CONTROVÈRSIES NAPOLEÒNIQUES

Si hi ha un personatge històric que ha estat font contínua de controvèrsies, aquest ha estat Napoleó. La seua figura i la seua obra segueixen provocant sentiments oposats dins i fora de França entre partidaris i detractors del seu llegat. Per a uns fou el dirigent que propicià el revulsiu necessari per a l'expansió de les idees revolucionàries i la caiguda dels caducs governs de l'Antic Règim arreu d'Europa. Per a altres, contràriament, tergiversà i capgirà els objectius de la Revolució francesa apart de sembrar la mort i la destrucció al territori europeu. Sens dubte que no fou un debat aliè entre els seus contemporanis. Algunes nacions del vell continent el consideraren un alliberador, com els polonesos (el territori dels quals havia estat engolit i repartit entre russos, prussians i austriacs a finals del segle XVIII) i determinats territoris i petits estats alemanys que constituïren la Confederació del Rin. Per a altres, un competidor a batre, com els imperis rus i austriac i una Anglaterra que veia perillar la seua seguretat i el seu incipient imperi.

Pel que fa a la relació d'Espanya i Napoleó, n'hi ha per llogar-hi cadires, almenys si ens atenem als seus inicis. El desenvolupament d'aquesta vinculació, com molt bé se sap, derivà en una sagnant tragèdia. Els governants espanyols visqueren amb inquietud els esdeveniments que s'anaven succeint al país veí des que esclatà la revolució l'any 1789. Aquest temor es transformà en intervenció directa quan les tropes espanyoles envairen el sud de França el 1792 per combatre la república francesa (la Guerra Gran), situació que donaria un gir de 180 graus quan el 1794 l'exèrcit de la convenció entrà en territori de la monarquia hispànica ocupant el País Basc i el nord de Catalunya. La Pau de Basilea signada l'any següent posà fi a aquest desastre militar per a les armes espanyoles, recuperant, això sí, el territori perdut a la península. El canvi de la conjuntura política a la convulsa França, féu que Espanya tornés a la política d'aliances amb el país veí, enfront de l'enemic comú, Anglaterra, política que continuà quan Napoleó accedí al poder. L'aliança franco-espanyola derivaria cap un altre desastre, com fou l'arxiconeguda batalla de Trafalgar, al 1805. No contents ni escarmentats amb això, els governants espanyols signaren amb l'Imperi Francès el tractat de Fontainebleau al 1807, mitjançant el qual permetien el pas per la península a les tropes napoleòniques perquè poguessin envair Portugal, tradicional aliat d'Anglaterra, i posteriorment repartir-se el territori lus. Aquesta manifesta estultícia de les autoritats espanyoles de llavors és de suposar que encara desperta sentiments barrejats d'incredulitat i hilaritat entre tots aquells que s'assabenten d'aquest episodi que esdevingué en la invasió pura i dura del territori espanyol 1808. Fins i tot en el popular còmic d'Astèrix se'n fa ressò: en l'exemplar corresponent a l'estada de l'heroi gal a terres peninsulars (Astèrix a Hispània), un dels personatges comenta al voltant dels habitants del país que primer es deixen envair per conèixer millor contra qui han de resistir i combatre. Sens dubte que és una relliscada que induiria a riure donada l'estretor de mires amb què es va actuar, si no fos per les tràgiques conseqüències humanes i materials que comportà.

Seria la població la qui s'alçaria contra els francesos, farta de les vexacions a les quals es veié sotmesa per les tropes estrageres. Ja és prou sabuda tota la concatenació de fets i la llista de personatges que es distingiren en la lluita contra els francesos, molts d'ells sorgits entre les classes populars: el 2 de mayo, l'alcalde Móstoles, la batalla de Bailén, l'entrada de la Grande Armée dirigida per Napoleó en persona, el setge de Saragossa, els generals Castaños i Palafox, el tambor del Bruc, Agustina de Aragón (que era catalana), El Cura Merino, El Empecinado, Espoz y Mina, etc. No hi ha dubte que les contínues accions dels grups de guerrillers tingueren un paper fonamental en el desgast i el debilitament dels invasors francesos, tot i que al final hi confluiren altres factors lligats a les derrotes que va anar acumulant Napoleó a la resta d'Europa, sobretot a redós de la desastrosa campanya de Rússia. No obstant, també val a destacar l'important suport que donaren als revoltats espanyols les tropes angleses comandades pel duc de Wellington per poder foragitar els francesos.

Però no és l'aspecte militar de la Guerra del Francès el que m'interessa tractar, sinó altres qüestions relacionades amb la invasió napoleònica. Les actituds enfrontades a l'entorn de la figura de Napoleó també s'experimentaren als territoris peninsulars. Com se sap, una de les mesures dutes a terme per l'emperador francès fou obligar el 1808 a abdicar els monarques espanyols (Carles IV i Ferran VII, a qual més inútil), lliurant seguidament la corona al seu germà Josep, fins llavors rei de Nàpols, que passaria a regnar com a Josep I d'Espanya (Pepe Botella per als seus opositors). Al mateix temps, dotà el nou regne amb una mena de constitució, l'anomenat Estatut de Baiona. Si bé el nou text legal no era un exemple de modernitat, sí suposava un pas endavant enfront d'institucions caduques i obsoletes en què s'havia basat el govern de la monarquia borbònica. Alguns ciutadans del territori espanyol ho entengueren així, i no dubtaren en donar suport al nou monarca francès pensant que s'assolirien els necessaris canvis i la modernització que es demandava, enfront d'una dinastia desprestigiada i l'acció d'un primer ministre -Manuel Godoy- que havia resultat nefasta. Tot i la mala fama que els envoltà, aquests col·laboradors del nou govern, els afrancesats, actuaren amb l'objectiu de poder regenerar el país. Però fou impossible. L'acció de govern que s'hagués pogut dur a terme es veié eclipsada per l'oposició de la resta de la població en general i la situacio de guerra existent. A més, els generals francesos tampoc no deixaren gairebé cap marge de maniobra a les noves autoritats (tot i que teòricament, n'eren els seus valedors), actuant com autèntics sàtrapes en els territoris sota el seu domini. I al marge, val a dir que el govern de Josep I Bonaparte s'estenia, sobre el paper, a tot el territori de la monarquia espanyola... excepte Catalunya.

El 1812, el Principat era annexat a l'Imperi Francès. En altres paraules, per segona vegada en la història el territori català s'integrava a França, però amb unes particularitats que val la pena destacar. Primer, el català esdevenia idioma oficial al territori. Segona cosa a remarcar és la divisió de Catalunya en quatre departaments, amb un seguit de canvis territorials, amb afegits i escissions: el departament del Segre, amb capital a Puigcerdà, que incloïa Andorra; el de Boques de l'Ebre, amb capital a Lleida, que incloïa part de la franja de l'Aragó de parla catalana (amb ciutats com Mequinensa i Fraga); el del Ter, amb capital a Girona; i el de Montserrat, amb capital a Barcelona. Sols hi hagué l'amputació de la Vall d'Aran que passà a formar part del departament francès de l'Alt Garona. Aquesta adscripció de Catalunya a l'Imperi Francès la podem veure reflectida en una escriptura notarial de compra-venda signada a Flix, datada l'any 1812 . Si bé en el timbre hi figura el nom del rei Ferran VII ("Rex Ferdin[andus] VII D[ei] G[ratia] Hisp[paniae] et Ind[iarum]"), hi ha una diligència de validació on s'expressa el següent:

"Valga para el Reynado de S.M. el Emperador de los Franceses".

Però la crua realitat és que l'estada de l'exèrcit napoleònic al Principat fou destructiva com a la resta del territori peninsular, de la mateixa manera que la població catalana mostrà el seu rebuig i resistència contra l'invasor. Tanmateix es desenvoluparen partides de guerrillers per fustigar l'enemic, de la mateixa mateixa manera que els francesos foren despietats amb els seus oponents. Hi hagué igualment setges que acabaren tràgicament: Girona (1809; Galdós li dedicà íntegrament un dels seus Episodios Nacionales), Lleida (1810) i Tarragona (1811). Les conseqüències de la cruesa de la guerra anaren més enllà del conflicte en sí mateix. Així, en el cas de Flix, com ens recorda Josep Sánchez Cervelló (Conflicte i violència a l'Ebre), durant el conflicte es destruí la sínia que facilitava el reg. La mancança d'aquest element fonamental per a l'economia local, provocà la ruïna de moltes famílies que es veieren obligades a emigrar, perdent Flix un terç de la seua població. Val afegir que la sínia no seria reparada fins l'any 1828 i que uns anys després, el 1832, en relació al restabliment del reg es redactaria un reglament (del qual hi ha un facsímil a l'Arxiu Municipal de Flix), on es fa menció de la sínia reconstruïda, a la que se li donà el nom de Santa Cristina.

