JA NO HI ÉS

En una entrada publicada el passat 11 d'octubre, feia cinc cèntims sobre el patrimoni ferroviari de Flix. Mencionava entre altres un antic edifici d'habitatges ubicat a prop de l'accés de l'estació, a la dreta. Tot s'ha de dir l'edifici es trobava en força mal estat, però avui he constatat que l'han enderrocat. No sé si cal atribuir-li cap valor a aquesta edificació desapareguda, però la qüestió és que tenia força anys; sols cal veure fotografies de les primeres dècades del segle XX on apareix per comprovar-ho. Probablment han primat qüestions de seguretat que feien recomanable el

seu enderroc. Ara per ara, l'única cosa que sabem amb certesa és que ja no hi és.

"EN HUMIL PETITESA RECLÒS"

Una de les imatges que més m'ha colpit (i de fet, hem colpeix) de la festivitat del Nadal és el del simbolisme del naixement: el Déu creador, fet home, que ve al món envoltat de l' escenari senzill i pobre del pessebre; el que governa les forces de la natura esdevé l'ésser més dèbil i indefens, com és el d'un humà recent nascut. Tots aquests contrastos de grandesa i humilitat i de força i debilitat són els que millor expressen l'excepcionalitat d'aquest fet. Algú podrà objectar que la vinguda d'un ésser diví enmig d'un cotext miseriós i pobre no és exclusiu sols del cristianisme i que fins i tot la religió cristiana molt probablement s'hagi inspirat en altres tradicions. No importa. Aquesta imatge tan potent l'he rebut, l'he après a través de la tradició cristiana, i la trobo impactant. Queda ben resumida en la traducció catalana de la famosa nadala alemanya Stille Nacht, de F.X. Gruber -la nostra Santa Nit-, sobretot en dos versos, senzills però prou eloqüents:

"El Jesús, tan petit,

és el Déu, Ser Suprem poderós,

en humil petitesa reclòs."

BON NADAL!

NOSTÀLGIA DE LA SAVIESA DELS AVIS

Qui més qui més hem experimentat el buit que resta quan un familiar proper ens deixa per sempre més. És la fatalitat inexorable de la vida i de la ineludible absència d'aquella persona amb qui compartírem bona part de la nostra existència, sols ens resta el record a la memòria, uns objectes personals, unes fotografies i potser també algun que altre escrit. Però de tots ells el més poderós és el de la memòria, que ens evoca moments, instants de la convivència amb aquell ésser estimat del tot irrepetibles i entranyables i que ens han deixat una profunda petjada.

La gatera del temps d'Albert Guiu és la plasmació escrita d'aquests records, centrat en aquells moments de la seua infantesa de convivència amb els seus avis. Tot i que ens trobem davant d'una obra de prosa, Albert en fa una evocació que està més a prop de la poesia (així també ho veu la prologuista, Maria-Josep Margalef), una elegia plena de nostàlgia envers l'activitat, les experiències i les anècdotes viscudes al voltant dels seus iaios i les seues iaies, Josep i Remei, i Feliciano i Magadalena. Segurament que més d'un que hagi llegit aquesta obra, les imatges que es van descrivint els són més que familiars i quotidianes. Perquè, de fet, Albert Guiu en definitiva no fa altra cosa que descriure el dia a dia dels seus avis, de com ho percebia ell com a infant, però tot passat pel filtre de la seua vena literària, poètica, amb la qual cosa eleva aquests records a una altra dimensió: alhora, els enalteix i en deixa constància per sempre. Precisament, el títol de l'obra, La gatera del temps, fa referència a aquest afany de què no es perdin aquests records, explicitat en la imatge simbòlica del gat roda-temps que, després de travessar una gatera, va a empaitar el ratolí de l'oblit.

Al marge del seu valor literari, aquesta última publicació d'Albert també ens aporta uns fets i unes dades que fan referència a una forma de viure gairebé desapareguts, una imatge de la vida quotidiana a Flix que tot i no restar molt lluny en el temps, pertanyen ja al passat. Valor, per tant, testimonial d'una experiència viscuda i de tot el que li van transmetre els seus avis, els seus ensenyaments i la seua saviesa acumulada al llarg dels anys. Un tresor que Albert ens ha volgut llegar a través de les seues paraules, des del seu esperit poètic, tot plegat envernissat d'entranyable nostàlgia.

"ESPAÑOL Y CATÓLICO"

Unes setmanes abans de les últimes eleccions generals, el llavors arquebisbe de Toledo, monseñor Antonio Cañizares, proclamava en el seu ingrés a la Real Academia de la Historia una afirmació que es podia titllar perfectament de nacionalcatòlica: la nació espanyola va començar a ser una realitat amb el III Concili de Toledo (589) amb la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. Aquest poble germànic que havia penetrat a la Península Ibèrica als inicis del segle V, assolint el seu progressiu domini sobre la població hispanorromana i altres pobles ocupants (sueus, vàndals i bizantins), professava el cristianisme arrià, cosa que l'allunyava i separava de la majoria dels autòctons. Després de prop de dos segles de diferències entre hispanorromans i visigots, el pas donat per Recared (i juntament amb ell, la resta de les jerarquies aristocràtica i eclesiàstica visigoda), representava l'acostament definitiu amb els hispanorromans. A la pràctica, però, no fou tan clara la situació. Les diferències i les disensions entre ambdues comunitats persistiren, sense comptar els que s'oposaren a aquest acostament des dels dos bàndols, a més que en quedaren exclosos de la nova nació els jueus hispans, que continuaren discriminats i perseguits.

Aquest parer manifestat per Cañizares no és cap novetat ni de bon tros, tot i que xoca que el tragués a relluir un integrant de l'actual jerarquia catòlica espanyola, amb totes les connotacions i interpretacions que tot plegat comporta. La idea del regne visigot com a origen de la unitat peninsular i de la nació espanyola i aquesta vinculació gairebé inseparable espanyol/catolicisme és la que subjaç secularment en l'imaginari ideològic ja no sols de la jerarquia eclesiàstica, sinó que roman latent encara en bona part dels integrants del nacionalisme espanyol conservador i ultradretà. Hi ha un fet que enfortirà aquest origen i marcarà el mite visigòtic: la invasió musulmana de la penísula. Si bé es diu que la causa de la vinguda d'aquests invasors fou per donar suport a un dels bàndols que en en aquells moments s'infrontaven al regne visigot (els successors de Vitiza contra el rei Roderic, don Rodrigo), el cert és que aquests nouvinguts, contràriament a altres pobles invasors anteriors (els romans i els mateixos visigots), serien considerats uns elements estranys i a foragitar, tant els d'aquesta primera onada (711), com les posteriors protagonitzades pels almoràvits (1086) i els almohades (1145). De fet, el procés de conquesta dels territoris ocupats pels musulmants protagonitzat pels cabdills cristians dels diversos regnes i comtats del nord peninsular, ha passat a la historiografia espanyola amb el nom de reconquesta. La càrrega ideològica que envolta aquest concepte és clara: el que es farà és reconquerir, és a dir, recuperar un territori que havia estat arravassat pels musulmans i tornar-lo al domini de la Cristiandat, com ho havia estat durant el regnat dels visigots. Al capdavall, els conqueridors cristians desitjaven restablir la unitat territorial de l'antiga Hispània visigoda.

Com se sap, aquest procés reconqueridor es culminà amb la derrota i conquesta de l'últim regne musulmà peninsular, Granada, l'any 1492. Per al nacionalisme espanyol representava el pas definitiu que segellava la unitat d'Espanya, un cop eliminat aquell cos estrany del territori de la península. A més, quedava molt bé per als llibres d'història i quadrava que el mateix any que s'assolia la unitat territorial, esdevenia el descobriment d'Amèrica, i també, aplicant el fet religiós com a element identitari, també s'expulsava els jueus dels territoris castellans i de la Corona d'Aragó. Però tampoc la cosa anava per aquí. Fins al 1512, Navarra no s'incorpora a la nova monarquia hispànica iniciada pels Reis Catòlics (a més, després de ser també conquerida militarment). La cosa no acabà aquí, ja que si l'ideari era la recuperació del territori de l'antic regne visigot, això no s'assoleix fins al 1580 amb la incorporació de Portugal a la monarquia hispànica (fins la seva definitiva separació i independència el 1640). La puresa ètnico-religiosa es culminaria posteriorment amb l'expulsió dels moriscos el 1609 del Regne de Castella, i el 1610 de la Corona d'Aragó.

Certament, la identificació d'una nació amb una determinada creença religiosa és, com se sap, un aspecte força generalitzat, i no sols exclusiu d'una bona part del nacionalisme espanyol. Però aquesta simbiosi catolicisme-espanyolisme que roman en un sector nombrós de la jerarquina catòlica espanyola i en no pocs dirigents conservadors, té un tarannà peculiar, fruit d'un procés secular com s'ha vist abans a grans trets. Un tarannà carca i intolerant amb una visió encotillada de la realitat per als quals, qualsevol mesura que atempti bé contra les seues conviccions religioses, bé contra el seu concepte d'Espanya, és un atac contra la seua cosmovisió nacionalcatòlica i que per tant, cal combatre. Per tant, que ningú no s'estranyi de la bel·ligerància que manifesten determinats bisbes i dirigents polítics conservadors i d'extrema dreta davant algunes mesures endegades pels governs de torn. El que en altres països civilitzats es resoldria dins un debat mesurat, aquí sembla que s'esdevingui una lluita apocalíptica entre el bé i el mal.

"MILLENIUM", O ELS PERSONATGES QUE BEUEN MOLT DE CAFÈ

Recordo que farà cosa d'un any i mig que vaig veure a l'aparador d'una de les llibreries de Flix el primer volum de la trilogia Millenium, el títol del qual va cridar-me l'atenció, Els homes que no estimaven les dones, d'on vaig poder llegir la breu ressenya inclosa a la faixa que envoltava el llibre. Poc després algú que ja l'havia llegit em comentà que l'argument de la novel·la girava a l'entorn de casos de corrupció empresarial, d'escàndols i assassinats a Suècia. Seguí a tot això la lectura de ressenyes i els comentaris que de tant en tant apareixien als mitjans de comunicació (televisió, premsa, internet) destacant l'èxit que havia assolit l'obra, l'assabentar-me que el seu autor, Stieg Larsson, morí abans de veure la trilogia impresa, i la publicació del segon i tercer volum de la sèrie, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire. Aquest passat Sant Jordi em vaig decidir per comprar el primer volum, amb la intenció de, un cop acabada la seua lectura, si complia les expectatives que generava tot el que havia sentit a dir i llegit, continuaria la resta de la sèrie amb els dos volums següents. Vaig haver-me d'esperar al mes d'agost per iniciar Els homes que no estimaven les dones, amb la Festa Major pel mig i resistir-me a la tentació d'anar a veure cap de les dos sessions de la pel·lícula basada en la novel·la. La decisió fou absoluta en finalitzar-la: a la mínima oportunitat adquiriria els altres volums de la sèrie, cosa que vaig fer a mitjans de setembre. Fa dos setmanes, liquidava el tercer llibre. Sincerament, no m'han decebut gens, han estat de les millors obres, de les millors novel·les que han passat per les meues mans, i que m'han despertat força emocions (fins i tot, ho confesso, em va fer saltar llàgrimes cap al final del tercer volum, després d'unes pàgines de molta tensió).

No afegiré més coses sobre una trilogia arxicomentada, sols cal anar a cercar pel Google, i trobareu infinitat de blocs, articles de revista, etc. que en fan menció. Em cenyiré a uns punts concrets, i sense entrar en el contingut de l'argument (per respecte a qui no se'ls hagi llegit encara). Els tres llibres, certament, tenen un lligam per un seguit de fets i personatges, sobretot, que els entrellacen. Però hi ha una bona diferència entre el primer volum i els altres dos: mentre que Els homes que no estimaven les dones conforma una unitat argumental gairebé independent, els següents, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire, es pot dir que no tenen sentit un sense l'altre. Els fets que trascorren en el tercer volum són conseqüència directa dels que es narren en el segon, però és que aquest també queda coix si no es continua fins al final de la història que es resol definitivament al tercer.

Un elevat nombre de personatges apareix al llarg de tota la trilogia. N'hi ha que els trobem sols en un dels volums, assolint un protagonisme destacat o discret segons les circumstàncies. Hi ha personatges que apareixen en dos dels volums. I finalment, hi ha aquells que els trobem al llarg de tota la sèrie. En especial són dos els que acaparen tot el protagonisme: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, una noia genial i mentalment superdotada. Tots dos representen l'epicentre al voltant del qual es desenvolupa la trama de tota la sèrie i es satel·litzen la resta de personatges. No obstant, si Blomkvist centralitza tota l'acció en el primer volum pel seu paper als voltants dels afers Vanger i Wennerström, com un autèntic forat negre la Lisbeth Salander acapara el protagonisme de l'argument en els altres dos volums, ja que tot els esdeveniments giren a l'entorn seu.

En tots tres volums hi ha una qüestió que roman latent: el sexe. Aquest es veu reflectit des de dos vessants totalment oposades. La primera en què el sexe és vist pels personatges com una forma més de relació i d'afecte, des d'una òptica positiva. Mentre que per un altre costat, n'apareix la cara més negra, la vinculada a la violència i el maltractament a les dones, les pràctiques sexuals aberrants, la pederàstia i la delinqüència associada al tràfic de prostitutes. D'alguna manera, és aquesta cara negativa del sexe la que genera tota l'espiral de l'argument de la trilogia que cobreix d'un embolcall malèfic tots els personatges (els dos principals, Blomkvist i la Lisbeth Salander ho pateixen directament), barrejat amb les trames de corrupció política i empresarial que hi són lligades.

Finalment, hi ha un altre element que surt al llarg de tota la història i de forma reiterada: el cafè. Els personatges de Millenium, en conjunt, consumeixen litres i litres d'aquesta infusió durant tota la narració. I no és estrany. Amb el ritme trepidant en què transcorren tots els fets (i el clima frescot suec) els fa molta falta aquest beuratge estimulant.

Les crítiques que havia llegit, totes elles positives, no eren fetes en va ni interessades. Tot i la seua divulgació mediàtica, es pot comprovar que no es tracta del típic bestseller adobat d'una prèvia campanya publicitària. Fins i tot, val a dir que escriptor de la talla de Mario Vargas Llosa l'ha elogiat públicament. Qui no ho hagi fet encara (i disposi de temps), li recomano la lectura d'aquesta magnífica trilogia, no el decebrà.

"LA CALAVERA, PRIMENTÓ I CEBA!"

Avui és el dia de la festivitat de Tots Sants. De les antigues tradicions lligades a aquest dia pràcticament ens queda la visita al cementeri per retre homenatge als nostres difunts, i les de caire culinari, com el consum de panellets, castanyes i moniatos i les típiques castanyades que alguns mantenen. Per altra banda, veiem com s'imposen altres pràctiques vingudes de fora, i la vespra de la festa, prop de la mitjanit un munió d'infants i joves difressats d'éssers monstruosos van per les llars demanant dolços, a la vegada que empastifen els carrers i tot el que es troben pel davant amb esprais. I per cert, aquests joves i infants. per rematar aquesta tradició forània, diuen que celebren Halloween (!!!). Certament, potser aquest nou costum s'acabi implantant -de fet, ja fa cosa d'uns anys que va-, però sempre serà quelcom que ha vingut de fora, amb l'afegit del canvi del nom de la celebració.

Als informatius ens parlen de molts indrets on un costum arrelat és treure al carrer per Tots Sants carbasses que prèviament han estat buidades del seu contigut, i després incidint en la seua pell se'ls ha modelat una cara d'aspecte grotecs i, per acabar, al seu interior se li fica un focus de llum, sigui una espelma, una bombeta o una llanterna. Segurament un associarà aquest costum als Estats Units d'Amèrica, on es fa. Avui, en un reportatge del Telenotícies de TV3 es feia esment d'aquesta tradició en diversos indrets de l'Estat espanyol, i de Catalunya en concret, i no com a pràctica copiada de fora, sinó arrelada des de fa generacions. Doncs sembla ser que a Flix, fa molts anys també era una tradició on hi participaven els infants. Un cop preparada la carbassa amb la cara grotesca i una espelma encesa a dins, els nens i nenes la passejaven pels carrers del poble tot cridant "La calavera, primentó i ceba!", acabant-se convertint en una autèntica competició de veure qui cridava més. És poc el que he sentit a dir d'aquest costum a Flix, però de ben segur que es feia.

Amb el preceptiu treball de recerca que calgui, no seria millor recuperar aquesta tradició i no continuar amb aquests empastifadors ocasionals que no respecten ni automòbils ni mobiliari urbà? I, per suposat, per celebrar Tots Sants, no Halloween.

DOS MULES PER A FRANCO

En una entrada del bloc de l'any anterior feia esment d'un seguit de petits incidents que es produïren a Flix durant l'estada de Franco el 31 de maig de 1949. Se'n fa esment de tots ells, més breument, en un dels panells explicatius que hi ha a l'exposició que hi ha a Ca Don Ventura, dedicada a l'electrificació de Flix i la construcció de la central hidroelèctrica i l'embassament i la posterior inauguració d'aquest complex pel cap de l'Estat. Doncs bé, ahir dissabte un dels visitants de l'exposició, després de llegir aquell panell se'm dirigí per explicar-me una altra anècdota d'aquell dia i de la qual en fou testimoni, i que transcric perquè no té pèrdua.

En el seu trajecte pel centre de la població, la comitiva del cap de l'Estat havia de passar pel costerut carrer Calvari. Llavors aquesta via no disposava de cap coberta d'asfalt ni de llambordes: el sòl era tot de terra. El dia anterior a la visita de Franco havia plogut, cosa que féu que el carrer Calvari quedés moll amb el conseqüent perill de lliscament per a tot vehicle que hi circulés. Davant aquest imprevist, les autoritats locals sol·licitaren als responsables de l'electroquímica que operaris de la fàbrica hi aboquessin i expandissin carbonilla al llarg de totel carrer Calvari per tal de solucionar el problema, cosa que es féu, però que no serví de res. Quan l'automòbil amb el cap de l'Estat es disposà a pujar pel carrer Calvari, arribà a un punt de no avança ni avançaràs. Finalment s'hagué de recórrer a dos mules perquè arrosseguessin el vehicle on viatjava el caudillo i fer-lo sortir d'aquell entrebanc.

L'automòbil que transportava a Franco, tot un cap d'Estat, estirat per dos mules. Una imatge que sembla treta d'una pel·lícula espanyola cutre de la postguerra (i en blanc i negre me la imagino), però amb la circumstància de què fou un esdeveniment (una anècdota més ben dit) real, i a més a Flix.

EL NOSTRE PATRIMONI FERROVIARI

"A las siete y cinco minutos arrancó el tren especial de inauguración que iba á efectuar la del trozo comprendido entre Mora la Nueva y Fayón. Cuatro coches y una máquina componían el tren. Almorzamos en el coche salón que se convirtió en un momento en un comedor, y una tras otra fueron pasando las estaciones que nos separaban de la primera de las dos citadas. Hízose breve el viaje gracias á la amabilidad y amena conversación, de los compañeros de expedición, y llegamos á Mora la Nueva donde la empresa de los Directos ha levantado una estación de primera clase, rodeada de jardines y compuesta de tres vastos cuerpos de edificio. Se ha dado tanta importancia á dicha estación, porque afluirán á ella muchos caminos de alimentación y por ser centro de extensa y feraz comarca. En el vasto terraplén que se extiende ante el edificio habíase levantado un altar. Desde él bendijo el sacerdote la línea que iba á recorrer la locomotora y los cientos de curiosos que se apiñaban deseosos de presenciar la ceremonia y de ver como por primera vez sobre los inflexibles carriles se deslizaba la oscura masa del tren que, animado por el vapor de agua, atravesaba el Ebro, llevando el progreso hacia hasta aquí regiones poco menos que aisladas. Subimos de nuevo á los coches después de la bendición, silbó la locomotora y partió el tren. La inauguración comenzaba. Entonces se sirvió la comida. Se salvó el Ebro por el puente de García, soberbia mole de hierro sustentada por gruesas pilas; aparecieron y desaparecieron las estaciones de Flix, Ribarroja y otra cuyo nombre no recordamos y tras de un recorrido de unos 40 kilómetros, llegamos á Fayón, situado en la confluencia del Ebro y del Matarraña. [...]"

(A. Riera, "De Mora la Nueva a Fayón", a La Vanguardia, 25 de gener de 1892, 2-3.)

Com s'haurà pogut comprovar, aquest és el relat aparegut a La Vanguardia del viatge que inaugurà el tram de ferrocarril que va de Móra la Nova fins a Faió, i tenint en compte la data en què es publicà, és molt probable que l'esdeveniment tingués lloc el dia 24 de gener de 1892. El periodista fa menció al públic que assistí a l'acte de Móra la Nova, però és més que probable que aquest primer comboi fos contemplat i admirat pels habitants de les poblacions per on passà per primera vegada, entre elles Flix. En una notícia anterior, publicada unes setmanes abans, el 2 de gener, informa que ja s'havia concedit a l'empresa propietària de la línia -la Compañía de Tarragona a Barcelona y Francia- el pertinent permís per inaugurar el citat trajecte, un pas mes cap a la consecució de la línia directa entre Barcelona i Saragossa, de la qual, segons resa la mateixa nota "Faltará, pues, el trayecto de la Puebla [de Híjar] á Fayón, en el que se trabaja activamente". Durant molts anys, gairebé durant tot el segle XX aquesta fou la línia principal que uní la Ciutat Comtal amb la capital aragonesa i, tanmateix, Barcelona i Madrid. No seria fins a la dècada dels 80 quan es començà a prioritzar la línia de Lleida, consolidada encara més avui en dia amb el pas de l'AVE.

L'arribada del ferrocarril representà un gran pas endavant per a aquest territori, podríem dir que permetia per fi gaudir d'un mitjà ràpid de transport a unes poblacions que fins al moment sols havien comptat com a via de comunicació principal el riu Ebre, i amb totes les dificultats que llavors comportava la navegació fluvial (de fet, el tren fou un seriós competidor que marcà el declivi d'aquell antic mitjà de transport). Goso dir que s'obria una porta cap a la resta del món a un territori i una col·lectivitat humana històricament aïllats. A més, el nou sistema de transport suposà per als habitants de la Ribera d'Ebre establir uns vincles molt més intensos amb el territori del Camp de Tarragona, especialment amb Reus i Tarragona i també, de retruc, amb Barcelona. Per a Flix en particular, la presència de la línia de ferrocarril fou un dels factors que determinà i decidí la instal·lació de l'electroquímica cinc anys després, el 1897, amb tot l'impacte que ha suposat la presència d'aquest complex industrial per a la nostra població durant més d'un segle.

Contràriament a aquest ensutiasme dels primers anys, ens trobem amb la situació actual, derivada, sobretot per la prioritat donada a línia Barcelona-Lleida-Saragossa (ja esmentat més amunt), i, en conseqüència l'abandonament que ha patit el trajecte de Reus-Casp-Saragossa. Però no és aquesta la qüestió que ha motivat aquesta entrada del bloc, qüestió que de fet dóna molt de sí. Voldria abordar i incidir en un dels aspectes que ha estat també conseqüència del pas del ferrocarril pel nostre poble: el patrimoni ferroviari, el nostre patrimoni ferroviari.

