FLIXENCS A LES GUERRES D'ÀFRICA

Quan vaig arribar a l'edat de fer el servei militar, dins de les destinacions que a un li podien tocar en el sorteig pertinent, les de les places africanes de Ceuta i Melilla eren les més temudes. Ho eren ja no sols per la llunyania, sinó sobretot per la duresa de les condicions amb un règim de vida castrense molt estricte i enmig d'una zona potencialment conflictiva per les reinvindicacions territorials marroquines envers els dos enclaus espanyols. Bé, jo us estic parlant d'un context corresponent a mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. Però durant un període que va des de començaments fins a mitjans del segle XX, anar a fer la mili a l'Àfrica volia dir no sols fer cap a alguna dels dos ciutats esmentades, sinó també al territori del Protectorat Espanyol (nord del Marroc), al Sàhara Occidental, a l'enclau de Sidi Ifni o a Río Muni (l'actual Guinea Equatorial), és a dir, tots els territoris colonials que disposava l'Estat espanyol al continent africà. No eren precisament llocs agradables perquè un hi romangués una tira llarga de mesos, amb una població autòctona més aviat hostil -sobretot envers els ocupants uniformats- i amb el risc latent de què en un moment o altre esclatés algun conflicte. I d'enfrontaments, com molts sabreu, va haver-ne durant tot el període de domini espanyol, alguns d'ells prou cruents i fins i tot desastrosos per a les tropes colonials espanyoles. Essent talment soldats de lleva els que hi feien cap, entre aquells n'hi hagué també procedents de Flix. Alguns dels dels nostres convilatants van trobar-se enmig d'algun dels conflictes armats, amb sort diversa.

El primer episodi bèl·lic on s'hi van veure implicats almenys dos soldats flixencs i que en tinc constància, va ser la Guerra del Rif (1921-1927). Iniciada amb el desastre d'Annual (entre 13.000 i 19.000 morts a l'exèrcit espanyol), les tropes rifenyes encapçalades per Abd-el-Krim mantingueren pràcticament contra les cordes els ocupants espanyols, fins al desembarcament d'Alhucemas (1925), que amb el suport de França es va poder capgirar el sentit del conflicte. Recent arribat a la seua destinació a Melilla el juny de 1921, va trobar-se al poc temps amb l'inici de la revolta rifenya el flixenc Jaume Rius Català. Segons ens van donar a conèixer Jaume Aresté i Laura Wailke, Jaume Rius seria enquadrat al cos d'enginyers de transmissions, assolint més endavant el grau de caporal telegrafista. A finals de 1924, prop de Tetuan, en un setge protagonitzat pels revoltats rifenys i la traïció dels soldats nadius adscrits a les tropes colonials, va trobar la mort el caporal Rius. Per ser una persona coneguda i apreciada a la nostra població, sorgí la iniciativa de dedicar-li un carrer, nom que encara perdura als nostres dies. Un altre soldat flixenc que va veure's implicat en aquest coflicte fou Antonio Ribera Ortiga. Pertanyent a la quinta de 1925, també va ser destinat a Melilla, en aquest cas com a soldat d'infanteria del Regiment d'Alcántara núm. 58. Si bé Antonio Ribera ja va trobar-se enmig de les acaballes del conflicte, segons testimonis familiars coneixem que almenys en alguna ocasió la unitat a la que pertanyia va restar assetjada i aïllada durant setmanes, havent de fer sortides nocturnes per aconseguir aliments, que molts cops van consistir solament en restes de menjar. No obstant, sortosament, Antonio Ribera en va poder sortir il·lès.

L'altre conflicte a què faig referència es produí una trentena d'anys després, la Guerra d'Ifni (1957-1958). Molt silenciat per les autoritats de l'època, aquest enfrontament armat va comportar a l'exèrcit espanyol 152 morts, 58 desapareguts i 518 ferits greus. Després de la independència del Marroc (1956), l'enclau de Sidi Ifni romania encara en mans de l'estat Espanyol. L'atac de grups armats contra les tropes colonials espanyoles va desfermar un enfrontament que durà aproximadament un any, desenvolupant-se en els territoris de l'enclau de Sidi Ifni i del Sàhara Occidental, i que l'exèrcit colonial va poder resoldre novament gràcies al suport de França. Aquest conflicte va agafar de ple a un flixenc que estava destinat a Sidi Ifni, Fracesc Enseñat i Prió. Pertanyent a la unitat del Grup de Tiradors d'Ifni, va assolir el grau de caporal de complement. Francesc Enseñat es va veure immers en fets d'armes durant aquest conflicte. Gairebé sobra dir que en va sobreviure, doncs encara el tenim rondant per la nostra població.

