D'AVIONS I AEROPORTS

A començaments d'aquest estiu els mitjans de comunicació es feren ressò de la notícia sobre un grup de turistes catalans que, per un problema sorgit en l'avió que els havia de portar a Cancún, es van veure obligats a renunciar al seu viatge al cap de dos dies d'espera. Si mal no recordo, la situació era molt més esperpèntica: el problema en qüestió no permetia l'avió transportar un cert nombre de passatgers, amb la qual cosa un grup havia d'abandonar-lo. S'obrí un estira i arronsa de negociacions, fins que el grup de catalans, no sols no pogueren assolir les seues peticions, sinó que es quedaren sense el desitjat viatge a Cancún (i per més inri, sense cap indemnització). Els fets van transcórrer a l'aeroport del Prat, escenari en els últims anys de tot tipus d'històries surrealistes en què els viatgers d'avió n'han estat les víctimes finals: overbookings sobtats, pèrdua d'equipatges, vagues d'operaris, etc. En ple vol, les més fortes que he sentit a dir estan relacionades amb la mala sensació que comporta el sofrir les turbulències. No obstant, la història que s'emporta la palma per cúmul de desgràcies és la que els va passar a uns familiars meus: en arribar a Estats Units se'ls extravià l'equipatge (que no recuperaren); i quan van tornar a Flix, es trobaren que els havien entrat a robar a casa.

Si es viatja amb certa freqüència amb avió, és del tot probable que un almenys alguna vegada hagi experimentat una experiència que, com a mínim, t'hagi reportat un bon ensurt. El meu ús d'aquests mitjans aeris es limita a les vacances d'estiu i d'uns anys cap aquí. Amb tot, han estat suficients perquè pugui contar-ne almenys tres de significatives, no tan punyents com les comentades, però al seu moment em suposaren uns instants de nerviosisme.

Començaré per la història més light, que em va succeir l'any passat, a començaments de setembre, tornant de Budapest cap a Barcelona. Era prop de mitja nit i s'inciava la maniobra de l'aterratge. Jo em trobava en aquell moment immers en la lectura d'un llibre, quan repentinament algú comentà: surt fum! Instintivament vaig alçar la vista i immediatament una sensació d'esgarrifança s'apoderà de mi en veure com, efectivament, una mena de fum emanava dels aparells d'aire condicionat. No obstant, hi havia una cosa que no quadrava: tot i aquella fumera, no es notava cap olor de cremat. Amb tot la intranquil·litat s'estengué entre tot el passatge i els comentaris començaven a pujar de tot, quan finalment parlà el capità de l'avió: no calia que ens espantem, allò no era altra cosa que vapor d'aigua i aquella momentània condensació solia ocórrer amb freqüència. Aquelles paraules aconseguiren asserenar els ànims, tornà la calma i s'efectuà l'aterratge amb tota normalitat.

La segona experiència em va passar l'any 2004, a l'aeroport de La Valeta, a Malta. El vol transcorregué bé, sense cap contratemps. Un cop a terra i mentre ens trobàvem a la sala davant la cinta transportadora esperant l'equipatge, una forta olor a socarrim anava envaint l'espai. Al cap de poca estona, ens obligaren a sortir del lloc immediatament, fent-nos dirigir cap al vestíbul de l'aeroport; gairebé ningú no havíem agafat encara l'equipatge. Ens indicaren que s'havia provocat un incendi a causa d'un curtcircuit produït en un sistema informàtic, a prop de la sala de recollida d'equipatges justament. Una vegada al vestíbul, s'inicià una espera d'una hora, però que en aquelles circumstàncies semblà tot un dia: recent arribat a un país estranger, sense l'equipatge i sense que ningú no t'acabés d'aclarir si la situació estava en vies de solucionar-se o no. Comptàvem amb l'acompanyament dels representans de l'agència de viatges, els quals tampoc pogueren fer massa cosa, a part de demanar-nos calma. Quan ja portàvem una bona estona, vam adonar-nos que viatgers d'altres passatges sortien de la zona d'equipatges, cosa que indicava que ja s'hi podia accedir. Però en intentar anar-hi, els membres de la seguretat de l'aeroport ens ho impediren, adduint que estava prohibit entrar des del vestíbul fins a la sala de recollida d'equipatges. A partir d'aquí els nervis començaren a esclatar i les paraules pujades de to es feren pas enmig de la indignació. Els representants de l'agència ja no sabien que explicar-nos i quant la situació entrava en procés de degeneració, pels altaveus ens avisaven que estàvem autoritzats a entrar a la sala de recollida d'equipatges. Es pot dir que en tromba hi vam fer cap. I allí, juntament a la cinta transportadora, ens trobàrem el nostre equipatge, ben col·locat i preparat perquè cadascú agafés el que li pertoqués. Pel que fa a mi, no s'acabaren allí els contratemps d'aquell dia. En arribar a l'hotel i un cop assignada l'habitació, en dirigir-m'hi vaig equivocar-me de pis: encara tinc a la memòra la cara d'espantada que féu la dona vella que hi havia en aquella cambra quan em veié entrar repentinament, suorós i carregat de maletes. Tot va quedar amb un I'm sorry! un cop haver-me adonat del meu error.

La tercera i més heavy em passà el 2001, tornant de Tenerife. Portàvem una estona ja en ple vol, quan un nen insistentment començà a demanar que volia anar a veure la cabina. Els pares de l'impacient infant van dirigir-se a un hoste de vol (sí, un hoste, un senyor, sols en aquesta ocasió ho he vist), a qui li plantejaren els desitjos del seu fill. L'hoste va dirigir-se cap a la cabina, i aviat tornà informant que no era possible efectuar cap visita donat que un dels pilots estava fent pràctiques. Aquella afirmació expressada en veu alta i escoltada no sols pels interessats, va anar seguida d'una remor que ràpidament s'estengué per tot l'avió. Però l'assumpte, en principi, no anà més enllà... fins que arribà el moment de l'aterratge. No és que llavors tingués jo massa experiència de vol, però en les altres comptades ocasions la maniobra de descens havia estat suau i gradual. No passà el mateix aquell dia: no en picat precisament, però la sensació fou semblant, com si l'aparell anés a terra mogut pel seu propi pes. Aquesta sensació d'ensurt fou unànim. En arribar i tocar terra, un podia pensar que ja havia passat tot. Però no fou així. L'avió durant els primers intants circulava amb força velocitat per la pista d'aterratge, cosa normal. No obstant, en veure que no es reduïa el seu impuls, un ja es feia la idea de què si allò no es frenava, s'emportaria per endavant tot el que trobés (avions, terminals, etc.). Al final arribà la reducció, però es féu tan de cop que, sort dels cinturons de seguretat, perquè tohom fórem saccejats fortament dels nostres seients. Després de tot aquest seguit d'ensurts, l'avió arribà al seu destí, i pels altaveus sonà la veu en off indicant una cosa com aquesta: Spanair espera que los señores pasajeros estén satisfechos y hayan disfrutado de un agradable vuelo. Les sarcàstiques i sonores rialles foren generals.