Primera val a dir que no m'invento res que no s'hagi fet. I no cal anar massa lluny, dins a la nostra comarca ja hi ha almenys dos experiències. La més veterana és la protagonitzada per l'associació Amics del Ferrocarril de Móra la Nova, amb ambiciosos projectes en marxa, tenint en compte la importància que tingué l'estació moranovenca (de fet, fou un factor de progrés i creixement d'aquesta població, equiparable a l'impacte de l'electroquímica a Flix). I una altra població que vol revaloritzar el seu antic patrimoni ferroviari és Garcia. Fins als anys 70 del segle XX, Garcia va comptar amb estació de ferrocarril (jo encara la recordo activa). Sembla ser que ara hi ha en estudi un projecte per valoritzar en conjunt tot el patrimoni arquitectònic i industrial del municipi garcienc, i les antigues instal·lacions de l'estació entren a dins d'aquest estudi (vull afegir que fa poc vaig assabentar-me que l'existència de l'estació de Garcia tenia una destinació molt més ambiciosa: havia de ser un nus important d'una projectada línia de ferrocarril que havia d'unir Tortosa i Lleida, però que de moment no passà de projecte).

No podrien tenir una destinació semblant el complex d'edificis que hi ha a l'estació de ferrocarril de Flix: l'edifici principal, els antics habitatges, la cantina, el magatzem...? (ignoro ara mateix si es conserven les antigues casetes dels factors que hi havia molt abans d'arribar a l'estació) No valdria la pena, a més d'aquests edificis, fer una catalogació i un estudi i també, preservar i recuperar alguns elements característics: la campana (que a saber on para), el rellotge, l'indicador amb el nom de Flix fet amb rajoles, els antics mecanismes manuals de canvi d'agulles, fanals...? Amb els consegüents contactes amb l'empresa propietària i les administracions pertinents, no estaria de més endegar un projecte de museïtzació al voltant de tot plegat, i conservar tot aquest complex de manera que esdevingués un testimoni del que ha suposat (i suposa) el pas del ferrocarril per la nostra població, comptant que una de les construccions podria albergar un petit museu o centre d'interpretació, material per al qual no en faltaria entre objectes i fotografies.

Certament que no estan els temps per a massa alegries i per endegar segons quins tipus de projectes. Però crec que no està de més plantejar-ho, tenint en compte que existeixen experiències similars i que s'estan desenvolupant el llocs molt propers a Flix, i també el pes que ha representat la presència del ferrocarril a la nostra població. I que a més de que es conservin (i si escau, s'ampliïn) els serveis de trens de viatgers, que l'estació doni una imatge molt més amable, útil i enriquidora i no la degradant i trista de l'actualitat. Cal pensar-s'ho...

COLLITA ESPECIAL

Com faig periòdicament, avui he acompanyat la meua mare a veure les dos petites finques amb oliveres de la seua propietat. En una d'elles, de poc més d'una hectàrea, hem tornat amb una collita ben especial: onze garrafes de plàstic, que es trobaven repartides al llarg de la superfície de la finca (les veieu aquí, agrupades a la foto). No sé com hauran fet cap allí ni qui n'ha estat l'autor. Algú m'ha comentat que hagi estat el vent que ho ha pres d'alguna finca propera, el propietari de la qual utilitzés aquests recipients per a dur-hi aigua. Però l'altra causa, i crec que la més probable, és que hagin estat llençades allí de forma deliberada. I pel que he pogut anar observant al camp, aquesta actitud incívica, malauradament, és força genaralitzada al nostre terme.

DEMOCRÀCIA AMB COTILLA

És del tot previst que l'atenció mediàtica de demà diumenge estarà centrada en el que passi a Arenys de Munt, amb el referèndum per la independència i la infamant manifestació de la Falange, amb les respectives resolucions judicials pel mig. A l'espera de quina sigui l'evolució dels esdeveniments, està clar que hem estat espectadors una vegada més de la democràcia encotillada (per no dir estreta de mires), que a hores d'ara encara impera a la societat espanyola. Quan en altres estats civilitzats (el Regne Unit amb Escòcia, o Canadà, amb Quebec) parlar de la idependència d'un territori és una qüestió que si bé pot generar debats acalorats, aquests es produeixen obertament amb tota normalitat i naturalitat, com pot produir-se arran de qualsevol altra qüestió política que sigui motiu de discrepància, no passa així a les Espanyes. Plantejar la secessió d'un territori és un tema tabú, i quan el tema surt a la palestra, hi ha un esquinçament general de vestidures al mateix temps que s'aferren i corren a treure el santcristo gros de la Constitució, argumentant que allò no contemplat a la llei suprema entra dins de la il·legalitat i el delicte. El fet que encara perduri aquesta mentalitat tan restrictiva en el si de determinades formacions i líders polítics, de què la seua resposta a determinats assumptes que els incomoden sigui l'amenaça en lloc del diàleg, és una mostra de la manca de maduresa democràtica que encara hi ha latent en gran part de la classe política de l'Estat.

IMPRESSIONS BABÈLIQUES

Confesso que abans en dos ocasions durant aquest estiu havia iniciat la lectura d'Impremta Babel. Però en ambdós casos altres circumstàncies se m'acabaren d'imposar, obligant-me a deixar de llegir-la. De fet, quan m'enfronto amb un llibre, intento ser-li el més fidel possible i si per una determinada causa he d'abandonar la seua lectura més de dos dies seguits, mal em pesi, prefereixo començar-lo de nou quan disposi d'una nova oportunitat. Així que vaig decidir-me per gaudir-ne durant les vacances. No vaig errar en la decisió ja que no solament vaig comptar amb el temps d'oci que et permet el període vacacional, sinó que pel mig hi hagué la magnífica i brillant presentació que féu Albert Guiu, un bon preludi per encarar novament -i sense desafortunades interrupcions- aquesta preciosa i genial novel·la d'Andreu Carranza.

Impremta Babel és una al·legoria de la paraula impresa, de la seua història, de la seua força, de la seua importància en l'esdevenidor de la Humanitat des que aparegué per la seua potencialitat en la difusió del pensament i que ha estat capaç de superar les més punyents adversitats al llarg dels temps. Al·legoria personificada en la figura del personatge principal de la trama, Pol Albión, el lligam del qual amb el món de la impremta li obrirà la llum de la seua trajectòria i experiència vital, de la mateixa manera que també és a punt de ser testimoni de l'inici de la fi de l'ús paper imprès, de les acaballes de l'era Gutemberg.

El cos principal de l'argument està dedicat a la infantesa i l'adolescència de Pol Albión, període crucial que marcarà la vida del personatge, marcat per la incògnita latent del seu origen, de saber qui eren els seus pares. No obstant, voldria destacar d'aquesta part de la novel·la el lloc on trascorreix l'acció, un poble de l'Ebre català. Si bé Andreu Carranza ens revela al final que s'inspirà en el seu Ascó natal, amb les descripcions que fa de la població, dels seus carrers, dels seus edificis, dels diversos personatges, dels paisatges del riu, de les anècdotes d'infantesa i adolèscència, etc., a més d'un i a més d'una que siguin de les terres ebrenques els resulta força familiar, fins i tot veient reflectides les seues pròpies vivències. Per aquesta circumstància i les diverses històries que es narren al llarg del text, ens desperten tot un ventall d'emocions que passen per l'alegria, la tristesa, la indignació i l'admiració.

Una obra al·legòrica per tot allò que vol simbolitzar. Una obra propera, perquè està basada en fets i escenaris reals, i per totes les emocions que ens transmet. Una obra mestra d'un dels grans escriptors del nostre territori, Andreu Carranza.

MONTSE, ADEU

Ha estat un cop fort i sobtat assabentar-me del deces inesperat de la Montse Canals. Ara mateix em trobo força lluny del poble, passant les vacances. Tot ha estat entrar a internet per posar-me al dia de l'actualitat del nostre poble i de tot en general, i ha sigut aixi com m'ha arribat aquesta trista noticia.

