"Este gas natural a que nos referimos está en una región casi inaccesible, y a profundidades muy grandes. La Unión Soviética no disposne de las técnicas necesarias para perforar los pozos, ni tampoco para construir unos gasoductos para transportar aquel gas a sus eventuales clientes europeos. El coste de la operación se calcula en cerca de veinte mil millones de dólares, y necesita, también, los técnicos indispensables para hacerla efectiva. En plena rivalidad política, y cuando parace que nos encontramos antes una situación de guerra, Moscú continúa sus negociaciones con un grupo de bancos de la Alemania Federal, Francia, Italia, Austria, Bélgica, Suiza y Holanda para que abran los créditos necesarios y pide a los Estados Unidos la ayuda técnica para perforar los pozos y construir este gasoducto que tendría más de cinco mil kilómetros de longitud. Se trata de la empresa industrial más fabulosa de nuestros tiempos que tendría que ser ejecutqada por la técnica occidental y por los créditos de los bancos capitalistas."Rusia pagaría aquellos créditos con gas natural, del que están tan necesitados los países occidentales. Se ha llegado a un acuerdo y el gas natural soviético llegará a sus países acreedores. Se trataría de una operación extraordinariamente peligrosa contra la cual pone en guardia la revista inglesa The Economist en un artículo exhaustivo. Recuerda el prestigioso magazine que cuando Yugoslavia se separó de la Unión Soviética el año 1948, lo primero que hizo Stalin fue cortarle la espita del gas natural que recibía y lo mismo se repitió en 1961 cuando la pequeña Albania rompió con Rusia y cuando China se separó de la Unión Soviética en 1962.[...]
"Lenin, auténtico jefe de la revolución comunista, y creador de sus principios ideológicos básicos, dijo cínicamente que en determinadas circunstancias los "capitalistas comprarían a Rusia la soga con la que serían colgados". Aquella frase metafórica pordía convertirse en una terrible realidad si, en efecto, los países de Occidente hicieran posible con su crédito y con su técnica construir aquella inmensa red de distribución de gas natural que equivaldría a la hegemonía económica de la Unión Soviética en Europa."
(Jaume Miravitlles, "¿Caeremos en la trampa? La soga de Lenin", La Vanguardia, 22 de març de 1981, p. 19)
El fragment de l'article reproduït, com es pot comprovar respon a un context sociopolític força diferent a l'actual, fruit d'un dels períodes més crus de l'anomenada Guerra Freda, amb l'alarmisme i la suspicàcia (a vegades exagerats) que despertava qualsevol actuació de la Unió Soviètica. Tot i que llavors era molt jove -15 anys-, recordo la polèmica sorgida arr
an de la construcció d'aquell gasoducte i la repercussió que tingué en tots els medis. Com es pot suposar, recordar-ho ve a redós de l'actual conflicte desfermat arran de la interrupció de del subministrament del gas rus. La situació es ben diferent a la de fa vint-i-set anys quan fou escrit l'article citat. La Unió Soviètica ja no existeix, però curiosament han estat les desavinences per qüestions tarifàries sobre el gas entre dos estats sorgits de la desmembració del gegant soviètic, la Federació Russa i Ucraïna, les que han provocat que els russos, com a mesura de pressió, tanquessin l'aixeta. Donada la circumstància que el territori ucraïnès és el principal lloc de pas del gasoducte que proveeix gran part dels estats europeus del gas rus, ha tingut com a conseqüència que milions de ciutadans s'hagin vist privats d'aquest combustible a l'instant en què aquest és més necessari, quan l'hivern es manifesta amb tota la seua cruesa. Tant les autoritats russes com les ucraïneses n'eren sabedores de quins efectes podria assolir aquest conflicte, i si bé els russos han estat els responsables de tallar el subministrament, els ucraïnesos tampoc han seguit un guió exemplar en tot l'afer. No obstant, i després de diversos intents frustrats, sembla que tots dos estats ex-soviètics ja han arribat a hores d'ara a un acord.
an de la construcció d'aquell gasoducte i la repercussió que tingué en tots els medis. Com es pot suposar, recordar-ho ve a redós de l'actual conflicte desfermat arran de la interrupció de del subministrament del gas rus. La situació es ben diferent a la de fa vint-i-set anys quan fou escrit l'article citat. La Unió Soviètica ja no existeix, però curiosament han estat les desavinences per qüestions tarifàries sobre el gas entre dos estats sorgits de la desmembració del gegant soviètic, la Federació Russa i Ucraïna, les que han provocat que els russos, com a mesura de pressió, tanquessin l'aixeta. Donada la circumstància que el territori ucraïnès és el principal lloc de pas del gasoducte que proveeix gran part dels estats europeus del gas rus, ha tingut com a conseqüència que milions de ciutadans s'hagin vist privats d'aquest combustible a l'instant en què aquest és més necessari, quan l'hivern es manifesta amb tota la seua cruesa. Tant les autoritats russes com les ucraïneses n'eren sabedores de quins efectes podria assolir aquest conflicte, i si bé els russos han estat els responsables de tallar el subministrament, els ucraïnesos tampoc han seguit un guió exemplar en tot l'afer. No obstant, i després de diversos intents frustrats, sembla que tots dos estats ex-soviètics ja han arribat a hores d'ara a un acord.Abans hi hagué el temor de què els soviètics poguessin fer ús del gas com a recurs de xantatge contra els països occidentals. No va arribar a donar-se el cas. En canvi, ha estat la Rússia post-soviètica la que, fruit d'un conflicte amb la seua veïna Ucraïna, la que ha fet ús d'aquest mètode. I en les actuals circumstàncies en les quals la Federació Russa d'uns mesos ençà i de forma progressiva no ha parat de fer de demostracions de força, reivindicant-se com a potència a tenir en compte, ja no sols en el seu espai geopolític immediat, sinó també a nivell mundial, aquest tancament d'aixeta caldria circumscriure'l en aquest context, d'allí fins on és capaç d'arribar per tal de fer valdre la seua posició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada