A principis de la dècada dels noranta del segle passat, quan a l'URSS es culminava el seu procés de descomposició i els Estats Units, exhultants, començaven a proclamar-se com a vencedors de la Guerra Freda i líders del nou (des)ordre mundial, un historiador francès (de qui lamento ara mateix no recordar el nom), augurava que en un futur llunyà el centre del poder del món canviaria. I no es referia ni al nou paper assolit per l'estat nordamericà ni a potències emergents com la Xina (poderosa i influent ja a l'actualitat) o l'Índia, com qualsevol en un principi podria suposar. L'historiador en qüestió apuntava capa a l'àrea de l'Orient Mitjà, i en concret mencionava l'arc format pels estats d'Iraq, Iran i Pakistan.
Com ben bé se sap, últimament tots tres estats per diversos motius estan acaparant les capçaleres dels mitjans de comunicació. Iraq per la situació de caos i guerra sobrevinguda després de la invasió piràtica promoguda i dirigida pels Estats Units. Iran per estar en el punt de mira sobretot dels països occidentals per la possibilitat de què assoleixi l'armament atòmic (oficialment desmentit i sembla ser que demostrat que per ara no va per aquí). I Pakistan per la situació de desgavell intern que està vivint (amb el darrer episodi del traumàtic magnicidi de Benazir Bhuto), tractant-se d'un país que posseix l'arma atòmica i que es troba ubicat en una zona geopolítica especialment convulsa. Val afegir que en la mateixa àrea geogràfica es troba l'Afghanistan, territori que ha estat testimoni de la derrota i el desistiment de dos potències (l'Imperi Britànic i l'URSS), i on s'està lliurant una lluita entre una OTAN en missió pacificadora i una fantasmagòrica guerrilla dels talibans, que minva i creix de forma intermitent.
Curiosament, són els tres estats mencionats per l'historiadors francès els que es troben sota una immensa pressió política, i dos d'ells, Iraq i Pakistan, en perill de divisió territorial. En conjunt, la situació actual fa pensar que el pronòstic de l'historiador resti ben lluny de què s'assoleixi. Però, qui sap: tots els naixements són difícils perquè no hi ha part sense dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada