EFECTE DÒMINO

Ja la tenim aquí! Si fins ara s'havia manifestat de forma gairebé soterrada al nostre poble, la crisi finalment ha aparegut i pegant allí on fa més mal: a la fàbrica electroquímica. La notícia de què Ercros vol endegar un procés d'acomiadaments, colpejant especialment el complex de Flix (51 directes, i 24 temporals), amb el tancament definitiu de la planta del cloroform i el temporal de l'electròlisi certament ha estat una pèssima notícia. Tot esperant a veure com evoluciona aquest tema, amb les negociacions que s'establiran amb els representants sindicals i amb la intervenció de les autoritats polítiques, la situació no augura un futur massa positiu.

Sabem perfectament que la fàbrica electroquímica segueix representant la principal activitat econòmica de Flix i com hem pogut anar comprovant durant els darrers anys, qualsevol qüestió que l'afecti, acaba repercutint a la resta de la població. Als anys 90 ja es va notar com la dràstica reducció de personal fou un dels principals factors de la forta davallada demogràfica experimentada (gairebé la pèrdua 1.000 habitants en una dècada), i com aquesta es féu notar en altres sectors (comerç, entitats, etc.). Deixant de banda posar-nos a lamentar i analitzar que, tot i els ensurts, possiblement s'hagi badat massa durant molt de temps, cal veure quin pot ser el panorama que es presenta.

De moment la intenció de l'empresa és dur a terme una reducció de 75 persones, entre acomiadaments directes i temporals. Sí, parlem de persones, però caldria fer-ho també de famílies, per tant multipliquem aquesta xifra per 3 (tenint en compte que dins la xifra poden haver solters, però també famílies de 4 o més membres), i ens anem a què les persones afectades pels acomiadaments són unes 225. Tenim així un col·lectiu que, mentre no s'aclareixi la situació laboral de la persona (o persones) afectada per l'acomiadament, se n'estarà de moltes despeses. Si l'actual crisi ja ha afectat el comerç en general per l'adopció d'actituds de prudència i moderació en el consum, un grup de persones que de sobte ha d'afrontar la situació d'atur i pèrdua de poder adquisitiu, incrementarà més aquesta tendència a l'estalvi. Per tant, el teixit comercial local serà un dels que sofrirà la nova situació generada.

L'amic Marià Hierro, comentant també en el seu bloc la nova crisi d'Ercros, fa esment als tallers locals que fan feines de manteniment a la fàbrica, siguin ocasionals o de forma periòdica. Sens dubte els seus treballadors també en seran directament afectats, al marge dels de l'empresa propietària de l'electroquímica. Tant la notícia dels acomiadaments com el del tancament de plantes haurà estat rebut per aquestes empreses locals com una gerra d'aigua freda.

L'Ajuntament de Flix pot veure's afectat? I tant i molt! Una de les principals fonts d'ingressos de l'administració local és l'impost sobre activitats econòmiques (IAE). La reducció d'activitat i de personal de l'electroquímica d'entrada repercutirà en la quantitat total que l'ajuntament rep de l'IAE, comptant a més que a la llarga, i davant un hipotètic panorama de fallida d'altres activitats econòmiques de la població i que ja hem mencionat, acabarien igualment influint en la disminució dels ingressos per aquest impost. Comptant a més que podria produir-se així mateix novament una notòria disminució demogràfica (per l'emigració de persones aturades i llurs famílies cap a altres indrets), també afecta els ingressos municipals. I les conseqüències de tot plegat per a l'ajuntament esdevindrien del tot negatius: menys capacitat per afrontar determinats serveis i les seqüeles que això generi sobre els seus empleats.

Hi ha més sectors que puguin ser afectats per la situació que esdevindrà? Potser els que més indirectament, però tenim els centres d'ensenyament, i en aquest cas depenent de la disminució de població que es pogui produir. Menys habitants en edat d'escolaritzar, menys educadors que faran falta (trasllat per aquells que són funcionaris de carrera, trasllat o finalització del servei per aquells que són interins). Si bé els centres que en sortirien menys malparats serien els d'educació obligatòria (CEIP i IES), un que rebria de debò les conseqüències és l'Escola Municipal de Música, que sí podria veure reduir de forma notòria el nombre de matriculats.

Potser el que exposo a algú li pugui resultar catastrofista. Em limito a donar possibles escenaris que poden esdevenir i els quals es desenvoluparien cadascun en intensitat segons l'evolució que prenguin els fets, i les oportunes accions que es prenguin per tal de mitigar els efectes (i tant de bo anés errat). Però, si ho mireu, tots els estan d'alguna manera entrellaçats. El que sí és una realitat, com feia esment a l'inici, és que la crisi ja la tenim aquí, el pervers efecte dòmino que genera ha arribat finalment a Flix. Caldrà veure en quina mesura s'expandeix i multiplica, i com diu Marià, "Ara és l'hora dels sindicats i dels polítics, que han de fer les negociacions necessàries per reduir l'impacte d'aquesta mesura (el pla d'ajustament d'Ercros); però, si cal, tot el teixit social de Flix s'ha de mobilitzar per aquest motiu."

