"CIVITAS DEI"

Un dels autors més influents dins el pensament cristià ha estat Sant Agustí (354-430). De les obres d'aquest pare de l'Església, val a destacar De Civitate Dei (la Ciutat de Déu), on planteja el sentit de la història. Sant Agustí contraposa la Ciutat dels homes ("Civitas hominis") a la Ciutat de Déu ("Civitas Dei"), essent per a ell la història el triomf de la segona sobre la primera, triomf dirigit per la divinitat. No és objectiu d'aquest escrit aprofundir sobre aquest aspecte del pensament agustinià (veritablement, ara no disposo del coneixement suficient per fer-ho), però sí que voldria destacar un dels dels seus llegats i que ha estat un tret característic de la societat occidental: la separació entre l'Església i l'Estat. Potser en èpoques pretèrites no hi havia una línia distintiva massa clara entre tots dos i es podien donar situacions de confusió. I de fet, a l'actualitat encara hi ha intents d'influir d'una institució en l'altra, tenint com a darrera mostra la polèmica encesa al voltant de la implantació de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania a les Escoles. Malgrat tot, una cosa és certa: en qualsevol país europeu on la tradició cristiana ha estat arrelada, tothom sap distingir ben bé on comença i on acaba tant allò que és profà, com allò que és sagrat, què correspon a l'Estat i què correspon a l'Església. Amb els matisos que vulgueu segons l'època i/o el territori, però això és una realitat.

No podem dir el mateix dels països de on la religió musulmana ha estat majoritària. De partida, L'Alcorà, ell llibre sagrat de l'Islam -un text segons la seua tradició revelat per Déu a al profeta Mahoma- ha estat (i és encara en molts indrets) la font de dret primigènia. De fet, durant els primers segles de l'Islam, les autoritats tenien unes competències on es barrejaven els elements laics i religiosos, es tractessin de càrrecs polítics o judicials. Tot passava per la criba del que prescrivia la religió. La rigorositat, però, tampoc ha estat sempre intensa. Hi ha hagut períodes de relaxació, que curiosament han coincidit amb moments de floriment cultural i científic dins el món islàmic. Contràriament, hi ha hagut moviments de reacció, que han buscat el retorn al purisme i l'obediència més estricta als principis morals i religiosos, un fet constant al llarg de la història de l'Islam, amb els seus trets propis (el cas dels almoràvits i els almohades, entre altres, a l'Edat Mitjana; els wahabites a l'actual Aràbia Saudí; la revolució xiïta iraniana; els talibans afganesos; Al-Qaida, etc.). En definitiva, el pes de l'element religiós ha estat sempre present en les societats islàmiques, amb més o menys intensitat, degut a la idiosincràcia de la pròpia religió musulmana que intenta comprendre i ordenar-ho tot, pertanyi a l'àmbit sagrat o profà. Aquesta emprempta condiciona en gran manera la manera d'obrar tant de les autoritats com dels habitants d'aquests territoris. Governs suposadament laics com l'Algerià, inicien el text de la seua constitució invocant el nom de Déu misericordiós. Veiem també com els intents d'implantar sistemes democràtics es troben amb tots tipus de dificultats. Els més radicals consideren una blasfèmia un sistema on el poder prové de les persones, quan per a ells el poder sols emana de la divinitat. També es pot comprovar que els immigrants procedents de països musulmans, en general tenen més problemes a l'hora d'integrar-se i adaptar-se a la legalitat i als costums dels territoris d'acollida. I els qui ho hagin fet, ni que sigui de forma tímida, en més d'una ocasió ha fet falta que arribés el barbut imam de turno per fer-los tornar al redil de la sharia.

