VANITAT PERVERSA

- Roberto, què és un home sense carrera i amb pistola?

- Un imbècil amb pistola.

- Molt bé. I un home amb carrera i sense pistola?

- Un imbècil amb carrera.

- Molt bé. I un home amb carrera i amb pistola?

- Un home, pare!

- Molt bé, Robertino!

Aquest és un dels diversos dels diàlegs transcrits per Roberto Saviano a la seua obra -i autèntic best-seller- Gomorra, un retrat descarnat de la Carmorra napolitana, una de les organitzacions delictives més perilloses de les existents a l'actualitat. Els protagonistes del diàleg són el mateix autor i el seu pare (metge de professió); fou sotmès a l'aprenentatge d'aquest catecisme (així mateix ho diu) quan sols tenia dotze anys poc després d'haver-lo ensinistrat a disparar amb armes de foc. Un exemple sinistre de la mentalitat i de l'ambient força generalitzat al territori napolità. Saviano -amenaçat de mort per la Camorra després de la publicació del llibre-, aporta altres testimonis d'infants, com aquell que li va manifestar orgullosament que la seua aspiració en aquesta vida és assolir una carrera universitària, esdevenir un cap del Sistema (així anomenen la Camorra els seus membres), enriquir-se, casar-se amb una dona força atractiva, manifestant finalment que seria per a ell tot un honor morir jove per trets d'arma de foc.

Els clans camorristes, com reflecteix Saviano, exerceixen un poder delictiu sobre Nàpols i poblacions properes. Controlen tot tipus de negocis, des de petits comerços, indústries i conreus agrícoles, fins al tràfic internacional de drogues, de falsificacions (impecables) de roba de grans marques (amb les consegüents cadenes de venda dins i fora d'Itàlia), i d'armament. També disposen sota el seu control l'eliminació de residus industrials; sota una aparença legal i incomplint tota normativa pel que fa a seguretat, estan omplint grans àrees del centre i sud d'Itàlia de deixalles tòxiques procedents de les indústries del nord, amb les conseqüents i nefastes repercusions mediambientals. Els seus contactes amb el poder polític es fa efectiu sobretot amb governs municipals del territori napolità, cosa que els permet assolir, entre altres, contractacions d'obres o els permisos pertinents per a les seues pròpies construccions; de fet, el sector immobiliari és també un dels seus principals negocis. Si aquí representa una notícia excepcional la dissolució d'un ajuntament per trames de corrupció (com succeí a Marbella), a la zona de domini de la Camorra és un fet usual tan aviat es descobreix la connivència entre els consistoris i els camorristes.

El seu poder i influència fa que també contacti amb altres organitzacions delictives. A Itàlia té relacions amb la Màfia (la Cosa Nostra) i l'ndragheta calabresa. De l'estranger, ha establert vincles amb les màfies xineses, les russes i altres països de l'Europa de l'Est, amb traficants de drogues colombians, entre altres. Saviano revela que, fins i tot, han arribat a proporiconar armes a l'ETA a canvi de què aquesta els facilités contactes amb les guerrilles colombianes (amb l'interès de poder aconseguir suministrament de cocaïna). De fet, la Camorra, fora del territori italià ha aconseguit implantar-se i dur a terme els seus negocis a diversos països, entre ells Espanya, on s'estenen al llarg de la costa mediterrània (Barcelona és un dels principals llocs), arribant també els seus tentacles a Madrid.

