SIAU NOSTRA ADVOCADA, DEL REMEI, MARE DE DÉU

De ben segur que molts coneixereu les dos llegendes (o alguna de les dos) relacionades amb la Mare de Déu del Remei. Hi ha aquella, atribuïda iagualment a altres marededéus i sants, que explica que la imatge fou trobada en l'actual cova i que es va decidir el seu trasllat cap a un altre indret; no obstant, al dia següent del canvi d'ubicació, la imatge era trobada novament al seu lloc original, i així tantes vegades es repetí l'operació, arribant-se a la conclusió que volia romandre en aquell lloc, per la qual cosa, finalment s'optà per deixar-la a la cova i construir allí el temple pertinent. L'altra llegenda parla que la imatge es trobava originàriament a l'església de Flix, però que gairebé ningú no la venerava, i que fou un tal fra Dionís qui, en adonar-se d'aquest abandó, se l'emportà i la ubicà en en el seu lloc actual i li construí l'ermita (l'antiga). Dos realts amb un argument diferent, però amb un final comú: la Mare de Déu del Remei fa cap al mateix indret al final de cada relat, allí on desitjava romandre.

Que una ermita, una santuari o qualsevol altre tipus de lloc sagrat estigui situat en un determinat indret des de temps immemorials, ve determinat per alguna circumstància els seus descobridors consideressin que tenia alguna cosa excepcional, màgica, que feia l'indret en qüestió fos diferent, que havia estat privilegiat amb l'aportació d'algun benefici. Un dels fets més comuns sol ser la presència d'aigua. Molts d'aquests santuaris solen ubicar-se en llocs favorables a la presència del líquid element, sigui per ser zones de divisòria d'aigües, de recollida i drenatge d'aigua de pluja, de fonts i cisternes naturals o d'aigües termals. De sempre per a les comunitats humanes ha estat un bé molt apreciat i la seua disposició en uns determinats indrets que la proporcionaven en certa abundància i regularitat, de temps remots s'atribuí a aquests paratges un caràcter diferent, sobrenatural, esdevenint centres de culte. Santuaris que actualment estan sota l'advocació d'una marededéu o d'un sant, de ben segur que abans de l'era cristiana ja tinguessin aquesta consideració de llocs sagrats.

El paratge del Remei de Flix no s'escapa a aquest perfil. És un lloc de recollida i de drenatge d'aigües de pluja. La llegenda de fra Dionís parla de la seua proximitat a la Font de l'Esquetlla com la circumstància que decidí l'elecció del lloc per erigir l'ermita. No obstant, ho poso en dubte, primer perquè la distància entre els dos indrets no és precisament propera com per veure-hi un vincle. I en segon terme, perquè com he dit al començament del paràgraf, la zona del Remei és propiament un lloc de recollida d'aigües. Aquest últim Dilluns de Pasqua es va poder comprovar ben bé aquesta qualitat. Només iniciar la costa d'accés a l'ermita, ja es veia com un raig d'aigua arribava molt avall per la séquia que voreja el camí. Difícil que aquell líquid procedís del que s'escapa de les fonts de l'ermita quan algú en fa ús. Sabem prou que les pluges que han anat caent durant les últimes setmanes i sobretot durant la Setmana Santa. En arribar a la plaça de l'ermita (era Diumenge de Pasqua, prop del migdia), es veia com per les roques contínuament rajava aigua. Els que vam estar al bar de l'Orfeó a l'ermita ho vam patir això, ja que durant el dia que hi vam romandre, estiguérem contínuament acompanyats per un petit corrent d'aigua. També vaig poder observar allí mateix, en un dels bancals que hi ha al costat de la muntanya, com l'aigua es filtrava al terra, i després novament apareixia al peu del muret del bancal. Part d'aquell corrent feia cap a la plaça de l'ermita que gairebé durant tota la jornada estigué molla i entollada.

Fou una bona demostració de per què l'ermita de la Mare de Déu del Remei és al lloc es troba, i que la imatge hi fes cap per mitjans propis o per la bona voluntat d'un personatge pietós, segons les dos llegendes. Del perquè els nostres avantpassats (a saber des de quan) tingueren una especial consideració cap a aquest paratge, una profunda veneració que ha arribat fins als nostres dies.

