SOBRE ENCICLOPÈDIES I DICCIONARIS

L'escriptor i conferenciant Carlos Fisas (autor d'aquella sèrie de reculls d'anecdotaris Historias de la Historia), explicava que en una ocasió una oient del seu programa radiofònic,després d'expressar-li la seua admiració pel seu gran bagatge cultural, li preguntà quines eren les seues fonts d'informació. Fisas li respongué tranquil·lament que tot aquell coneixement l'havia obtingut mitjançant la lectura de llibres. En escoltar això, l'oient experimentà un canvi en la seua actitud, i amb to de menyspreu li comentà "Ah! Dels llibres...", com volent dir que així, qualsevol. Una cosa semblant em va passar a mi fa uns anys.

Fa uns anys van encarregar-me una activitat, per a l'organització de la qual un dels primers passos fou buscar informació sobre un tema determinat. Quan ja havia recollit força dades, em vaig presentar davant la persona que em féu la comanda i li vaig mostrar tot allò que havia anat trobant fins al moment. Sorprès i satisfet amb tot el que li exposava, va pregutar-me d'on havia aconseguit i com tot aquell volum informatiu. Quan, amb tota naturalitat, li vaig revelar que bona part de les consultes les havia realitzant a través de la Gran Enciclopèdia Catalana, canvià sobtadament el seu semblant i em dirigí una ganyota gairebé diria que de desaprovació, com volent dir "això no val, no té mèrit, no t''està bé a tu". Malgrat aquest petit entrebanc durant la conversa, aquesta continuà. Vaig estar-me d'explicar-li que per a la consulta de l'enciclopèdia vaig dedicar-hi força temps, entre lectura i presa de notes, a més de recórrer a alguna que altra font. I afgeixo que després d'aquella trobada amb la persona en qüestió, vingué molt més temps de lectura i consulta d'0bres especialitzades, un cop assolida la base amb tot allò après a través de la GEC principalment.

En general se sol associar la consulta a enciclopèdies i diccionaris a les etapes del nostre període d'ensenyament, tant primari com secundari. Qui no ha fet aquells exercicis que consistien en buscar un seguit de paraules al diccionari que prèviament ens havia indicat el mestre o la mestra, o qui no ha passat llargues estones a la biblioteca consultant enciclopèdies per fer algun que altre exercici o treball de secundària. I un cop assolides aquestes etapes de l'ensenyament sembla com si aquests instruments de consulta ja hagin complert la seua missió, i per tant l'únic contacte futur que es pugui tenir amb ells sigui quan els nostres descendents en facin ús durant la seua etapa escolar. Sens dubte, és una concepció errònia, ja que aquests llibres de referència van dirigits a tots tipus de públic i de totes les edats (al marge d'aquelles edicions focalitzades expressament cap els infants).

Certament d'enciclopèdies n'hi ha de diversa qualitat. Sempres s'ha d'anar sobre segur respecte a la seva solvència. Aquelles que han assolit un prestigi (com la GEC, l'Encyclopaedia Britannica, les publicades per Salvat o per Larousse, la mítica Enciclopedia Espasa, etc.), compten que darrera de cada article hi sol haver la mà d'un especialista sobre el tema, que garanteix la solidesa del seu contingut. Per conèixer un tema determinat són unes eines de primera mà gairebé imprescindibles i de vegades, el volum d'informació que aporten alguns dels articles són prou complerts. Certament que l'arribada d'Internet ha modificat els hàbits pel que fa a la forma de cercar informació. No obstant, quan m'interesso sobre un determinat tema, habitualment la primera font a la qual acudeixo a la xarxa són les enciclopèdies que es disposen en línia. Gairebé totes les clàssiques tenen la seua versió electrònica, a les quals cal afegir la Viquipèdia, amb totes les prevencions, però, que cal tenir en compte amb aquesta darrera (amb entrades moltes d'elles completíssimes i de força qualitat, al costat d'altres que deixen molt a desitjar). Una vegada feta la consulta, si vull completar-la o no n'estic prou satisfet, ja passo a googlejar efectuant les equacions de cerca que s'escaiguin.

Amb els diccionaris passa si fa no fa el mateix. Jo els utilitzo sovint quan escric, sigui perquè tinc algun dubte sobre la grafia d'alguna paraula (amb tot, se'm cola alguna que altra falta), sigui per cercar un sinònim d'algun mot per allò de no repetir conceptes i derivats, per qüestions d'estil. També molts cops, mentre estic llegint algun llibre o article, passa de tant en tant que em trobo alguna paraula que desconec, cosa que m'obliga a consultar el seu significat al diccionari, sobretot si aquest desconeixement entorpeix poder seguir amb garanties el contingut d'allò que llegeixo. Igualment, els diccionaris clàssics compten amb la seua versió electrònica (el de l'Institut d'Estudis Catalanas, el Català-Valencià-Balear, el de l'Academia Española de la Lengua), i ara mateix, quan escric aquestes línies, en una de les pestanyes del navegador tinc la pàgina del diccionari de l'IEC (i que he consultat, almenys dos vegades).

Resumint, enciclopèdies i diccionaris són uns instruments de gran utilitat per a tothom, petits i grans, com a font primera d'informació i de coneixement. La seua adaptació a les noves tecnologies fa que puguin continuar amb aquesta funció, tot i el bagatge informatiu que possibilita Internet, oferint uns continguts com mínim, fiables.