De tota manera, no vol dir que aquesta situació hagi de continuar sempre així. Depèn de quin país de majoria musulmana estiguem parlant, la influència de la religió és més forta o més feble, de la mateixa manera que hi ha musulmans que tenen molt clars els límits entre els àmbits religiós i profà. Serà difícil sostreure's del pes històric d'aquesta influència secular tan arrelada en aquestes societats, d'aquesta mena de "Civitas Dei" a la musulmana. Però tot és possible.

ENTRE ALTRES COSES...

Tots els flixencs coneixem l'espectacular davallada demogràfica soferta per la població al llarg de passada dècada dels noranta. Dels cinc mil i pocs habitants vam passar als quatre mil, i aquests s'aguanten per pinzes, oscil·lant amunt i avall al voltant d'aquesta xifra. També és prou sabut que al capdavall d'aquest descens hi ha la reducció del nombre d'operaris de la plantilla de l'electroquímica. De fet, als anys seixanta coincideixen gairebé al mateix temps el màxim demogràfic assolit per Flix (5.418 habitants el 1960 i 5.663 el 1963) i el del nombre de treballadors de la fàbrica (1.508 el 1960). Ara, la plantilla de l'electroquímica és de 253 treballadors, i el nombre d'habitants, com he comentat balla al voltant dels quatre mil. No obstant, no hem d'atribuir totalment aquesta pèrdua en nombre d'habitants a la disminució del nombre d'operaris de la fàbrica. La poca diversificació econòmica i la manca d'iniciatives en aquest aspecte han propiciat que no hi hagués suficients alternatives per absorbir a les noves generacions de flixencs i flixenques que han assolit l'edat per poder treballar i que, en conseqüència, han hagut de marxar del poble per aconseguir trobar un lloc de treball.

En definitiva, el que hi ha hagut és una pèrdua tant del pes demogràfic com econòmic de Flix al nostre territori. Quines han estat les causes? Hi ha de tot, des de les que poden ser exclusives del nostre poble fins a altres de caire molt més general. Entre altres coses, hi ha dos fets que amb tota probabilitat han incidit en aquesta pèrdua de pes del nostre poble, el tret de sortida dels quals va produirse casualment a finals dels vuitanta: la divisió comarcal i el minitransvassament de l'Ebre.

La qüestió de la divisió comarcal és la història d'una possibilitat, d'una oportunitat perduda. Davant el desplegament del nou mapa comarcal (basat inicialment en el de 1936 i que adscrivia Flix a la Ribera d'Ebre), hi hagué la iniciativa dels nostres polítics locals de crear una nova comarca, la Ribera Nord, amb capitalitat a Flix, i que hagués inclòs no sols els pobles ubicats al nord del Pas de l'Ase (Ascó, Flix, la Palma, Riba-roja, la Torre i Vinebre), sinó altres per diverses raons també molt vinculats (si no recordo malament, la Fatarella, Bovera, la Granadella, la Bisbal, Margalef i Maials). Com bé sabem, aquesta proposta no prosperà i un cop configurat el nou mapa comarcal el 1988, la Ribera d'Ebre restà amb les mateixes poblacions que figuraven en el projecte de 1936. Sorgí llavors la idea de què Flix i Móra d'Ebre compartissin la capitalitat comarcal (la bicapitalitat com es va dir), però això sols romangué sobre el paper. Sens dubte que d'assolir la condició de capital comarcal, hagués estat per a Flix un actiu important de cara al seu redreçament i per ajudar a parar el cop de la seua pèrdua de pes en tots els àmbits. La realitat dels fets finalment, i la suma d'altres factors (els de caire polític entre ells), van privar el nostre poble d'aquesta oportunitat i que es quedés al final en una situació si no marginal, sí secundària en el nou escenari que s'obrí amb la divisió comarcal.