Aquests tres que he anomenat -Jaume Rius, Antonio Ribera i Francesc Enseñat- són els únics flixencs de qui tinc constància que s'han vist implicats en alguna de les guerres colonials d'Àfrica. Possiblement n'hi hagin hagut més. Amb tot, serveixin aquestes línies com a reconeixement a tots aquells convilatans que per la força de les circumstàncies es van veure obligats injustament a participar sense voler en uns fets que no els hi anaven ni venien.

Bibliografia

Aresté Bagés, Jaume, i Wailke, Laura, "El carrer Cabo Rius", La Veu de Flix, núm. 22

Balfour, Sebastian, Abrazo mortal. De la guerra colonial a la guerra civil en España y Marruecos (1909-1939), Ediciones Península (Historia, Ciencia, Sociedad, 328), Barcelona, 2002

Diego Aguirre, José Ramón, "Ifni, la última guerra colonial española. Historia del desconocido conflicto de 1957-58 en el Africa occidental", Historia 16, núm. 167 (1990)

Regan, Geoffrey, Historia de la incompetencia militar, Editorial Crítica, Barcelona, 1989

Altres fonts

Arxiu Municipal de Flix

Agraeixo a Francesc Enseñat el seu testimoniatge personal sobre els fets que li tocaren viure.

"LA RECONQUISTA DE PEREJIL"

Fa cinc anys vam assabentar-nos que l'Estat espanyol compatava entre el seu territori insular amb un illot rocallós anomenat Perejil. Ubicat a prop de Ceuta, aquest ínfim territori (de jurisdicció dubtosa, per cert) va ser ocupat al juliol de 2002 per una patrulla marroquina. Davant aquesta humiliació, que no podia restar impune, l'exèrcit espanyol va enviar els seus cossos d'èlit i en un tres i no-res va capturar a aquell pobre grapat d'uniformats marroquins, mal armats i plens de polls, i de pas tornava a ser suelo patrio aquell tros de terra erma. Victòria! El Sr. José María Aznar ja podia sumar al seu currículum una hazaña bélica pròpia i entrar per la porta gran a les pàgines de la història com un reconqueridor més enfront dels pèrfids moros, paragonant-se als don Pelayo, El Cid, Alfonso VI, Fernando III "El Santo", i com no, als Reis Catòlics. Aquesta particular guerra contra el moro del Sr. Aznar la projectaria uns mesos després en un altre conflicte molt més enllà del territori espanyol i el seu hiterland. La foto de las Açores, amb Bush i Blair, culminava aquest procés d'animadversió cap a tot allò que fes tuf a musulmà, donant pas a un dels disbarats més enormes i cruels de la recent història contemporània, com és la invasió i la guerra d'Iraq: milers de morts i desplaçats, un país desestructurat i esmicolat i una al-Qaida més crescuda que mai. I el més trist de tot plegat, és que aquest desastre es basà, com bé sabeu, en una sarta de mentides, reconegudes com a tals anys després pels components de la tríada còmica de la foto. L'últim en fer-ho, el nostrat reconquistador de Perejil, i damunt amb un cinisme i poca vergonya insultants com si allò no fos amb ell.

