Em vaig quedar perplex en llegir la notícia: un metge expedientat perquè sobrepassava els cinc minuts establerts per la normativa per a les visites als seus pacients. Això va passar a Astúries, però si no vaig errat, aquesta norma dels cinc minuts, si no arreu, s'aplica en altres territoris de l'Estat espanyol. Ignoro de quin cap il·luminat va poder sorgir aquesta idea i quins criteris foren els que es tingueren en compte. O hi ha alguna cosa que se m'escapa? Hi ha algun tipus de mesurador de visites que indica que amb cinc minuts n'hi ha més que suficient? Què passa si hi ha un pacient o més que necessiten més temps? Els facultatius han de deixar la visita a mitges i vuelva usted mañana? Directrius burocràtiques (independentment dels criteris) enfront de professionalitat en un tema tan seriós com la medicina? Si ha algú que sàpigui de què val tema, que m'ho expliqui, si us plau! Perquè si en el fons és una mesura adoptada per manca de professionals als centres de salut públics i per poder agilitar el seu funcionament i evitar els colapses i les esperes, la solució és senzilla podria ser ben bé una altra, i no aquesta que sembla treta del teatre de l'absurd.La veritat, no m'en puc avindre. Com s'ho ha de manegar un facultatiu si és conscient que tal o qual pacient necessita molt més temps? Per altre costat, com sol passar, hi ha els qui aquesta mesura ja els hi va bé. Un cop assolit el títol sota el braç i el lloc de treball, s'apoltronen amb els cinc minutets (o menys) per visita i qui temps passa, temps empeny. I que n'estaran gelosos d'altres col·legues que demostren més interès i professionalitat, però, ai!, si veuen que s'excedeixen en allò prescrit no dubtaran en assenyalar-los com a infractors.
No fa massa anys vaig trobar-me amb un cas on també el temps va tenir a veure, encara que no fou una visita ordinària precisament. Un familiar meu va requerir atenció mèdica d'urgència en un centre de salut. En arribar, es convení que era necessari fer-li un electrocardiograma, però, senyores i senyors, resulta que havíem tingut la mala sort d'arribar a l'hora en què hi havia el canvi de torn, o més ben dit, en què la persona que li pertocava fer l'electro plegava en aquell instant i en no haver-se presentat encara el personal del següent torn, va manifestar que ho sentia molt, però que havia d'anar-se'n. No cal dir que rebé una bona reprimenda i al final, amb cara de prunes agres i de mala gana, féu l'electrocardiograma. Sortosament, he de dir que un cas com aquest sols m'ha passat un cop en aquest centre, i del que s'ha de dir que compta amb bons professionals.
Torno als cinc minuts. Fa temps vaig assabentar-me d'un cas semblant al del metge asturià, però no dins del camp de la medicina sinó de l'ensenyament. Una mestra orginària de Flix, però que exercia fora del poble, va considerar que amb els plans d'estudi establerts es donava poca matèria, i va decidir afegir continguts pel seu compte. Assabentats, els mateixos companys van increpar-la i l'obligaren a cenyir-se estrictament al que venia determinat pels plans. Potser tot plegat, tant en el camp de salut com en de l'ensenyament públics, hagi de funcionar així, sota unes directrius. Però em resisteixo a admetre que algú no pugui exercir amb plenitud les seues facultats professionals i se li hagi de barrar el pas amb arguments, des de la meua òptica, esperpèntics. És general aquest fenomen o sols es dóna en aquest país? Que m'ho expliqui bé qui n'entengui, perquè en principi em nego a acceptar-ho tal qual.
No fa massa anys vaig trobar-me amb un cas on també el temps va tenir a veure, encara que no fou una visita ordinària precisament. Un familiar meu va requerir atenció mèdica d'urgència en un centre de salut. En arribar, es convení que era necessari fer-li un electrocardiograma, però, senyores i senyors, resulta que havíem tingut la mala sort d'arribar a l'hora en què hi havia el canvi de torn, o més ben dit, en què la persona que li pertocava fer l'electro plegava en aquell instant i en no haver-se presentat encara el personal del següent torn, va manifestar que ho sentia molt, però que havia d'anar-se'n. No cal dir que rebé una bona reprimenda i al final, amb cara de prunes agres i de mala gana, féu l'electrocardiograma. Sortosament, he de dir que un cas com aquest sols m'ha passat un cop en aquest centre, i del que s'ha de dir que compta amb bons professionals.
Torno als cinc minuts. Fa temps vaig assabentar-me d'un cas semblant al del metge asturià, però no dins del camp de la medicina sinó de l'ensenyament. Una mestra orginària de Flix, però que exercia fora del poble, va considerar que amb els plans d'estudi establerts es donava poca matèria, i va decidir afegir continguts pel seu compte. Assabentats, els mateixos companys van increpar-la i l'obligaren a cenyir-se estrictament al que venia determinat pels plans. Potser tot plegat, tant en el camp de salut com en de l'ensenyament públics, hagi de funcionar així, sota unes directrius. Però em resisteixo a admetre que algú no pugui exercir amb plenitud les seues facultats professionals i se li hagi de barrar el pas amb arguments, des de la meua òptica, esperpèntics. És general aquest fenomen o sols es dóna en aquest país? Que m'ho expliqui bé qui n'entengui, perquè en principi em nego a acceptar-ho tal qual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada