"IUSTITIA MAGNANIMA EST" (?)

A principis de la dècada dels norantes, hom recordarà que entre la clase política italiana esclatà una gran crisi en descobrir-se una important xarxa de corrupció -Tangentopolis, com se l'anomenà-, que esquitxà i féu trontollar els grans partits i que suposà la caiguda d'algunes vaques sagrades, com Bettino Craxi (qui posteriorment moriria en el decurs del seu auto-exili) o Giulio Andreotti (qui malgrat els judicis a què ha estat sotmès, roman encara actiu com a senador vitalici). Quan aquesta qüestió estava candent, a Flix, organitzada per l'extint Fòrum Pere Coromines, hi hagué una conferència a càrrec d'un diputat italià, Nereo Garbin, pertanyent a la Lega Veneta Democratica. Entre altres qüestions al voltant del tema de la corrupció, una cosa destacà aquell polític venecià de la situació que estava vivint el seu país: enmig de la desfeta general, almenys una institució encara funcionava, la Justícia (la Magistratura com diuen els italians), de la qual el mateix conferenciant va arribar a afirmar que els ciutadans del seu país se'n podien sentir orgullosos. De fet, els tribunals italians actuaren amb contundència contra tots els involucrats en la xarxa de corrupció, sense distinció, fos quina fos la ideologia dels acusats, mostrant una total independència d'actuació respecte els altres dos poders (amb tot, Nereo Garbin es lamentava que hagués tardat tant en exercir la seua comesa, si es tenia en compte que la llei italiana sobre el finançament dels partits datava... de 1974!).

Casos de corrupció als partits polítics de l'àmbit de l'Estat espanyol també n'hi ha hagut com ben bé se sap, gairebé tots lligats a la qüestió del seu finançament irregular. Això sí, sense arribar als extrems de la política italiana amb assassinats i la Mafia (la genuïna) pel mig. Però, contràriament als italians, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra administració de justícia. Deixant de banda els problemes de funcionament (lentitud, tràmits administratius excessius, obsolescència de molts procediments i de l'organització judicial...), la justícia espanyola i sobretot els representants de les seues més altes instàncies no han estat precisament exemplars. Que aquests organismes es vegin condicionats pel joc polític en la seua actuació i que fins i tot els seus membres no tinguin escrúpols en fer manifestes les seues opinions ens indiquen que alguna cosa no funciona bé. Unes instàncies que per la seua elevada responsabilitat haurien de destacar en discreció i equanimitat, reflecteixen tot el contrari. Els últims casos en són ben eloqüents d'aquesta situació. Per un costat, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Francisco José Hernando, que no dubta en manifestar públicament les seues opinions sobre determinats assumptes que s'estan tramitant en altres organismes (el Govern de l'Estat, les Corts, el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya), amb un clar objectiu d'influir-hi, i fins i tot incoar accions per torpedinar aquests afers (curiosament, en sintonia amb allò que defensa el PP). Per un altre costat, al otro lado de la barrera, la córrua de lamentables intervencions públiques del fiscal general de l'Estat, Cándido Conde Pumpido (nom de rítmica sincopada, per cert), molts cops responent a les crítiques peperes, però de forma totalment desafortunada. I per coronar-ho, el lamentable i vergonyós espectacle ofert pel Tribunal Constitucional, amb tota la cadena de recusacions i enfrontaments interns.

Si fa no fa, molts com jo tindran aquella imatge arquetípica dels italians que ens ha transmès el realisme italià: uns éssers de tarannà tragicòmic i ànàrquic, desordenats i cridaners. La mateixa sensació que es podia destilar si un anava seguint l'evolució de la política italiana durant els anys vuitanta i començaments dels noranta, amb governs inestables i convocatòries electorals freqüents. Però això sí, al país itàlic van poder vanagloriar-se de comptar amb una administració de justícia com cal quan aquesta actuà contra la corrupció generalitzada a la política, no essent qüestionada la seua acció per ningú, ans tot el contrari com ens indicà el diputat venecià al nostre poble. Podem dir el mateix de la nostra administració de justícia, almenys en la situació actual i pel que fa a les seues altes instàncies en relació a la seua discreció i equanimitat? Esperem que no en passi cap de grossa!