Tampoc Catalunya restà al marge del fenòmen dels afrancesats. Fos per oportunisme o per bona voluntat de reformar el país i les seues institucions, hi hagué diversos catalans que col·laboraren amb els invasors els quals, com va passar a la resta del territori peninsular, van patir la repressió de les autoritats després de la guerra i el rebuig de la resta de la població. Joan Ramon Vinaixa (La postguerra del francès i la revolta reialista de 1822 a l'Ebre) ens aporta el cas de Josep Castellví Sabaté, qui fou alcalde de Flix durant l'ocupació napoleònica, testimoi escrit extret d'un informe confidencial redactat el 1831 pel notari local Salvador Galcerà:

"José Castellvi y Sabate... fue Bayle de esta villa en los años 1811 i 1812 y Sub Mer en 1813, epoca en aque este Pais estaba dominado o invadido por la tropas de Napoleon... en razon de dhos. empleos tuvo que exigir de este vecindario varios pagos en dinero, viveres, Bagages y otros servicios para el Gobierno Frances y sus tropas, ahunque creo no se excedio de las ordenes que entonces regian antes bien me constan hizo muchas gestiones en beneficio de este comun para aligerar los pagos y servicios de Bagages y Personales especialmente para salvar la vida, y de otros castigos a diferentes personas del Pueblo y Forasteros, se concilio la enemistad general del Pueblo y se vio obligado a desempararle luego que marcharon de este Pais dhas. tropas Francesas que fue a ultimos de dho. año 1813 o primeros de 1814. Y no ha vuelto mas desde entonces a fijar su domicilio en esta villa, ni el, su esposa y tres hijas que llevaron, y aun viven endos o mas Pueblos del Corregimiento de Lerida."

Vinaixa també reprodueix el fragment d'un altre informe sobre el mateix personatge, escrit per l'hisendat Josep Antoni Oriol, no tan amable i molt més contundent:

"fue publicamente afrancesado y azote de estos pueblos que no ay un niño que lo ignore"

Un cop fugit del poble, la casa de Josep Castellví fou saquejada.

S'ha pretès mostrar aquí unes pinzellades del perquè Napoleó fou un personatge controvertit, que despertà odis i adhesions entre els seus contemporanis, de la mateixa manera que actualment encara es projecten aquests sentiments enfrontats entre els estudiosos. L'any vinent, 2008, es compleix el 200 aniversari de la invasió napoleònica, efemèride que promet ser motiu de l'elaboració de nous estudis. Caldrà veure quines aportacions hi haurà que incideixen en aquest debat.

LA FREIXA, FLIX I EL SEU ESCUT

La premsa ja s'ha fet ressò de que a Flix es commemorarà el centenari de la riuada de 1907 (on l'Ebre assolí el seu màxim nivell la nit del 22 al 23 d'octubre d'aquell any al seu pas pel nostre terme) i de la plantada de la freixa de la Plaça de l'Església. A gairebé tothom ens han explicat que en una ocasió el riu arribà fins a la placeta, i que fins i tot se celebrà un bateig dins a l'església damunt d'una barca. Doncs pel que se sap, la freixa es plantà l'any següent, precisament en una línia de la plaça que fou vorejada per l'Ebre durant aquella rememorada pujada de les aigües. I no fou un acte qualsevol: hi van assistir les màximes autoritats de l'època, tant les civils (l'alcalde Lluís de Castellví) i les religioses (el prior Joan Escoda) i una parella d'infants (la filla de l'alcalde i el fill de l'alguacil) van ballar una jota enmig d'aquella celebració. Imagino que hem veure-hi una mena d'acció de gràcies pel fet que a Flix, malgrat les malifetes que va comportar el pas de la riuada en moltes propietats, no es van haver de lamentar desgràcies personals. I què millor que escollir el nostre arbre heràldic, el que figura a l'escut, la freixa, per a què simbolitzés aquest agraïment.

