LA CONVULSA MONARQUIA D'ALFONS XIII

Hi ha períodes històrics que pel que sigui, gaudeixen en una determinada època posterior d'un predicament i una popularitat amples i estesos, podent haver motivacions, polítiques, culturals, socials, o totes alhora. Els estudis de recerca sobre el període en qüestió de sobte es multipliquen, incidint-se en alguns aspectes en concret o tractant-se des d'un enfocament global. Passà durant el Renaixement, amb l'admiració que es despertà per l'antiguitat clàssica grega i romana, i amb el Romanticisme, que rescatà l'Edat Mitjana de l'ostracisme a què fou sotmesa durant segles. Últimament al nostre territori hem estat testimonis de la proliferació d'estudis sobre el Carlisme, marginat un temps pel suport que aquest moviment polític donà al cop d'Estat de 1936 i al règim franquista (almenys, alguns dels seus dirigents en aquest darrer cas), però del que les noves recerques històriques estan demostrant que en origen fou molt més que una simple facció dinàstica i reaccionària i alhora representà la base de moviments i actituds posteriors, allí on estigué implantat sòlidament. Si bé l'estudi del Carlisme és una tendència que ha anat creixent progressivament en els últims anys, un període històric que des de la transició fins a l'actualitat segueix essent objecte d'estudi a primera plana, i que és motiu de debats apassiontats ja no sols entre historiadors, sinó en el terreny polític i entre la població en general, donada la seua proximitat cronològica, és el que comprèn els anys de la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939). Aquest interès latent per aquests anys ha eclipsat, en canvi, el període històric immediatament anterior pel que fa al seu coneixement general, com fou el del regnat d'Alfons XIII.

La monarquia d'Alfons XIII comprèn els anys 1902 i 1931. Caldria afegir-hi, però, la llarga regència de la reina Maria Cristina, iniciada després de la prematura mort del rei Alfons XII el 1885 (el seu successor naixia uns mesos després). En conseqüència, ens trobem amb un ample període històric, durant el qual el territori de l'Estat espanyol no patí cap conflicte greu, però no per això fou menys convuls i on s'experimentarien un seguit de canvis importants en tots els àmbits: polític, econòmic, social i cultural. Canvis que acabarien generant les tensions que finalment desembocarien en la proclamació de la Segona República i la posterior Guerra Civil. En atres paraules, no s'expliquen aquests darrers períodes sense tot allò que va transcórrer entre 1885 i 1931.

No hi hagué cap conflicte greu en territori de l'Estat, certament, però això no implica que la violència restés absent durant aquell dilatat període històric. Mostra palpable i culminant n'és el fet que dos caps de govern, Canalejas (1912) i Dato (1921) foren assassinats en sengels atemptats, igual que l'excap de l'executiu i polític prominent de la Restauració, Cánovas del Castillo, patí un final semblant el 1897. El mateix monarca Alfons XIII fou objecte d'un atemptat l'any 1906 durant el dia del seu casament, del qual en resultà il·lès. Però no sols els dirigents polítics eren l'objecte dels actes violents. Més aviat aquests eren conseqüència de la tensa situació social que es vivia. Els carrers de Barcelona foren testimonis de l'acció de pistolers, tant els procedents de l'anarquisme, com aquells pagats pel poder per fer front els anteriors. El nom del governador Martínez Anido restarà lligat a una de les èpoques més negres de la història barcelonina. Fou absolutament despietat amb els militants anarquistes, des de tolerar la llei de fugues amb els detinguts, fins a simular un atemptat contra la seua persona per poder justificar la consegüent acció repressora (posteriorment Martínez Anido seria ministre amb Primo de Rivera i també formà part dels primers governs de Franco a l'inici de la Guerra Civil).

Si aquesta violència política i social és la que es visqué al territori peninsular, la guerra també en fou present... però a les colònies. El 1898 l'Estat espanyol perd els últims territoris d'Ultramar que li restaven del seu antic imperi (Cuba, Puerto Rico i Filipines), per a tot seguit bolcar les seues apetències colonials al nord d'Àfrica. El resultat fou un seguit de malaurades i impopulars campanyes militars per tal d'aconseguir dominar les contínues rebel·lions protagonitzades pels indígenes. Les conseqüències no pogueren ser més nefastes en alguns casos: el 1909 l'oposició a l'allistament forçós derivà en els fets violents de la Setmana Tràgica; i el 1921, una cadena d'errades comeses pels comandaments militars conduïren al desastre d'Annual, ja comentat en una altra ocasió.

En el camp estrictament polític, el període s'inicià amb el domini dels anomenats partits dinàstics, el conservador i el liberal, que a través de pactes i eleccions amanides s'anaven alternant en el poder (fou l'època daurada el caciquisme i les tupinades). Al pas dels anys, però, aquest sistema anà trontollant amb l'aparició i creixement de noves forces polítiques que el qüestionaven: republicans, PSOE, nacionalistes (a Catalunya i el País Basc), a més de la pressió del grups sindicals que es desenvoluparen a l'entorn de la UGT i la CNT. Un moment crític s'assolí el 1917 en coincidir cronològicament tres moviments de desafecció al règim: la formació per diversos militars de les anomenades Juntes de Defensa, al constitució de l'assemblea de parlamentaris (formada per tots aquells que no militaven als partits dinàstics) i la convocatòria d'una vaga general, l'única ocasió en què UGT i CNT es posaren d'acord per actuar conjuntament. Fou una situació del tot prerevolucionària, fins al punt que algun historiador ha destacat la coincidència que en els dos estats més extrems del continent europeu (Espanya i Rússia) s'estaven produint uns fets molt semblants aquell mateix any. No obstant, en el cas de l'Estat espanyol la situació no anà més enllà per la manca de coordinació i acord entre els tres moviments, i el temor per les conseqüències de la vaga general per part dels altres dos col·lectius desafectes. Això sí, el sistema polític de la Restauració estava tocat de ple.

El 1923 s'obre el parèntesi de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El record d'aquell cop d'Estat protagonitzat pel capità general de Catalunya encara incomoda determinats col·lectius polítics que inicialment li donaren suport (com el PSOE i els nacionalistes conservadors de la Lliga Regionalista). Tot i que en fou un clar predecessor en diversos aspectes, durant el franquisme la historiografia oficial no es féu massa ressò d'aquesta etapa del regnat d'Alfons XIII; qui sap, potser la causa era la poca simpatia que es professaren Primo de Rivera i Franco (certament, no es podien veure). La intenció primigènia de Primo de Rivera era acabar amb la violència política i sindical i solucionar el problema generat al Protectorat Espanyol del Marroc després del desastre d'Annual, entre altres qüestions. El fet que es presentés com una mesura transitòria i temporal per tal de reconduir la situació de l'Estat, propicià que es guanyés molts adeptes al principi. Però quan Primo de Rivera féu manifesta la seua intenció de perpetuar-se en el poder, provocà el creixement gradual dels opositors al règim, fins el seu apartament definitiu als inicis de 1930. Al cap d'un any i poc més, el 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República.

I el rei? Quina va ser la seua actuació durant tot aquest període? Alfons XIII ha estat un dels reis més nefastos i negatius de la història espanyola. No conforme amb les limitades competències que li atribuïa la Constitució de 1876, aquest monarca Borbó es caracteritzà pels seus intents intervencionistes en la política, interior i exterior, fins i tot al marge de l'executiu. Poc divulgat és l'episodi de l'intent d'envair i anexionar-se Portugal quan a l'estat veí fou proclamada la república l'any 1910, amb la intenció d'evitar que la marejada republicana s'estengués al territori de l'Estat espanyol. Més coneguda és la seua intervenció directa en l'impuls i suport de la campanya militar que desembocà en el desastre d'Annual; és significatiu el telegrama que dirigí el monarca al cap de les tropes colonials, el general Silvestre, amb la genital arenga ¡Olé tus cojones!. Dos anys després Alfons XIII donava suport explícit al cop d'Estat de Primo de Rivera (a qui arribà a denominar mi Mussolini español). Però aquest suport era del tot interessat. En la investigació oberta després de la greu desfeta a la Guerra del Rif per determinar les responsabilitats, les proves recollides apuntaven en gran nombre al mateix monarca. Una de les primeres mesures del nou règim dictatorial fou l'aturada de la citada investigació. També durant molt de temps s'enaltí la seua actitud d'abandonar el poder i el país un cop proclamada la Segona República amb l'objectiu d'impedir que la seua permanència generés aldarulls. La realitat fou més aviat la contrària. Alfons XIII es resistí fins a última hora a abdicar, fins al punt que estava disposat, si convenia, a que les forces d'ordre públic actuessin i duguessin a terme un bany de sang entre els manifestants favorables a la República. Al final va haver de cedir, i amb resignació i desgrat, abandonà el poder iniciant el seu exil·li.

No tot fou negatiu el que es produí durant aquests anys de la monarquia d'Alfons XIII. A pesar de la pervivència de velles estructures a les àrees rurals, a l'Estat espanyol es començà a experimentà un canvi social, sobretot a les zones urbanes i en concret les més industrialitzades. També s'estigué obert als nous invents que arribaren i/o s'estenguren amb l'entrada del segle XX: l'electricitat, l'automòbil, l'aviació, la ràdio, el cinema... Al marge, a Catalunya entre els anys 1914 i 1925 es visqué l'experiència de la Mancomunitat, una mena de proto-govern autònom de limitadíssimes competències, però que era reflex de l'impuls que havia assolit el catalanisme polític enmig d'un context poc favorable i que exercí una acció eficaç en tot allò on pogué intervindre.

Per a Flix fou un període a tindre en compte ja que assoliria l'important pas que duria la nostra població cap a la modernitat. L'any 1892 arribava el ferrocarril, un mitjà que trencava definitivament el monopoli de principal via de comunicació que fins llavors havia tingut la navegació fluvial i obria al mateix temps nous lligams territorials. El 1897 es produïa el fet que tindria un gran impacte per al nostre poble durant el segle XX, com fou la constitució de la Sociedad Electro-Química de Flix (SEQF) (Val la apuntar que el vicepresident del primer consell d'adminstració de l'empresa fou el comte de Romanones, personatge influent d'aquest període històric, qui fou en tres ocasions cap del Govern de l'Estat i disset cops encapçalà un ministeri, entre altres càrrecs rellevants). Són sobradament coneguts els efectes que causà la implantació de la fàbrica electroquímica en gairebé tots els camps (econòmic, polític, social, cultural, demogràfic). De cop i volta, Flix entrava al segle XX per la porta gran. D'una món rural i tancat es passava a una societat industrialitzada. De la mà de la fàbrica arribaren durant aquells anys l'electricitat, l'aigua corrent, les escoles, els clubs esportius, les associacions culturals. Però també la conflictivitat social i, mal ens pesi, la contaminació.

Ni molt menys hi és tot, restant molts aspectes sense tractar de tot allò que va succeir durant el període d'anys compresos entre 1885 i 1931. No obstant, són unes pinzellades prou significatives que denoten la importància d'aquest període històric en molts àmbits i nivells, clau per entendre el que vindria immmediatament després i, per això, injustament poc divulgat.

"SARKOZYNADES"

Cap a a finals d'estiu es va comentar que la premsa francesa volia declarar el dia sense Sarkozy. Des que el nou mandatari gal va assolir la presidència, la seua presència diària als mitjans de comunicació arribà a ser tan aclaparadora, que donada aquesta asfixiant situació, alguns periodistes francesos van fer la proposta de què almenys durant un dia no se'n parlés. Sens dubte que es tracta d'un comentari de caire humorístic, però reflecteix una realitat com és la proliferació de notícies protagonitzades pel nou cap d'Estat francès, Nicolas Sarkozy. L'hem vist exercint el càrrec, representant el seu estat en els organismes internacionals, conformant el nou govern, presidint la desfilada del 14 de juliol, entrevistant-se amb altres caps de govern i d'estat, etc. Fins i tot n'hem sabut de la seua vida privada i familiar: les seues luxoses vacances a Malta, la seua separació matrimonials les correries d'un dels seus fills... Això ho hem conegut aquí, nosaltres, els del país del costat. Imagineu com deuen anar els mitjans de comuncació francesos. De fet, hi ha que critica Sarkozy de què li agrada ser notícia i, en conseqüència, li va el fer gestos i accions que reflecteixin i denotin el seu dinamisme i l'eficiència en l'exercici del seu càrrec. L'últim episodi d'aquesta actitud, el que ha tingut més ressò mediàtic, el seu viatge llampec a la capital del Txad, per recollir tres periodistes francesos i quatre hostesses de vol espanyoles, que havien estat retinguts tots plegats a causa desgraciat incident protagonitzat per l'oenagé Arca de Zoè.

Reconec que inicialment, com la majoria, em vaig quedar bocabadat per la iniciativa del flamant president francès, per la seua actitud decidida d'anar en persona a buscar els periodistes i les hostesses. Una actitud que, aparentment, deixava fora de lloc la diplomàcia i el govern espanyols, amb tot el rebombori de crítiques que s'armà posteriorment, previsible en aquests mesos d'agobiant precampanya in crescendo al nostre estat. Sarkozy havia aparegut novament com un líder competent i dinàmic, que es preocupava de tot allò que pogués afectar els interessos del seu país fins a extrems mínims. Però, la veritat, després d'aquella sensació inicial, si un ho analitza fredament, no n'hi ha per a tant. Fins i tot goso dir que al marge d'una nova operació de màrketing personal, el president francès va resoldre ben poca cosa. Anem a parts.

Primer de tot, l'incident, com es coneix, va ser originat per una acció fraudulenta i il·legal d'una organització francesa. Al marge dels 103 infants txadians, els afectats han estat les famílies franceses que dipositaren la confiança en l'oenagé, els periodistes d'aquella mateixa nacionalitat, i la tripulació -pilots i hostesses- de la companyia de transport aeri espanyola. Cert personatge utilitzà el terme humiliació per referir-se a la posició en què restaren el govern i la diplomàcia espanyola davant l'enèrgica reacció del president francès. Deixant de banda el debat sobre el paper i les condicions de cadascú en la seua negociació amb les atoritats del Txad, per a mi els autèntics humiliats són les autoritats i els ciutadans francesos, doncs han estat compatriotes seus els que han delinquit i han causat tot aquest trist afer. En conseqüència, davant aquesta acció ignominiosa comesa per ciutadans de França, era el govern de l'estat veí a qui li corresponia en gran part la responsabilitat d'intervenir en aquest afer i facilitar al mateix temps l'acció de les autoritats espanyoles en aquell estat africà. Havien de portar la veu cantant, però sense arribar a l'extrem del viatge llampec presidencial.

Realment, el vol de Sarkozy cap al Txad sobrava. Sobrava des del moment que en aquell instant ja s'havia demostrat la innocència dels periodistes i les hostesses a qui el president francès s'havia proposat anar a buscar i emportar-se. N'hi havia prou en proporcionar un avió i que recollís a tots plegats per transportar-los als seus respectius països. Doncs no n' hi havia prou. En la seua croada de narcisisme polític i mediàtic, havia de ser ell, Nicolas Sarkozy, qui en persona havia d'encapçalar aquella acció alliberadora. Que, com s'ha dit, d'alliberadora res de res, des del moment que de facto periodistes i hostesses estaven ja fora de tota sospita.

