El cap de setmana passat els mitjans van anar plens de comentaris i valoracions al voltant de la que podria ser la nova lletra de l'himne espanyol. Minoritaris han estat aquells que l'han valorat positivament, i el que més s'ha destilat -almenys aquesta ha estat la meua sensació- ha sigut una conya marinera generalitzada. No obstant, la seua aparició en públic no podia haver sigut més desafortunada. El dia 21 de gener era en principi el dia de la seua solemne presentació, en la veu del prestigiós (i tufat) tenor Plácido Domingo. Però pel que es veu, un diari amb ànim punyetero publicà la lletra abans d'hora, provocant la irritació del president del Comitè Olímpic Espanyol, una de les institucions que impulsà el concurs per escollir-la. Si la cosa ja ha començat amb mal peu, més difícil se li ha posat des que el líder mediàtic d'un important gruix dels seus potencials cantaires, l'execrable Jiménez Losantos, l'ha titllat de basura. Des d'un altre espectre idològic, el ministre de defensa espanyol, l'inexpressiu José Antonio Alonso, ha contestat amb evasives, això sí manifestant que el text d'un himne hauria de gaudir de qualitat literària. En altres paraules, al señor ministro no li ha agradat. Deixant de banda els tràmits legals que encara hauria de passar per la seua aprovació oficial, m'atreveria a dir que a la nova criatura no li espera un futur massa exitós.
Un altre comentari molt divulgat és el de la dificultat que representa posar-li lletra a una composició musical que en origen era una marxa militar (la Marxa dels granaders, l'autoria de la qual ha estat atribuïda a Frederic I El Gran, rei de Prússia). A més, poc casa l'aire marcial i monòton de l'himne espanyol amb l'esperit chachi happy flower de la nova proposta textual. Apart, si es té uns mínims coneixements musicals, hom pot comprovar la dificultat que representa combinar els dos últims versos (justicia y grandeza / democracia y paz) amb les notes corresponents de la melodia, on cal fer un seguit de malabarismes i oportuns canvis d'accentuacions, que poden resultar un autèntic galimaties per als profans.
Per tant, aquells que esperaven i desitjaven ser testimonis de veure, en les competicions internacionals, els esportistes de l'Estat espanyol entonant orgullosos el seu himne, acompanyats per un públic entregat i enfervoritzat, s'hauran d'esperar i seguir conformant-se amb la imatge del que ha sigut fins ara: els representants esportius muts, escoltant el txunda-txunda, i l'audiència dels estadis seguint la música cantant una lletra amb un missatge de profunditat indiscutible com és la de "¡looo-lo! ¡looo-lo! ¡lo lo lo lo lo lo lo...!". Clar que és possible que la melodia en qüestió no aspiri a comptar amb cap altra lletra més que la dels inspirats supporters hispànics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada