LA BANDERA ÒRFENA

Sols en una ocasió he tingut l'oportunitat de portar, ni que fos uns metres la bandera del Remei. Fou l'últim Dilluns de Pasqua -lo dia de l'ermita: Sisco Enseñat i Ramon Descarrega van insistir en que jo l'agafés a la processó del matí, la d'anada. Així ho vaig fer -i com vaig poder!- al llarg d'un breu tram del carrer Molí, fins que un cable elèctric que anava d'una vora a l'altra em féu aturar: s'havia d'abaixar la bandera i aquella maniobra per a mi ja era massa. "Això és cosa teua, Ramon! Uf!", i li vaig tornar a Ramon Descarrega, qui la va dur fins l'autobús. El vehicle, com de costum, esperava aparcat a la cruïlla davant del pont. Entre Sisco i Ramon plegaren la bandera, la van introduir a l'autobús, i cap a l'ermita!.

Aquelles últimes setmanes havia tingut diversos contactes amb Ramon Descarrega. Des de l'Ajuntament estàvem organitzant i muntant l'exposició fotogràfica sobre Dilluns de Pasqua. Com van fer altres veïns, Ramon també va aportar fotografies del seu recull familiar. Però no sols això: també un antic pal de la bandera del Remei i uns trossos de roba que tanmateix pertanyien a una antiga ensenya d'aquesta advocació de la Mare de Déu. Sens dubte, les fotografies foren les protagonistes d'aquella exitosa exposició, però la majestuosa presència d'aquella bandera li donava més realisme i solemnitat. I tot gràcies a la bona pensada de Ramon per aportar-la, cosa que féu amb molta il·lusió.

Ramon Descarrega tenia altres aficions. Una de les més conegudes era la dels retallables, que li portà a fer alguna que altra exposició més d'una vegada. També formà part de la colla que fa uns anys vam crear l'associació Petreus, amb l'objectiu de conservar el nostre patrimoni arquitectònic i artístic, però en especial poder restaurar el Castell Nou. Certament que aquell primer intent no arribà a bon port, però al final s'ha aconseguit, i Ramon, com tots els flixencs, ha pogut gaudir que aquell somni arribés a ser una realitat.

Però si hi ha una cosa amb la qual s'ha identificat més, públicament, durant els darrers anys Ramon Descarrega, ha estat amb la bandera del Remei. Gairebé n'ha estat ell l'únic portador d'un temps cap aquí, sigui per la processó de l'Encontre Diumenge de Pasqua, les dos de Dilluns de Pasqua i la de Corpus Christi (més els trams que li pertoquessin durant la Festa de la Coronació, al setembre).

Una bandera que per un malaurat i desgraciat accident resta ara mateix òrfena del seu portador. De ben segur que algú la durà en les properes ocasions. Però el record de Ramon Decarrega, qui curosa i amorosament l'ha lluït tant de temps, i sobretot la seua imatge portant-la a la tornada de l'ermita amb el ram de boix a l'extrem -que ell delicadament havia col·locat prèviament-, romandrà inesborrable en el nostre imaginari.

"DIARI DE LA RIBERA", NOU SETMANARI COMARCAL

Aquest cap de setmana ja s'ha pogut disposar a les llibreries i quioscos de la comarca del nou setmanari comarca Diari de la Ribera. Impulsat pel grup que fa uns mesos va crear el Diari del Priorat , el primer número d'aquest mitjà dirigit a l'actualitat de la Ribera d'Ebre compta amb 40 pàgines, distribuïdes en diverses seccions: opinió, territori, esports, cultura, a més d'una pàgina de serveis, una altra d'agenda d'activitats i un còmic (The Phantom). Inclou també sengles entrevistes a la directora d'esports de la Cadena SER, Laura Martínez, a l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i al president del CERE, Albert Pujol. Essent el primer número, aporta també col·laboracions de diversos alcaldes dels pobles de la comarca -entre ells, el de Flix, Oscar Bosch-, a més del delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, el president de la Diputació, Josep Poblet, el president del Consell Comarcal, Bernat Pellissa i la subdelegada del Govern de l'Estat, Teresa Pallarès, tots ells donant la benvinguda a la nova publicació.

En aquest número 1 del Diari de la Ribera, hi ha diverses notícies que fan referècia a Flix: "Polèmica per un nou estudi sobre els efectes de la contaminació" (p. 11, ocupant tota la plana); "Finalitzen les obres dels passeig de l'Ebre" (p. 14); "La UGT anuncia noves mobilitzacions" (p. 14); "Inauguració del curs de les aules d'extensió universitària per a la gent gran" (p. 15); "La culpla va ser del bolero" (p. 36), dedicada a l'última obra representada per Flexus Teatre; i "L'exposició de Mauthausen clou amb una conferència de Sánchez Cervelló" (p. 36).

L'equip del Diari de la Ribera està encapçalat per Carles Figuerola; els responsables de cada secció són: territori, Albert Sunyol i Alfons Reig; cultura, Francesc Avilés; esports, Eduard Pino i Sandra Bertral; opinió, Toni Orensanz; reportatges, David Palacios; temps, Enric Masip; i tancament, Eva Vernet. Pel que fa a maquetació, Alexandra Bertral; disseny i direcció d'art, Arnavat - Assessors de Comunicació; i correcció, Ernest Fusté i Montsant Figuerola. Com a col·laboradors d'aquest número hi figuaren: Jaume Nolla, Jordi Soldevila, Carles Pastrana, Alèxia Amat, Roser Pros, Josep-Lluís Sotorra, Jordi Cardona, Marc Casellas, Cinta Farnós, Eduard Pino, Josep Sánchez Cervelló, Mònica Cid, Salvador Alegria, Andreu Carranza i Josep Maria Raduà.

Compta amb un disseny semblant al d'un diari tradicional i un tamany més reduït que altres mitjans, que el fa més manejable. El seu preu és d'1,50 euros.

Espero que aquesta nova experiència informativa assoleixi força acceptació i èxit. Enhorabona per la iniciativa!

"LA LIBERTAD, VALOR EN BOLSA"

"La libertad, valor en bolsa" és el títol de l'article per l'escriptor Günter Grass dins l'últim número de la revista Vanguardia Dossier, dedicada en aquesta ocasió a l'Alemanya actual (Una Alemania desacomplejada). Si bé el contingut està vinculat la realitat alemanya (i cal afegir que fou escrit per l'autor l'any 2005), hi ha uns quants paràgrafs que són aplicables, diria, a qualsevol estat democràtic, pel que fa a com el poder econòmic condiciona la política dels governs i els efectes perniciosos de les polítiques neoliberals, i més com s'ha demostrat durant la crisi present. Transcric els paràgrafs en qüestió:

[...]. Yo mantengo que nuestros representantes libremente elegidos no son ya libres al adoptar decisiones. Y lo decisivo no es la habitual disciplina del grupo parlamentario, para la que puede haber razones, sino el círculo de lobbistas e intereses diversos que limita, influye, presiona y fuerza su participación en la forma y el contenido de las leyes. Los servicios grandes o pequeños ayudan mucho. Se pasan por alto maquinaciones punibles como pecata minuta. A nadie choca ya seriamente un sistema entre tanto perfeccionado cuya práctica se alimenta de favores recíprocos.

Por consiguiente, el Parlamento no decide de forma soberana. Depende de las poderosas asociaciones económicas, bancos y consorcios, no sometidos a control democrático. De esa forma, el legislador se convierte en hazmerreir. De esa forma, el Parlamento degenera en filial de la bolsa. De esa forma se somete a la democracia al dictado de una capital mundialmente en fuga. ¿A quién puede extrañar que, cada vez más, los ciudadanos indignado, asqueados y finalmente resignados se aparten de esas maquinaciones que se manifiestan abiertamente, consideren el proceso electoral como una simple farsa y renuncien a votar? Haría falta la voluntad democrática de proteger contra la afluencia de los grupos de presión, mediante una zona prohibida. Sin embargo, ¿son nuestros parlamentarios todavía suficientemente libres para tomar una decisión que tendría que ejercer una coerción democrática radical?.

Otra vez se plantea la pregunta: ¿qué ha sido de la libertad que se nos regaló hace 60 años? ¿Vale sólo la pena como ganancia en bolsa? Nuestro mayor bien constitucional no protege ante todo derechos civiles, sino que se ha vendido al precio más bajo, para, de una forma que agrada al espíritu neoliberal del siglo, ser útil sobre todo a la economía de mercado que se autodenomina "libre". Sin embargo, ese concepto tramposo que se ha convertido en fetiche oculta sólo con dificultad el comportamiento asocial de los bancos, asociaciones industriales y especuladores bursátiles. Todos somos testigos de que, cuando se está destruyendo capital en todo el mundo, cuando las llamadas absorciones amistosas u hostiles destruyen miles de puestos de trabajo, cuando el simple anuncio de medidas de racionalización se convierte en despido de miles de trabajadores y empleados, las cotizaciones suben y todo eso se considera el precio que hay que pagar por "vivir en libertad". [...]

Las preguntas sobre responsabilidad acaban directamente en la estación ferroviaria de maniobras. Allí son aparcadas en éste o aquel apartadero. Sin embargo, el futuro de más de un millón de niños que se crían en familias empobrecidas sigue estando en al aire. Quien señala esa situación injusta y a otras personas socialmente marginadas se ve ridiculizado por jóvenes periodistas listillos, en el mejor de los casos, como "romántico social" y difamado en general como "buena persona". La preguntas sobre la creciente brecha entre pobres y ricos se rechazan como "cochina envidia". Se burlan del deseo de justicia, tildándolo de utopía. El concepto de "solidaridad" sólo se encuentra en la lista de "extranjerismos". [...]

Günter Grass, "La libertad, valor en bolsa", a Vanguardia Dossier, núm. 37 (2010), 19-23.

L'ASSIGNATURA PENDENT SOBRE HISPANOAMÈRICA

La Història és un camp de coneixement tan ampli tant des d'un punt de vista cronològic com geogràfic, que difícilment pots arribar a abastar tot el que comprèn. De fet, vaig poder experimentar-ho quan vaig fer els estudis de la llicenciatura de Geografia i Història, i un cop assolida vaig adonar-me no sols del que havia fet i après, sinó també del que m'havia deixat pel camí de poder aprendre i/o aprofundir. Entre ells hi ha el de la independència hispanoamericana. Alguna cosa havia arribat a tocar, fos en assignatures sobre la història d'Espaya o universal, però sempre com un tema subordinat altres mentre llegia i estudiava, i, si mal no recordo, crec que no es tractà en cap de les Aquests últims dies he estat pal·liant, ni que fos parcialment aquest buit "històric" amb la lectura d'un manualet de l'historiador uruguaià Nelson Martínez Díaz, La independencia hispanoamericana, publicat el 1989 dins la col·lecció Biblioteca Historia 16. És una obra de divulgació, però prou complerta com per assolir un coneixement dels trets més importants de tot aquest procés històric que comportà la independència i l'aparició de nous estats en els territoris de l'antic imperi espanyol a Amèrica.