He col.laborat mes d'un cop amb la Montse durant el temps que va romandre com a regidora, i la relacio sempre ha estat molt cordial i positiva.

Faig extensiu el meu condol als seus familiars i als membres del Consistori de Flix. Montse, et tindre present aquests dies.

DE HEYDRICH AL BAPHOMET

Aquestes últimes setmanes he dedicat a llegir-me els llibres Heydrich i les agents del Saló Kitty i El Baphomet i la taula esmaragda, les dos novel·les publicades de l'amic Miquel Esteve, de Móra la Nova. Amb aquestes dos obres i en poc més d'un any, assolia els dos principals premis literaris que es convoquen a la nostra comarca: a l'agost de 2007 es feia amb el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, de Vinebre, i al maig de l'any següent amb el Premi de Narrativa Vila d'Ascó. Una i altra tenen un esquema similar, amb històries paral·leles que es desenvolupen en anys i èpoques diferents. Però, mentre que a Heydrich i les agents del Saló Kitty hi ha sols hi ha dos trames diferents, a El Baphomet i la taula esmaragda l'acció es complica en existir diverses històries. Amb tot, hi ha sempre un element que vincula les narracions en cada cas.

A Heydrich i les agents del Saló Kitty, una de les històries gira a l'entorn de la sinistra figura de Reinhard Heydrich, un dels principals dirigents de l'Alemanya nazi i el principal responsable de l'organització de l'anomenada Solució Final, és a dir, el pla per a l'extermini dels jueus. L'altra narració transcorreix durant els primers anys d'aquest nou segle XXI, en una residència de gent gran. El nexe comú entre totes dos trames narratives és el Saló Kitty, un prostíbul de luxe de Berlín que Heydrich, com a cap dels serveis secrets, utilitzà per extreure informació confidencial a personatges de rellevància, per a la qual cosa es reclutaren i ensinistraren a diverses prostitutes perquè actuessin com a agents d'espionatge.

El Baphomet i la taula esmaragda, com indicava més amunt, té una trama més complexa. L'acció de les diverses narracions tenen lloc al segle XIV, el XIX el XX i començaments del XXI, on els templers, els carlistes, els maçons i els jesuïtes malden per aconseguir i custodiar el Baphomet, un misteriós receptacle que conserva en el seu interior un important secret alquímic. La trama, en les seues diverses èpoques, es veu enterbolida per un seguit de cruels assassinats. Importants personatges de la Història desfilen al llarg de tota la novel·la: l'últim comanador templer del Castell de Miravet, Ramon de Saguàrdia; el dirigent carlista, Ramon Cabrera; el cap del govern espanyol, el liberal i maçó comte de Toreno, i el seu ministre Mendizábal; el general alemany Erich Ludendorff, l'escriptor John Keats, etc.

En els dos llibres, Miquel Esteve aconsegueix crear la tensió necessària al final de cada capítol per tal de captar l'atenció i la curiositat del lector, incitant-lo a seguir fins a la fi de tot el relat. Un altre tret, i molt destacable, és l'esforç que ha esmerçat l'autor en documentar-se per a l'elaboració acurada de les dos novel·les, aportant gran nombre de detalls dels diferents personatges i les diverses èpoques que es reflecteixen en la narració.

Miquel Esteve ha assolit una bona enlairada en el camp literari amb aquestes dos obres, que l'han consagrat com un membre més de la ja àmplia nòmima d'autors riberencs. Si almenys alguna de les dos novel·les cauen en les vostres mans, si encara no ho heu no dubteu en submergir-vos en la seua lectura.

SOBRE ENCICLOPÈDIES I DICCIONARIS

L'escriptor i conferenciant Carlos Fisas (autor d'aquella sèrie de reculls d'anecdotaris Historias de la Historia), explicava que en una ocasió una oient del seu programa radiofònic,després d'expressar-li la seua admiració pel seu gran bagatge cultural, li preguntà quines eren les seues fonts d'informació. Fisas li respongué tranquil·lament que tot aquell coneixement l'havia obtingut mitjançant la lectura de llibres. En escoltar això, l'oient experimentà un canvi en la seua actitud, i amb to de menyspreu li comentà "Ah! Dels llibres...", com volent dir que així, qualsevol. Una cosa semblant em va passar a mi fa uns anys.

Fa uns anys van encarregar-me una activitat, per a l'organització de la qual un dels primers passos fou buscar informació sobre un tema determinat. Quan ja havia recollit força dades, em vaig presentar davant la persona que em féu la comanda i li vaig mostrar tot allò que havia anat trobant fins al moment. Sorprès i satisfet amb tot el que li exposava, va pregutar-me d'on havia aconseguit i com tot aquell volum informatiu. Quan, amb tota naturalitat, li vaig revelar que bona part de les consultes les havia realitzant a través de la Gran Enciclopèdia Catalana, canvià sobtadament el seu semblant i em dirigí una ganyota gairebé diria que de desaprovació, com volent dir "això no val, no té mèrit, no t''està bé a tu". Malgrat aquest petit entrebanc durant la conversa, aquesta continuà. Vaig estar-me d'explicar-li que per a la consulta de l'enciclopèdia vaig dedicar-hi força temps, entre lectura i presa de notes, a més de recórrer a alguna que altra font. I afgeixo que després d'aquella trobada amb la persona en qüestió, vingué molt més temps de lectura i consulta d'0bres especialitzades, un cop assolida la base amb tot allò après a través de la GEC principalment.

En general se sol associar la consulta a enciclopèdies i diccionaris a les etapes del nostre període d'ensenyament, tant primari com secundari. Qui no ha fet aquells exercicis que consistien en buscar un seguit de paraules al diccionari que prèviament ens havia indicat el mestre o la mestra, o qui no ha passat llargues estones a la biblioteca consultant enciclopèdies per fer algun que altre exercici o treball de secundària. I un cop assolides aquestes etapes de l'ensenyament sembla com si aquests instruments de consulta ja hagin complert la seua missió, i per tant l'únic contacte futur que es pugui tenir amb ells sigui quan els nostres descendents en facin ús durant la seua etapa escolar. Sens dubte, és una concepció errònia, ja que aquests llibres de referència van dirigits a tots tipus de públic i de totes les edats (al marge d'aquelles edicions focalitzades expressament cap els infants).

Certament d'enciclopèdies n'hi ha de diversa qualitat. Sempres s'ha d'anar sobre segur respecte a la seva solvència. Aquelles que han assolit un prestigi (com la GEC, l'Encyclopaedia Britannica, les publicades per Salvat o per Larousse, la mítica Enciclopedia Espasa, etc.), compten que darrera de cada article hi sol haver la mà d'un especialista sobre el tema, que garanteix la solidesa del seu contingut. Per conèixer un tema determinat són unes eines de primera mà gairebé imprescindibles i de vegades, el volum d'informació que aporten alguns dels articles són prou complerts. Certament que l'arribada d'Internet ha modificat els hàbits pel que fa a la forma de cercar informació. No obstant, quan m'interesso sobre un determinat tema, habitualment la primera font a la qual acudeixo a la xarxa són les enciclopèdies que es disposen en línia. Gairebé totes les clàssiques tenen la seua versió electrònica, a les quals cal afegir la Viquipèdia, amb totes les prevencions, però, que cal tenir en compte amb aquesta darrera (amb entrades moltes d'elles completíssimes i de força qualitat, al costat d'altres que deixen molt a desitjar). Una vegada feta la consulta, si vull completar-la o no n'estic prou satisfet, ja passo a googlejar efectuant les equacions de cerca que s'escaiguin.

