Unes setmanes abans de les últimes eleccions generals, el llavors arquebisbe de Toledo, monseñor Antonio Cañizares, proclamava en el seu ingrés a la Real Academia de la Historia una afirmació que e
s podia titllar perfectament de nacionalcatòlica: la nació espanyola va començar a ser una realitat amb el III Concili de Toledo (589) amb la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. Aquest poble germànic que havia penetrat a la Península Ibèrica als inicis del segle V, assolint el seu progressiu domini sobre la població hispanorromana i altres pobles ocupants (sueus, vàndals i bizantins), professava el cristianisme arrià, cosa que l'allunyava i separava de la majoria dels autòctons. Després de prop de dos segles de diferències entre hispanorromans i visigots, el pas donat per Recared (i juntament amb ell, la resta de les jerarquies aristocràtica i eclesiàstica visigoda), representava l'acostament definitiu amb els hispanorromans. A la pràctica, però, no fou tan clara la situació. Les diferències i les disensions entre ambdues comunitats persistiren, sense comptar els que s'oposaren a aquest acostament des dels dos bàndols, a més que en quedaren exclosos de la nova nació els jueus hispans, que continuaren discriminats i perseguits.
s podia titllar perfectament de nacionalcatòlica: la nació espanyola va començar a ser una realitat amb el III Concili de Toledo (589) amb la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. Aquest poble germànic que havia penetrat a la Península Ibèrica als inicis del segle V, assolint el seu progressiu domini sobre la població hispanorromana i altres pobles ocupants (sueus, vàndals i bizantins), professava el cristianisme arrià, cosa que l'allunyava i separava de la majoria dels autòctons. Després de prop de dos segles de diferències entre hispanorromans i visigots, el pas donat per Recared (i juntament amb ell, la resta de les jerarquies aristocràtica i eclesiàstica visigoda), representava l'acostament definitiu amb els hispanorromans. A la pràctica, però, no fou tan clara la situació. Les diferències i les disensions entre ambdues comunitats persistiren, sense comptar els que s'oposaren a aquest acostament des dels dos bàndols, a més que en quedaren exclosos de la nova nació els jueus hispans, que continuaren discriminats i perseguits.Aquest parer manifestat per Cañizares no és cap novetat ni de bon tros, tot i que xoca que el tragués a relluir un integrant de l'actual jerarquia catòlica espanyola, amb totes les connotacions i interpretacions que tot plegat comporta. La idea del regne visigot com a origen de la unitat peninsular i de la nació espanyola i aquesta vinculació gairebé inseparable espanyol/catolicisme és la que subjaç secularment en l'imaginari ideològic ja no sols de la jerarquia eclesiàstica, sinó que roman latent encara en bona part dels integrants del nacionalisme espanyol conservador i ultradretà. Hi ha un fet que enfortirà aquest origen i marcarà el mite visigòtic: la invasió musulman
a de la penísula. Si bé es diu que la causa de la vinguda d'aquests invasors fou per donar suport a un dels bàndols que en en aquells moments s'infrontaven al regne visigot (els successors de Vitiza contra el rei Roderic, don Rodrigo), el cert és que aquests nouvinguts, contràriament a altres pobles invasors anteriors (els romans i els mateixos visigots), serien considerats uns elements estranys i a foragitar, tant els d'aquesta primera onada (711), com les posteriors protagonitzades pels almoràvits (1086) i els almohades (1145). De fet, el procés de conquesta dels territoris ocupats pels musulmants protagonitzat pels cabdills cristians dels diversos regnes i comtats del nord peninsular, ha passat a la historiografia espanyola amb el nom de reconquesta. La càrrega ideològica que envolta aquest concepte és clara: el que es farà és reconquerir, és a dir, recuperar un territori que havia estat arravassat pels musulmans i tornar-lo al domini de la Cristiandat, com ho havia estat durant el regnat dels visigots. Al capdavall, els conqueridors cristians desitjaven restablir la unitat territorial de l'antiga Hispània visigoda.