L'autor de Gomorra també ens fa cinc cèntims de la trama organitzativa del Sistema. Per un costat, hi ha una estructura horitzontal, que fa que parlem de cartels. Hi ha diversos clans, cadascun dels quals té sota el seu control un determinat negoci o negocis i sobre un territori concret. Dins de cada clan hi ha, per la seua part, una estructura vertical, que va des dels esgraons inferiors, on podem trobar persones que, tot i no pertànyer al Sistema pròpiament dit, treballen per a ell, fins arribar als caps, havent enmig de tot aquest trajecte una gradació on cadascú té la seua funció. En principi sembla que tot estigui ben marcat, però no és tal. I és a partir dels desequilibris que es produeixen dins d'aquest esquema quan sorgeixen els enfrontaments i quan apareix l'aspecte més tenebrós de la Camorra: l'extremada violència amb la qual actuen els seus membres. Sigui perquè un clan ha tingut la gosadia d'actuar en territori d'una altre, sigui perquè un col·laborador d'un cap s'hagi volgut independitzar i esdevenir ell mateix cap, són motius suficients perquè es desfermi una guerra despiatada entre camorristes. Saviano ens ofereix xifres que donen fins a centenars de morts en una mateix any que han estat assassinats a causa dels enfrontaments interns del Sistema. I fins i tot en la forma d'assassinar es té en compte l'esgraó que ocupa la víctima: un simple tret al cap per als integrants d'esglaons inferiors. En canvi, un gran nombre de bales disparades sobre un cos són indicadors de què la persona morta ocupava un esglaó elevat dins el seu clan. També hi ha penes especials per als traïdors i els confidents. En aquests casos, la víctima és sotmesa a brutals i sàdiques tortures fins arribar al cop de gràcia que li provoca el decés definitiu. No cal dir que al punt de mira de la Camorra hi ha també, quan escau, els membres de les forces de seguretat, de l'administració de justícia, autoritats polítiques, periodistes, membres de l'Església... en definitva tota aquella persona que pugui representar un obstacle per a la seua activitat.

Això que he exposat no són més que unes poques pinzellades que es poden extreure de Gomorra, amb la sensació d'esgarrifança que provoca el fet de què tot plegat són fets reals. I per què tanta activitat delictiva i tanta brutalitat? Com es pot desprendre després de la lectura de Roberto Saviano, al rerafons de tot sols hi ha la mera ànsia de gaudir de poder i ser respectat, sentiment que va des dels caps fins a tota la gradació de subalterns que els segueixen. Simple vanitat personal. Però vanitat molt i molt perversa.

"AUNQUE LA MONA SE VISTA DE SEDA...

... mona se queda"

GAZPROM

"Este gas natural a que nos referimos está en una región casi inaccesible, y a profundidades muy grandes. La Unión Soviética no disposne de las técnicas necesarias para perforar los pozos, ni tampoco para construir unos gasoductos para transportar aquel gas a sus eventuales clientes europeos. El coste de la operación se calcula en cerca de veinte mil millones de dólares, y necesita, también, los técnicos indispensables para hacerla efectiva. En plena rivalidad política, y cuando parace que nos encontramos antes una situación de guerra, Moscú continúa sus negociaciones con un grupo de bancos de la Alemania Federal, Francia, Italia, Austria, Bélgica, Suiza y Holanda para que abran los créditos necesarios y pide a los Estados Unidos la ayuda técnica para perforar los pozos y construir este gasoducto que tendría más de cinco mil kilómetros de longitud. Se trata de la empresa industrial más fabulosa de nuestros tiempos que tendría que ser ejecutqada por la técnica occidental y por los créditos de los bancos capitalistas."Rusia pagaría aquellos créditos con gas natural, del que están tan necesitados los países occidentales. Se ha llegado a un acuerdo y el gas natural soviético llegará a sus países acreedores. Se trataría de una operación extraordinariamente peligrosa contra la cual pone en guardia la revista inglesa The Economist en un artículo exhaustivo. Recuerda el prestigioso magazine que cuando Yugoslavia se separó de la Unión Soviética el año 1948, lo primero que hizo Stalin fue cortarle la espita del gas natural que recibía y lo mismo se repitió en 1961 cuando la pequeña Albania rompió con Rusia y cuando China se separó de la Unión Soviética en 1962.[...]