La incidència del ministransvassament de l'Ebre, en funcionament des del 1989, si bé indirectament, ha estat més explícita. De fet, no sols Flix, sinó les Terres de l'Ebre en general n'han sortit perdent. Un dels principals actius del nostre territori és l'aigua. El transvassament d'aquest recurs cap a la zona del Camp de Tarragona i comarques properes (Baix Penedès i Conca de Barberà), ha propiciat a aquest territori el complement que li faltava per enfortir la seua prosperitat: consolidació del polígon químic tarragoní, dels actius turístics, creació de Port Aventura, etc. En canvi, aquesta disposició d'aigua, malgrat continuar essent un dels principals recursos que podem oferir, ja no representa l'atractiu d'abans. En el cas de Flix, només cal veure que no hem vist la implantació de cap activitat econòmica de relleu al voltant de la utilització de l'aigua del riu en els últims anys.

Quina incidència han tingut tots dos factors comentats en la davallada soferta per Flix és un fet que caldria analitzar amb més profunditat (juntament amb altres factors). De moment ho deixo plantejat com a hipòtesi.

FLIXENCS A LES GUERRES D'ÀFRICA

Quan vaig arribar a l'edat de fer el servei militar, dins de les destinacions que a un li podien tocar en el sorteig pertinent, les de les places africanes de Ceuta i Melilla eren les més temudes. Ho eren ja no sols per la llunyania, sinó sobretot per la duresa de les condicions amb un règim de vida castrense molt estricte i enmig d'una zona potencialment conflictiva per les reinvindicacions territorials marroquines envers els dos enclaus espanyols. Bé, jo us estic parlant d'un context corresponent a mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. Però durant un període que va des de començaments fins a mitjans del segle XX, anar a fer la mili a l'Àfrica volia dir no sols fer cap a alguna dels dos ciutats esmentades, sinó també al territori del Protectorat Espanyol (nord del Marroc), al Sàhara Occidental, a l'enclau de Sidi Ifni o a Río Muni (l'actual Guinea Equatorial), és a dir, tots els territoris colonials que disposava l'Estat espanyol al continent africà. No eren precisament llocs agradables perquè un hi romangués una tira llarga de mesos, amb una població autòctona més aviat hostil -sobretot envers els ocupants uniformats- i amb el risc latent de què en un moment o altre esclatés algun conflicte. I d'enfrontaments, com molts sabreu, va haver-ne durant tot el període de domini espanyol, alguns d'ells prou cruents i fins i tot desastrosos per a les tropes colonials espanyoles. Essent talment soldats de lleva els que hi feien cap, entre aquells n'hi hagué també procedents de Flix. Alguns dels dels nostres convilatants van trobar-se enmig d'algun dels conflictes armats, amb sort diversa.

El primer episodi bèl·lic on s'hi van veure implicats almenys dos soldats flixencs i que en tinc constància, va ser la Guerra del Rif (1921-1927). Iniciada amb el desastre d'Annual (entre 13.000 i 19.000 morts a l'exèrcit espanyol), les tropes rifenyes encapçalades per Abd-el-Krim mantingueren pràcticament contra les cordes els ocupants espanyols, fins al desembarcament d'Alhucemas (1925), que amb el suport de França es va poder capgirar el sentit del conflicte. Recent arribat a la seua destinació a Melilla el juny de 1921, va trobar-se al poc temps amb l'inici de la revolta rifenya el flixenc Jaume Rius Català. Segons ens van donar a conèixer Jaume Aresté i Laura Wailke, Jaume Rius seria enquadrat al cos d'enginyers de transmissions, assolint més endavant el grau de caporal telegrafista. A finals de 1924, prop de Tetuan, en un setge protagonitzat pels revoltats rifenys i la traïció dels soldats nadius adscrits a les tropes colonials, va trobar la mort el caporal Rius. Per ser una persona coneguda i apreciada a la nostra població, sorgí la iniciativa de dedicar-li un carrer, nom que encara perdura als nostres dies. Un altre soldat flixenc que va veure's implicat en aquest coflicte fou Antonio Ribera Ortiga. Pertanyent a la quinta de 1925, també va ser destinat a Melilla, en aquest cas com a soldat d'infanteria del Regiment d'Alcántara núm. 58. Si bé Antonio Ribera ja va trobar-se enmig de les acaballes del conflicte, segons testimonis familiars coneixem que almenys en alguna ocasió la unitat a la que pertanyia va restar assetjada i aïllada durant setmanes, havent de fer sortides nocturnes per aconseguir aliments, que molts cops van consistir solament en restes de menjar. No obstant, sortosament, Antonio Ribera en va poder sortir il·lès.