MALES EXPERIÈNCIES, MALES SENSACIONS

L'1 i 2 de juny de 2000 vaig assistir a unes jornades d'arxivística a la localitat madrilenya de Valdemoro. Deixant de banda els continguts i el profit que en vaig treure de les jornades, dins del conjunt de records en guardo dos de negatius. El primer està relacionat amb un afer que vaig patir in itinere: trobant-me viatjant de nit amb tren fins a Madrid (el Costa Brava), en un moment del trajecte em començà a turmentar una molèstia i un dolor intens a l'espatlla. En arribar a la Villa y Corte, vaig prendre un taxi que em portà fins a urgències de l'Hospital Universitari Gregorio Marañón. Allí es desvetllà el misteri del meu turment: un maleït còlic nefrític (una pedra al ronyó, vaja!). Conseqüència: el primer matí de les jornades vaig passar-lo voltat de metges i infermeres i acompanyat d'altres pacients d'urgències. Un parell de calmants administrats mitjançant sèrum, i finalment vaig poder abandonar aquella primera etapa del meu periple madrileny. Al costat de la bossa del meu equipatge s'hi afegí un enorme sobre amb el meu historial i una radiografia, i amb tot plegat vaig fer cap a Valdemoro. Qui havia de dir que un mateix dia havia d'estar dos vegades entre Pinto i Valdemoro!: primer de forma figurada amb l'episodi dolorós, i posteriorment en el transcurs de la segona part del viatge, on físicament vaig estar entre les dos localitats madrilenyes.

La segona mala experiència es produí el segon dia de la meua estança a la Comunidaz de Madrid. I més que de mala experiència, potser millor parlar de mala sensació. Fou durant l'exposició d'una de les ponències de les jornades, concretament una presentada per l'associació d'arxivers de Madrid. Versava aquesta sobre un estudi i anàlisi de la situació dels arxivers a l'Estat espanyol, impulsat per aquella mateixa associació. No sé si fou perquè l'exposició era en castellà, pel to de la veu dels personatges que van intervenir-hi, la forma d'enfocar-ho o tot això alhora, la qüestió és que en veure mostrar una munió de dades referides a les diverses comunidades autónomas, i que pel mig s'esmentava Catalunya, com una més al costat de les altres, vaig notar-me estrany, com si de sobte se'm trenquessin tots els esquemes i s'encengués una llum d'alarma indicant que alguna cosa no funcionava. Sens dubte que no era la primera vegada que em trobava al davant amb un estudi comparatiu amb xifres vinculades a alguna qüestió relacionada amb els territoris que comprèn l'Estat espanyol. Però, què voleu que us digui! Aquell dia i en aquella ocasió vaig experimentar aquella mala sensació, la qual no crec que fos un efecte del còlic nefrític patit el dia abans (per cert, del tot superat en aquells moment).

A saber quin era el tarannà i la forma de pensar dels personatges que feien l'exposició. Però, una cosa és certa: per als espanyolistes, Espanya és sol una i indivisible, i l'existència de diverses comunitats obeeix com a molt a les peculitaritats pròpies de cada territori. En definitiva, per a ells tots aquests territoris han de tractar-se per igual, i de cap de les maneres accepten i són incapaços de concebre qualsevol tret diferencial que trenqui els seus esquemes mentals. I no cal dir-ho, sobretot per al més rancis, és motiu d'irritació i consideren una aberració que des d'un dels territoris es pugui plantejar la segregació de la resta d'Espanya. I de donar-se el cas, no han de ser els habitants del territori que vol segregar-se els que decideixin, sinó que ha de ser el global de la població de l'Estat espanyol qui hauria de donar l'última paraula d'acord amb les seues conviccions.