POR VUESTRA PASIÓN, JESÚS MÍO, "ABRAÇADME" EN VUESTRO AMOR

Entre setembre i octubre de 1997 es van fer a Flix un cursets sobre cultura popular. Impartides les xerrades per membres de l'associació Carrutxa, de Reus, fou un dels seus membres més representatius, Salvador Palomar, qui dedicà una sessió sencera a parlar sobre la celebració de la Setmana Santa. Acompanyant les seues explicacions amb diapositives (llavors encara no s'havia estés el power-point per aquestes contrades), ens mostrà diversos exemples de costums que eren peculiars en diversos pobles de les comarques tarragonines, fent especial incidència en indrets del Priorat, i d'aquí de la Ribera d'Ebre, recordo que feu menció de la Palma. En acabar la sessió i passar al torn de paraules, va alçar el braç un dels assistents, Joan Margalef. No ho diré amb les paraules exactes, però la seua intervenció va anar en el sentit d'indicar a Salvador Palomar que havia estat molt bé la seua exposició, però que la majoria d'aquells costums que destacava com a caracterítics, un per un, de pobles diferents, resulta que a Flix també es feien durant la Setmana Santa, però que, a més a més, al nostre poble també es realitzaven altres actes tradicionals. En la sessió de la setmana següent, Joan Margalef corroborà les seues afirmacions mostrant-li al ponent un àlbum amb fotografies. No cal dir que l'any següent, el 1998 -i els posteriors- Salvador Palomar aparegué per Flix, càmera en ristre, per conèixer en directe i afegir a l'arxiu fotogràfic de Carrutxa les imatges de la nostra -complerta- Setmana Santa.

Gairebé en totes les poblacions de la geografia catalana i espanyola se celebra la Setmana Santa, i certament hi ha una coincidència en la realització d'alguns dels actes, des de Diumenge de Rams, passant per la celebració del Dijous Sant, les processons i l'acte litúrgic de Divendres Sant, la Cantada de Caramelles i la Vigília Pasqual del Dissabte de Glòria, i la celebració de Diumenge de Pasqua. Fins i tot hi ha altres poblacions on es fan jornades festives en ermites el Dilluns de Pasqua. Hi ha, sens dubte, aquestes similituds. En el fons, el conjunt de la Setmana Santa és una festivitat cristiana, i, en concret als països de confessió majoritàriament catòlica en conseqüència hi ha aquestes coincidències. Però això a un nivell general, ja que quan comencem a profunditzar, comencen a sorgir les diferències, a emergir la diversitat de formes de celebrar i viure la Setmana Santa. I no cal parlar de grans col·lectivitats, sinó que aquestes distincions es detecten entre poblacions properes.

Com es pretenia il·lustrar més amunt, si una cosa té la Setmana Santa de Flix és la quanitat d'elements propis que la singularitzen. A més, si un se n'adona, ens trobem que durant quatre dies seguits, des de Divendres Sant fins a Dilluns de Pasqua (casi una festa major, com em referí algú en certa ocasió), sempre hi ha algun que altre acte que compta amb gran seguiment, tant en participació com en el nombre d'espectadors, des de les processons del divendres, les caramelles, la processó de l'Encontre, i el conjunt de la diada de l'ermita, amb les processons (d'anada i de tornada), els balls a la plaça i el gran nombre de persones que hi romanen al llarg de tota la jornada. I cadascun d'aquests actes compta amb aquests elements concrets que han esdevingut els seus trets característics i genuïns, des dels materials i humans (les imatges i les figurants processionals, els armats, la Samaritana, les vestes de les diverses confraries, les esclaves, els caramellaires, les banderes, el tàlem, els ciris, etc.), fins als immaterials, protagonitzats aquells principalment per la música (els tocs de cornetes i de tambors dels armats, el Cant de les Hores, els Goigs del Remei i tot el conjunt de càntics religiosos , les caramelles, la marxa La Pureza...) i les oracions i recitacions (la lectura del Via Crucis, les Desmes de la Samaritana). Tot en conjunt dóna una personalitat única a la celebració de la Setmana Santa a Flix, amb la particularitat que quan un ho coneix i ho veu i escolta, sigui directament, o a través de fotografies o enregistraments, sap que allò és única i exclusivament del poble.

Perquè la celebració de la Setmana Santa, al marge del seu component religiós (absolutament intrínsec), ha assolit un altre tret arreu: el de ser un element identitari de la població respectiva. De fet, hi ha un fet que ho corrobora, des del moment que persones que no es distingeixen precisament per ser uns catòlics fervorosos i practicants, durant aquests dies no dubtaran en participar en les processons, carregant amb el Crist Crucificat, el Sant Sepulcre, la Mare de Déu dels Dolors o la Pietat durant el Divendres Sant, s'enfundaran el seu uniforme d'armat, s'emocionaran escoltant la recitació de les Desmes, aniran a besar els peus del Remei o procuraran estar a primera fila durant les salutacions de les banderes i les autoritats al pont amb les notes de La Pureza de fons. He llegit algun treball relacionat amb aquest aspecte identitari de la Setmana Santa (recordo el de "La Semana Santa. Más allá del fervor religioso", de l'antropòleg Isidro Moreno i publicat a la revista Clío). Però no cal fer gaires estudis per comprovar-ho, com se sol dir, una imatge val més que mil paraules. Fa uns anys vaig fixar-me com un dels nostres convilatans que viuen fora del poble (un flixanco fora vila, com agrada dir-se a aquest col·lectiu), gens sospitós de ser un catòlic exemplar, entonava amb posat seriós les notes del Cant de les Hores. Fou una sensació i una reflexió fugissera, però la conclusió a què vaig arribar era que aquella persona en aquell instant estava manifestant-se com a flixenc (flixanco) de tota la vida.

Segurament que no tothom n'estarà d'acord, que n'hi haurà que la Setmana Santa no els hi diu res, o sols alguna de les seues manifestacions, o que per a ells o elles és una tradició exclusivament religiosa. Tota opinió és respectable, no hi ha res a discutir envers allò que un pensa i sent en relació a aquest tema. Però ningú no pot negar que la Setmana Santa, en el seu conjunt, és a Flix una celebració participada, viscuda i sentida i, amb tot allò que la fa única, molt nostra.

CRISI HUMANA (II)

No fa massa en una entrada precedent feia menció a l'augment de l'atur i l'alt nombre de famílies que no gaudeixen de cap tipus d'ingrés per atur. Pronosticava d'un panorama potencialment explosiu si persistia. Poc temps ha passat des de llavors perquè hagi pogut evolucinar cap una situació insostenible socialment, és cert, però comencen a detectar-se símptomes d'experiències de precarietat i d'angoixa. Els mitjans així ens ho han reflectit a través de dos fets que s'estan generalitzant, i tots dos amb les consegüents imatges que ho corroboren. Per un costat, persones que es dediquen a regirar contenidors de brossa. Per un altre, l'augment de robatoris en grans superfícies i botigues de queviures. I amb un element comú en els dos fenòmens: el que busquen aconseguir aquestes persones és aliments. Quan s'arriba a aquest extrem, quan un arriba a aquests actes humiliants per aconseguir satisfer una cosa tan bàsica com el poder menjar, és que tenim al davant panorames humans de desesperació. Amb l'aclariment de què no es tracta ni d'indigents ni persones pertanyents a grups marginals, ni els anomenats freegans els protagonistes d'aquests fets, sinó víctimes de l'actual crisi. I les perspectives sobre l'evolució de la situació econòmica continuen sense ser alentadores.

CELEBRANT LA PRIMAVERA

Ja fa dos dies que hem entrat a la primavera. De fet, el temps de les últimes setmanes ho anunciava: les altes temperatures a les hores centrals del dia i les nits fredes, els camps i els jardins que comencen a mostrar el seu espectacle multicolor de flors i, a l'altra cara de la moneda, les molestes alèrgies que ens obliguen a recórrer gran part del dia al mocador. No obstant això darrer, l'arribada de l'estació primaveral ha estat des de sempre celebrada, per allò que ha representat secularment per als col·lectius humans d'aquestes latituds (i les equivalents a l'hemisferi sud): la tornada de l'abundor, de les primeres collites, dels primers fruits de la terra i del bon temps (tot i els constrastos que la caractaritzen). Darrere resta la rigorositat de l'hivern i les privacions que comporta. Aquest optimisme que evoca la primavera s'ha vist reflectit en nombroses tradicions, arrelades des de temps immemorials sobretot en les societats agràries, les més condicionades als canvis estacionals.

