INCOMPATIBILITATS COMPATIBLES

Fa unes setmanes es produïa la mort en accident de trànsit del líder ultradretà austriac i xenòfob Jörg Haider. Com una mena de culebrot de tensió in crescendo, al llarg dels dies que seguiren el tràgic succés, ens anàvem assabentant de les circunstàncies que envoltaren el decés d'aquest polític inefable. Primer, la seua participació en una festa aquella mateixa nit de l'accident, cosa que feia preveure el que es va saber després: l'alta taxa d'alcoholèmia que es detectà en l'analítica post mortem. Després es divulgà l'última vegada que se'l va veure en públic, fou prenent unes copes en un local gai, amb el consegüent revol que comportà aquesta notícia. I si no n'hi havia prou, faltava la cirereta que coronà tot l'afer, aportada pel número dos del seu partit polític (l'Aliança per al Futur d'Àustria, BZÖ, segons les sigles en alemany), Stefan Petzner: enmig d'una entrevista, revelà que tots dos havien mantingut una relació que anava molt més enllà de l'amistat. A partir d'aquí, a part de la fulminant destitució de Petzner com a dirigent del partit, com una mena d'explosió van anar sorgint altres dades al voltant de Haider: que la seua homosexualitat era un secret a veus, que la seua relació amb Stefan Petzner era consentida per la seua muller, que la mateixa nit havia mantingut una forta discussió amb el seu amant, que el motiu d'aquesta fou per una infidelitat de Haider (amb un altre, és clar!), que hi ha la sospita que en la beguda que prengué abans de l'accident se li subministrés un somnífer (entraríem ja dins de l'assassinat, de confirmar-se), etc.

Al marge de tot aquest conjunt de detalls esmentats, un cosa sorprengué a primera vista: que un líder ultradretà fos obertament gai, quan les formacions d'aquest espectre polític, en general, sempre s'han manifestat contra tot allò relacionat amb l'homosexualitat, fins i tot de forma violenta. Ignorant si féu alguna manifestació al respecte, el cert és que Jörg Haider apareixia davant del públic com un pare de família exemplar, imatge que estava ben allunyada de la realitat de la seua vida privada. Per tant, no és estrany l'escàndol que ha produït que sortís a la llum tot plegat. No obstant, aquesta vinculació entre ultradreta i homosexualitat no representa un cas únic, sinó que hi hagut precedents i de fet és un fenomen que té, en el fons, la seua realitat d'ésser.

Primer, cal tenir en compte que l'univers homosexual, i el dels gais en particular, és força més variat que la idea estereotipada i paradigmàtica més estesa del gai efeminat i esbojarrat. Dins aquest mundillo hi ha diversos grups, castes fins i tot m'atreveria a dir (al marge de les diverses tribus: bear, leather, etc), i en conseqüència diferents opinions i formes de viure i assumir l'homosexualitat, des d'aquells que són partidaris de la plena normalització i visualització del fet homosexual dins la societat, fins els que, per dir-ho d'alguna manera, tant els hi fot tot, preferint restar al marge de la resta de la comunitat. Al mateix temps, aquestes diferències també es reflecteixen en discriminacions i enfrontaments (dialèctics, aquests). N'hi ha, per exemple, que no volen saber-ne res dels efeminats, dels que tenen pluma, com és diu en l'argot, per no anar allò amb ells i no voler-s'hi identicar de cap de les maneres. Com també hi ha els que són obertament homosexuals, viuen i practiquen la seua sexualitat com a tals, però assumeixen la seua condició com quelcom excepcional, i no són partidaris, entre altres assumptes, del matrimoni entre persones del mateix sexe. I més...

Per altra banda, com deia més amunt, no és un fet anecdòtic l'homosexualitat d'alguns dirigents de grups d'extrema dreta. En general, aquestes formacions polítiques tendeixen cap una exacerbació i exaltació de la masculinitat, que molts cops els vincles que s'estableixen entre alguns dels seus membres van més enllà de la simple camarederia. Fins i tot, aquestes relacions s'han arribat a plasmar en el pla ideològic: en els antecedents del nazisme, alguns teoritzadors de la superioritat de la raça ària, ho feren palès de forma explícita en els seus escrits. Al marge, és coneguda l'homosexualitat de diversos dirigents nazis. Obertament ho era el cap de les SA, Ernst Roehm, assassinat en l'anomenada nit dels ganivets llargs (per cert, mentre participava en una festeta gai junt amb altres membres dels cossos d'assalt, episodi que Visconti recreà a La caduta degli dei). L'historiador alemany Lothar Machtan fa uns anys plantejava la hipòtesi de la suposada homosexualitat del mateix Adolf Hitler i el que hagués pogut influir aquesta circumstància en determinades actuacions del genocida nazi (El secreto de Hitler, 2000). Al marge, el mateix Mactan ens aportava dades sobre altres capitostos i personatges nazis com a mínim sospitosos de ser homosexuals: Herman Göring, Rudolf Hess (freulan Hess), Albert Speer, Baldur von Schirach, etc. Darrerament, hi ha estudis que apunten en el mateix sentit pel que fa al criminal cap de les SS, Heinrich Himmler. Pel que sembla, aquesta relació entre nazisme i homosexualitat era tal, que quan els nazis assoliren el poder a Alemanya, les comunitats gais d'aquell país ho reberen com una notícia positiva, com si el nou règim obriria un nou període de tolerància. Com se sap, la realitat fou molt diferent: una vegada al poder els nazis reprimiren amb contundència l'homosexualitat i no van ser pocs els que feren cap als camps d'extermini a causa de la seua orientació sexual. Contradicció, hipocresia o diferents maneres d'enfocar l'homosexualitat?

No fa massa anys hi ha hagut altres casos de dirigents ultradretans gais. A Alemanya el líder neonazi durant el anys vuitanta Michael Kühnen, no ocultava la seua homosexualitat, cosa que provocava la indignació de correligionaris més grans. Kühnen moriria prematurament el 1991 amb 36 anys, víctima dels efectes d'haver contret la sida. També fou conegut el cas del dirigent xenòfob neerlandès Pym Fortuyn, assassinat el 2002 enmig d'una campanya electoral (unes eleccions on la seua formació, la Llista Fortuyn aconseguí molts bons resultats). Fortuyn era gai, tot i que val a dir que als Països Baixos l'orientació sexual de les persones no és un tema que importi; de fet és un estat que està a anys llum respecte d'altres pel que fa a la tolerància envers l'homosexualitat.

En definitiva, el cas de Haider (i Petzner) no representa cap rara avis dins la ultradreta, tot i que per a alguns pugui tractar-se d'un vincle incompatible, tenint en compte l'homofòbia manifestada per alguns dirigents d'aquest espectre polític (cas de le Pen, per exemple o els ultradretans espanyols). No obstant, no serà la condició d'homosexuals el que faci criticables ni a Haider ni a tot el llistat de dirigents que s'han anat esmentant, ni molt menys. Més aviat és la ideologia que han fet gala la qüestió que els converteix en objecte de rebuig.

UN NOU SERVEI GRATUÏT DE "LA VANGUARDIA"

Una de les bones notícies d'avui ha estat que la pàgina web de La Vanguardia ofereix el seu servei d'hemeroteca digital de forma totalment gratuïta (fins ara, era de pagament). D'aquesta forma, es poden consultar tots els exemplars digitalitzats d'aquest diari, desde el núm. 1, publicat l'1 de febrer de 1881, fins els nostres dies. Compta amb un cercador que permet fer consultes per data, paraules clau i tendències (continguts). També possibilita que els resultats puguin ordenar-se per rellevància, o per data ascendent o descendent. L'únic handicap detectat és que en fer la recerca per paraules clau, el cercador es basa en el contingut dels textos reproduïts digitalment, i molts cops no els interpreta correctament, cosa que pot comportar que determinades notícies no surtin relacionades en els resultats. Amb tot, cal felicitar i agrair a aquest influent diari aquesta iniciativa de posar a l'abast del públic en general el seu important fons d'hemeroteca a través de la xarxa sense cap dispendi.

Com no podia ser menys, una de les primeres consultes realitzades ha estat buscar notícies relacionades amb Flix. Un cop feta la consulta, a data d'avui ha donat un resultat de 9.613 entrades. La més antiga és del 7 de maig de 1881, de poca rellevància, ja que es tracta d'una nota remesa per l'administració de correus de Barcelona amb una llista de trameses retingudes per no estar franquejades (entre elles la d'un tal José Bagés, de Flix). La següent notícia referent al nostre poble és del 31 d'octubre de 1881, encabida entre les pàgines 5 i 6 d'aquell exemplar (6.049 i 6.050, realment) i que fan referència a l'existència de vacants de titulars a diverses escoles de la demarcació tarragonina, entre elles la de Flix, i que us reprodueixo (cliqueu-hi damunt per ampliar-la).

NO SÉ SI TÉ RES A VEURE, PERÒ...

Estem prou assabentats a través dels mitjans que ens trobem subemergits en una greu crisi econòmica. No entraré en detalls sobre l'assumpte perquè, primer, l'economia pura i dura és un tema que, reconec, no domino massa i se m'escapen no pocs conceptes cosa que el fa per a mi un terreny lliscós; i segon, no cal repetir el que altres han dit i amb més arguments i coneixement sobre la qüestió. Poc a afegir, doncs, a aquest embolic financer que fa trontollar l'economia mundial i que, ara per ara, els pronòstics ja no per als propers mesos, sinó fins i tot els anys que vénen (així, en plural) siguin foscos a tots els nivells.