L'altre conflicte a què faig referència es produí una trentena d'anys després, la Guerra d'Ifni (1957-1958). Molt silenciat per les autoritats de l'època, aquest enfrontament armat va comportar a l'exèrcit espanyol 152 morts, 58 desapareguts i 518 ferits greus. Després de la independència del Marroc (1956), l'enclau de Sidi Ifni romania encara en mans de l'estat Espanyol. L'atac de grups armats contra les tropes colonials espanyoles va desfermar un enfrontament que durà aproximadament un any, desenvolupant-se en els territoris de l'enclau de Sidi Ifni i del Sàhara Occidental, i que l'exèrcit colonial va poder resoldre novament gràcies al suport de França. Aquest conflicte va agafar de ple a un flixenc que estava destinat a Sidi Ifni, Fracesc Enseñat i Prió. Pertanyent a la unitat del Grup de Tiradors d'Ifni, va assolir el grau de caporal de complement. Francesc Enseñat es va veure immers en fets d'armes durant aquest conflicte. Gairebé sobra dir que en va sobreviure, doncs encara el tenim rondant per la nostra població.

Aquests tres que he anomenat -Jaume Rius, Antonio Ribera i Francesc Enseñat- són els únics flixencs de qui tinc constància que s'han vist implicats en alguna de les guerres colonials d'Àfrica. Possiblement n'hi hagin hagut més. Amb tot, serveixin aquestes línies com a reconeixement a tots aquells convilatans que per la força de les circumstàncies es van veure obligats injustament a participar sense voler en uns fets que no els hi anaven ni venien.

Bibliografia

Aresté Bagés, Jaume, i Wailke, Laura, "El carrer Cabo Rius", La Veu de Flix, núm. 22

Balfour, Sebastian, Abrazo mortal. De la guerra colonial a la guerra civil en España y Marruecos (1909-1939), Ediciones Península (Historia, Ciencia, Sociedad, 328), Barcelona, 2002

Diego Aguirre, José Ramón, "Ifni, la última guerra colonial española. Historia del desconocido conflicto de 1957-58 en el Africa occidental", Historia 16, núm. 167 (1990)

Regan, Geoffrey, Historia de la incompetencia militar, Editorial Crítica, Barcelona, 1989

Altres fonts

Arxiu Municipal de Flix

Agraeixo a Francesc Enseñat el seu testimoniatge personal sobre els fets que li tocaren viure.

"LA RECONQUISTA DE PEREJIL"

Fa cinc anys vam assabentar-nos que l'Estat espanyol compatava entre el seu territori insular amb un illot rocallós anomenat Perejil. Ubicat a prop de Ceuta, aquest ínfim territori (de jurisdicció dubtosa, per cert) va ser ocupat al juliol de 2002 per una patrulla marroquina. Davant aquesta humiliació, que no podia restar impune, l'exèrcit espanyol va enviar els seus cossos d'èlit i en un tres i no-res va capturar a aquell pobre grapat d'uniformats marroquins, mal armats i plens de polls, i de pas tornava a ser suelo patrio aquell tros de terra erma. Victòria! El Sr. José María Aznar ja podia sumar al seu currículum una hazaña bélica pròpia i entrar per la porta gran a les pàgines de la història com un reconqueridor més enfront dels pèrfids moros, paragonant-se als don Pelayo, El Cid, Alfonso VI, Fernando III "El Santo", i com no, als Reis Catòlics. Aquesta particular guerra contra el moro del Sr. Aznar la projectaria uns mesos després en un altre conflicte molt més enllà del territori espanyol i el seu hiterland. La foto de las Açores, amb Bush i Blair, culminava aquest procés d'animadversió cap a tot allò que fes tuf a musulmà, donant pas a un dels disbarats més enormes i cruels de la recent història contemporània, com és la invasió i la guerra d'Iraq: milers de morts i desplaçats, un país desestructurat i esmicolat i una al-Qaida més crescuda que mai. I el més trist de tot plegat, és que aquest desastre es basà, com bé sabeu, en una sarta de mentides, reconegudes com a tals anys després pels components de la tríada còmica de la foto. L'últim en fer-ho, el nostrat reconquistador de Perejil, i damunt amb un cinisme i poca vergonya insultants com si allò no fos amb ell.

Val a dir que aquesta aversió envers els musulmans sembla ser que li ve de lluny al nostre inefable heroi. Recordo que quan el govern de l'Estat, llavors encapçalat pel Felipe González, estava preparant la commemoració per al 1992 del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, el Sr. Aznar va declarar i demanar públicament que en aquella data tan assenyalada es celebrés també els cinc-cents anys de la "unidaz" de España. Com molt bé recordareu, el 1492 fou també l'any de la definitiva conquesta del Regne de Granada pels Reis Catòlics, l'últim territori penisular en mans de governants musulmans. És a dir, segons la visió del Sr. José María Aznar, aquella conquesta culminava el procés iniciat per don Pelayo a Convadonga, i s'assolia la definitiva unitat político-territorial, ètnica i religiosa. Poc va insistir el Sr. Aznar en aquella demanda quan, de ben segur, algú li va fer veure la pífia que havia deixat caure. La pretesa "unidaz" no era tal, ja que dins la península, el 1492 encara restava fora de l'òrbita de la Monarquia Hispànica la católica Navarra. No seria fins al 1512 que el territori navarrès seria ocupat militarment per les tropes castellano-aragoneses (remarco això d'ocupació militar), aprofitant els enfrontaments interns d'aquell petit regne. En altres paraules, el tarannà xenòfob del Sr. Aznar li va jugar una mala passada: la "unidaz" s'assolia un cop liquidat el darrer regne moro d'acord amb els seus principis. Quin ridícul més espantós!

Fins passats uns anys, el Sr. José María Aznar no ens tornaria a endegar una altra perla basada en la seua interpretació perejiliana de la història, en aquest cas durant una de les seues infumables classes magistrals a Georgetown. Ho recordareu bé, perquè d'això no en fa massa. La cosa va anar, si fa no fa, en voler demostrar que l'ocupació musulmana de la Península Ibèrica no va aportar gairebé res. Es comenta que un cop proferides aquestes paraules, es va poder escoltar per l'antic territori andalusí un lament procedent del món d'ultratumba i que algú va atribuir a l'esperit errant d'Averrois. També s'explica que en aquell moment van cruixir les columnes de la mesquita de Còrdova i el murs de l'Alhambra. I més a prop nostre, es diu que van haver tremolors de terra a Vingalis i Beremusses.

En fi! Són tantes bajanades que ha soltat el nostre personatge, sigui en referència a aquest o a altres temes, que ja no ens ve d'aquí (per cert, algunes d'elles sembla ser que acompanyades amb un regust etílic). Quan la seua figura surt a la llum pública, tothom espera a veure quina en dirà en aquesta ocasió. Fins i tot els seus correligionaris s'han vist més d'una vegada obligats a amagar el cap desencisats i avergonyits. Què més es pot esperar d'una mediocritat pretenciosa amb bigoti, ex inspector d'hisenda, personatge gris on no n'hi hagi? I preparem-nos, perquè sona com un dels candidats a ser president d'Europa. El reconquistador de Perejil president europeu. Uffff!!!