dissabte, 14 de novembre de 2009

"MILLENIUM", O ELS PERSONATGES QUE BEUEN MOLT DE CAFÈ

Recordo que farà cosa d'un any i mig que vaig veure a l'aparador d'una de les llibreries de Flix el primer volum de la trilogia Millenium, el títol del qual va cridar-me l'atenció, Els homes que no estimaven les dones, d'on vaig poder llegir la breu ressenya inclosa a la faixa que envoltava el llibre. Poc després algú que ja l'havia llegit em comentà que l'argument de la novel·la girava a l'entorn de casos de corrupció empresarial, d'escàndols i assassinats a Suècia. Seguí a tot això la lectura de ressenyes i els comentaris que de tant en tant apareixien als mitjans de comunicació (televisió, premsa, internet) destacant l'èxit que havia assolit l'obra, l'assabentar-me que el seu autor, Stieg Larsson, morí abans de veure la trilogia impresa, i la publicació del segon i tercer volum de la sèrie, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire. Aquest passat Sant Jordi em vaig decidir per comprar el primer volum, amb la intenció de, un cop acabada la seua lectura, si complia les expectatives que generava tot el que havia sentit a dir i llegit, continuaria la resta de la sèrie amb els dos volums següents. Vaig haver-me d'esperar al mes d'agost per iniciar Els homes que no estimaven les dones, amb la Festa Major pel mig i resistir-me a la tentació d'anar a veure cap de les dos sessions de la pel·lícula basada en la novel·la. La decisió fou absoluta en finalitzar-la: a la mínima oportunitat adquiriria els altres volums de la sèrie, cosa que vaig fer a mitjans de setembre. Fa dos setmanes, liquidava el tercer llibre. Sincerament, no m'han decebut gens, han estat de les millors obres, de les millors novel·les que han passat per les meues mans, i que m'han despertat força emocions (fins i tot, ho confesso, em va fer saltar llàgrimes cap al final del tercer volum, després d'unes pàgines de molta tensió).

No afegiré més coses sobre una trilogia arxicomentada, sols cal anar a cercar pel Google, i trobareu infinitat de blocs, articles de revista, etc. que en fan menció. Em cenyiré a uns punts concrets, i sense entrar en el contingut de l'argument (per respecte a qui no se'ls hagi llegit encara). Els tres llibres, certament, tenen un lligam per un seguit de fets i personatges, sobretot, que els entrellacen. Però hi ha una bona diferència entre el primer volum i els altres dos: mentre que Els homes que no estimaven les dones conforma una unitat argumental gairebé independent, els següents, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire, es pot dir que no tenen sentit un sense l'altre. Els fets que trascorren en el tercer volum són conseqüència directa dels que es narren en el segon, però és que aquest també queda coix si no es continua fins al final de la història que es resol definitivament al tercer.

Un elevat nombre de personatges apareix al llarg de tota la trilogia. N'hi ha que els trobem sols en un dels volums, assolint un protagonisme destacat o discret segons les circumstàncies. Hi ha personatges que apareixen en dos dels volums. I finalment, hi ha aquells que els trobem al llarg de tota la sèrie. En especial són dos els que acaparen tot el protagonisme: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, una noia genial i mentalment superdotada. Tots dos representen l'epicentre al voltant del qual es desenvolupa la trama de tota la sèrie i es satel·litzen la resta de personatges. No obstant, si Blomkvist centralitza tota l'acció en el primer volum pel seu paper als voltants dels afers Vanger i Wennerström, com un autèntic forat negre la Lisbeth Salander acapara el protagonisme de l'argument en els altres dos volums, ja que tot els esdeveniments giren a l'entorn seu.

En tots tres volums hi ha una qüestió que roman latent: el sexe. Aquest es veu reflectit des de dos vessants totalment oposades. La primera en què el sexe és vist pels personatges com una forma més de relació i d'afecte, des d'una òptica positiva. Mentre que per un altre costat, n'apareix la cara més negra, la vinculada a la violència i el maltractament a les dones, les pràctiques sexuals aberrants, la pederàstia i la delinqüència associada al tràfic de prostitutes. D'alguna manera, és aquesta cara negativa del sexe la que genera tota l'espiral de l'argument de la trilogia que cobreix d'un embolcall malèfic tots els personatges (els dos principals, Blomkvist i la Lisbeth Salander ho pateixen directament), barrejat amb les trames de corrupció política i empresarial que hi són lligades.

Finalment, hi ha un altre element que surt al llarg de tota la història i de forma reiterada: el cafè. Els personatges de Millenium, en conjunt, consumeixen litres i litres d'aquesta infusió durant tota la narració. I no és estrany. Amb el ritme trepidant en què transcorren tots els fets (i el clima frescot suec) els fa molta falta aquest beuratge estimulant.

Les crítiques que havia llegit, totes elles positives, no eren fetes en va ni interessades. Tot i la seua divulgació mediàtica, es pot comprovar que no es tracta del típic bestseller adobat d'una prèvia campanya publicitària. Fins i tot, val a dir que escriptor de la talla de Mario Vargas Llosa l'ha elogiat públicament. Qui no ho hagi fet encara (i disposi de temps), li recomano la lectura d'aquesta magnífica trilogia, no el decebrà.

2 comentaris:

Reyes ha dit...

Només he llegit el primer llibre ja que a la biblioteca pública la cosa va lenta en llibres com aquests però sincerament no he trobat que sigués per tant, un del montón d'aquest tipus de novel·la. Suposo que m'havien creat masses expectatives i per això m'ha decebut una mica.

A més, la constant propaganda descarada a Apple feia una mica de cangueli xD

Reyes ha dit...

He de canviar la meva opinió al haver llegit el segon llibre. La cosa ha millorat substancialment.