DE VAIXELLS I BENZINERES

Bon revol ha armat les últimes setmanes la possible entrada de Lukoil dins l'escenari econòmic espanyol com a accionista majoritari de Repsol. Essent conegudes les vinculacions que hi ha a la superpotència euroasiàtica entre el món polític, el financer i empresarial i la delinqüència mafiosa, no deixa de provocar un més que justificat temor que una petrolera russa es faci gairebé amb el domini d'una de les principals empreses multinacionals espanyoles, amb totes les conseqüències (negatives, a la llarga) que tot plegat podria comportar. Diria que hi ha un clamor majoritari a què tal avinentesa no es materialitzi, cosa que de fer-se realitat podria comportar el domini rus sobre un dels sectors energètics claus a la península. I si algú ha anat seguint l'evolució de la política de Rússia durant els últims anys, ja s'ha pogut comprovar com se les gasten en tots els àmbits. Si fins i tot el més profà pot intuir l'existència d'un potencial risc en aquesta operació, sols ha faltat que es conegués l'existència d'un informe del CNI desaconsellant qualsevol tracte amb Lukoil.

D'assolir-se l'entrada de l'empresa russa en l'accionariat de Repsol, qui sap si al pas del temps ens podríem trobar enmig d'una situació en què progressivament Rússia anés immiscuint-se en assumptes espanyols, fos en el nivell que fos. Pot semblar una elucubració fora de lloc i exagerada. Però resulta que en el passat la potència euroasiàtica ja va introduir-se i influí en assumptes de l'Estat espanyol. I no m'estic referinta la intervenció soviètica durant la Guerra Civil (en alguns aspectes més magnificada del que fou realment), sinó a un període de la història de fa gairebé dos-cents anys durant el regnat del fatídic i nefast Ferran VII de Borbó.

Fou a mitjans de la segona dècada del segle XIX. Napoleó havia estat definitivament derrotat i entre les potències victorioses hi ha un pletòric Imperi Rus que ha esdevingut el capdavanter en la defensa de l'absolutisme i en impedir qualsevol procés revolucionari a Europa. Espanya, per la seva banda, estava encara patint els efectes derivats de la Guerra del Francès. Com a potència havia quedat força tocada. A més d'un territori arrasat pel conflicte bèl·lic, la hisenda havia quedat fortament malmesa. I, com se sol dir, les desgràcies mai no vénen soles, les colònies d'Amèrica, aprofitant la debilitat de la metròpoli, van revoltar-se i iniciaren el seu camí cap a la independència. Les autoritats espanyoles poca cosa en podien fer per aturar aquests moviments. Allò que hagués estat un dels elements fonamentals, com és la disposició d'una bona flota de vaixells de guerra tant per a l'atac com per al transport de tropes, quedà fortament malmesa després de la derrota de Trafalgar. És en aquest context en què van transcórrer uns fets on es féu palesa la ascendència russa sobre la cort espanyola.

Entre les autoritats espanyoles i les russes existia llavors una coincidència d'interessos pel que fa a la seua oposició al liberalisme i qualsevol intent d'alçament revolucionari. Però era una relació de desigualtat entre una gran potència i un estat en decadència. L'Imperi Rus, a través del seu ambaixador Tatixev, havia aconseguit atreure's a bona part de la cort, fins i tot comptant amb l'afinitat del mateix monarca, l'inefable Ferran VII, de tal manera que s'arribà a parlar de l'existècia d'una facció pro russa entre les autoritats. Davant la situació desesperada que plantejà la rebel·lió de les colònies americanes, el mateix rei espanyol va arribar a oferir al tsar l'illa de Menorca a canvi de què l'armada russa li donés suport per fer front als revoltats colonials, iniciativa però que no tirà endavant per l'oposició britànica. Malgrat tot, l'avinença entre espanyols i russos s'acabaria fent efectiva. El 1817 el ministre de la Guerra espanyol, Eguía, signava amb l'ambaixador Tatitxev l'acord mitjançant el qual es compraven a Rússia vuit vaixells de guerra amb la seua dotació d'armament artiller. Fos per negligència de les autoritats espanyoles pel que fa al manteniment dels vaixells adquirits, fos per la circumstància física de què la fusta amb què estaven construïts es podria fàcilment a les aigües de la costa peninsular més càlides que les dels mars septentrionals, l'operació va acabar resultant en gran part desastrosa, tant per l'alt preu que es va haver de pagar com pel posterior deteriorament d'algunes de les naus. En resum, l'episodi acabà malament i amb el consegüent escàndol.

Ara per ara no està massa clar si acabarà prosperant l'operació de Lukoil envers Repsol. Que de produir-se, comportés més endavant la intromissió russa en assumptes espanyols, donat el caràcter estratègic de Repsol és un fet que entra dins de les conseqüències probables. I, casualment, per una nota apareguda noticiari electrònic e-notícies -fent-se ressò d'una notícia apareguda a Público- ens em pogut assabentar d'un aspecte que guarda paral·lelismes amb allò que succeí fa dos segles: poc temps després de produir-se les declaracions del ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, mostrant-se contrari a l'entrada de Lukoil a Repsol, es diu que el rei Joan Carles I va arribar a trucar per telèfon fins a sis vegades al president del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero, intercedint a favor de l'operació. Fins i tot es menciona que al darrera de l'actitud del rei, hi ha alguna trucada del primer ministre rus Vladimir Putin. És a dir, de ser cert, ja tornaríem a trobar-nos un Borbó pactant amb els russos un afer que té el seu perill. En l'anterior episodi, com s'ha explicat alguns dels vaixells comprats a Rússia acabaren podrint-se. L'actual cas, si és veritat tot aquest moviment subliminal, està podrit de bon començament.