I per què la freixa és el nostre símbol heràldic? Si atenem a l'explicació que hans donat els experts en heràldica, la resposta és ben simple. En el cas de l'escut de Flix ens trobem el que s'anomena un senyal parlant, és a dir, la fonètica del nom del símbol s'aproxima al de la població (o persona o institució) que representa. La regla que se segueix en aquests casos s'aproxima si fa no fa a la dels jeroglífics. Per posar exemples de poblacions properes: a l'escut de Maials apareix una mà, al de Ginestar, una ginesta i al de Corbera, un corb. Si en tots tres casos esmentats hi veiem una correlació clara entre el senyal i la població a què fan referència, a l'escut de Flix en principi no és tan visible. De fet, entre Flix i freixa (o freixe, segons la normativa), no és que hi hagi un vincle fonètic absolut. No obstant, segons els heraldistes (i així ho féu constar Armand de Fluvià en el seu informe), sembla que els nostres avantpassats anomenaven fleix a la freixa. Tampoc la correspondència és tan exacta, però fonèticament s'hi aproxima molt més. En altres paraules, entre Flix i la freixa no cal buscar cap més vincle que aquest, el de tractar-se de un senyal parlant. Que ningú no s'entretingui en cercar-hi origens totèmics ni motivacions d'adoració i danses sagrades dels nostres ancestres ibèrics, malgrat hagi pogut estar un arbre present a les nostres contrades des d'èpoques remotes. Com s'ha vist, la relació és molt simple.

L'altra qüestió és saber a partir de quan la freixa assoleix aquesta representativitat del nostre poble. Ara per ara, les representacions gràfiques més antigues de les que es té constància són uns segells de finals del segle XVI. A la mateixa època podria pertànyer l'escut de pedra que hi ha a l'església de Flix. De fet, uns i altres tenen una característica comú: es representa un arbre flanquejat per les lletres de la paraula Flix. Les dades sobre aquests segells les aporta Ferran de Segarra als volums corresponents de Sigil·lografia catalana. Tot i que cal afegir que en descriure un dels segells, aquest autor en lloc de referir-se a una freixa parla... d'un pi!. De fet, una de les característiques de l'arbre que ha aparegut en les diverses versions que hi ha hagut de l'escut de Flix ha estat la seua indefinició: si un no ho sap, no encerta a saber ben bé de quin arbre es tracta. Per tant, un pot interpretar que allí hi ha representat un pi (com Ferran de Segarra dixit), un auliver, un presseguer o un taronger, segons els gustos (i no dic un baobab, perquè ja seria allunyar-se massa geogràficament). Segons la normativa heràldica imperant, avalada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), pel que fa a la representació de vegetals, d'aquests s'han de distingir bé les fulles i els fruits, a més d'estar arrencats, amb l'arrel visible. Aquestes són les característiques del nou escut, aprovat el 2005. Amb tot, val a dir que la freixa que hi ha representada està basada en una espècie d'aquest arbre que no es correspon amb l'autòctona de la nostra població segons han indicat alguns entesos. Fins i tot es va intentar dissenyar i proposar un nou senyal per fer front a aquesta nova desavinença simbòlica, però que finalment no prosperà. Sobre el nou escut hi han hagut comentaris diversos, des qui ha opinat que l'arbre sembla un julivert ("Villa Perejil") o que els fruits recorden uns collonets. També hi ha qui, òbviament, li ha agradat el canvi. Personalment, a mi no em desagrada, i com a mínim el prefereixo a l'anterior escut.