Però la cosa no ha acabat aquí. Ara Sarkozy amenaça de tornar a volar cap al Txad perquè els membres de l'organització detinguts i autors del delicte siguin portats i jutjats a França, amb un total menyspreu cap les autoritats i la justícia del país africà. Per un costat, veiem que comença a aguaitar aquell Sarkozy xenòfob i intolerant contra qui més d'una personalitat i un mitjà ens advertia durant la campanya de les eleccions presidencials franceses (entre ells, el jugador del Barça Thouram). Per un altra, el president francès està donant una dimensió al cas que senta un precedent que pot enterbolir les relacions internacionals. D'acord que ens trobem davant d'un fet del tot rebutjable i greu com és traficar amb 103 nens africans, aduint suposats motius humanitaris, i d'ampla repercusió pel nombre de persones que n'han resultat afectades. I també és cert que la justícia i les presons en països del tercer món deixen molt a desitjar en molts aspectes. Però estem parlant d'un delicte comès en un país sobirà, que afecta ciutadans seus i que ha aplicat la seua norma judicial sobre els malfactors. Com tampoc és la primera vegada que ciutadans de la Unió Europea han estat enxampats cometent delictes en països tercermundistes i han acabat engarjolats en presons de condicions infrahumanes, o fins i tot se'ls ha condemnat a la pena capital. En alguns d'aquests casos hi ha hagut accions encarades a garantir la integritat d'aquests europeus en el seu captiveri i campanyes destinades a impedir la seua execució sobre aquells que va recaure la pena de mort. Però que jo sàpiga, ningú, cap govern europeu no ha qüestionat en cap cas l'acció de la justícia dels estats on la seua legalitat ha estat violada per ciutadans de la Unió.

Contrasta com s'ha dut a terme el cas dels tripulants espanyols. Imputats inicialment com a possibles còmplices i coneixedors del delicte comès per l'oenagé, finalment han estat declarats innocents i alliberats. Al marge, hi ha hagut l'acció de la diplomàcia espanyola, no tan espectacular ni tan sorollosa, que, amb totes les dificultats que hi ha hagut, ha dut a terme amb discreció les negociacions pertinents i ha respectat l'acció de la justícia txadiana, amb el resultat feliç que coneixem pel que fa als pilots.

Resumint, l'enèrgica acció de Sarkozy ha estat una més de les seues contínues representacions amb objectius mediàtics des que assolí la presidència. Més en uns moments en què comencen a sorgir-li els problemes interns i les crítiques, com la recent vaga dels transports, amb la qual cosa li feia falta alguna acció per poder revitalitzar la seua imatge. I preparem-nos, perquè veient l'estil d'actuaó aquest personatge, tenim sarkozynades d'aquest calibre per a estona mentre ocupi les dependències del Palau de l'Elisi. És de desitjar que la cosa no passi d'aquí, de meres operacions d'imatge, perquè si ja comença qüestionant la legalitat d'un país sobirà i tenint en compte la seua primigènia fixació amb l'Iran, a saber on és capaç d'arribar aquest prepotent megalòman de la política.

-----------------------------------

(L'edició d'avui de La Vanguardia, a les pàgines 8 i 9 publicava sengles articles sobre l'actuació fraudulenta d'algunes oenagés a la regió de Darfur, "Nos engañan, nos engañamos" i "El infierno bondadoso")

REIALS INOPORTUNITATS

Portem uns mesos en què la reialesa espanyola, pel motiu que sigui, no para de sortir en els mitjants. A l'estiu, pel malaurat episodi de la portada d'El Jueves. Deixant de banda l'obscenitat i el mal gust, més obscena fou la mesura de la retirada de la revista en qüestió dels quioscos per un mandat judicial, mesura que casa poc en un país (suposadament) democràtic i en ple segle XXI. L'acció, sens dubte, va tindre els efectes contraris als que es pretenia: més publicitat per a la revista (a internet la portada fou publicada en múltiples pàgines web) i la imatge de la Casa Reial per terra per la mala premsa que assolí la resolució judicial. Entre finals de l'estació estiuenca i començaments de tardor, sorgeix la polèmica de la crema de retrats del rei, amb les consegüents persecucions judicials i, altrament, amb la proliferació de més manifestacions crematories, al mateix temps que s'obria per enèssima vegada el debat sobre la dicotomia entre monarquia i república. No estava prou tocada la imatge del rei Joan Carles I i la Casa Reial en conjunt, quan sorgeix una nova polèmica al seu entorn: la de la visita que ha d'efectuar als enclavaments espanyols al nord d'Àfrica, Ceuta i Melilla, el primer cop que ho fa després de trenta-dos anys de regnat.

