DE MATRIMONIS I TESTIMONIS

Dins de tota la cadena d'argumentacions que han manifestat els contraris al matrimoni entre persones del mateix sexe hi ha les de caire etimològic. Concretament, vénen a dir que la unió entre dos homes o entre dos dones no se li podrà dir mai matrimoni, donat que aquest concepte designa única i exclusivament al lligam que estableixen un home i una dona i amb finalitats reproductives. Tan arrelat és aquest raonament que fins i tot entre sectors homosexuals va sorgir aquest debat, arribant-se a plantejar i proposar la creació d'un neologisme per designar les unions entre gais o lesbianes: homomoni ("homomonio", en castellà). Al marge de la seua sonoritat ridícula i kitsch, el nou terme no va gaudir de massa acceptació dins els col·lectius homosexuals. En última instància, al capdavall del reconeixement legal del matrimoni entre persones del mateix sexe hi ha la idea de la igualtat de condicions per a tothom, tingui l'orientació sexual que tingui, i voler buscar un terme específic per a les noves unions era perpetuar la diferència i la marginació dins la societat.

Al cap i a la fi, voler insistir en argumentacions de gaire etimològic no deixa de ser en molts aspectes fruit de mentalitats tancades, tenint en compte que no són poques les paraules que al llarg del temps han perdut tot o part del seu sentit original. Com a mostra hi ha la paraula testificar. Com se sap, testificar vol dir donar testimoni d'un fet com a prova de la seua validesa o autenticitat. Per tant, l'acte de testificar l'executen tant els testimonis que declaren en un judici, com els que participen en un casament o en un acte notarial, per posar tres casos. Doncs bé, sembla ser que entre les diverses teories que parlen de l'origen de la paraula testificar, hi ha la que afirma que deriva del fet que els antics romans quan juraven dir la veritat davant un jutge, amb la mà dreta es tocaven suaument els testicles. Tothom és conscient que s'ha perdut aquest costum de la Roma antiga quan es va a testificar. I si no hagués estat així, imagineu-vos la imatge d'algú tocant-se els testicles davant un magistrat mentre se li pren declaració. O, més xocant encara, durant un casament els testimonis masculins, tots requetemudats per a l'ocasió, romanguin amb la seua mà a les respectives parts mentre el mossèn pregunta als contraents si consenteixen la seua unió.

Resumint, que no per a qualsevol esdeveniment que suposi una novetat i es faci ús per designar-lo d'un mot ja existent, podrà utilitzar-se qualsevol raonament per rebutjar-lo, però no el de caire etimològic. El llenguatge evoluciona, i les mateixes paraules poden variar i fins i tot perdre el seu sentit original al llarg de molt de temps. Però, què hi farem!, n'hi ha a qui el mateix concepte d'evolució els fa urticària.

MANIFEST BLOCAIRE DE REBUIG AL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes.
Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

25 ANYS A L'ORFEÓ DE FLIX

Avui, 13 de maig de 2008, es compleixen 25 anys del meu ingrés com a cantaire de l'Orfeó de Flix. Encara tinc un viu record d'aquell dia del 1983, divendres llavors, amb 18 anys que feia poc havia complit, i en què havia finalitzat els últims exàmens de COU (Història Contemporània, al matí, i Matemàtiques, a la tarda). A la nit, a tres quarts de10, puntualment, ens trobàvem Josep Viñado i jo davant la porta de l'Ajuntament vell esperant que arribés el director, Baptista Sabaté perquè ens fes la prova de veu. Sembla ser que el Sr. Batiste no va recordar-se d'aquella cita i féu tard. Ens obriren la porta Jaume Masip i Mercedes Llop. Un cop a dalt del local, esperàrem l'arribada del Sr. Batiste qui en veure'ns es disculpà pel seu oblit i retard. Tot seguit començà la temuda prova de veu, amb l'angoixant situació que ho havíem de fer davant de tots els altres cantaries que fins al moment havien anat acudint a l'assaig. El Sr. Batiste començà a teclejar el piano i nosaltres dos, rojos com a perdigots, anàvem (o intentàvem) entonar les notes pertinents. Després seguí amb mi sol, fins que s'aturà, i assenyalant-me em digué: "Tenor segon". Mentre continuava amb Josep Viñado, ja vaig comunicar a la resta la veu que m'havia estat assignada. Ves per on, al cap d'una estona, el mateix Sr. Batiste m'indica: "Tenor segon, no. Tu, baríton". Així va començar el meu periple a l'Orfeó de Flix.