El focus, com és conegut, ha estat el desgavell produït per les hipotèques sub prime dels EUA i tot el que s'ha generat a continuació com una mena d'efecte dòmino. Res a dir d'allò que s'han encarregat d'explicar-nos els experts econòmics. No obstant hi ha un fet, i també relacionat amb els EUA que no sé fins a quin punt podria tindre res a veure amb l'esclat de l'actual crisi i que ningú no anomena (almenys, no ho he constat que es faci directament en cap escrit que he llegit fins ara): la intervenció a Irak i tota la sangonera inversora que li ha comportat (a part de la humana).

Són ja més de cinc anys d'intervenció i ocupació del territori iraquià. I els fruits no poden haver estat més decebedors. Certament que s'ha aconseguit posar fre a la intensitat de les accions de la insurgència, però a costa d'ubicar-hi més efectius militars per part dels EUA. Fre a la intensitat, però no pas s'han aturat els atemptats, a més que la situació dista de ser estable, essent l'últim episodi un nou conat de rebel·lió ciutadana protagonitzada pels seguidors del líder xiïta Moqtada al-Sadr contra el manteniment de la presència de les tropes nordamericanes. És a dir, allò que havia de ser el paradigma de la democratització dels països àrabs i musulmans, ha esdevingut un desastre majúscul. Al mateix temps, Irak estava destinat a convertir-se en un lloc de negoci i de prometedores inversions per als països ocupants. No cal anar més lluny en aquest aspecte: les autoritats de l'Estat espanyol de llavors (del PP aznarista, com es recordarà) ho qualifcaren d'oportunitat històrica per a l'economia espanyola. El mateix BOE (sí, sí! el BOE, el Boletín Oficial del Estado) quan encara l'ocupació era recent, va publicar anuncis convocant concursos per a tot aquell personal funcionarial que volgués traslladar-se a Irak i amb bons incentius, senyal inequívoca de que s'esperava treure'n profit de la presència espanyola.

Però finalment ni de bon tros ha estat ni un paradís democràtic i estable ni una font de riquesa (tret d'aquells que hagin fet el seu negoci, que sempre n'hi ha enmig de les adversitats, com també n'hi haurà que s'enriquiran amb l'actual crisi). Per als EUA sens dubte que ha representat un forat negre que ha fagocitat innombrables quantitats de diner perdut sense que se n'hagi aconseguit un benefici apreciable, a banda de les pèrdues humanes ocasionades. Quin haurà estat l'impacte del desastre d'Irak sobre l'economia nordamericana i si ha afectat tot plegat d'alguna manera en la generació de la crisi econòmica actual? De moment ens hem de quedar amb l'aspecte financer de la crisi com a causa principal, tot i que no m'estranyaria de què el pou sense fons iraquià també n'hagués influït. Potser m'equivoqui (ja he dit que l'economia no és el meu fort), però m'agradaria que si algú en sabés alguna cosa al respecte m'ho confirmés, com també se m'indiqués que estic vinculant qüestions que no tenen cap relació. A saber...

I PER QUÈ A L'ESTACIÓ DE FLIX NO?

Ja és ben coneguda la polèmica sorgida aquests darrers mesos a l'entorn de la reducció o la supressió del personal de les estacions de ferrocarril d'Ascó, Riba-roja i Flix. No tractaré aquesta qüestió més enllà de donar el meu suport a què es mantinguin els serveis que presten aquestes infraestructures a les nostres poblacions i les del territori.

Sí, però, voldria fer esment d'un tema i que sols afecta l'estació de Flix de les quatre que hi ha a la comarca. Les andanes tenen poca alçada, cosa que dificulta l'accés als trens, o a l'inrevés, baixar a les andanes des dels vagons. Problema que s'agreuja per a les persones amb dificultats de mobilitat, com les persones grans, els infants i els que pateixen alguna minusvalua, a més de l'inconvenient quan es du equipatge.

Des de fa ja molts anys, a l'estació d'Ascó ja es va fer l'obra pertinent per elevar l'alçada de les andanes. No fa massa, també se n'habilità almenys una a la de Móra la Nova. Conec un i altre cas des fa temps, doncs gairebé que he utilitzat el tren he anat en direcció Barcelona i ho he pogut comprovar que és així. Rarament utilitzo el ferrocarril per viatjar en direcció Saragossa, però casualment ho vaig fer aquest estiu passat. I vet aquí la meua sopresa: a l'estació de Riba-roja també s'han arranjat les andanes elevant la seua alçada.

Conclusió: l'estació de ferrocarril de Flix és l'única de les quatre de la Ribera d'Ebre que no disposa d'almenys una andana elevada per permetre amb condicions l'accés als trens de viatgers. Si tenim en compte que, després de la de Móra la Nova, és la que compta amb més moviment de passatgers, la dada no deixa de ser vergonyosa. Potser caldria veure a quina administració compet solucionar aquesta mancança, tot i que ara mateix ignoro si s'està actuant en aquest sentit (tant de bo fos així, malgrat que ja aniríem amb retard). A la reivindicació sobre el manteniment dels serveis de ferrocarril, els habitants de Flix valdria la pena que hi afegíssim el de l'elevació de les andanes, qüestió prou seriosa que mereix la deguda atenció.