"Lenin, auténtico jefe de la revolución comunista, y creador de sus principios ideológicos básicos, dijo cínicamente que en determinadas circunstancias los "capitalistas comprarían a Rusia la soga con la que serían colgados". Aquella frase metafórica pordía convertirse en una terrible realidad si, en efecto, los países de Occidente hicieran posible con su crédito y con su técnica construir aquella inmensa red de distribución de gas natural que equivaldría a la hegemonía económica de la Unión Soviética en Europa."

(Jaume Miravitlles, "¿Caeremos en la trampa? La soga de Lenin", La Vanguardia, 22 de març de 1981, p. 19)

El fragment de l'article reproduït, com es pot comprovar respon a un context sociopolític força diferent a l'actual, fruit d'un dels períodes més crus de l'anomenada Guerra Freda, amb l'alarmisme i la suspicàcia (a vegades exagerats) que despertava qualsevol actuació de la Unió Soviètica. Tot i que llavors era molt jove -15 anys-, recordo la polèmica sorgida arran de la construcció d'aquell gasoducte i la repercussió que tingué en tots els medis. Com es pot suposar, recordar-ho ve a redós de l'actual conflicte desfermat arran de la interrupció de del subministrament del gas rus. La situació es ben diferent a la de fa vint-i-set anys quan fou escrit l'article citat. La Unió Soviètica ja no existeix, però curiosament han estat les desavinences per qüestions tarifàries sobre el gas entre dos estats sorgits de la desmembració del gegant soviètic, la Federació Russa i Ucraïna, les que han provocat que els russos, com a mesura de pressió, tanquessin l'aixeta. Donada la circumstància que el territori ucraïnès és el principal lloc de pas del gasoducte que proveeix gran part dels estats europeus del gas rus, ha tingut com a conseqüència que milions de ciutadans s'hagin vist privats d'aquest combustible a l'instant en què aquest és més necessari, quan l'hivern es manifesta amb tota la seua cruesa. Tant les autoritats russes com les ucraïneses n'eren sabedores de quins efectes podria assolir aquest conflicte, i si bé els russos han estat els responsables de tallar el subministrament, els ucraïnesos tampoc han seguit un guió exemplar en tot l'afer. No obstant, i després de diversos intents frustrats, sembla que tots dos estats ex-soviètics ja han arribat a hores d'ara a un acord.

Abans hi hagué el temor de què els soviètics poguessin fer ús del gas com a recurs de xantatge contra els països occidentals. No va arribar a donar-se el cas. En canvi, ha estat la Rússia post-soviètica la que, fruit d'un conflicte amb la seua veïna Ucraïna, la que ha fet ús d'aquest mètode. I en les actuals circumstàncies en les quals la Federació Russa d'uns mesos ençà i de forma progressiva no ha parat de fer de demostracions de força, reivindicant-se com a potència a tenir en compte, ja no sols en el seu espai geopolític immediat, sinó també a nivell mundial, aquest tancament d'aixeta caldria circumscriure'l en aquest context, d'allí fins on és capaç d'arribar per tal de fer valdre la seua posició.

EL CEL I LA TERRA

Ja fa unes setmanes que es va anunciar que dos autobusos metropolitans de Barcelona lluirien a partir del 12 de gener el missatge "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida", fent-se ressò d'una campanya que amb força èxit s'ha dut a terme a diverses ciutats del Regne Unit. En el cas de de la Ciutat Comtal, l'entitat impulsora ha estat la Unió d'Ateus i Lliurepensadors de Catalunya, i sembla ser que també s'estendrà a Madrid i a València. Tot i no haver-se iniciat, la campanya ja ha començat a tenir resposta per part de grups confessionals per tal de contrarestar-la.

No entraré a valorar la citada campanya ni tot el rebombori que ha comportat, ni a debatre sobre l'existència de Déu. Sols una cosa diré en relació amb el tema: d'existir Déu, espero que no sigui el que prediquen els ultres cristians, els radicals islamistes, els jueus ortodoxos i tots aquells que en el seu ideari destil·len odi, discriminació i intolerància.