Val a dir que aquesta aversió envers els musulmans sembla ser que li ve de lluny al nostre inefable heroi. Recordo que quan el govern de l'Estat, llavors encapçalat pel Felipe González, estava preparant la commemoració per al 1992 del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, el Sr. Aznar va declarar i demanar públicament que en aquella data tan assenyalada es celebrés també els cinc-cents anys de la "unidaz" de España. Com molt bé recordareu, el 1492 fou també l'any de la definitiva conquesta del Regne de Granada pels Reis Catòlics, l'últim territori penisular en mans de governants musulmans. És a dir, segons la visió del Sr. José María Aznar, aquella conquesta culminava el procés iniciat per don Pelayo a Convadonga, i s'assolia la definitiva unitat político-territorial, ètnica i religiosa. Poc va insistir el Sr. Aznar en aquella demanda quan, de ben segur, algú li va fer veure la pífia que havia deixat caure. La pretesa "unidaz" no era tal, ja que dins la península, el 1492 encara restava fora de l'òrbita de la Monarquia Hispànica la católica Navarra. No seria fins al 1512 que el territori navarrès seria ocupat militarment per les tropes castellano-aragoneses (remarco això d'ocupació militar), aprofitant els enfrontaments interns d'aquell petit regne. En altres paraules, el tarannà xenòfob del Sr. Aznar li va jugar una mala passada: la "unidaz" s'assolia un cop liquidat el darrer regne moro d'acord amb els seus principis. Quin ridícul més espantós!

Fins passats uns anys, el Sr. José María Aznar no ens tornaria a endegar una altra perla basada en la seua interpretació perejiliana de la història, en aquest cas durant una de les seues infumables classes magistrals a Georgetown. Ho recordareu bé, perquè d'això no en fa massa. La cosa va anar, si fa no fa, en voler demostrar que l'ocupació musulmana de la Península Ibèrica no va aportar gairebé res. Es comenta que un cop proferides aquestes paraules, es va poder escoltar per l'antic territori andalusí un lament procedent del món d'ultratumba i que algú va atribuir a l'esperit errant d'Averrois. També s'explica que en aquell moment van cruixir les columnes de la mesquita de Còrdova i el murs de l'Alhambra. I més a prop nostre, es diu que van haver tremolors de terra a Vingalis i Beremusses.

En fi! Són tantes bajanades que ha soltat el nostre personatge, sigui en referència a aquest o a altres temes, que ja no ens ve d'aquí (per cert, algunes d'elles sembla ser que acompanyades amb un regust etílic). Quan la seua figura surt a la llum pública, tothom espera a veure quina en dirà en aquesta ocasió. Fins i tot els seus correligionaris s'han vist més d'una vegada obligats a amagar el cap desencisats i avergonyits. Què més es pot esperar d'una mediocritat pretenciosa amb bigoti, ex inspector d'hisenda, personatge gris on no n'hi hagi? I preparem-nos, perquè sona com un dels candidats a ser president d'Europa. El reconquistador de Perejil president europeu. Uffff!!!

CULTURA DE NÒMINA

Ningú no pot negar que la història del Flix del segle XX ha estat marcada per la presència de la fàbrica. Que una indústria de tecnologia punta a la seua època s'implantès al nostre poble a finals del XIX, va suposar un fort daltabaix. Flix experimentaria una transformació en tots els àmbits (econòmic, social, cultural, polític, etc.) que la convertiria durant molt de temps en una rara avis enmig d'un territori que romania lligat encara a vells esquemes i costums.

La petjada que ha imprès l'existència de l'electroquímica ha estat contradictòria. Positiva per les avantantges i progés que experimentà Flix: arribada de l'electricitat, de l'aigua potable, la construcció de les escoles, el desenvolupament de la cultura de l'oci, etc. Però també negativa, com els tristament famosos episodis lligats a la contaminació, les fuites, els problemes sòciolaborals i també caldria afegir un tret que ens caracteritza en general als flixencs, sorgit a redós de la presència centenària de la fàbrica, com ha estat la manca d'espertit emprenedor en iniciatives econòmiques.