El Cristianisme no ha estat aliè a aquestes celebracions dels canvis estacionals, ni que sigui per haver adoptat antigues tradicions i adaptant-les als seus ritus i dogmes. Si fa cosa d'un any us feia cinc cèntims sobre la correlació entre la Quaresma i el final de l'estació hivernal amb totes les privacions que comportava, dins el món cristià l'arribada de la primavera es projecta en una de les seues festivitats centrals i més importants: la Pasqua. Segons la religió cristiana, el que se celebra és la resurrecció de Jesucrits, tres dies després de la seua crucifixió i mort, i el missatge de salvació i esperança que comporta. Deixant de banda els aspectes doctrinals, ens hem de fixar en el mateix concepte de ressuscitar, és a dir, el tornar a la vida. No és d'alguna manera l'estació primaveral un retorn a la vida? La terra comença novament a donar els seus fruits i les comunitats es veuen finalment alliberades de l'escassetat i les privacions lligades a les últimes setmanes de l'hivern. Hi hauria molts més simbolismes que associarien la celebració pasqual amb l'arribada de la primavera, però de moment, ho deixo aquí.

Associada a la Pasqua hi ha una altra tradició, més secular que no religiosa i amb innegables orígens pagans: les caramelles. Qui hagi cantat o escoltat les lletres d'aquestes cançons populars veurè que hi ha elements que són sempre repetitius: les flors, la demanda d'aliments, la joventut, els nois que festegen noies, i les contínues referències a la primavera i la Pasqua. En altres paraules, les caramelles ens donen un missatge ple d'optimisme i al·legria, de què s'han acabat les restriccions i arriba novament l'abundor. Si bé a Flix i a altres indrets les caramelles s'expressen a través d'aquestes peces musicals de caire jovial i humorístic, hi ha llocs de la geografia catalana en els quals també es dansa. Procedent de la Catalunya central, aquest costum arriba a la nostra població sembla ser que el 1912, és a dir, tot just encara no arriba al segle d'existència. No obstant aquest origen alòcton, ningú no pot negar que ha transcorregut el temps suficient com per esdevenir com un dels actes més populars i arrelats de la Setmana Santa de Flix.

Però hi ha una altra activitat a Flix que evoca en molts aspectes la celebració per l'arribada de la primavera: el Dilluns de Pasqua, lo dia de l'ermita. Aquesta sí és una festa de la qual es té constància que es ve celebrant des de fa segles. La dada més antiga que conec és del segle XVIII, d'acord amb una aportació que fa l'historiador asconenc, Josep Serrano Daura, al seu treball de tesi, Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Concretament, Serrano fa menció d'un contracte d'arrendament per a la venda de carn de moltó, especificant-se, entre altres, que també se'n destinarà per a la festa de Dilluns de Pasqua, a l'ermita. Tanmateix, en un altre contracte posterior destinat a l'arrendament de la venda de vi (aquest segon document es troba a l'Arxiu Municipal de Flix), també s'esmenta la festa de l'ermita com una de les destinacions de la venda de la citada beguda. Certament que la veneració a la Mare de Deú del Remei i l'oportuna visita a la imatge té una significació important en aquesta diada (tant per als creients com, fins i tot, per a no pocs no creients). Però els seus aspectes lúdics (les menjades als bancals del mateix paratge, les ballades de sardanes i de jotes a la plaça) traspuen l'al·legria consubstancial a les celebracions de l'inici de l'estació primaveral. Hi ha, a més, un altre element anecdòtic que ho evidencia: el boix. Un ram d'aquesta planta és el que llueix la bandera del Remei durant la processó de tornada, i així mateix, és boix el que llueixen les autoritats que tornen de l'ermita, l'alcalde i el prior de la parròquia, que lliuren a aquells que -simbòlicament- els han substituït durant la seua absència del poble. També la resta de persones que han romàs a l'ermita, acostumen a portar boix, i amb aquesta planta antigament es guarnien els carruatges al moment de la tornada. Un element vegetal com a símbol darrer del que ha estat una jornada de celebració, un element sorgit de la terra que acaba de renàixer amb l'arribada de la nova estació.