Comença per l'anàlisi la situació socioeconòmica i política que imperava a les colònies anys abans de les revoltes emancipadores: una divisió social molt estricta, en la qual en els estrats més baixos hi havia els esclaus negres, els indígenes, els mulats i els zambos ;per damunt es trobaven els criollos, descendents dels antics conqueridors espanyols, que conformaven les clasess mitjanes i altes colonials, però que tenien vedat l'accés als als alts càrrecs de les colònies, que eren exercits per espanyols vinguts de la península. A més d'aquest greuge i l'actitud rapinyaire de les autoritats colonials espanyoles, també hi havia desigualtat pel que fa a l'activitat econòmica, ja que hi havia establerta una divisió entre el que es produïa a les colònies (matèries primeres, productes agrícoles) i a la metròpoli (manufactures), tenint prohibida l'activitat industrial als territoris americans. També exerciren la seua influència l'extensió de les idees de la Il·lustració i l'exemple del procés d'independència de les colònies nordamericanes Cal unir a tot això que les divisions administratives aplicades en els territoris colonials condicionaren el sentiment comunitari dels seus habitants i en l'aparició dels futurs estats.

Algunes revoltes ja prefiguraven l'esclat que es produiria la segona dècada del segle XIX, algunes especialment virulentes com la protagonitzada per Tupac Amaru al Virregnat del Perú, o les d'Hidalgo i Morelos al Virregnat de Nova Espanya (Mèxic), totes elles sufocades. La rebel·lió general, però, s'estén sobretot arran de la situació de debilitat d'Espanya provocada per la invasió napoleònica. El buit de poder sorgit generarà igualment el desenvolupament de juntes, com a la península, amb la peculiaritat, però, que aquestes derivaran cap a posicions independentistes. Així aniran sorgint i consolidant-se els diversos líders dels nous territories (Bolívar, Sucre, San Martín, O'Higgins, Itúrbide...) i generant-se tot el procés emancipador. L'autor també reflecteix els conflictes que paral·lelament entre els mateixos revoltats, siguin de caire ideològic o de classe. De la mateixa manera i com acostuma a passar en temps de gran desgavell, hi haurà intents de dur a terme projectes com el de la Gran Colòmbia desitjada per Bolívar, que integrava Veneçuela, Colómbia i Equador, però que fracassarà precisament pels sentiments territorials dels habitants de cada indret.

L'obra de Nelson Martínez acaba amb una selecció de textos històrics, un dels quals he trobat prou interessant pel personatge que el va escriure i el que expressa, el comte d'Aranda. En una memòria escrita el 1783 i dirigida al rei Carles III exposa la situació de descontentament que existia a les colònies hispanoamericanes, fent-ne culpables, entre altres coses, a la mala gestió dels administradors espanyols. Però sobretot Aranda fa esment del perill potencial que representen el nou estat conformat per les colònies nordamericanes independents.

Esta república federal nació pigmea, por decirlo así y ha necesitado del apoyo y fuerza de dos Estados tan poderosos como España y Francia para conseguir su independencia. Llegará un día en que crezca y se torne gigante, y aun coloso temible en aquellas regiones. Entonces olvidará los beneficios que ha recibido de las dos potencias, y sólo pensará en su engrandecimiento... El primer paso de esta potencia será apoderarse de las Floridas a fin de dominar el golfo de México. Después de molestarnos así y nuestras relaciones con la Nueva España, aspirará a la conquista de este vasto imperio, que no podremos defender contra una potencia formidable establecida en el mismo continente y vecina suya.

Per poder preservar d'alguna manera l'imperi i al mateix temps satisfer les aspiracions idependentistes dels hispanoramericans, proposà la següent solució:

Que V.M se desprenda de todas las posesiones del continente de América, quedándose únicamente con las islas de Cuba y Puerto Rico en la parte septentrional y algunas que más convengan en la meridional, con el fin de que ellas sirvan de escala o depósito para el comercio español. Para verificar este vasto pensamiento de un modo conveniente a la España se deben colocar tres infantes en América: el uno de Rey de México, el otro de Perú y el otro de lo restante de Tierra Firme, tomando VM el título de Emperador.

No se li féu cas. Als pocs anys, les colònies s'independitzaven i a mitjans del segle XIX els Estats Units d'Amèrica van conquerir i apropiar-se d'un terç del territori del jove estat mexicà.