En definitiva, per als espanyolistes el conjunt dels catalans no som més que uns espanyols més i perceben com un autèntic disbarat ja no sols que hi hagi qui reivindiqui la independència, sinó el mer fet de considerar-nos diferents a la resta dels habitants de l'Estat i la nostra mania de parlar i escriure en català. Però amb tot també la hipocresia fa acte de presència dins del pensament d'aquests garants de la unidad patria. Perquè una cosa és que ens considerin a tots espanyols, però no per això ens tenen per igual i de vegades se'ls hi escapa tot el contrari. Cal rememorar aquell exabrupte d'Esperancita Aguirre quan en referir-se l'afer de l'opa de Gas Natural a Endesa, va soltar allò de què l'empresa elèctrica no havia de sortir del "territorio nacional". Tracte desigual que també s'ha encomanat al Govern de l'Estat (el Gobierno de España), estigui qui estigui al capdavant. Ho hem comprovat al llarg del temps i últimament amb la qüestió de les infraestructures, malauradament de recent actualitat: l'apagada de Barcelona a l'estiu, el caos de rodalies, els conflictes de la construcció i el traçat de la via de l'AVE, la gestió del Prat, etc., adobat amb la xulesca i prepotent actitud de la Maleni, aquella mena d'aprenent de folklòrica, aquella de l'"antes partía que doblá". I tantes altres...

Ja podem tenir Estatut (mutilat), ja poden sortir al carrer 200, 700.000, un milió de persones. Què representen tots aquests españolitos díscolos enmig del conjunt general? Això sí, que no ens passem de la ratlla. De seguit enarboren la Constitució per recordar qui mana i de propina algun general de tant en tant ens fa memòria que l'exèrcit és el garant de la unitat territorial de l'Estat espanyol.

Hi ha un moment que un creu conèixer i entendre bé certes coses del seu entorn i sense adonar-se, veu que paulatinament va esborronant-se la seua pròpia welstanchaung. En el meu cas no sé si fou a partir d'aquella mala sensació a les jornades de Valdemoro, o abans o després, és igual. El cert és que conforme ha anat passat el temps i de forma progressiva, amb tot el que anat veient, escoltant i aprenent, se m'ha anat fent cada cop més estranya Espanya.

"PEONES NEGROS"

Amb motiu de l'última manifestació de l'AVT a Madrid dissabte passat, un mitjà es feia ressò de la reaparició del gropuscle anomenat Peones Negros. Aquesta plataforma de nom sinistre i de reminiscències feixistes, sorgí amb l'objectiu d'exigir la veritat sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M, defensant la consabuda teoria de la conspiració. És a dir, un col·lectiu que s'organitzà al voltant d'una mentida, mentida evident des d'un bon començament i del tot confirmada la seua falsetat després del judici sobre els malaurats fets i de la correspondent sentència dictada per l'Audiència Nacional. Els Peones Negros sembla que patiren una crisi en el sí de la mateixa organització, cosa que féu que durant uns mesos aquest moviment hagués desaparegut definitivament del mapa. Però vet aquí que tornen a aparèixer per donar suport a l'última mascarada organitzada per l'AVT (associació aquesta encapçalada per aquell individu d'aspecte d'il·luminat mesiànic anomenat Francisco José Alcaraz).

No sé sí aquesta nova aparició dels Peones Negros respon a què el moviment es nega a acceptar els resultats del judici de l'11-M pel que fa a l'autoria dels atemptats, o simplement és el seu cant del cigne. Si el PP, que des d'un primer moment fou el principal valedor de la teoria de la conspiració, tot i mantindre alguns dubtes després de la sentència, ha silenciat aquest tema del seu discurs polític (conscient de què perfectament se li podria girar en contra), difícilment podran sostenir-se els Peones Negros, a no ser que modifiquin i/o afegeixin nous objectius als que motivaren la seua aparició. Més aviat diria que es tracta d'una plataforma condemnada a la dissolució ja que conforme passi el temps, anirà decreixent el seu suport perquè ningú amb un mínim de seny no pot prendre-la seriosament si és manté única i exclusivament en el seu objectiu original.

Per internet ha circulat algun temps un d'aquells acudits de to masclista on es comparava el significat que assolien determinats noms d'animals en castellà quan s'aplicaven per qualificar els humans, i les diferències que hi havia en la utilització del masculí o del femení d'aquests termes. Posaré un exemple per aclarir això que he dit: quan d'una persona es diu que és un zorro, s'entén que es tracta d'algú astut i intel·ligent; en canvi si se la qualifica de zorra, estem parlant d'una prostituta.