Pel que fa als altres elements, s'optà per la forma caironada (un quadrat tombat), que és la tradicional dels municipis dels Països Catalans, el fons d'argent (això no ha variat) i una corona de baró, seguint les recomacions de l'IEC. En l'anteior escut, com es recordarà, hi figurava una corona reial, basant-se en les recomanacions de la Real Academia de la Historia. És una norma que és vàlida per als municipis castellans, igual que la forma que s'escollí per a l'escut. Certament, que Flix comptés amb una corona reial en el seu emblema, podria tenir una justificació remota, des del moment en què històricament la baronia de Flix ha estat una possessió reial: ho fou en certs períodes de l'Edat Mitjana, de la Moderna, i a partir de 1714 quan es desposseí definitivament del seu domini a la ciutat de Barcelona per passar a mans del rei d'Espanya. No obstant, veig més correcta i que s'adiu més a la nostra història que hi figuri la corona de baró. Apart, uns elements que durant molt de temps van figurar a l'escut van ser dos branques entrellaçades, una de palma i l'altra de llorer, que es trobaven ubicades damunt de la freixa. Aquests elements els trobem, almenys, en segells dels segles XIX i XX, i en els escuts que figuraren en els membrets de la correspondència de l'Ajuntament de Flix, fins l'adopció de l'escut de 1972.

Han pogut haver-hi els canvis que sigui, però malgrat tot, a pesar de les circumstàncies que hagin hagut al voltant de la qüestió, una cosa ha estat comuna pel que fa al nostre escut: la freixa sempre l'hem trobat formant-hi part, fet del qual tenim constància que ha estat així com a mínim durant els últims quatre-cents anys com s'ha dit. Uns segles de constància donen molt de sí perquè un costum, un símbol resti fortament arrelat en l'ànima d'un col·lectiu, com a quelcom seu i propi i consubstancial a la seua idiosincràcia. Per tant, en un moment en què les forces de la naturalesa van fer acte de presència amb tota la seua cruesa posant en perill Flix -i altres poblacions de la vora de l'Ebre- durant aquell llunyà 1907, per rememorar una riuada que ha restat molt marcada en la nostra memòria popular, els nostres avantpassats que van ser-ne testimonis van voler deixar constància, i per fer-ho van acudir a un altre element de la natura. Però no a un qualsevol. Un element viu, com per a dir que tot i el perill sofert i les destrosses ocasionades, el poble i els seus habitants seguien allí. Un element viu, a més, que era -és- el nostre símbol, la nostra freixa. Avui encara roman en el mateix lloc, pletòrica i majestuosa, testimoniant aquells fets. Les circumstències feren que se l'ubiqués en un lloc privilegiat del nostre poble, cosa que li ha permès ser espectadora dels grans esdeveniments que han transcorregut al llarg d'un segle al nostre poble. I, com no, que per als habitants de Flix s'hagi convertit en un dels seus elements més típics, emblemàtics, entranyables i estimats.

REALITATS LINGÜÍSTIQUES A EUROPA

A començaments de l'estiu passat em sorprenia un reportatge aparegut en el diari El Punt, no tant pel titular -"El català, amb 9,1 milions de parlants, és la 88a llengua més utilitzada del món"-, sinó per un fet que s'afirmava en el seu contingut:

"La llengua més parlada al món actualment és el xinès mandarí (885 milions de persones), seguit de l'espanyol (332 milions) i l'anglès (322 milions)".

Confesso que ho vaig llegir més d'un cop per assegurar-me que ho havia entès bé, doncs em xocà i força aquest posicionament de l'espanyol -o castellà- com a segona llengua més parlada del món i per davant de l'anglès. Val a dir que l'article en sí, que es basa en un comunicat de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, és molt escuet i no especifica quins criteris s'han utilitzat per determinar aquestes xifres. Imagino que s'ha tingut en compte per determinar-ho aquella que els parlants consideren la seua primera llengua. Perquè, certament, si fos per coneixement (al marge de les que es puguin aprendre amb l'ensenyament) la situació que es reflectiria seria molt diferent.

No obstant això, independentment del criteri utilitzat, una cosa és certa: la gran presència de l'espanyol com una de les llengües més esteses al món es deu sobretot a la seua extensió als territoris de l'àmbit hispanoamericà. És en aquests països del continent americà, antics dominis colonials de l'Imperi Espanyol on el castellà disposa, amb tots els conjuntament, el seu espai geogràfic més gran (on caldria afegir-hi els hispans dels Estats Units). Paradoxes de la vida i la història que ha fet que ens trobem que el territori originari inclogui sols una minoria de parlants enfront de la totalitat. Perquè, certament, si comparem l'extensió de l'espanyol dins de l'àmbit europeu amb, és ben reduïda des d'un punt de vista geogràfic.

