dilluns, 27 d’octubre de 2008

INCOMPATIBILITATS COMPATIBLES


Fa unes setmanes es produïa la mort en accident de trànsit del líder ultradretà austriac i xenòfob Jörg Haider. Com una mena de culebrot de tensió in crescendo, al llarg dels dies que seguiren el tràgic succés, ens anàvem assabentant de les circunstàncies que envoltaren el decés d'aquest polític inefable. Primer, la seua participació en una festa aquella mateixa nit de l'accident, cosa que feia preveure el que es va saber després: l'alta taxa d'alcoholèmia que es detectà en l'analítica post mortem. Després es divulgà l'última vegada que se'l va veure en públic, fou prenent unes copes en un local gai, amb el consegüent revol que comportà aquesta notícia. I si no n'hi havia prou, faltava la cirereta que coronà tot l'afer, aportada pel número dos del seu partit polític (l'Aliança per al Futur d'Àustria, BZÖ, segons les sigles en alemany), Stefan Petzner: enmig d'una entrevista, revelà que tots dos havien mantingut una relació que anava molt més enllà de l'amistat. A partir d'aquí, a part de la fulminant destitució de Petzner com a dirigent del partit, com una mena d'explosió van anar sorgint altres dades al voltant de Haider: que la seua homosexualitat era un secret a veus, que la seua relació amb Stefan Petzner era consentida per la seua muller, que la mateixa nit havia mantingut una forta discussió amb el seu amant, que el motiu d'aquesta fou per una infidelitat de Haider (amb un altre, és clar!), que hi ha la sospita que en la beguda que prengué abans de l'accident se li subministrés un somnífer (entraríem ja dins de l'assassinat, de confirmar-se), etc.

Al marge de tot aquest conjunt de detalls esmentats, un cosa sorprengué a primera vista: que un líder ultradretà fos obertament gai, quan les formacions d'aquest espectre polític, en general, sempre s'han manifestat contra tot allò relacionat amb l'homosexualitat, fins i tot de forma violenta. Ignorant si féu alguna manifestació al respecte, el cert és que Jörg Haider apareixia davant del públic com un pare de família exemplar, imatge que estava ben allunyada de la realitat de la seua vida privada. Per tant, no és estrany l'escàndol que ha produït que sortís a la llum tot plegat. No obstant, aquesta vinculació entre ultradreta i homosexualitat no representa un cas únic, sinó que hi hagut precedents i de fet és un fenomen que té, en el fons, la seua realitat d'ésser.

Primer, cal tenir en compte que l'univers homosexual, i el dels gais en particular, és força més variat que la idea estereotipada i paradigmàtica més estesa del gai efeminat i esbojarrat. Dins aquest mundillo hi ha diversos grups, castes fins i tot m'atreveria a dir (al marge de les diverses tribus: bear, leather, etc), i en conseqüència diferents opinions i formes de viure i assumir l'homosexualitat, des d'aquells que són partidaris de la plena normalització i visualització del fet homosexual dins la societat, fins els que, per dir-ho d'alguna manera, tant els hi fot tot, preferint restar al marge de la resta de la comunitat. Al mateix temps, aquestes diferències també es reflecteixen en discriminacions i enfrontaments (dialèctics, aquests). N'hi ha, per exemple, que no volen saber-ne res dels efeminats, dels que tenen pluma, com és diu en l'argot, per no anar allò amb ells i no voler-s'hi identicar de cap de les maneres. Com també hi ha els que són obertament homosexuals, viuen i practiquen la seua sexualitat com a tals, però assumeixen la seua condició com quelcom excepcional, i no són partidaris, entre altres assumptes, del matrimoni entre persones del mateix sexe. I més...

Per altra banda, com deia més amunt, no és un fet anecdòtic l'homosexualitat d'alguns dirigents de grups d'extrema dreta. En general, aquestes formacions polítiques tendeixen cap una exacerbació i exaltació de la masculinitat, que molts cops els vincles que s'estableixen entre alguns dels seus membres van més enllà de la simple camarederia. Fins i tot, aquestes relacions s'han arribat a plasmar en el pla ideològic: en els antecedents del nazisme, alguns teoritzadors de la superioritat de la raça ària, ho feren palès de forma explícita en els seus escrits. Al marge, és coneguda l'homosexualitat de diversos dirigents nazis. Obertament ho era el cap de les SA, Ernst Roehm, assassinat en l'anomenada nit dels ganivets llargs (per cert, mentre participava en una festeta gai junt amb altres membres dels cossos d'assalt, episodi que Visconti recreà a La caduta degli dei). L'historiador alemany Lothar Machtan fa uns anys plantejava la hipòtesi de la suposada homosexualitat del mateix Adolf Hitler i el que hagués pogut influir aquesta circumstància en determinades actuacions del genocida nazi (El secreto de Hitler, 2000). Al marge, el mateix Mactan ens aportava dades sobre altres capitostos i personatges nazis com a mínim sospitosos de ser homosexuals: Herman Göring, Rudolf Hess (freulan Hess), Albert Speer, Baldur von Schirach, etc. Darrerament, hi ha estudis que apunten en el mateix sentit pel que fa al criminal cap de les SS, Heinrich Himmler. Pel que sembla, aquesta relació entre nazisme i homosexualitat era tal, que quan els nazis assoliren el poder a Alemanya, les comunitats gais d'aquell país ho reberen com una notícia positiva, com si el nou règim obriria un nou període de tolerància. Com se sap, la realitat fou molt diferent: una vegada al poder els nazis reprimiren amb contundència l'homosexualitat i no van ser pocs els que feren cap als camps d'extermini a causa de la seua orientació sexual. Contradicció, hipocresia o diferents maneres d'enfocar l'homosexualitat?

No fa massa anys hi ha hagut altres casos de dirigents ultradretans gais. A Alemanya el líder neonazi durant el anys vuitanta Michael Kühnen, no ocultava la seua homosexualitat, cosa que provocava la indignació de correligionaris més grans. Kühnen moriria prematurament el 1991 amb 36 anys, víctima dels efectes d'haver contret la sida. També fou conegut el cas del dirigent xenòfob neerlandès Pym Fortuyn, assassinat el 2002 enmig d'una campanya electoral (unes eleccions on la seua formació, la Llista Fortuyn aconseguí molts bons resultats). Fortuyn era gai, tot i que val a dir que als Països Baixos l'orientació sexual de les persones no és un tema que importi; de fet és un estat que està a anys llum respecte d'altres pel que fa a la tolerància envers l'homosexualitat.

En definitiva, el cas de Haider (i Petzner) no representa cap rara avis dins la ultradreta, tot i que per a alguns pugui tractar-se d'un vincle incompatible, tenint en compte l'homofòbia manifestada per alguns dirigents d'aquest espectre polític (cas de le Pen, per exemple o els ultradretans espanyols). No obstant, no serà la condició d'homosexuals el que faci criticables ni a Haider ni a tot el llistat de dirigents que s'han anat esmentant, ni molt menys. Més aviat és la ideologia que han fet gala la qüestió que els converteix en objecte de rebuig.