I a què ve això ara de parlar sobre aquest acudit? Pensem amb el nom de la plataforma en qüestió: Peones Negros. Si algú ha vist alguna manifestació on han participat membres d'aquest moviment haurà comprovat que compta entre els seus integrants amb persones d'ambdós sexes. En una època on impera allò políticament correcte, aquesta avinentesa s'hagués hagut de reflectir en el nom de l'agrupació (tot i que posaria la mà al foc que a aquests personatges això del políticament correcte els provoca urticària). De totes maneres, difícilment hagués pogut ser així, per la senzilla raó que la paraula peón sols existeix en aquesta forma, en masculí (val a dir que amb la corresponent en català, peó, passa el mateix).

Com se sap, la paraula peó/peón té diverses accepcions, entre les més conegudes la que fa referència a una de les peces dels escacs, o també el nom que reben els treballadors no qualificats. I reitero, en masculí. No obstant, en el lleguatge popular sí existeix la paraula peona, amb significat ben diferent al de peón. A més que es dóna el cas que un cop assumit aquest sentit escatològic de la paraula femenina, de retruc i per un estrany efecte boomerang aquesta accepció passa al terme masculí, almenys en la seua versió castellana, peón.

Quina llàstima que sols existeixi en masculí la paraula en qüestió! Perquè, us imagineu els mitjans de comunicació informant sobre que hi ha hagut una manifestació de peones i peonas? No podrà ser així mai, caldrà ressignar-se. Però amb tot sí és cert que aquest moviment fa pudor.

LA CONVULSA MONARQUIA D'ALFONS XIII

Hi ha períodes històrics que pel que sigui, gaudeixen en una determinada època posterior d'un predicament i una popularitat amples i estesos, podent haver motivacions, polítiques, culturals, socials, o totes alhora. Els estudis de recerca sobre el període en qüestió de sobte es multipliquen, incidint-se en alguns aspectes en concret o tractant-se des d'un enfocament global. Passà durant el Renaixement, amb l'admiració que es despertà per l'antiguitat clàssica grega i romana, i amb el Romanticisme, que rescatà l'Edat Mitjana de l'ostracisme a què fou sotmesa durant segles. Últimament al nostre territori hem estat testimonis de la proliferació d'estudis sobre el Carlisme, marginat un temps pel suport que aquest moviment polític donà al cop d'Estat de 1936 i al règim franquista (almenys, alguns dels seus dirigents en aquest darrer cas), però del que les noves recerques històriques estan demostrant que en origen fou molt més que una simple facció dinàstica i reaccionària i alhora representà la base de moviments i actituds posteriors, allí on estigué implantat sòlidament. Si bé l'estudi del Carlisme és una tendència que ha anat creixent progressivament en els últims anys, un període històric que des de la transició fins a l'actualitat segueix essent objecte d'estudi a primera plana, i que és motiu de debats apassiontats ja no sols entre historiadors, sinó en el terreny polític i entre la població en general, donada la seua proximitat cronològica, és el que comprèn els anys de la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939). Aquest interès latent per aquests anys ha eclipsat, en canvi, el període històric immediatament anterior pel que fa al seu coneixement general, com fou el del regnat d'Alfons XIII.

La monarquia d'Alfons XIII comprèn els anys 1902 i 1931. Caldria afegir-hi, però, la llarga regència de la reina Maria Cristina, iniciada després de la prematura mort del rei Alfons XII el 1885 (el seu successor naixia uns mesos després). En conseqüència, ens trobem amb un ample període històric, durant el qual el territori de l'Estat espanyol no patí cap conflicte greu, però no per això fou menys convuls i on s'experimentarien un seguit de canvis importants en tots els àmbits: polític, econòmic, social i cultural. Canvis que acabarien generant les tensions que finalment desembocarien en la proclamació de la Segona República i la posterior Guerra Civil. En atres paraules, no s'expliquen aquests darrers períodes sense tot allò que va transcórrer entre 1885 i 1931.

No hi hagué cap conflicte greu en territori de l'Estat, certament, però això no implica que la violència restés absent durant aquell dilatat període històric. Mostra palpable i culminant n'és el fet que dos caps de govern, Canalejas (1912) i Dato (1921) foren assassinats en sengels atemptats, igual que l'excap de l'executiu i polític prominent de la Restauració, Cánovas del Castillo, patí un final semblant el 1897. El mateix monarca Alfons XIII fou objecte d'un atemptat l'any 1906 durant el dia del seu casament, del qual en resultà il·lès. Però no sols els dirigents polítics eren l'objecte dels actes violents. Més aviat aquests eren conseqüència de la tensa situació social que es vivia. Els carrers de Barcelona foren testimonis de l'acció de pistolers, tant els procedents de l'anarquisme, com aquells pagats pel poder per fer front els anteriors. El nom del governador Martínez Anido restarà lligat a una de les èpoques més negres de la història barcelonina. Fou absolutament despietat amb els militants anarquistes, des de tolerar la llei de fugues amb els detinguts, fins a simular un atemptat contra la seua persona per poder justificar la consegüent acció repressora (posteriorment Martínez Anido seria ministre amb Primo de Rivera i també formà part dels primers governs de Franco a l'inici de la Guerra Civil).

Si aquesta violència política i social és la que es visqué al territori peninsular, la guerra també en fou present... però a les colònies. El 1898 l'Estat espanyol perd els últims territoris d'Ultramar que li restaven del seu antic imperi (Cuba, Puerto Rico i Filipines), per a tot seguit bolcar les seues apetències colonials al nord d'Àfrica. El resultat fou un seguit de malaurades i impopulars campanyes militars per tal d'aconseguir dominar les contínues rebel·lions protagonitzades pels indígenes. Les conseqüències no pogueren ser més nefastes en alguns casos: el 1909 l'oposició a l'allistament forçós derivà en els fets violents de la Setmana Tràgica; i el 1921, una cadena d'errades comeses pels comandaments militars conduïren al desastre d'Annual, ja comentat en una altra ocasió.

En el camp estrictament polític, el període s'inicià amb el domini dels anomenats partits dinàstics, el conservador i el liberal, que a través de pactes i eleccions amanides s'anaven alternant en el poder (fou l'època daurada el caciquisme i les tupinades). Al pas dels anys, però, aquest sistema anà trontollant amb l'aparició i creixement de noves forces polítiques que el qüestionaven: republicans, PSOE, nacionalistes (a Catalunya i el País Basc), a més de la pressió del grups sindicals que es desenvoluparen a l'entorn de la UGT i la CNT. Un moment crític s'assolí el 1917 en coincidir cronològicament tres moviments de desafecció al règim: la formació per diversos militars de les anomenades Juntes de Defensa, al constitució de l'assemblea de parlamentaris (formada per tots aquells que no militaven als partits dinàstics) i la convocatòria d'una vaga general, l'única ocasió en què UGT i CNT es posaren d'acord per actuar conjuntament. Fou una situació del tot prerevolucionària, fins al punt que algun historiador ha destacat la coincidència que en els dos estats més extrems del continent europeu (Espanya i Rússia) s'estaven produint uns fets molt semblants aquell mateix any. No obstant, en el cas de l'Estat espanyol la situació no anà més enllà per la manca de coordinació i acord entre els tres moviments, i el temor per les conseqüències de la vaga general per part dels altres dos col·lectius desafectes. Això sí, el sistema polític de la Restauració estava tocat de ple.

El 1923 s'obre el parèntesi de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El record d'aquell cop d'Estat protagonitzat pel capità general de Catalunya encara incomoda determinats col·lectius polítics que inicialment li donaren suport (com el PSOE i els nacionalistes conservadors de la Lliga Regionalista). Tot i que en fou un clar predecessor en diversos aspectes, durant el franquisme la historiografia oficial no es féu massa ressò d'aquesta etapa del regnat d'Alfons XIII; qui sap, potser la causa era la poca simpatia que es professaren Primo de Rivera i Franco (certament, no es podien veure). La intenció primigènia de Primo de Rivera era acabar amb la violència política i sindical i solucionar el problema generat al Protectorat Espanyol del Marroc després del desastre d'Annual, entre altres qüestions. El fet que es presentés com una mesura transitòria i temporal per tal de reconduir la situació de l'Estat, propicià que es guanyés molts adeptes al principi. Però quan Primo de Rivera féu manifesta la seua intenció de perpetuar-se en el poder, provocà el creixement gradual dels opositors al règim, fins el seu apartament definitiu als inicis de 1930. Al cap d'un any i poc més, el 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República.