El coneixement de l'espanyol a Europa es redueix pràcticament als territoris de l'Estat, tant aquells que són de parla castellana, com en aquells altres on conviu amb altres llengües (hagi estat per imposició o per procesos naturals la seua presència). Al marge, és un idioma força conegut a l'altre gran estat peninsular Portugal, on gran part de la població com a mínim l'entèn perfectament. Una situació, val a dir-ho que no es dóna tant a l'inrevès, doncs quantes vegades no ens hem quedat totalment descol·locats quan un portuguès se'ns ha dirigit amb la seua llengua. Amb tota probabilitat en tinguin coneixement els habitants dels territoris francesos fronterers amb l'Estat espanyol i, com no, està força estès a Andorra. Fora de l'àmbit europeu, possiblement també l'entenguin i el sàpiguin parlar a les zones del nord d'Àfrica que han estat dominis espanyols. Però, amb tot, un coneixement sòlid del castellà dins l'àmbit europeu es redueix pràcticament sols als territoris de l'Estat espanyol, incloent els peninsulars amb les Balears, els enclaus de Ceuta i Melilla i l'arxipièlag de les Canàries.

En canvi, ens trobem amb idiomes europeus l'extensió dels quals han trascendit fronteres, i han assolit fins i tot la condició d'oficials en diversos estats, en una part o en la totalitat del seu territori. Un d'aquests casos més notoris és el del francès, oficial en tot l'àmbit territorial de la República Francesa (en detriment de les llengües minoritàries), i també a Bèlgica (a Valònia), a Suïssa, a Luxemburg i a Mònaco. Un altre cas emblemàtic és el de l'alemany, tot i que va veure reduït el seu àmbit territorial després dels trasllats de població efectuats, primer pels nazis i posteriorment per les expulsions de minories alemanyes que es feren en diversos estats de l'Europa Oriental acabada la Segona Guerra Mundial. No obstant, la seua presència i extensió continua essent important: és oficial a la República Federal Alemnya, a Àustria, a Suïssa, al petit estat de Liechtenstein. És parlada al territori del Trentino, a dins d'Itàlia, i compta encara amb una minoria important de parlants autòctons a Rússia. En altres indrets de l'Europa Oriental, com s'ha comentat, pràcticament han desaparegut les minories de germanoparlants, tot i que en altres temps arribà a assolir una presència més estesa i no sols entre aquests parlants autòctons (el cas de Txèquia, per exemple).

Apart del francès i de l'alemany (sense oblidar el rus, que representa tanmateix un cas excepcional), hi ha un altre idioma també força estès, tot i que representa una realitat poc coneguda i divulgada: l'italià. No cal dir que és oficial al territori de la República Italiana (on conviu amb altres parles, un fet també no massa conegut), i als petits estats de San Marino i la Ciutat del Vaticà, i a Suïssa. Però al marge d'aquest àmbit territorial, l'italià té també una forta presència a l'altre costat de l'Adriàtic, en una franja costanera que va des d'Eslovènia, passant per la costa dàlmata (Croàcia), Montenegro, Albània i fins arribar a Grècia. Així mateix és entès i parlat a Malta, on conviu amb solidesa amb els dos idiomes oficials d'aquest petit estat, el maltès i l'anglès. Si anem més al sud, ja fora d'Europa, l'italià és conegut a Tunis i Líbia (en aquest darrer cas té una explicació lògica en tractar-se d'una antiga colònia). De fet no és una situació nova, i fins i tot es pot dir pel que fa a la costa adriàtica oriental que la presència de l'italià s'ha afeblit en comparació amb altres èpoques on era molt més notòria.

Resumint, si bé l'espanyol és un idioma amb un gran nombre de parlants arreu del món, respon més a la circumstància del pes de l'àmbit territorial hispanoamericà. En canvi, a Europa la seua presència i coneixement és redueix pràcticament a la Península Ibèrica, havent altres realitats lingüístiques que l'ultrapassen demogràficament parlant.

