dilluns, 8 d’octubre del 2007

REALITATS LINGÜÍSTIQUES A EUROPA


A començaments de l'estiu passat em sorprenia un reportatge aparegut en el diari El Punt, no tant pel titular -"El català, amb 9,1 milions de parlants, és la 88a llengua més utilitzada del món"-, sinó per un fet que s'afirmava en el seu contingut:
"La llengua més parlada al món actualment és el xinès mandarí (885 milions de persones), seguit de l'espanyol (332 milions) i l'anglès (322 milions)".

Confesso que ho vaig llegir més d'un cop per assegurar-me que ho havia entès bé, doncs em xocà i força aquest posicionament de l'espanyol -o castellà- com a segona llengua més parlada del món i per davant de l'anglès. Val a dir que l'article en sí, que es basa en un comunicat de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, és molt escuet i no especifica quins criteris s'han utilitzat per determinar aquestes xifres. Imagino que s'ha tingut en compte per determinar-ho aquella que els parlants consideren la seua primera llengua. Perquè, certament, si fos per coneixement (al marge de les que es puguin aprendre amb l'ensenyament) la situació que es reflectiria seria molt diferent.

No obstant això, independentment del criteri utilitzat, una cosa és certa: la gran presència de l'espanyol com una de les llengües més esteses al món es deu sobretot a la seua extensió als territoris de l'àmbit hispanoamericà. És en aquests països del continent americà, antics dominis colonials de l'Imperi Espanyol on el castellà disposa, amb tots els conjuntament, el seu espai geogràfic més gran (on caldria afegir-hi els hispans dels Estats Units). Paradoxes de la vida i la història que ha fet que ens trobem que el territori originari inclogui sols una minoria de parlants enfront de la totalitat. Perquè, certament, si comparem l'extensió de l'espanyol dins de l'àmbit europeu amb, és ben reduïda des d'un punt de vista geogràfic.

El coneixement de l'espanyol a Europa es redueix pràcticament als territoris de l'Estat, tant aquells que són de parla castellana, com en aquells altres on conviu amb altres llengües (hagi estat per imposició o per procesos naturals la seua presència). Al marge, és un idioma força conegut a l'altre gran estat peninsular Portugal, on gran part de la població com a mínim l'entèn perfectament. Una situació, val a dir-ho que no es dóna tant a l'inrevès, doncs quantes vegades no ens hem quedat totalment descol·locats quan un portuguès se'ns ha dirigit amb la seua llengua. Amb tota probabilitat en tinguin coneixement els habitants dels territoris francesos fronterers amb l'Estat espanyol i, com no, està força estès a Andorra. Fora de l'àmbit europeu, possiblement també l'entenguin i el sàpiguin parlar a les zones del nord d'Àfrica que han estat dominis espanyols. Però, amb tot, un coneixement sòlid del castellà dins l'àmbit europeu es redueix pràcticament sols als territoris de l'Estat espanyol, incloent els peninsulars amb les Balears, els enclaus de Ceuta i Melilla i l'arxipièlag de les Canàries.

En canvi, ens trobem amb idiomes europeus l'extensió dels quals han trascendit fronteres, i han assolit fins i tot la condició d'oficials en diversos estats, en una part o en la totalitat del seu territori. Un d'aquests casos més notoris és el del francès, oficial en tot l'àmbit territorial de la República Francesa (en detriment de les llengües minoritàries), i també a Bèlgica (a Valònia), a Suïssa, a Luxemburg i a Mònaco. Un altre cas emblemàtic és el de l'alemany, tot i que va veure reduït el seu àmbit territorial després dels trasllats de població efectuats, primer pels nazis i posteriorment per les expulsions de minories alemanyes que es feren en diversos estats de l'Europa Oriental acabada la Segona Guerra Mundial. No obstant, la seua presència i extensió continua essent important: és oficial a la República Federal Alemnya, a Àustria, a Suïssa, al petit estat de Liechtenstein. És parlada al territori del Trentino, a dins d'Itàlia, i compta encara amb una minoria important de parlants autòctons a Rússia. En altres indrets de l'Europa Oriental, com s'ha comentat, pràcticament han desaparegut les minories de germanoparlants, tot i que en altres temps arribà a assolir una presència més estesa i no sols entre aquests parlants autòctons (el cas de Txèquia, per exemple).

Apart del francès i de l'alemany (sense oblidar el rus, que representa tanmateix un cas excepcional), hi ha un altre idioma també força estès, tot i que representa una realitat poc coneguda i divulgada: l'italià. No cal dir que és oficial al territori de la República Italiana (on conviu amb altres parles, un fet també no massa conegut), i als petits estats de San Marino i la Ciutat del Vaticà, i a Suïssa. Però al marge d'aquest àmbit territorial, l'italià té també una forta presència a l'altre costat de l'Adriàtic, en una franja costanera que va des d'Eslovènia, passant per la costa dàlmata (Croàcia), Montenegro, Albània i fins arribar a Grècia. Així mateix és entès i parlat a Malta, on conviu amb solidesa amb els dos idiomes oficials d'aquest petit estat, el maltès i l'anglès. Si anem més al sud, ja fora d'Europa, l'italià és conegut a Tunis i Líbia (en aquest darrer cas té una explicació lògica en tractar-se d'una antiga colònia). De fet no és una situació nova, i fins i tot es pot dir pel que fa a la costa adriàtica oriental que la presència de l'italià s'ha afeblit en comparació amb altres èpoques on era molt més notòria.
Resumint, si bé l'espanyol és un idioma amb un gran nombre de parlants arreu del món, respon més a la circumstància del pes de l'àmbit territorial hispanoamericà. En canvi, a Europa la seua presència i coneixement és redueix pràcticament a la Península Ibèrica, havent altres realitats lingüístiques que l'ultrapassen demogràficament parlant.