M'explicaré sobre això últim. Durant tot aquest període han estat molts integrants de diverses generacions familiars que han estat treballat a la fàbrica (pares, fills, avis, néts...). Que s'hagi donat aquesta successió generacional ha acabat per donar la sensació de què ens trobàvem davant una activitat gairebé lligada per sempre a Flix, la fàbrica com una cosa molt nostra, i que aquesta situació havia de continuar així per anys. En altres paraules, el futur laboral de la majoria dels flixencs estavá més que assegurat i escrit gràcies a l'electroquímica. I la conseqüència de tot plegat, ha estat que s'hagi estès la cultura de la nòmina: un cop assolit el lloc de treball, cadascú no tenia altra cosa més a fer que dur a terme la tasca assignada i esperar el sou mensual. Cultura de la nòmina que no sols és imputable als operaris de la fàbrica, sinó que també s'ha propagat als que exerceixen altres activitats que es fan a la nostra població. Tot això en detriment de les actituds emprenedores i creadores. Sens dubte, és més còmode que em contracti un altre, faci jo la meua feina i, després, a esperar que se'm pagui, que no buscar-me la vida pel meu compte i estar pendent contínuament del que pugui passar a l'endemà.

Han fet falta un seguit d'esternuts els darrers quinze anys, si fa no fa, per fer obrir els ulls i veure les orelles al llop. Desenganyem-nos, l'electroquímica podria desaparèixer a no massa anys vista. De fet, si fins fa poc, la producció de la planta de Flix era una de les fonts principals de d'Ercros, d'un temps ençà l'empresa està duent a terme una política mitjançant la qual està invertint en altres processos productius. L'electroquímica de Flix ja no és el que era dins d'aquest grup empresarial, ni en l'aspecte de font de producció i beneficis, ni en en el nombre de persones que té en plantilla.

Al marge, hem vist com el nostre poble, un dels que més titulats mitjans i superiors està aportant a la comarca, no pot acollir-los per manca dels llocs de treball adients i han de buscar-se la vida fora de Flix (no cal dir que també imbuïts per la cultura de la nòmina). I no són pocs el membres d'aquest col·lectiu que a la mínima oportunitat, no dubtarien en vindre a treballar al poble, segons han manifestat diversos cops.

És evident que caldrà buscar altres tipus d'activitats econòmiques alternatives. Quines? Com? A les passades eleccions locals va haver un grup que proposava que dins el consistori hi hagués un regidor que es dediqués exclusivament a la captació d'empreses. No dubto de la bondat de la proposta, però sí de què hagin de ser empreses forànies les que ens vinguin a treure les castanyes del foc. Sense tancar les portes a aquesta possibilitat, els que ens fa falta a Flix és un canvi de xip. Nosaltres mateixos hauríem de ser els impulsors de noves idees i d'iniciatives econòmiques, d'aconseguir superar aquest llast de la cultura de la nòmina. Caldria motivar i incentivar les actituds emprenedores, tant entre els que ens estem al poble com entre aquells que han hagut de marxar (un ric capital humà que caldria recuperar). Mitjans a l'abast no en falten com, entre altres, el recent inaugurat centre d'empreses, i fer-ne l'ús pertinent i eficaç. Cal que ens hi posem i no restar amb els braços oberts esperant a què altres ens ho arreglin.

PER A COMENÇAR...

Hola a tothom! Amb aquest escrit m'estreno en el món dels blocs. La meua intenció és anar parlant una mica de tot, d'allò que em sembli interessant comentar i reflexionar. Qui vulgui, resta convidat per fer les seues observacions.

Volia dedicar les meues primeres línies a l'esdeveniment més destacat ocorregut els últims dies al nostre poble, com es la constitució del nou Ajuntament. D'entrada, vull felicitar i donar l'enhorabona a tots els grups per l'acord a què han arribat. Els resultats sorgits de les passades eleccions, crec, no donaven cap més altra opció que l'adoptada, parlant en clau positiva.

Un altre acord que hagués suposat l'apartament del govern municipal d'algun dels dos grups majoritaris (PSC o ERC), hagués estat un error. Error perquè era deixar una força amb un alt suport de l'electorat al marge del poder local al nostre poble. I error també per a la força que (o forces) que haguessin assumit el govern, doncs amb tota probabilitat haguessin comptat amb una oposició forta. I tot plegat, amb la divisió que això hagués pogut acabar provocant a la població.

Al final, després d'unes actituds inicials una mica fora de lloc, davant un resultat insòlit, opino que s'ha imposat el seny, sigui per la causa que sigui. Comptem amb un Govern Municipal d'Entesa (no de consens; possiblement ara, una paraula tabú). Desitjo que hi hagi força èxits davant una legislatura que amb tota probabilitat generarà molts reptes.