"¡¡¡QUE VIIIIIIIIIIVA ESPAÑAAAAAAAAAA...!!!"

Ja vaig fer menció en una altra entrada del blog del passeig que vaig efectuar pel Moldava en la meva visita a Praga durant les vacances. Explicava també la sensació que vaig experimentar en veure l'assut que hi havia enmig del riu. Però apart d'aquesta experiència plaent, també en vaig passar per una d'aquelles que em podem dir esperpèntiques que de tant en tant també, ens agradi o no, toca viure-les i suportar-les si més no amb resignació i estrenyent les dents si escau. Encara que no va ser el cas...

Estava previst -tot s'ha de dir- que durant el passeig fluvial un senyor ens l'amenitzaria amb música d'acordió. Així va ser. Al poc d'iniciar el seu trajecte l'embarcació, un home que ja devia tindre la setantena, o poc li faltava, va aparèixer amb el citat instrument i començà a teclejar-lo. Les notes d'El Moldava, del músic txec Dvorak, foren les primeres que es van poder escoltar, peça del tot escaient en aquell context i que, val a dir-ho, a mi sempre m'ha agradat bastant. Seguidament en van vindre d'altres de clàssiques, altres de populars i, donat que el passatge estava format en la seua totalitat per peninsulars, el bon home inicià un repertori de peces espanyoles. Entre aquestes recordo que hi havia la de Si a tu ventana llega una paloma (no sé si el títol és aquest), que fou corejada per part del personal. Però vet aquí que, de sobte, de l'acordió comencen a sorgir les notes del pas-doble de Manolo Escobar ¡Y viva España!. Allò ja es va desmadrar: gairebé tots es posaren a acompanyar-la picant de mans, corejant-la i, sobretot alçant la veu amb la tornada del "¡Que viva España!". Jo, davant aquell espectacle i manifstació d'espanyolisme, vaig romandre quiet, amb expressió neutra. Però que ningú no cregui que m'ho estava prenent com un trágala o que l'estòmac es trobava en procés de rebel·lió. Què va! Més aviat lluitava per contenir-me el riure... a causa d'una cosa que sabia al voltant de la cançoneta en qüestió.

No fa massa anys, vaig assabentar-me que a la Gran Bretanya s'havia editat en CD i sota el títol Party with pride, un recull musical que aplegava diverses peces que havien tingut o tenien èxit entre els gais. Quina va ser la meua sorpresa i el fart de riure que vaig fer-me en saber que entre aquell repertori, a més d'emblemàtiques cançons de l'ambient gai com YMCA, In the Navy, Dancing Queen, That's de way o Una paloma blanca, hi apareixia l'imfumable ¡Y viva España!. Qui havia de dir que una de les icones musicals de l'espanyolisme més ranci i carpetovetònic -i homòfob al cent per cent-, fos una peça que sonava (i a saber si encara hi sona) en els gay parties londinencs!. "Què fort! Aquesta sí que és bona!", vaig pensar en ser-ne sabedor. I com és natural, quan escolto la cançoneta, sigui on sigui, a les manis de la dreta ultramontana o als camps de futbol quan juga la selecció espanyola (juntament amb l'altre hit parade dels estadis, de críptica lletra: "lolo, lololo, lololo, lolooo.."), no me'n puc estar de soltar un esclat de rialles al mateix temps que exclamo a dins meu, "Ai fillets si ho sabéssiu!".

Per tant, quan aquelles notes del pas-doble manoloescobarenc van empastifar l'atmòsfera del Moldava al seu pas per Praga, i aquella munió de turistes espanyolíssims l'acompanyaren disciplinada i acompassadament amb els "plas! plas! plas!" i cantant i cridant fervorosament "¡¡¡Que viiiiiiiiiiva Españaaaaaaaaaa...!!!", davant aquella demostració de patrioterisme hispànic em vaig mantindre amb actitud imperturbable, però amb un malèfic "hi, hi, hi, hi, hi, hi, hi!" que impacient recorria el meu cos maldant per exterioritzar-se.