a de la penísula. Si bé es diu que la causa de la vinguda d'aquests invasors fou per donar suport a un dels bàndols que en en aquells moments s'infrontaven al regne visigot (els successors de Vitiza contra el rei Roderic, don Rodrigo), el cert és que aquests nouvinguts, contràriament a altres pobles invasors anteriors (els romans i els mateixos visigots), serien considerats uns elements estranys i a foragitar, tant els d'aquesta primera onada (711), com les posteriors protagonitzades pels almoràvits (1086) i els almohades (1145). De fet, el procés de conquesta dels territoris ocupats pels musulmants protagonitzat pels cabdills cristians dels diversos regnes i comtats del nord peninsular, ha passat a la historiografia espanyola amb el nom de reconquesta. La càrrega ideològica que envolta aquest concepte és clara: el que es farà és reconquerir, és a dir, recuperar un territori que havia estat arravassat pels musulmans i tornar-lo al domini de la Cristiandat, com ho havia estat durant el regnat dels visigots. Al capdavall, els conqueridors cristians desitjaven restablir la unitat territorial de l'antiga Hispània visigoda.Com se sap, aquest procés reconqueridor es culminà amb la derrota i conquesta de l'últim regne musulmà peninsular, Granada, l'any 1492. Per al nacionalisme espanyol representava el pas definitiu que seg
ellava la unitat d'Espanya, un cop eliminat aquell cos estrany del territori de la península. A més, quedava molt bé per als llibres d'història i quadrava que el mateix any que s'assolia la unitat territorial, esdevenia el descobriment d'Amèrica, i també, aplicant el fet religiós com a element identitari, també s'expulsava els jueus dels territoris castellans i de la Corona d'Aragó. Però tampoc la cosa anava per aquí. Fins al 1512, Navarra no s'incorpora a la nova monarquia hispànica iniciada pels Reis Catòlics (a més, després de ser també conquerida militarment). La cosa no acabà aquí, ja que si l'ideari era la recuperació del territori de l'antic regne visigot, això no s'assoleix fins al 1580 amb la incorporació de Portugal a la monarquia hispànica (fins la seva definitiva separació i independència el 1640). La puresa ètnico-religiosa es culminaria posteriorment amb l'expulsió dels moriscos el 1609 del Regne de Castella, i el 1610 de la Corona d'Aragó.
ellava la unitat d'Espanya, un cop eliminat aquell cos estrany del territori de la península. A més, quedava molt bé per als llibres d'història i quadrava que el mateix any que s'assolia la unitat territorial, esdevenia el descobriment d'Amèrica, i també, aplicant el fet religiós com a element identitari, també s'expulsava els jueus dels territoris castellans i de la Corona d'Aragó. Però tampoc la cosa anava per aquí. Fins al 1512, Navarra no s'incorpora a la nova monarquia hispànica iniciada pels Reis Catòlics (a més, després de ser també conquerida militarment). La cosa no acabà aquí, ja que si l'ideari era la recuperació del territori de l'antic regne visigot, això no s'assoleix fins al 1580 amb la incorporació de Portugal a la monarquia hispànica (fins la seva definitiva separació i independència el 1640). La puresa ètnico-religiosa es culminaria posteriorment amb l'expulsió dels moriscos el 1609 del Regne de Castella, i el 1610 de la Corona d'Aragó. Certament, la identificació d'una nació amb una determinada creença religiosa és, com se sap, un aspecte força generalitzat, i no sols exclusiu d'una bona part del nacionalisme espan
yol. Però aquesta simbiosi catolicisme-espanyolisme que roman en un sector nombrós de la jerarquina catòlica espanyola i en no pocs dirigents conservadors, té un tarannà peculiar, fruit d'un procés secular com s'ha vist abans a grans trets. Un tarannà carca i intolerant amb una visió encotillada de la realitat per als quals, qualsevol mesura que atempti bé contra les seues conviccions religioses, bé contra el seu concepte d'Espanya, és un atac contra la seua cosmovisió nacionalcatòlica i que per tant, cal combatre. Per tant, que ningú no s'estranyi de la bel·ligerància que manifesten determinats bisbes i dirigents polítics conservadors i d'extrema dreta davant algunes mesures endegades pels governs de torn. El que en altres països civilitzats es resoldria dins un debat mesurat, aquí sembla que s'esdevingui una lluita apocalíptica entre el bé i el mal.
yol. Però aquesta simbiosi catolicisme-espanyolisme que roman en un sector nombrós de la jerarquina catòlica espanyola i en no pocs dirigents conservadors, té un tarannà peculiar, fruit d'un procés secular com s'ha vist abans a grans trets. Un tarannà carca i intolerant amb una visió encotillada de la realitat per als quals, qualsevol mesura que atempti bé contra les seues conviccions religioses, bé contra el seu concepte d'Espanya, és un atac contra la seua cosmovisió nacionalcatòlica i que per tant, cal combatre. Per tant, que ningú no s'estranyi de la bel·ligerància que manifesten determinats bisbes i dirigents polítics conservadors i d'extrema dreta davant algunes mesures endegades pels governs de torn. El que en altres països civilitzats es resoldria dins un debat mesurat, aquí sembla que s'esdevingui una lluita apocalíptica entre el bé i el mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada