dels meus cosins hi pernoctaven aquells dies. Va contestar-me la Laia, la filla de Josep i Josefina. "Com està el teu avi?", vaig preguntar-li. Amb veu entristida va donar-me una resposta breu i contundent: "Ha mort!".

Señorita Montse i tiet Josep, per tot el que heu sigut i heu representat per a mi, no podia estar-me sense dedicar-vos unes sentides paraules de record.