I el rei? Quina va ser la seua actuació durant tot aquest període? Alfons XIII ha estat un dels reis més nefastos i negatius de la història espanyola. No conforme amb les limitades competències que li atribuïa la Constitució de 1876, aquest monarca Borbó es caracteritzà pels seus intents intervencionistes en la política, interior i exterior, fins i tot al marge de l'executiu. Poc divulgat és l'episodi de l'intent d'envair i anexionar-se Portugal quan a l'estat veí fou proclamada la república l'any 1910, amb la intenció d'evitar que la marejada republicana s'estengués al territori de l'Estat espanyol. Més coneguda és la seua intervenció directa en l'impuls i suport de la campanya militar que desembocà en el desastre d'Annual; és significatiu el telegrama que dirigí el monarca al cap de les tropes colonials, el general Silvestre, amb la genital arenga ¡Olé tus cojones!. Dos anys després Alfons XIII donava suport explícit al cop d'Estat de Primo de Rivera (a qui arribà a denominar mi Mussolini español). Però aquest suport era del tot interessat. En la investigació oberta després de la greu desfeta a la Guerra del Rif per determinar les responsabilitats, les proves recollides apuntaven en gran nombre al mateix monarca. Una de les primeres mesures del nou règim dictatorial fou l'aturada de la citada investigació. També durant molt de temps s'enaltí la seua actitud d'abandonar el poder i el país un cop proclamada la Segona República amb l'objectiu d'impedir que la seua permanència generés aldarulls. La realitat fou més aviat la contrària. Alfons XIII es resistí fins a última hora a abdicar, fins al punt que estava disposat, si convenia, a que les forces d'ordre públic actuessin i duguessin a terme un bany de sang entre els manifestants favorables a la República. Al final va haver de cedir, i amb resignació i desgrat, abandonà el poder iniciant el seu exil·li.

No tot fou negatiu el que es produí durant aquests anys de la monarquia d'Alfons XIII. A pesar de la pervivència de velles estructures a les àrees rurals, a l'Estat espanyol es començà a experimentà un canvi social, sobretot a les zones urbanes i en concret les més industrialitzades. També s'estigué obert als nous invents que arribaren i/o s'estenguren amb l'entrada del segle XX: l'electricitat, l'automòbil, l'aviació, la ràdio, el cinema... Al marge, a Catalunya entre els anys 1914 i 1925 es visqué l'experiència de la Mancomunitat, una mena de proto-govern autònom de limitadíssimes competències, però que era reflex de l'impuls que havia assolit el catalanisme polític enmig d'un context poc favorable i que exercí una acció eficaç en tot allò on pogué intervindre.

Per a Flix fou un període a tindre en compte ja que assoliria l'important pas que duria la nostra població cap a la modernitat. L'any 1892 arribava el ferrocarril, un mitjà que trencava definitivament el monopoli de principal via de comunicació que fins llavors havia tingut la navegació fluvial i obria al mateix temps nous lligams territorials. El 1897 es produïa el fet que tindria un gran impacte per al nostre poble durant el segle XX, com fou la constitució de la Sociedad Electro-Química de Flix (SEQF) (Val la apuntar que el vicepresident del primer consell d'adminstració de l'empresa fou el comte de Romanones, personatge influent d'aquest període històric, qui fou en tres ocasions cap del Govern de l'Estat i disset cops encapçalà un ministeri, entre altres càrrecs rellevants). Són sobradament coneguts els efectes que causà la implantació de la fàbrica electroquímica en gairebé tots els camps (econòmic, polític, social, cultural, demogràfic). De cop i volta, Flix entrava al segle XX per la porta gran. D'una món rural i tancat es passava a una societat industrialitzada. De la mà de la fàbrica arribaren durant aquells anys l'electricitat, l'aigua corrent, les escoles, els clubs esportius, les associacions culturals. Però també la conflictivitat social i, mal ens pesi, la contaminació.

Ni molt menys hi és tot, restant molts aspectes sense tractar de tot allò que va succeir durant el període d'anys compresos entre 1885 i 1931. No obstant, són unes pinzellades prou significatives que denoten la importància d'aquest període històric en molts àmbits i nivells, clau per entendre el que vindria immmediatament després i, per això, injustament poc divulgat.