"¡¡¡QUE VIIIIIIIIIIVA ESPAÑAAAAAAAAAA...!!!"

Ja vaig fer menció en una altra entrada del blog del passeig que vaig efectuar pel Moldava en la meva visita a Praga durant les vacances. Explicava també la sensació que vaig experimentar en veure l'assut que hi havia enmig del riu. Però apart d'aquesta experiència plaent, també en vaig passar per una d'aquelles que em podem dir esperpèntiques que de tant en tant també, ens agradi o no, toca viure-les i suportar-les si més no amb resignació i estrenyent les dents si escau. Encara que no va ser el cas...

Estava previst -tot s'ha de dir- que durant el passeig fluvial un senyor ens l'amenitzaria amb música d'acordió. Així va ser. Al poc d'iniciar el seu trajecte l'embarcació, un home que ja devia tindre la setantena, o poc li faltava, va aparèixer amb el citat instrument i començà a teclejar-lo. Les notes d'El Moldava, del músic txec Dvorak, foren les primeres que es van poder escoltar, peça del tot escaient en aquell context i que, val a dir-ho, a mi sempre m'ha agradat bastant. Seguidament en van vindre d'altres de clàssiques, altres de populars i, donat que el passatge estava format en la seua totalitat per peninsulars, el bon home inicià un repertori de peces espanyoles. Entre aquestes recordo que hi havia la de Si a tu ventana llega una paloma (no sé si el títol és aquest), que fou corejada per part del personal. Però vet aquí que, de sobte, de l'acordió comencen a sorgir les notes del pas-doble de Manolo Escobar ¡Y viva España!. Allò ja es va desmadrar: gairebé tots es posaren a acompanyar-la picant de mans, corejant-la i, sobretot alçant la veu amb la tornada del "¡Que viva España!". Jo, davant aquell espectacle i manifstació d'espanyolisme, vaig romandre quiet, amb expressió neutra. Però que ningú no cregui que m'ho estava prenent com un trágala o que l'estòmac es trobava en procés de rebel·lió. Què va! Més aviat lluitava per contenir-me el riure... a causa d'una cosa que sabia al voltant de la cançoneta en qüestió.

No fa massa anys, vaig assabentar-me que a la Gran Bretanya s'havia editat en CD i sota el títol Party with pride, un recull musical que aplegava diverses peces que havien tingut o tenien èxit entre els gais. Quina va ser la meua sorpresa i el fart de riure que vaig fer-me en saber que entre aquell repertori, a més d'emblemàtiques cançons de l'ambient gai com YMCA, In the Navy, Dancing Queen, That's de way o Una paloma blanca, hi apareixia l'imfumable ¡Y viva España!. Qui havia de dir que una de les icones musicals de l'espanyolisme més ranci i carpetovetònic -i homòfob al cent per cent-, fos una peça que sonava (i a saber si encara hi sona) en els gay parties londinencs!. "Què fort! Aquesta sí que és bona!", vaig pensar en ser-ne sabedor. I com és natural, quan escolto la cançoneta, sigui on sigui, a les manis de la dreta ultramontana o als camps de futbol quan juga la selecció espanyola (juntament amb l'altre hit parade dels estadis, de críptica lletra: "lolo, lololo, lololo, lolooo.."), no me'n puc estar de soltar un esclat de rialles al mateix temps que exclamo a dins meu, "Ai fillets si ho sabéssiu!".

Per tant, quan aquelles notes del pas-doble manoloescobarenc van empastifar l'atmòsfera del Moldava al seu pas per Praga, i aquella munió de turistes espanyolíssims l'acompanyaren disciplinada i acompassadament amb els "plas! plas! plas!" i cantant i cridant fervorosament "¡¡¡Que viiiiiiiiiiva Españaaaaaaaaaa...!!!", davant aquella demostració de patrioterisme hispànic em vaig mantindre amb actitud imperturbable, però amb un malèfic "hi, hi, hi, hi, hi, hi, hi!" que impacient recorria el meu cos maldant per exterioritzar-se.