Amb els diccionaris passa si fa no fa el mateix. Jo els utilitzo sovint quan escric, sigui perquè tinc algun dubte sobre la grafia d'alguna paraula (amb tot, se'm cola alguna que altra falta), sigui per cercar un sinònim d'algun mot per allò de no repetir conceptes i derivats, per qüestions d'estil. També molts cops, mentre estic llegint algun llibre o article, passa de tant en tant que em trobo alguna paraula que desconec, cosa que m'obliga a consultar el seu significat al diccionari, sobretot si aquest desconeixement entorpeix poder seguir amb garanties el contingut d'allò que llegeixo. Igualment, els diccionaris clàssics compten amb la seua versió electrònica (el de l'Institut d'Estudis Catalanas, el Català-Valencià-Balear, el de l'Academia Española de la Lengua), i ara mateix, quan escric aquestes línies, en una de les pestanyes del navegador tinc la pàgina del diccionari de l'IEC (i que he consultat, almenys dos vegades).

Resumint, enciclopèdies i diccionaris són uns instruments de gran utilitat per a tothom, petits i grans, com a font primera d'informació i de coneixement. La seua adaptació a les noves tecnologies fa que puguin continuar amb aquesta funció, tot i el bagatge informatiu que possibilita Internet, oferint uns continguts com mínim, fiables.

MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR

Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.

"CRUSANT LO MISSISSIPI"

Això que que transcic més avall és un diàleg que, segons van explicar-me, van mantindre dos flixencs mentre estaven treballant al respectiu tros de terra. Pel que sembla comentaven un episodi de la Segona Guerra Mundial que s'havia produït recentment (reitero, de la Segona Guerra Mundial):

- Te n'has enterat? Los americans han crusat lo Mississipi!

- Ostres! Com avancen!

No té pèrdua...

L'EDITORIAL PETITA

Quan s'endega una iniciativa empresarial, al marge de la conseqüent cerca de beneficis econòmics, hi ha també la intenció de cobrir i respondre una determinada necessitat social. Al mateix temps cal valorar altres factors per garantir l'èxit de l'empresa, com sobre quina àrea geogràfica es vol actuar, sobre quin nombre de població, si l'oferta ha d'anar dirigada a un tipus de públic molt concret, quins són els possibles competidors comercials, etc. Si es tracta, a més, d'un projecte empresarial dedicat a l'edició i publicació de llibres projectant la seua acció principal sobre un territori petit i primordialment amb autors de la terra, estem parlant d'una iniciativa arriscada, a la par que molt lloable. Un dels exemples més clars i que per ara sembla assolir els seus objectius és el cas d'Aeditors.

Aquesta editorial, des del seu inici l'agost de 2006, ha dirigit la seua activitat cap el públic de les Terres de l'Ebre. I, per començar, la seua seu no es troba en cap gran població, ni a Barcelona, ni Tarragona, ni tan sols Tortosa o Amposta, sinó al Perelló, un poble de poc més de 3.000 habitants. En la ja dilatada nòmina de llibres publicats, no solament trobem grans firmes de clàssics de la literatura universal (Oscar Wilde, Baudelaire, Jules Renard...), o una obra emblemàtica com El manifest comunista, de Marx i Engels, sinó que majoritàriament hi ha autors ebrencs, per a molts dels quals Aeditors ha estat el mitjà per poder donar-se a conèixer davant el públic, o per aconseguir donar llum a unes obres que difícilment haguéssin trobat altres vies de sortida dins el competitiu mercat editorial. Unit això a un format senzill, de llibre de butxaca, tot plegat aquesta fórmula ha donat bons resultats, garantint la continuïtat d'aquesta experiència editora a les Terres de l'Ebre.

Com deia abans, la llista d'autors ebrencs que han vist part de la seua obra literària publicada a Aeditors és extensa. No els relacionaré tots aquí, però sí, i escombrant cap a casa, indicaré aquells escriptors de Flix que han vist en Aeditors una porta de sortida per algunes de les seues obres, Albert Guiu i Laura Mur. El primer ha vist publicat dos dels seus poemaris, De la mà de la meva filla i L'himne d'aquest matí. La segona, Laura Mur, el seu relat La cova del silur. A més, tres dels èxits editorials d'Aeditors han estat els reculls de narrativa breu L'altre Nadal, Estius a l'Ebre i El riu que parla, i en tots ells hi ha hagut participació flixenca: Albert Guiu en els tres, Laura Mur en els dos últims, i el tercer de la llista compta amb una narració del jove autor de Flix David Ruz Guiu. No obstant, no puc deixar de nomenar altres autors de l'Ebre que també
figuren entre els que han vist com part de la seua obra escrita ha estat publicada per mitjà d'Aeditors, com Francesca Aliern, Emigdi Subirats i Jesús Tibau, als qui no fa massa hem pogut veure per Flix, bé presentant alguna de les seues obres, bé llegint contes.

Una empresa com Aeditors no té explicació si al capdavant no hi ha algú amb una sensibilitat i un temperament que l'empeny a tirar endavant una editorial com aquesta assumint tots els riscos. No hi ha dubte que el seu impulsor, Àlex Ferrer, barceloní afincat al Perelló, respon a aquest perfil. Personatge polifacètic (és l'autor de les il·lustracions de La cova del silur, per posar un exemple), la seua activitat cultural a la localitat perellonenca no s'ha limitat a endegar Aeditors, sinó que ha estat a relacionat amb altres iniciatives i projectes, com l'edició de la revista Nova Cat, la seua vinculació a l'Associació per a la Recerca Històrica del Perelló, o una altra iniciativa endegada per ell, el refugi de llibres, una experiència inèdita a les Terres de l'Ebre de la qual ens assabentàvem fa poc a través de la premsa i que ha tingut força acceptació. Amb aquesta trajectòria tant intensa, cal veure en Àlex Ferrer un veritable factòtum, un incansable motor cultural.

Certament que a les Terres de l'Ebre hi ha hagut altres actuacions des del món de les editorials que han estat també molt importants de cara a l'impuls dels autors del nostre territori, com ha estat el cas de Cossetània Edicions, de Valls, entre altres. Però el cas d'Aeditors cal dedicar-li una atenció especial, per la seua excepcionalitat i les circumstàncies en les quals s'ha desenvolupat i crescut. És una editorial petita si atenem als mitjans que disposa i treballa i el seu àmbit d'actuació. Però una editorial gran pel que fa als seus objectius, intencions i servei que està donant a la cultura i a l'univers literari del nostre territori ebrenc.

"CAMARADA MEJILLÓN CEBRA"

Just a l'entrada del camí de Sebes, com sempre faig, vaig iniciar un cop més la meua sessió de córrer. Així anava fent els primers metres del recorregut quan, de sobte, a la meua esquerra, just en aquell punt on hi ha un accés obert cap al riu, un element nou se m'aparegué al costat dels frondosos arbres, un indicador que trencava la naturalitat d'aquell paisatge. Els pocs segons que vaig disposar mentre hi passava per davant foren suficients per llegir el seu contingut i que, com no podia ser menys, em cridés més l'atenció aquella frase que, per destacar-la entre la resta del text, està emmarcada per un fons groc llampant: "MEJILLÓN CEBRA PRESENTE". Repentinament el paisatge que m'envoltava perdé la seua gama de colors i assolí una tonalitat en blanc i negre, al mateix temps que em semblava escoltar els clarins que preludien l'ignominiós himne del Cara al sol per acabar d'ambientar-ho. Com tampoc té pèrdua la frase que inicia el cartell indicador "ATENCIÓN NAVEGANTES", la qual remotament em va recordar aquell spot televisiu del tardofranquisme que animava els joves a allistar-se a la marina ("¡Muchacho! ¡La Marina te llama!"). Amb tots aquests pensaments inspirats amb la visió d'aquell indicador, vaig esclatar a riure emmig de la meua cursa particular i individual.

