Dels llibres que he llegit aquests últims mesos, dos d'ells estaven dedicats a la història més recent, un publicat ja fa uns anys, España en democracia 1975-2000, de Charles Powell, publicat el 2001, i l'altre Anatomia d'un instant, de Javier Cercas, de publicació molt més recent (2009) i traduït al català per Esther Roig, que és l'edició que jo vaig tractar. Un i altre tenen en comú diversos aspectes, en especial l'èmfasi que es fa sobre el període de la trasició de la dictadura franquista a la democràcia, si bé el llibre de Powell té un abast cronològic més ample, mentre que el de Cercas gira al voltant del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, tot i que fa esment als anys immediatament anteriors i posterios a aquella nefasta i esperpèntica jornada. Un altre tret comú, en aquest cas pel que a mi respecta, es que tots dos tracten uns esdeveniments històrics dels quals jo en vaig ser contemporani i els recordo ben bé, com a mínim els detalls puntuals, fins i tot els dels últims anys del franquisme, malgrat que tenia pocs anys, com l'atemptat contra Carrero Blanco, la mort de Franco i la coronació de Joan Carles I, l'ascens de Suárez, el referèndum per a la reforma política, les primeres eleccions a les corts espanyoles, entre molts altres. Quant al 23-F, ja tenia uns quants anys més, com vaig fer referència en una entrada anterior.
Powell fa un recorregut linial des dels anys del tardofranquisme fins la primera legislatura del govern del José María Aznar. En cada apartat en què divideix el treball, segueix un mateix esquema expositiu, indicant els canvis socioeconòmics que ha 
experimentat l'Estat espanyol en cada període, per passar a analitzar l'evolució de la política, la interna sobretot i les relacions exteriors. Les més de sis-centes pàgines que integren aquest llibre aporten una visió ordenada i cronològica i força complerta per conèixer els primers vint-i-cinc anys del règim democràtic sorgit després de la dictadura franquista. Amb tot, la visió que dóna de tot plegat és força positiva i favorable, i alguns temes, en especial el tractament que fa dels nacionalismes no és massa afortunat. No és estrany que hagi esdevingut un dels llibres de referència per a la dreta espanyola. I en un temps en què certs aspectes de la transició estan qüestionant-se, aquest treball de Charles Powell llisca amb la seua visió més aviat entusiasta. Reitero, però, que no deixa de ser un bon treball per poder conèixer el període cronològic que tracta, això sí, des d'una visió favorable a com s'han desenvolupat els fets i que mira cap a la dreta.
experimentat l'Estat espanyol en cada període, per passar a analitzar l'evolució de la política, la interna sobretot i les relacions exteriors. Les més de sis-centes pàgines que integren aquest llibre aporten una visió ordenada i cronològica i força complerta per conèixer els primers vint-i-cinc anys del règim democràtic sorgit després de la dictadura franquista. Amb tot, la visió que dóna de tot plegat és força positiva i favorable, i alguns temes, en especial el tractament que fa dels nacionalismes no és massa afortunat. No és estrany que hagi esdevingut un dels llibres de referència per a la dreta espanyola. I en un temps en què certs aspectes de la transició estan qüestionant-se, aquest treball de Charles Powell llisca amb la seua visió més aviat entusiasta. Reitero, però, que no deixa de ser un bon treball per poder conèixer el període cronològic que tracta, això sí, des d'una visió favorable a com s'han desenvolupat els fets i que mira cap a la dreta. El llibre de Javier Cercas és absolutament diferent. No es tracta d'un llibre d'història a l'ús, com ho és el de 
Powell. Fins i tot el mateix Cercas ens adverteix que inicialment volia escriure una novel·la sobre el 23-F. És més, qui esperi resoldre els seus dubtes sobre els fets que transcorregueren durant aquella fatídica jornada, més aviat es trobarà al llarg del llibre amb una successió convulsa de conjectures. Certament que Javier Cercas aporta un bon grapat de detalls, que es documentà i molt per escriure aquesta obra, però l'objectiu és esbrinar quin va ser el paper de cadascun dels personatges principals d'aquell episodi i com actuaren, tant pel que fa en les causes que conduïren a què s'organitzés el cop d'Estat i quina fou la seua actitud i les seues accions durant els esdeveniments. Tot plegat, fa que l'autor desmitifiqui o, com a mínim, matisi molts aspectes de la versió oficial dels fets i dels seus actors principals, des de l'intent d'explicar el perquè de l'actitud impassible del president Adolfo Suárez quan els colpistes penetraren a l'hemicicle del Congrés, o de l'actitud del rei Joan Carles; respecte aquest últim, també posa en dubte la importància que es donà al seu missatge emès per televisió el qual, segons Cercas, tot i l'efecte que pogués tindre, no suposà la fi del cop, sinó que trigaria encara unes hores en esvair-se. No obstant, després de sembrar conjectures i dubtes al voltant dels fets i els seus personatges, al final l'autor deixa els esdeveniments i a tothom al seu lloc. Cercas aconsegueix copsar l'atenció del lector des del començament fins al final -és un llibre que enganxa. Amb totes les conjectures que va deixant durant totes les pàgines, la conclusió que se'n pot treure és que encara falten no pocs aspectes per esbrinar d'aquell fosc capítol de la trasició.
Powell. Fins i tot el mateix Cercas ens adverteix que inicialment volia escriure una novel·la sobre el 23-F. És més, qui esperi resoldre els seus dubtes sobre els fets que transcorregueren durant aquella fatídica jornada, més aviat es trobarà al llarg del llibre amb una successió convulsa de conjectures. Certament que Javier Cercas aporta un bon grapat de detalls, que es documentà i molt per escriure aquesta obra, però l'objectiu és esbrinar quin va ser el paper de cadascun dels personatges principals d'aquell episodi i com actuaren, tant pel que fa en les causes que conduïren a què s'organitzés el cop d'Estat i quina fou la seua actitud i les seues accions durant els esdeveniments. Tot plegat, fa que l'autor desmitifiqui o, com a mínim, matisi molts aspectes de la versió oficial dels fets i dels seus actors principals, des de l'intent d'explicar el perquè de l'actitud impassible del president Adolfo Suárez quan els colpistes penetraren a l'hemicicle del Congrés, o de l'actitud del rei Joan Carles; respecte aquest últim, també posa en dubte la importància que es donà al seu missatge emès per televisió el qual, segons Cercas, tot i l'efecte que pogués tindre, no suposà la fi del cop, sinó que trigaria encara unes hores en esvair-se. No obstant, després de sembrar conjectures i dubtes al voltant dels fets i els seus personatges, al final l'autor deixa els esdeveniments i a tothom al seu lloc. Cercas aconsegueix copsar l'atenció del lector des del començament fins al final -és un llibre que enganxa. Amb totes les conjectures que va deixant durant totes les pàgines, la conclusió que se'n pot treure és que encara falten no pocs aspectes per esbrinar d'aquell fosc capítol de la trasició.