Com no podia ser menys, la resposta del govern del Marroc ha estat irada, davant uns territoris que reivindica com a propis (reivindicació que considero justa), manifestant aquest sentiment, pel que acabo de llegir recentment, per la crida a consultes del seu ambaixador a Espanya. Enfront hi haurà els qui defensaran a ultrança l'espanyolitat de les dos places africanes, els mateixos que s'esquincen les vestidures quan algú de la reialesa britànica visita Gibraltar. Sembla ser que en això de les reivindicacions territorials hi ha graus de legitimitat (tot considerant la posició espanyola en l'afer gibraltareny també justa).

Però és que la inorpotunitat d'aquesta visita en hores baixes per a la monarquia, no ve ja sols pel fet de tornar encendre una altra crisi hispano-marroquina. Es produeix enmig d'un context que no podia ser menys adient degut a un esdeveniment que ha tingut lloc aquesta setmana: el coneixement de la sentència contra els acusats del brutal atemptat de l'11-M.

La resolució del judici i les comdemnes establertes (amb l'inici d'una vaga de fam per part dels condemnats), de ben segur que no han agradat ni gens ni mica a l'univers islamista. Un islamisme militant que com ha quedat demostrat ha estat al darrere del magnicidi de l'11-M, que ens els seus comunicats continua assenyalant l'estat Espanyol com un objectiu a atacar i que al mateix temps representa un territori a reconquerir segons els seus principis. Perquè en les seues proclames, els islamistes d'al-Qaida no sols assenyalen els dos enclavaments de Ceuta i Melilla com a antics territoris de l'Islam a recuperar, sinó també al-Andalus, que algú interpreta com a Andalusia, però que en realitat amb aquest terme els musulmans es refereixen a la Península Ibèrica, o com a mínim a la part del territori peninsular que restà sota el seu domini.

Per als musulmans, qualsevol indret on durant molt de temps hi han governat, el consideren territori de l'Islam. Indrets on hi han viscut, on han enterrat el seus difunts, on han edificat les seues mesquites, on han exercit les seues oracions, etc., i que malgrat haver estat expulsats o passar el govern del territori que pertoqui a altres mans, passi el temps que passi, allò sempre serà territori pertanyent a la comunitat de creients islàmica. No vol dir això que tots els musulmans pensin que és raó suficient per intentar recuperar i reconquerir tot aquest antic patrimoni, que dins Europa, val a dir-ho, no sols comprèn gran part de la Península Ibèrica (amb Portugal i la major part d'Espanya), sinó també estats que formaren part de l'Imperi Turc (Grècia, Xipre, Bulgària, Romania, Hongria, Sèrbia, Macedònia), Malta i les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya (ocupades un temps durant l'Edat Mitjana), ignorant ara mateix si me'n deixo cap (no he inclòs ni Albània ni Bòsnia-Herzegovina, comptant que, si bé oficialment no són musulmans, sí ho és la majoria de la seua població). Per als islamistes, apart dels enemics a batre (Occident amb els Estats Units al capdavant), els territoris esmentats són objectius que han de tornar a mans dels creients. Val a dir que fins i tot Khomeini, el líder xiïta iranià, en el seu testament va deixar estipulat que calia recuperar la unitat de l'Islam des de les Filipines fins a al-Andalus. Amb tot, cal aclarir que els islamistes d'al-Qaida, musulmans sunnites, i els xiïtes pertanyen a dos branques de l'Islam històricament irreconciliables.