Un cop assignada la veu, vaig dirgir-me a les graderies on es situaven els cantaires durant els assajos. En indicar-los que em tocava amb els baríton, Jaume Vidal em cridà que vingués on era ell (per cert, des de fa uns anys, Jaume canta amb els tenors segons; i que enguany, val a dir-ho, compleix 50 anys a l'Orfeó). Al poc temps començava l'assaig, el meu primer assaig, i es repartia la partitura d'una cançó totalment desconeguda per a mi: El moliner del Freser. Un cop tothom disposava del seu exemplar, el Sr. Batiste dóna el to i s'inicia la interpretació, que no durà ni dos segons ni passà d'un compàs: el director pica amb les mans, i increpa els tenors indicant-los que s'han equivocat amb l'entonació de la primera nota (error que es mantindria per sempre amb aquella peça). Són aquests detalls els que recordo del primer dia i dels primers moments.

Al segon i tercer assaig la sensació que més experimentava era d'un cert desànim i desencís. Els meus coneixements musicals llavors eren mínims i em costava d'allò més seguir la interpretació de les partitures, tot i les indicacions que m'anaven fent els cantaires més veterans, com Santi Mulet o Germinal Lazcano. Total, era tal el meu sentiment que pensava que a l'Orfeó duraria poquíssim, quatre dies. No cal dir que anava absolutament errat amb els meus presentiments. Els quatres dies van anar creixent exponencialment, i poc més d'un mes després, a finals de juny, actuava en el meu primer concert, a l'església de Flix, dins la Setmana Cultural. L'anècdota d'aquell acte fou que al final la regidora de cultura de l'Ajuntament, Magda Clua, havia d'imposar una cinta a la senyera de l'Orfeó. Pel que fos, em digueren a mi que agafés l'estendard, i pel que es veu -jo no vaig adonar-m'hi- en inclinar-lo va anar de poc que no li empassés un bon cop al cap de la regidora amb l'extrem de la senyera.

Després d'aquell dia van venir més assajos i més actuacions, anant-se sumant els dies, les setmanes, els mesos i els anys fins arribar a l'actualitat. Entremig no cal dir la gran quantitat de concerts, trobades, aplecs i altres tipus d'activitats musicals en què he anat participant com a cantaire. Dins d'aquesta trajectòria musical, també molts cops, i sobretot darrerament he actuat com a solista. A més, tota aquesta activitat ha motivat que m'interessés molt més en la música, i hagi acabat essent alumne de l'Escola Municipal de Música, on faig els meus estudis de cant i també de nocions de solfeig i piano, estudis que em representen un bon suport dins la meva activitat a l'Orfeó.

Al marge, també he format part i formo altre cop actualmet, de la junta directiva. Vaig començar l'any 1990, com a secretari, dins la junta encapçalada per Lluís Sabaté Arqué durant sis anys. En finalitzar aquest període, i tot seguit, el 1996 vaig assolir la presidència de l'Orfeó de Flix, càrrec que, després d'una reelecció, vaig exercir fins el 2000. A partir d'aquell any, vaig formar part de la junta encapçalada per Pere Josep Jiménez, com a secretari novament, fins l'any 2003, en què, per voluntat pròpia, vaig deixar el càrrec i la junta directiva. Això em va permetre viure de forma molt directa uns esdeveniments que han estat força significatius dins de l'Orfeó, com la celebració del 40è (1992) i 50è (2002) Aniversari de l'entitat, els 25 anys dels Petits Cantaires (1995), o un fet que fou perquè no, crucial, com el canvi de director, el relleu de Joan Baptista Sabaté per Alfons Guiu mestres. Ara m'hi haig tornat a integrar, com a secretari altre cop, sota la presidència de Tere Fernández.

Hi ha un fet curiós en tot aquests anys i és l'anecdòtica relació que he tingut amb el número 13. Com he referit, vaig començar un 13 de maig. Quan feia 13 anys que era a l'Orfeó, vaig ser elegit president de l'entitat. I 13 van ser els anys que vaig romandre de forma seguida a la junta directiva, entre 1990 i 2003.

Durant tot aquest llarg període d'anys hi ha hagut de tot. Força moments d'alegria, d'emocions, de diversió, tots ells inoblidables. Però també la tristor de l'amarga experiència de la mort de companys i companyes cantaires inevitablement també s'ha fet manifesta.

Dins les meues responsabilitats tant de cantaire com a d'integrant de la junta és molt de temps el que he dedicat a l'Orfeó. Segons com es miri, hauré estat més o menys encertat en tot allò que he pogut anar realitzant. Però en el fons el que encara roman és la il·lusió i la satisfacció d'haver sigut membre de l'Orfeó de Flix, de col·laborar-hi, i, com no, amb el desig de què aquests sentiments i impuls continuïn vius per sempre més.

270.000 INJUSTÍCIES

Gairebé tota la premsa s'ha fet ressò de la notícia lamentable sobre que a la justícia espanyola hi ha prop de 270.000 sentències penals sense executar i que dins d'aquest nombre, el territori que encapçala aquest trist ranking és Catalunya, amb 56.000. Remarco que les xifres es refereixen a casos penals, perquè aquí caldria afegir també altres assumptes que entren dins d'altres àmbits (civil, mercantil, social, contenciós-administratiu...) que resten pendents de les pertinents resolucions judicials i/o la seua execució. Entre les causes que s'atribueixen a aquest retard i colapse, es coincideix en la manca d'informatització de l'administració de justícia i els seus procediments, la manca de personal i la poca preparació de gran part d'aquest. En aquest darrer punt s'insisteix en què moltes de les places estan cobertes per interins amb poca experiència i els continus canvis de destinació.

En tot el que he llegit, però, no s'anomena una altra de les qüestions com el de la carrincloneria que caracteritza en general la forma de procedir de l'administració de justícia. Sí que es cert que al capdavall hi ha la idea de voler garantir els drets de tothom i que tot plegat resti ben definit i provat, però hi ha ocasions en què els procediments i determinades normes resulten ja no sols excessius, sinó obsolets i ridículs. A més que si no es canvia aquest sistema, de poc servirà la informàtica. Com s'ha demostrat en altres organitzacions, l'aplicació de les noves tecnologies ha resultat contraproduent, ja que l'únic que s'ha fet és utilitzar les nous mitjans per donar suport a les velles estructures, en lloc d'aprofitar les noves possibilitats que ofereix la informàtica per crear nous sistemes de treball i de circulació de la informació.

Per un altre costat, una altra de lloses que pesa força és l'organització de l'administració de justícia. Persisteixen encara diversos òrgans que avui en dia no té sentit la seua existència, com és el cas dels jutjats de pau. En altres èpoques, quan les comunicacions eren més dificultoses, l'existència del jutge de pau garantia que cada municipi comptés amb un representant de l'administració de justícia, al marge de les poblacions que eren caps de partit judicial. Que es mantingui aquesta figura actualment és en molts aspectes, absurd. Primer, perquè a l'actualitat les competències dels jutges de pau són mínimes. I, en segon lloc, es manté encara la norma que per accedir a aquest càrrec sols cal saber llegir i escriure quan resulta que, tot i les mínimes competències, aquestes inclouen determinats casos de judicis de faltes, per a la determinació dels quals amb el fet de llegir i escriure no n'hi ha prou. A més, com pot ser que poblacions que en determinats moments acullen un gran nombre de persones, com el cas de Salou. amb gran nombre d'incidents i delictes comesos, tinguin un jutge pau, si fa no fa, amb les mateixes característiques i competència, pel que fa d'un poble com Vinebre per posar un cas a l'altre extrem.

És veritat que el jutjat de Salou compta amb personal professional de l'administració de justícia, com altres municipis que es troben amb una situació semblant i no són cap de partit. Però de la mateixa manera que es donen aquests casos, i també els de les anomenades agrupacions de secretaries de pau (quan diversos municipis comparteixen el servei d'un mateix secretari, professional de la justícia), no es podria fer quelcom semblant amb els jutges de pau i simplicar aquest sistema? Es possibilitaria que aquests càrrecs fossin assumits per professionals la mateix temps que també podrien assumir determinades competències de l'àmbit penal dels jutjats de cap de partit. Pel que fa a l'aspecte financer, caldria fer el pertinent estudi. Actualment un jutge de pau té una assignació que li proporciona l'administració de justícia que ronda els 60 euros mensuals nets. Cal pensar que això és el que cobren tots els jutges de pau de les poblacions que no són caps de partit (la grandíssima majoria!). No seria millor simplicar aquest sistema, reduir el nombre, i crear llocs millor i justificadament remunerats i ocupats per persones més formades i professionals?

També, com ja vaig fer referència en una altra ocasió, no estaria de més adscriure la competència del registre civil als ajuntaments, amb la qual cosa tots els procediments derivats d'aquest àmbit en principi restarien fora de l'administració de justícia, ajudant a alleugerir l'exercici de les seues funcions.

Solucions i propostes poden haver-ne i moltes. Però hi ha l'altra rèmora que caracteritza la justícia i és el seu extremat conservadorisme (no en sentit polític, sinó de mentalitat i formes). Mentrestant, les situació és la que hi ha, amb 270.000 a l'Estat espanyol sense que s'apliqui la seua resolució, i amb els riscos que pot comportar (malauradament, com el tan reiterat cas de la nena Mari Luz). I el simpàtic del ministre Bermejo afirmant que no hi ha colapse...