Deixant de banda la qüestió de l'idioma (si podria haver estat escrit en català, o en totes dos llengües o en més, etc.), certament l'estil deixa molt a desitjar, i de fet, pel que he pogut esbrinar han estat altres persones que han experimentat sensacions similars a les descrites en llegir l'indicador i retrotraure'ls a temps passats. Amb el mateix missatge de fons, crec que hagués quedat millor "Presencia de mejillón cebra", i pel que va a l'inici, "Aviso a los navegantes". Imagino que la persona (o persones) que van redactar el text de l'indicador buscaren un missatge que cridés l'atenció, breu i contundent i que convidés a llegir la resta del contingut (unes útilíssimes i necessàries normes per a qui vulgui navegar per a aquesta zona del riu i evitar que la plaga del molest musclo zebra s'estengui a altres indrets). I certament, ho aconseguiren. Amb tot, el nostre indicador no deixa de ser xocant i hilarant, i encara ara no puc evitar que un somriure es dibuixi al meu rostre cada vegada que hi passo per davant i veure com m'adverteix de la presència del "camarada mejillón cebra".

MAS DE FLIX, I ALTRES MUNICIPIS EFÍMERS DE LA RIBERA D'EBRE

Quan els consellers de la ciutat de Barcelona aprovaren el 1398 l'adquisició de la baronia de Flix i la Palma, a la relació d'aquests municipis també s'hi afegia Mas de Flix. I amb tot el dret, ja que des de 1345, aquest petit indret comptava amb carta de poblament. No obstant, poc després de la compra barcelonina, es deixaria de parlar de Mas de Flix com a municipi, condició que sembla ser que perdria als inicis del segle XV. Com a part del territori de la baronia ubicada al marge esquerre de l'Ebre, Mas de Flix estigué adscrit a la vegueria de Lleida, igual que la Palma d'Ebre, mentre que la part del marge dret, Flix, estava vinculat a la vegueria tortosina (malgrat que sembla que en èpoques anteriors això últim no estava tan clar, de manera que en certs moments la totalitat de la baronia estigué adscrita a Lleida).

Mas de Flix estava situat dins a l'indret del terme municipal de Flix que actualment encara conserva aquest mateix topònim (també el trobem en plural, els Masos de Flix). De l'antic poblat medieval de Mas de Flix queden restes d'habitatges, d'una torre, de sitges i de l'antiga església de Sant Joan. D'aquest temple trobem referències en diversos documents. En el capbreu de 1624, ens informa que en aquesta església "dita de sant juan ahont se diu missa cada diumenge lo so prior de Flix ell o so vicari i per lo escolà que porta a dir missa i cada any li donen setse fanecas vellas de blat". En la visita pastoral que efectuà uns anys després, el 1638, el canonge Mateu Tomàs, va insistir en l'obligació de celebrar misses a Mas de Flix, amb la qual cosa hem d'entendre que llavors aquest precepte no es complia massa. Molt més endavant, el 1793, l'Atlante español, de Bernardo Espinalt, ens descriu que " á distancia de dos leguas hay otra Hermita en medio de un gran valle, dedicada á San Juan Bautista, en donde antiguamente habia una poblacion, pero en el dia solo existen algunas casas esparcidas por el valle que llaman el Vall de San Juan". L'església de Sant Joan sembla que fou destruïda durant la Guerra del Francès. Avui en dia d'aquest temple, i com la resta d'edificacions de Mas de Flix, sols resten visibles algunes parts de les parets. No obstant això, pel que fa a l'església sembla, tot i la destrucció que havia patit, estava molt més sencera a mitjans del segle XX, ja que en certa ocasió algú va comentar-me que recorda haver-hi vist el lloc "on es posava la campaneta", és a dir, l'espadana. No tot és degut a les guerres...

A través dels documents podem deduir que el nucli i el territori proper a Mas (o els Masos) de Flix estigué habitat durant força temps, gaudís o no de la condició de municipi, tot i que el nombre d'habitants sempre fou molt baix. Quan se li concedí la carta de poblament el 1345, fou atorgat a 10 veïns de Flix (si entenem veïns com a unitats familiars podem parlar entre uns 30-40 habitants); a les Corts de Cervera de 1359, es parla de 8 focs (entre 24-32 habitants), els mateixos que consten al fogatge de 1360-1365. Uns anys després, el fogatge de 1378 atribueix a Mas de Flix sols 5 focs (15-20 habitants). A partir d'aquí no disposo de més dades pel que fa a les persones que habitaven d'aquest poblament. Es pot observar, això sí, que amb el pas dels anys el nombre va anar minvant, i possiblement aquesta fos la causa que finalment perdés el seu estatus municipal (el qual pressumptament encara conservaria quan Barcelona adquirí la baronia, ja que, com s'ha esmentat més amunt, el nom de Mas de Flix apareix en la documentació).

Mas de Flix no fou un cas únic a la comarca de la Ribera d'Ebre, van haver-hi altres nuclis habitats que aconseguiren assolir la categoria de municipi a partir de la consegüent carta de població, però que perderen aquesta condició al pas dels anys. Gandesola, suposadament a prop de Benissanet, i amb carta de poblament de 1248, fou una d'aquestes poblacions. Un altre nucli habitat amb carta de poblament (1237) fou Gorrapte, el terme del qual actualment estaria ubicat a dins del de Vinebre; l'existència d'aquest mateix topònim -serra de les Gorraptes- al territori vinebrà és el que ens ho indicaria. Gorrapte sembla que fou destruït a finals del segle XIII, arran les lluites que mantingueren els templers (senyors d'aquest lloc) i els Entença de Móra.

Un capítol apart mereix un altre d'aquests pobles efímers, Berrús, pel que sembla el que gaudí durant més temps de la condició de municipi. El territori de Berrús va pertànyer primer a la comanda templera d'Ascó, i a finals del segle XIII, a la recent creada comanda de Riba-roja; serà durant el breu període de domini dels templers de Riba-roja quan Berrús assolirà la carta de poblament, el 1294. Curiosament, durant aquest període aquesta població apareix també als documents anomenada Castellblanc, i així figura en la carta de poblament, per a més endavant recuperar el nom de Berrús. Amb la desaparició de l'orde del Temple als inicis del segle XIV, les seues possessions a Catalunya passen a màns de l'orde de l'Hospital. La comanda de Riba-roja és dissolta, per la qual cosa Berrús torna a dependre del comanador (hospitaler en aquest cas) d'Ascó. A la segona meitat del segle XV és creada la comanda de Vilalba, la qual inclourà Vilalba, la Fatarella, Riba-roja i Berrús. Fins al segle XVIII, Berrús va estar poblat (el 1719 es coneix que comptava amb 23 habitants). Del 1757 es coneix un acta de presa de possessió del nou comanador de Vilalba, durant el qual nomena i rep l'homenatge del batlle de la població; aquest detall ens indica que l'indret seguia conservant la seua condició de municipi. Més endavant, però, es diu que al 1806 no hi vivia ningú. El terme finalment seria integrat a Riba-roja. De l'antic poblat sols es conserva l'església de Santa Magdalena de Berrús (l'ermita de Berrús), la qual, arran la construcció de la presa de Riba-roja, seria desmuntada i traslladada a la seua ubicació actual.

-------------------------------------------

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

BIARNÈS i BIARNÈS, Carmel, La implantació de l'orde del Temple a la Ribera d'Ebre (1148-1210), CERE, Flix, 1986

CABRÉ i MONTSERRAT, Dolors, Berrús. 25 anys. La Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Riba-roja d'Ebre, CERE, Flix, 1993

ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Madrid, 1793

FERRER i MALLOL, M. Teresa, "La població d'Alcarràs, Montagut, Sarroca, Llardecans, Flix i la Palma, dominis dels Santcliment, el 1386", a Estudis d'història i documents dels arxius de protocols, núm. XX (2002)

MUÑOZ HERNÁNDEZ, Pere, "Efmèrides medievals flixanques", Bloc de Pere, Flix, 2009, http://blogdepere.blogspot.com/2009/01/efemrides-medievals-flixanques-2009.html

MUÑOZ i SEBASTIÀ, Joan-Hilari, "Les parròquies de la Ribera d'Ebre, segons la visita pastoral de l'any 1638", a Miscel·lània del CERE, núm. 16 (2003)

RIUS BOVÉ, Xavier, "Flix al segle XVII", a La Veu de Flix, núm. 282 (2003)

SERRANO DAURA, Josep, "Berrús, la presa de possessió senyorial del lloc, l'any 1757", a Miscel·lània del CERE, núm. 11 (1997)

SERRANO DAURA, Josep, Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Comandes de Miravet, d'Orta, d'Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d'Enteça, Fundació Noguera, Barcelona, 2000 (2 volums).

VENTURA BENAIGES, Joan-Salvador, i VILELLA, Ramon, La Ribera d'Ebre, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1996

INNOVACIONS FESTIVES

A més d'un va soprendre la participació dels dos gegants de la Festa Major a la processó de Corpus. Van haver-hi opinions de tots els gustos, des dels qui els va agradar la novetat, altres que van considerar que la música que acompanyà la processó quedava com un pegot, fins arribar a aquelles opinions totalment negatives. Aquesta innovació a la festivitat de Corpus Christi s'encarregà d'anunciar-la el mateix regidor de festes, Ramon Sabaté, a través dels mitjans de comunicació, fent referència a què l'origen es trobava en el suggeriment fet per Quim Carranza. Quim, un bon coneixedor de costums populars, féu la seua proposta des d'una doble perspectiva: la participació dels personatges del seguici popular al Corpus és un fet força estès en altres indrets (a través de Ramon, vam assabentar-nos que es fa al poble d'origen de mossèn Miquel Gasulla), i també volent solucionar una realitat que és la mínima expressió a la qual ha quedat reduïda la processó del Corpus Christi a Flix. Perquè si un dels elements distintius d'aquesta festivitat a Flix són les catifes, una tradició força solidificada, en última instància la seua raó de ser és la de guarnir el lloc de pas de la processó. D'uns anys cap aquí, aquesta desfilada solemne ha vist com s'ha anat mermant la seua participació, al marge d'altres aspectes com la xerrameca poc respectuosa que l'acompanya. Per tant, alguna cosa cal fer si es vol conservar aquesta manifestació reliosa-popular a la nostra població, revitalitzant-la i introduint, si escau, elements nous que captin l'atenció. La introducció dels gegants i llur música d'acompanyament va en aquesta direcció. Que no sigui l'opció més encertada? Caldrà valorar-ho, però almenys hi ha hagut la intenció de cercar una possible sortida.

Als pocs dies celebràvem Sant Joan. En les últimes dos edicions (la del 2008 i la d'enguany) i ha hagut també novetats afegides a la festa. L'any passat es canvià el programa, realitzant-se l'encesa de la foguera a la mitjanit, i precedida per un correfoc. En aquesta edició una de les innovacions, i que ha tingut força èxit i acceptació ha estat la del bagul dels desigs; en canvi, contradictòries han estat les reaccions enfront de què el correfoc es fes seguint un itinerari per carrers de la població. Certament sembla que les crítiques més negatives van vindre de veïns dels indrets per on passaren els diables; però per un altre costat hi ha els qui s'ho van passar d'allò més bé perdent-se pel mig del correfoc.

En tots els casos hi ha al capdavall l'objectiu de què la gent acudeixi i participi de les activitats que es fan a les nostres festes locals. Festes algunes d'elles que, al pas del temps i de forma progressiva, anava disminuint el nombre de públic que hi participava, de tal manera que molta gent del poble, davant el poc interès que hi mostraven, aprofitaven per marxar fora de la població, o simplement ni sortien de casa. De moment, el que s'ha pogut constatar tant a les celebracions de Sant Joan del 2008 i d'aquest any, com a la processó del Corpus, ha estat un augment significatiu de les persones que, com a mínim, han anat a veure els actes. Una altra cosa és la valoració que n'hagin pogut fer, sobretot en relació amb les novetats introduïdes en cada cas. Novetats aquestes que caldrà veure si acabaran de cuallar, però, com va dir el flamant nou alcalde, Òscar Bosch, en inaugurar-se l'exposició del conte Sant Joan i fent referència al bagul dels desigs, tota tradició té una primera vegada; en conseqüència, cal donar una oportunitat a les innovacions dins del nostre calendari festiu. A saber que en pensarien els veïns de Flix de finals dels anys cinquanta quan s'inicià la confecció de les catifes del Corpus, o els de molt temps abans, el 1912, quan s'efectuà la primera cantada de caramelles.

DEL TALENT I LA CREATIVITAT

Emmig d'aquests temps de crisi que estem vivint, de tant en tant va sorgint alguna notícia que ens aporta un raig d'aire fresc als habitants de Flix, i relacionada amb fets protagonitzats per convilatans nostres. Aquest passat (i negre per al record) mes de maig ens assabentàvem a través de la premsa de la presentació a Tortosa d'un disc de Joan Bagés i Rubí, Deux poissons japonais acousmatiques, un nou recull de composicions seues. Joan Bagés suma així un altre capítol en el seu ja ample currículum d'intèrpret, compositor i musicòleg. D'esperit inquiet i creatiu, les seues aportacions han estat gairebé sempre innovadores, trencadores, i no ha dubtat en impulsar més d'una vegada col·laboracions amb autors procedents d'altres camps artístics, com la literatura, amb Andreu Carranza, o la pintura, amb l'artista tortosí Jaume Rocamora, incorporant-se a més la dansa també en alguna de les seues actuacions. Al llarg de la seua dilatada trajectòria, Joan Bagés ha participat en importants certàmens musicals celebrats a Catalunya, a Espanya i a altres estats europeus. Actualment està cursant el doctorat a la Universitat de París 8.

Un altre personatge flixenc amb un brillant recorregut professional és l'enginyer informàtic Cèsar Mauri. No solament ha destacat per la reconeguda competència en el seu camp, sinó també perquè, mostrant una vessant profundament humana, moltes de les seues recerques les ha dirigit a trobar mitjans per facilitar l'expressió i la comunicació de les persones discapacitades. Més d'un recordareu el que fou el seu projecte de fi de carrera, el ratolí facial, que permet moure el punter del ratolí a través de la pantalla de l'ordinador amb moviments del cap, facilitant així el seu ús a aquells amb problemes de mobilitat dels braços. Fa poc, a l'abril, tornava a ser notícia perquè el programa corresponent, anomenat Enable Viacam, es pot descarregar gratuïtament de la xarxa a través de la pàgina web de l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral, gràcies a una subvenció del Govern de la Generalitat.

Segurament també coneixereu que Joan Bagés i Cèsar Mauri estan col·laborant conjuntament en un mateix projecte, aportant cadascun els seus coneixements. Amb l'anomenat SATI (sistema audiovisual terapèutic interactiu), s'intenta que les persones que pateixen paràlisi cerebral puguin transformar qualsevol moviment que facin amb el cos en sons, i possibilitar la seua expressió i comunicació envers els demés i el seu entorn. Un i altre han posat el seu talent i la seua creativitat al servei d'un objectiu més que lloable, alhora que difícil i complicat d'assolir-lo, cosa, però que no els ha fet defallir.

El cas de Joan Bagés i Cèsar Mauri, dos professionals procedents de camps diferents, però units per un objectiu comú és un exemple a seguir. En altres paraules, de com unint esforços poden donar com a resultat projectes profitosos i positius.

Davant el futur incert que ens depara a Flix, enmig d'un context de crisi global galopant, de creativitat i talent ens farà molta falta d'aquí en endavant, perquè, tot i no descartar-ho, no hem de quedar-nos amb els braços creuats demanant i esperant que altres de fora del poble ens vinguin a treure les castanyes del foc, sinó que caldrà plantejar-se iniciatives pròpies per sortir del forat en què ens estem veient abocats. Creativitat i talent que ens ha de servir per cercar solucions de forma mesurada, i no deixar-nos obnubilar per opcions sorgides de forma precipitada que responen més a dictats vinguts de l'estòmac que no del raonament.