Per tant, en un context en el qual s'acaben d'imposar un seguit de penes de presó als islamistes causants de l'11-M, en què l'Estat espanyol a més està duent a terme una persecució implacable contra aquests moviments radicals islàmics (que ho ha de fer) i, al mateix temps, està participant en accions internacionals a l'Afganistan i al Líban, coses que en conjunt el posen en el punt de mira del terrorisme d'al-Qaida, enmig d'aquest de tot plegat a algú se li ocurreix organitzar una visita dels monarques espanyols, en hores baixes de popularitat, a Ceuta i Melilla. Esperem i desitgem que l'única conseqüència d'aquesta inoportunitat majúscula sigui sols una crisi diplomàtica més amb el govern del Marroc.

SOBRE EL SERVEI MILITAR

Quan vaig fer el servei militar, allà a l'any 1989, es conegué que hi havia la intenció per part del govern espanyol (en màns del PSOE, llavors) de reduir el temps del servei dels dotze mesos que durava llavors, fins als nou. Al voltant d'aquest tema, com no podia ser menys, van començar a proliferar les macutades: que l'aplicació de la mesura era imminent, que nosaltres seríem els primers beneficiats i podríem acabar la mili abans d'arribar a l'any, que si tot plegat "m'ho ha explicat un que és de confiança i que, seguríssim, que va de veres", etc. Un ja es pot imaginar que després de tantes il·lusions i expectatives, al final res de res: tothom a fer l'any que ens pertocava i a finals de gener de 1990, quan es compliren els dotze mesos, tots el del reemplaç pertinent cap a casa amb la blanca. Als poc temps d'haver-me llicenciat del servei, es donava la notícia de què, efectivament, el govern de l'Estat reformaria el servei militar i que, entre altres coses, es reduiria el temps d'estada a nou mesos. No obstant, aquesta mesura, si no vaig errat, no s'aplicaria fins dos anys més tard. I no seria fins deu anys després, amb el PP al poder, que se suprimiria definitivament el servei, nodrint-se a partir de llavors l'exèrcit espanyol totalment de voluntaris.

La desaparició del servei militar obligatori representava la culminació de tot un procés i una aspiració que venia pràcticament des de que aquest sistema de reclutament s'implantà. Al darrere van quedar nombroses històries de pròfugs, de desertors, d'amotinaments, d'objectors de consciència i d'insubmissos, d'humiliacions, de vexacions, de judicis, de presons i, fins i tot, d'execucions i suïcidis. Paral·lela a la seua història, hi ha la del seu rebuig social, tot i que les circumstàncies i els motius de l'oposició al servei han anat variant amb el pas del temps. De la mateixa manera, amb el pas del temps també anà augmentant gradualment la seua obsolescència. Quan vaig finalitzar la mili, la sensació que vaig tindre és la d'haver perdut un any tontament, sense cap mena de profit, un sentiment força generalitzat. Al marge, tampoc no és que aprengués massa pel que fa a la vida militar i tot el que comporta, tret de la instrucció i fer guàrdies, encara que m'és igual. M'era tan aliena aquella forma de vida que en acabar el servei, tot hi haver-la experimentat al llarg d'un any, no vaig trobar a faltar res una vegada reintegrat plenament a la vida civil (exceptuant els companys amb els qui vaig entablar una estreta amistat).

Al seu moment el meu rebuig era més pel fet que aquell sistema de servei militar era totalment obsolet, perquè no aportava res aprofitable i alhora resultava perjudicial en molts aspectes per a qui l'havia de fer. Però més que per la seua supressió, va haver un moment en el qual jo era partidari de la seua reforma i que calia sotmetre'l a una profunda transformació.

