dilluns, 25 de juny del 2007

"LA RECONQUISTA DE PEREJIL"




Fa cinc anys vam assabentar-nos que l'Estat espanyol compatava entre el seu territori insular amb un illot rocallós anomenat Perejil. Ubicat a prop de Ceuta, aquest ínfim territori (de jurisdicció dubtosa, per cert) va ser ocupat al juliol de 2002 per una patrulla marroquina. Davant aquesta humiliació, que no podia restar impune, l'exèrcit espanyol va enviar els seus cossos d'èlit i en un tres i no-res va capturar a aquell pobre grapat d'uniformats marroquins, mal armats i plens de polls, i de pas tornava a ser suelo patrio aquell tros de terra erma. Victòria! El Sr. José María Aznar ja podia sumar al seu currículum una hazaña bélica pròpia i entrar per la porta gran a les pàgines de la història com un reconqueridor més enfront dels pèrfids moros, paragonant-se als don Pelayo, El Cid, Alfonso VI, Fernando III "El Santo", i com no, als Reis Catòlics. Aquesta particular guerra contra el moro del Sr. Aznar la projectaria uns mesos després en un altre conflicte molt més enllà del territori espanyol i el seu hiterland. La foto de las Açores, amb Bush i Blair, culminava aquest procés d'animadversió cap a tot allò que fes tuf a musulmà, donant pas a un dels disbarats més enormes i cruels de la recent història contemporània, com és la invasió i la guerra d'Iraq: milers de morts i desplaçats, un país desestructurat i esmicolat i una al-Qaida més crescuda que mai. I el més trist de tot plegat, és que aquest desastre es basà, com bé sabeu, en una sarta de mentides, reconegudes com a tals anys després pels components de la tríada còmica de la foto. L'últim en fer-ho, el nostrat reconquistador de Perejil, i damunt amb un cinisme i poca vergonya insultants com si allò no fos amb ell.

Val a dir que aquesta aversió envers els musulmans sembla ser que li ve de lluny al nostre inefable heroi. Recordo que quan el govern de l'Estat, llavors encapçalat pel Felipe González, estava preparant la commemoració per al 1992 del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, el Sr. Aznar va declarar i demanar públicament que en aquella data tan assenyalada es celebrés també els cinc-cents anys de la "unidaz" de España. Com molt bé recordareu, el 1492 fou també l'any de la definitiva conquesta del Regne de Granada pels Reis Catòlics, l'últim territori penisular en mans de governants musulmans. És a dir, segons la visió del Sr. José María Aznar, aquella conquesta culminava el procés iniciat per don Pelayo a Convadonga, i s'assolia la definitiva unitat político-territorial, ètnica i religiosa. Poc va insistir el Sr. Aznar en aquella demanda quan, de ben segur, algú li va fer veure la pífia que havia deixat caure. La pretesa "unidaz" no era tal, ja que dins la península, el 1492 encara restava fora de l'òrbita de la Monarquia Hispànica la católica Navarra. No seria fins al 1512 que el territori navarrès seria ocupat militarment per les tropes castellano-aragoneses (remarco això d'ocupació militar), aprofitant els enfrontaments interns d'aquell petit regne. En altres paraules, el tarannà xenòfob del Sr. Aznar li va jugar una mala passada: la "unidaz" s'assolia un cop liquidat el darrer regne moro d'acord amb els seus principis. Quin ridícul més espantós!

Fins passats uns anys, el Sr. José María Aznar no ens tornaria a endegar una altra perla basada en la seua interpretació perejiliana de la història, en aquest cas durant una de les seues infumables classes magistrals a Georgetown. Ho recordareu bé, perquè d'això no en fa massa. La cosa va anar, si fa no fa, en voler demostrar que l'ocupació musulmana de la Península Ibèrica no va aportar gairebé res. Es comenta que un cop proferides aquestes paraules, es va poder escoltar per l'antic territori andalusí un lament procedent del món d'ultratumba i que algú va atribuir a l'esperit errant d'Averrois. També s'explica que en aquell moment van cruixir les columnes de la mesquita de Còrdova i el murs de l'Alhambra. I més a prop nostre, es diu que van haver tremolors de terra a Vingalis i Beremusses.

En fi! Són tantes bajanades que ha soltat el nostre personatge, sigui en referència a aquest o a altres temes, que ja no ens ve d'aquí (per cert, algunes d'elles sembla ser que acompanyades amb un regust etílic). Quan la seua figura surt a la llum pública, tothom espera a veure quina en dirà en aquesta ocasió. Fins i tot els seus correligionaris s'han vist més d'una vegada obligats a amagar el cap desencisats i avergonyits. Què més es pot esperar d'una mediocritat pretenciosa amb bigoti, ex inspector d'hisenda, personatge gris on no n'hi hagi? I preparem-nos, perquè sona com un dels candidats a ser president d'Europa. El reconquistador de Perejil president europeu. Uffff!!!