CANTANT ELS GOJOS A LA PUNTA DEL CANÓ

L'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre (Idece) ha editat recentment unes fitxes (Vogant pel riu, deixa't portar per l'Ebre) amb itineraris dirigits sobretot a tots aquells que estiguin interssats en navegar pel riu en canoa o en piragua. La presentació és impecable: un estoig amb les catorze fitxes, impreses a dos cares i seguint el mateix esquema: un plànol de l'itinerari pertinent a l'anvers amb tot tipus d'indicacions, i la relació de punts d'interès al revers amb un seguit de precaucions per als navegants. Completa el pack un plànol desplegable amb la totalitat del recorregut, una funda de plàstic per poder protegir la fitxa quan s'utilitzi in situ i un llibret (Guia de rutes) que va explicant detalls de cadascun dels punts dels diversos itineraris, dóna consells de navegació, regles de seguretat, etc. Tot en català i en castellà i a tot color. Fins aquí tot bonic i preciós, perfecte... fins que un comença a parar en detalls.

Com no podia ser menys, el primer cop d'ull va anar cap a la fitxa núm. 2, que parla de la Reserva Natural de Sebes. I, ai!, allí comencen a sorgir les pífies. La més sonora, la que ubica l'ermita del Remei a la marge dreta del riu (és a dir, al costat del poble), en un indret si fa no fa, que ben bé podríem situar-hi la Punta del Canó (o la casa de l'alcalde Pere Muñoz, com alguns han dit i que també podria ser així). L'altra relliscada és la d'indicar a la vora de l'Ebre tocant de Sebes com a zona de pesca, quan només cal passejar-se pel camí de la reserva al costat del pantà i es podran visualitzar el seguit de senyals que prohibeixen aquesta activitat en tot aquell trajecte. I quan es llegeix el text pertinent que hi ha a la Guia de rutes, l'inici del paràgraf corresponent a descriure el complex químic no té pèrdua:

Paisatge desolador i depriment per al navegant que cerca la bellesa i la natura.

Cal reconèixer que qui ha escrit això té tota la raó. Jo mateix ho vaig poder comprovar l'ocasió en què vaig navegar en canoa per aquella zona i la visió no és precisament afalagadora, en ocasions llorda a matar. Però incloure això, aquests epítets, en un llibret on el que es pretén és promocionar l'activitat nàutica per aquest tram de riu no deixa de ser desafortunat. És com voler publicitar la Tarragona turística incloent-hi, a més de tot el patrimoni cultural i les platges, la imatge inquietant de la petroquímica. No sé, potser hagués estat millor fer esment del fort contrast que representa la presència de l'electroquímica amb la natura que l'envolta, però estalviant uns qualificatius que semblen més dirigits a espantar el personal que no a atraure'l.

Confeso que no he mirat més fitxes (n'hi ha una altra de Flix, la núm. 3, dedicada al meandre), però amb aquesta ja n'he tingut suficient. Si aquesta guia hagués estat editada des de Barcelona, ja entraríem en tòpics, però el preocupant, com he dit més amunt, és que al darrere hi ha una institució del territori, l'Idece, dependent del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Simplement, vergonyós. Imagino que el representant territorial a les Terres de l'Ebre del departament, el nostre ex-alcalde, Toni Sabaté, s'haurà posat les mans al cap en comprovar que si un dia desitja tornar al seu poble a entonar els gojos del Remei, ho haurà de fer a la Punta del Canó (o al jardí de Pere) de fer cas a la informació que aporta la malaguanyada fitxa.

JORDI FONT FERRÉ

Segurament que a més d'un i a més d'una el nom de Jordi Font Ferré li sonarà poc d'entrada, per no dir no gens. És possible que despres de la visió de la fotografia que acompanya aquesta entrada la fesomia li resulti familiar. Això és possible, perquè Jordi Font acostuma a vindre amb freqüència a Flix. Casat amb la flixenca Eugènia Ribera Català (filla de Josep Ribera i Pepita Català), tot i que residents a Barcelona, és fàcil trobar-se la parella pels carrers del poble, bé algun que altre cap de setmana, o bé durant les festes més assenyalades i assistint a tot tipus d'actes. Així mateix, en alguna ocasió els he vist passejant pel pont i pel camí de Sebes, i també a l'hort familiar que hi ha als Xofars, al costat mateix de l'inici de la costa de la circumval·lació, fent alguna que altra activitat. Efectivament que un se n'adona de la seua presència si els coneix personalment. No són precisament d'aquelles persones que van als llocs amb ànim de cridar l'atenció, sinó que la seua estada per Flix, sigui pel motiu que sigui, la duen amb discreció, com qualssevol altres persones que temporalment visiten el nostre poble.

Però tornem en concret a Jordi Font, un cop conegut el seu vincle amb Flix. És oceanògraf, i pertany a l'Institut de Ciències del Mar, organisme amb seu a Barcelona i dependent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Concretament, Jordi Font està adscrit al Departament d'Oceanografia Física. Ja fa molts anys que la seua professionalitat ha estat valorada i reconeguda. Al marge, ha aparegut de tant en tant en els mitjans de comunicació (escrits i audiovisuals), sigui perquè se l'hagi requerit per comentar algun fet relacionat amb la seua especialitat, sigui perquè ell mateix o l'organisme al que està vinculat hagin estat motiu de notícia. De fet, Jordi Font, la setmana passada fou notícia. Juntament amb altres dos especialistes de Barcelona (Adriano Camps, enginyer de l'UPC i Pedro Mier, president executiu de Mier Comunicaciones, empresa dedicada a l'alta tecnologia), lidera un projecte europeu, la missió SMOS, de l'Agència Espacial Europea (ESA), i que té la finalitat d'escrutar l'humitat dels continents i la salinitat dels oceans, tema aquest últim del qual Jordi Font n'és l'investigador principal.

Valguin les pinzellades anteriors per donar a conèixer a Jordi Font. Per resumir-ho, un científic de primer ordre i enamorat del nostre poble, de Flix.

SIAU NOSTRA ADVOCADA, DEL REMEI, MARE DE DÉU

De ben segur que molts coneixereu les dos llegendes (o alguna de les dos) relacionades amb la Mare de Déu del Remei. Hi ha aquella, atribuïda iagualment a altres marededéus i sants, que explica que la imatge fou trobada en l'actual cova i que es va decidir el seu trasllat cap a un altre indret; no obstant, al dia següent del canvi d'ubicació, la imatge era trobada novament al seu lloc original, i així tantes vegades es repetí l'operació, arribant-se a la conclusió que volia romandre en aquell lloc, per la qual cosa, finalment s'optà per deixar-la a la cova i construir allí el temple pertinent. L'altra llegenda parla que la imatge es trobava originàriament a l'església de Flix, però que gairebé ningú no la venerava, i que fou un tal fra Dionís qui, en adonar-se d'aquest abandó, se l'emportà i la ubicà en en el seu lloc actual i li construí l'ermita (l'antiga). Dos realts amb un argument diferent, però amb un final comú: la Mare de Déu del Remei fa cap al mateix indret al final de cada relat, allí on desitjava romandre.

Que una ermita, una santuari o qualsevol altre tipus de lloc sagrat estigui situat en un determinat indret des de temps immemorials, ve determinat per alguna circumstància els seus descobridors consideressin que tenia alguna cosa excepcional, màgica, que feia l'indret en qüestió fos diferent, que havia estat privilegiat amb l'aportació d'algun benefici. Un dels fets més comuns sol ser la presència d'aigua. Molts d'aquests santuaris solen ubicar-se en llocs favorables a la presència del líquid element, sigui per ser zones de divisòria d'aigües, de recollida i drenatge d'aigua de pluja, de fonts i cisternes naturals o d'aigües termals. De sempre per a les comunitats humanes ha estat un bé molt apreciat i la seua disposició en uns determinats indrets que la proporcionaven en certa abundància i regularitat, de temps remots s'atribuí a aquests paratges un caràcter diferent, sobrenatural, esdevenint centres de culte. Santuaris que actualment estan sota l'advocació d'una marededéu o d'un sant, de ben segur que abans de l'era cristiana ja tinguessin aquesta consideració de llocs sagrats.

El paratge del Remei de Flix no s'escapa a aquest perfil. És un lloc de recollida i de drenatge d'aigües de pluja. La llegenda de fra Dionís parla de la seua proximitat a la Font de l'Esquetlla com la circumstància que decidí l'elecció del lloc per erigir l'ermita. No obstant, ho poso en dubte, primer perquè la distància entre els dos indrets no és precisament propera com per veure-hi un vincle. I en segon terme, perquè com he dit al començament del paràgraf, la zona del Remei és propiament un lloc de recollida d'aigües. Aquest últim Dilluns de Pasqua es va poder comprovar ben bé aquesta qualitat. Només iniciar la costa d'accés a l'ermita, ja es veia com un raig d'aigua arribava molt avall per la séquia que voreja el camí. Difícil que aquell líquid procedís del que s'escapa de les fonts de l'ermita quan algú en fa ús. Sabem prou que les pluges que han anat caent durant les últimes setmanes i sobretot durant la Setmana Santa. En arribar a la plaça de l'ermita (era Diumenge de Pasqua, prop del migdia), es veia com per les roques contínuament rajava aigua. Els que vam estar al bar de l'Orfeó a l'ermita ho vam patir això, ja que durant el dia que hi vam romandre, estiguérem contínuament acompanyats per un petit corrent d'aigua. També vaig poder observar allí mateix, en un dels bancals que hi ha al costat de la muntanya, com l'aigua es filtrava al terra, i després novament apareixia al peu del muret del bancal. Part d'aquell corrent feia cap a la plaça de l'ermita que gairebé durant tota la jornada estigué molla i entollada.

Fou una bona demostració de per què l'ermita de la Mare de Déu del Remei és al lloc es troba, i que la imatge hi fes cap per mitjans propis o per la bona voluntat d'un personatge pietós, segons les dos llegendes. Del perquè els nostres avantpassats (a saber des de quan) tingueren una especial consideració cap a aquest paratge, una profunda veneració que ha arribat fins als nostres dies.