Mal ens pesi, els exèrcits han d'existir. Les amenaces hi són i per tant no val a badar ni pecar d'ingenus. L'altra qüestió, però, és veure com s'estructura aquest exèrcit, quines funcionalitats cal atribuir-li i com s'hi encaixa la participació ciutadana. En un moment, a començaments de la dècada desl noranta del segle passat, quan es tendia a crear un exèrcit mixt, nodrit de professionals i de personal de reemplaç, agafant l'exemple d'altres estats, una solució hagués pogut ser la creació de les defenses territorials i que aquestes estiguessin integrades pels contingents del servei obligatori. Aquest sistema s'hagués pogut articular tenint com a nucli primigeni els municipis (és a dir, cadascú faria la mili al seu poble, per entrendre'ns), i depenent de l'acció que s'hagués de dur a terme, s'establiria la coordinació necessària a nivell local, comarcal, provincial o de comunitat autònoma, que representaria l'àmbit territorial màxim de competència. La comesa de les defenses territorials no es restringiria a l'àmbit militar, sinó també a altres accions vinculades a la protecció civil: apagada d'incendis, accions de salvament i protecció en casos d'inundacions, de terratrèmols, actuació en casos d'emergència per fuites radiactives o químiques, etc. De fet, tot plegat l'exèrcit sempre ha intervingut quan hi ha hagut catàstrofes o situacions d'emergència (no fa massa, a l'apagada de l'estiu passat a Barcelona). Però la diferència és que serien contingents integrats per gent del territori en el cas de les defenses territorials. Amb aquest sistema també podria racionalitzar-se el temps d'instrucció de les persones, tant en l'aspecte militar com en el civil, distribuint-se de manera que no entorpís ni suposés cap obstacle insalvable en el desenvolupament de ningú. I tantes altres coses que s'hi podrien afegir. No obstant, parlo del que hagués pogut ser donada una situació i un context determinats, que actualment estan totalment superats des que el servei militar obligatori fou suprimit definitivament.

Reitero que no m'invento res. Si mal no recordo, l'opció de les defenses territorials va arribar a plantejar-se, però fou rebutjada. La raó és fàcil d'esbrinar: estem parlant d'un exèrcit on la defensa del territori és adjudicada a contingents de reemplaç que actuen en el seu lloc d'origen, i que tenen el seu màxim àmbit d'acció en la seua respectiva comunitat autònoma. L'exemple del cas iugoslau, on hi havia establert el sistema de les defenses territorials, les quals, en desintegrar-se l'estat federal, esdevingueren en els exèrcits regulars dels nous estats (i molt efectius, per cert), fou un motiu suficient per descartar rotundament aquest sistema per part del govern de l'Estat espanyol. Suposo que a més d'un li deuria produir malson i mal d'estòmac pensar en bascos i catalans armats, com a garants de la defensa del seu propi territori.

Algú pot preguntar-se que faig jo parlant de servei militar. Doncs no és per casualitat. Vaig assabentar-me que estan sorgint propostes, sobretot entre col·lectius de militars retirats, de cara al restabliment d'aquest servei. Les seues argumentacions van en el sentit del poc èxit pel que fa al reclutament de l'actual sistema basat en un exèrcit professional integrat per voluntaris, fins al punt que s'ha hagut de recórrer a mesures com admetre a persones amb un coeficient intel·lectual baix o possibilitar i facilitar l'ingrés d'estrangers, preferentment els procedents de països hispanoamericans. Per aquests col·lectius tot això ha anat en detriment de la qualitat del personal que forma part actualment l'exèrcit espanyol. No és que hagi llegit massa al respecte, però posaria la mà al foc que un altre dels motius és l'enyorança per la funció d'enquadrament que tenia l'antic servei militar envers els soldats de reemplaç, per inculcar els valors patriòtics i formar buenos españoles.

No sé fins on arribarà tot aquest assumpte, si l'opinió d'aquests col·lectius es generalitzarà i comptarà amb el suport suficient perquè el restabliment del servei militar esdevingui en una proposta possible. Francament, un cop suprimit crec que seria un error tornar a implantar-lo, apart del gran rebuig social que es generaria. Més valdria reformar el que hi ha actualment, canviant el que sigui necessari i convertir-lo en una opció més atractiva. Això sí, si a qui correspongui arriba a la brillant conclusió que no hi ha més remei que tornar a crear el servei militar, almenys que no es reprodueixi l'antic sistema barroer i totalment obsolet, sinó com a mínim que el nou tingui cara i ulls, amb una utilitat social, en la línia del que plantejava més amunt. De totes maneres, insisteixo, esperem que ningú que en tingui la responsabilitat no caigui en aquesta ocurrència.